Cercomacroides és un gènere d'ocells de la família dels tamnofílids (Thamnophilidae). Aquests ocells viuen en zones tropicals des del sud d'Amèrica Central fins al nord d'Amèrica del Sud. Principalment viuen a la selva amazònica i al vessant est dels Andes. Aquests ocells formaven part del gènere Cercomacra, però els científics van crear un nou gènere el 2014 després d'estudiar-ne l'ADN. En l'actualitat aquest gènere inclou sis espècies confirmades. Totes estan classificades com en risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).
Aquests ocells són petits. Els mascles són negres o gris fosc. Les femelles són de color marró ataronjat o oliva. Hi ha un clar dimorfisme sexual. Viuen a les selves tropicals i s'alimenten d'insectes. Algunes espècies segueixen els eixams de formigues legionàries per capturar preses que fugen. Els cants són duets entre parelles, però no ho fan alhora. Aquest és un tret clau del gènere. Els nius pengen entre lianes o arbustos. Tots dos pares construeixen el niu, incuben els ous i alimenten els pollets. Se'ls coneix com formiguers.
Característiques morfològiques Els Cercomacroides són formiguers de mida petita o mitjana. La longitud corporal és d'uns 12 a 14 cm i pesen entre 15 i 25 grams. El bec és negre o gris fosc. La part superior és lleugerament corbada i l'inferior és recte. Tenen ales curtes i no poden volar gaire lluny. Normalment es mouen saltant o fent vols curts. La cua és llarga i lleugerament en forma de falca. Les ales són curtes i rodones, cosa que els ajuda a moure's ràpidament a través de plantes espesses. Les potes són fortes i de color gris fosc o de color plom. Això els ajuda a enfilar-se i saltar a terra o entre branques.
Els mascles són majoritàriament negres o gris fosc. El plomatge és uniforme, sense marques clares. Les plomes de la cua són d'un sol color fosc sense puntes blanques. Aquesta és una diferència clau respecte al gènere Cercomacra. Les femelles tenen colors més càlids, com el marró ataronjat, el marró groc o l'oliva. La diferència de color entre mascles i femelles és clara. El dimorfisme sexual és comú en aquest gènere. Les plomes de la cara són denses i proporcionen protecció. Els ocells joves tenen el plomatge més clar, generalment de color groc marró o oliva, amb vores pàl·lides a les plomes. És difícil distingir els pollets mascles i femelles en les primeres etapes.
Distribució Les espècies del gènere Cercomacroides es troben des del sud d'Amèrica Central fins al nord d'Amèrica del Sud. Es distribueixen principalment a la conca de l'Amazones i als vessants orientals dels Andes. L'àrea de distribució inclou el sud de Mèxic, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, Equador, Perú i el nord del Brasil. Mentre que algunes espècies comparteixen àrees superposades, la majoria tenen centres regionals específics.
Ecologia Dieta i hàbitat Els formiguers del gènere Cercomacroides s'alimenten principalment d'insectes. Inclouen escarabats, llagostes, larves de lepidòpters, ortòpters, homòpters i aranyes, així com altres artròpodes. En menjar insectes, les espècies de Cercomacroides actuen com a controladores naturals de plagues a la selva tropical. Ajuden a reduir els danys causats pels insectes i afavoreixen l'equilibri de les comunitats vegetals. Aquests ocells viuen principalment al sotabosc de les selves tropicals de terres baixes. Prefereixen zones fosques i humides amb vegetació densa, com ara boscos primaris, boscos secundaris madurs i vores de boscos degradats.
Normalment se'ls veu sols, en parelles o en petits grups familiars. Busquen aliment principalment entre el nivell del terra i els 5 metres d'alçada. No solen unir-se a estol d'espècies mixtes. El comportament és actiu però tranquil. Es mouen amb salts curts, sovint fent pauses d'uns segons entre salts per buscar preses. La postura corporal pot variar des de gairebé horitzontal fins a gairebé vertical, i les cues es mantenen planes o lleugerament aixecades. Mentre busquen aliment, poden moure suaument les ales. Busquen preses entre arbustos, troncs caiguts, lianes i fullaraca. De vegades, salten a terra i giren les fulles per trobar menjar. Els moviments són ràpids i flexibles, cosa que els ajuda a moure's pel complex sotabosc del bosc. Sovint fan una breu pausa per observar les preses i després ataquen ràpidament des de darrere de les fulles, sota les branques o entre les fulles caigudes a terra. De vegades, es pengen cap per avall de les branques o s'enfilen per agafar menjar.
Algunes espècies, com ara C. tyrannina i C. nigrescens, de vegades segueixen eixams de formigues legionàries com l'Eciton burchellii. Aquestes formigues es mouen ràpidament pel bosc i expulsen molts animals petits, creant una oportunitat per a què els ocells capturin preses que han quedat exposades. Aquest comportament s'a.
Aquests ocells són molt adaptables i poden buscar aliment amb èxit tant en boscos primaris com secundaris. Tenen un paper important a la xarxa tròfica del sotabosc tropical.
Reproducció El comportament reproductor dels Cercomacroides no s'ha estudiat completament, però algunes observacions de camp han proporcionat informació bàsica.
Els ocells d'aquest gènere solen fer els nius en plantes de poca altura dins dels boscos tropicals o secundaris. Normalment els construeixen entre lianes, arbustos o petites branques. Estan ben amagats i situats a uns 0,5 a 2 metres del terra. El niu té una forma de bossa profunda amb una obertura lleugerament inclinada cap amunt. Està teixit fluix, però fermament unit amb fines lianes, molsa, fulles seques i fibres vegetals. En moltes espècies, la part posterior del niu és molt més alta que la frontal, donant a l'entrada un angle clarament inclinat; aquesta és una característica comuna a tot el gènere. Els nius estan majoritàriament units a estructures vegetals verticals, com ara tiges de falguera penjants o lianes. La planta passa per la part posterior del niu, ajudant-lo a penjar de manera segura. Alguns nius es troben en branques horitzontals de bambú, on l'entrada es torna més circular. Aquesta forma de niu ajuda amb el camuflatge i també pot reduir el risc de depredadors. El niu està fet de dues capes. La capa exterior està construïda amb molsa verda, arrels de falguera negra, escorça i fulles seques de bambú. La capa interior està feta de fines fulles de bambú, trossos de falguera i fibres negres semblants a fils. L'interior és suau i estable, cosa que el fa adequat per a la incubació i la cura dels pollets.
Durant l'estudi, alguns nius van ser atacats per depredadors, especialment sargantanes com el Tupinambis teguixin. Això demostra que, tot i que els nius estan ben amagats, encara corren cert risc per part dels depredadors.
Tant els mascles com les femelles participen en la construcció del niu, la incubació dels ous i l'alimentació dels pollets, mostrant un estil de cria cooperatiu. Cada niu sol contenir dos ous. Els ous són de color beix o groc pàl·lid amb taques marró vermelloses. El període d'incubació dura entre 14 i 20 dies.
Prenent com a exemple el formiguer negre, utilitzen una estratègia d'incubació compartida. Durant el dia, el mascle i la femella es tornen a incubar els ous. El mascle incuba principalment al matí, mentre que la femella pren la iniciativa a la tarda. A la nit, la femella incuba sola. Es queda al niu des del vespre fins l'endemà al matí, mantenint una posició estable amb el cap amagat dins del niu. L'atenció general al niu és molt alta, arribant al 84,7%. Durant el dia, els pares abandonen el niu per buscar menjar unes 5,7 vegades al dia, i cada viatge dura uns 39 minuts. Després de descloure, els pollets són alimentats per tots dos pares. Els pollets acabats de néixer no tenen plomes. La pell és negra i el bec groc amb les puntes negres. En tres dies, comencen a créixer les tiges de les plomes i, al cap d'una setmana, comencen a aparèixer plomes marrons. Normalment abandonen el niu després de 15 a 17 dies, però durant el període inicial encara depenen dels pares per obtenir menjar. La femella alimenta els pollets una mica més sovint, representant aproximadament el 56% de tota l'alimentació. També assumeix més responsabilitat per mantenir els pollets calents durant el dia. Durant les èpoques més caloroses, tots dos pares es queden al niu per donar ombra als pollets. A la nit, la femella és totalment responsable de cuidar els pollets.
Vocalització La vocalització també és una característica important. Els mascles i les femelles sovint canten en duet, però no alhora. Cada ocell canta per separat, amb un ritme simple i clar. Això ajuda a mantenir el vincle de parella. Aquest tipus de cant és diferent dels duets sincrònics de Cercomacra i té valor per identificar el gènere. Aquest tipus de patró vocal ajuda a mantenir vincles de parella estrets en espècies monògames. També dóna suport als esforços conjunts per allunyar els individus intrusos, siguin de la mateixa espècie o de diferents, ajudant a establir territoris clars. La majoria dels ocells de la família Thamnophilidae no aprenen els cants. Es creu que els reclams són instintius i poden ajudar a identificar espècies.
Cants i reclams Algunes espècies aixequen breument les plomes de la corona quan estan agitades o piulen, però no tenen plomes de la corona diferents. Aquesta resposta subtil de vegades es pot veure en estats de festeig o alerta.
Moltes espècies de Cercomacroides mostren patrons similars en els cants. Els dels mascles solen començar amb una nota greu, seguida d'una sèrie de notes o trinats curts i repetits. Aquestes notes sovint pugen de to i s'acceleren amb el temps. Els cants de les femelles són més curts, amb un to més agut i menys notes. Sovint inclouen pauses sobtades o tons descendents. En la majoria d'espècies, la femella s'uneix al cant del mascle després que comenci. Aquest cant en duet és comú al gènere i sovint passa entre parelles. Té un paper en els vincles socials i la defensa del territori.
Tot i que les diferents espècies tenen diferències en el ritme, el to i l'estructura de les notes, l'estil de cant general del gènere és similar. Els mascles i les femelles tenen un paper clar en el cant. A més dels cants, tots dos sexes també fan altres crits, com ara sons de "xip", crits de "txirr" i notes nasals. Aquests s'utilitzen per al contacte diari, l'advertència i la defensa del territori. Junts, aquests sons formen una part important de com es comuniquen els ocells d'aquest gènere. Ajuden els individus a reconèixer-se mútuament, mantenir vincles de parella i coordinar la cria.
Cada espècie té els propis detalls en el cant, com ara el patró de les notes, el rang de to i la velocitat. Aquestes petites diferències ajuden a prevenir la hibridació i a mantenir les espècies genèticament separades. Per això, les diferències vocals són probablement un signe d'aïllament reproductiu, cosa que dona suport a la identificació d'espècies segons el concepte d'espècie biològica.
Estat de conservació Segons la Llista Vermella de la UICN, les espècies de Cercomacroides actualment es classifiquen com en risc mínim pel que fa a l'estat de conservació global. Es troben principalment a les selves tropicals i als boscos secundaris de Sud-amèrica. Algunes espècies poden viure bé en hàbitats pertorbats com ara a les zones limítrofes dels boscos, zones de creixement secundari i les zones de bambú. Això les fa menys sensibles a les activitats humanes en comparació amb altres ocells forestals.
No obstant això, encara hi ha diferències clares en l'àrea de distribució i l'estat de la població entre les espècies. El formiguer negre (C. serva), el formiguer argentat (C. tyrannina) i el formiguer riberenc (C. fuscicauda) tenen distribucions àmplies i poblacions estables. Es troben en diversos parcs nacionals i es consideren comuns o força comuns.