miniatura|Retrat de Charles Ives el 1913. La simfonia núm. 3, S. 3 (K. 1A3), La reunió del campament, de Charles Ives va ser escrita entre 1908 i 1910. El 1947, la simfonia va rebre el Premi Pulitzer de música. Es diu que Ives va donar la meitat dels diners a Lou Harrison, que va dirigir l'estrena.
Estructura La simfonia es divideix en tres moviments:
Aquesta simfonia destaca per l'ús d'una orquestra de cambra, en lloc de l'orquestra completa que va utilitzar Ives per a les seves altres simfonies. La simfonia també és força curta i dura aproximadament vint minuts.
Origen i context S’ha descrit la Segona Simfonia com un punt de transició entre la Primera i la Tercera, tot i que el mateix compositor la considerava essencial, afirmant que era un «encreuament entre les formes més antigues i les noves». Ives concebia les dues primeres simfonies des d’una perspectiva més clàssica, mentre que la Tercera incorporava himnes religiosos i melodies populars i folklòriques dins l’estructura simfònica tradicional. Aquesta combinació dota l’obra d’una síntesi única de formes clàssiques, tant europees com de la percepció que Ives tenia d’un món tradicional i quasi familiar que amenaçava de desaparèixer.
L'estudiós d'Ives J. Peter Burkholder defineix aquesta combinació com la «forma acumulativa» que Ives feia servir per acumular elements motatius en in crescendo fins a formar de forma gradual una melodia global, seguint, en certa forma, una estructura inversa de la forma sonata tradicional.
Els records de la infantesa d’Ives queden plasmats de manera manifesta en el subtítol de l’obra —La reunió del campament— així com en els noms dels seus moviments: Old Folks Gatherin, Day of Children i Communion. L’autor hi va teixir fragments de música popular i himnes congregacionals que el seu pare interpretava i dirigia, elements que havien format part de la seva educació musical inicial. Quan Ives exercia com a organista a la Central Presbyterian Church de Nova York, ja havia compost el 1901 algunes peces per a orgue que acabarien donant forma a les melodies que desenvoluparia completament en aquesta simfonia.
Segons el crític Steve Lacoste, l’obra podria incloure també himnes àmpliament coneguts en aquella època, com la Simfonia del Nou Món, un referent molt arrelat en la cultura musical nord-americana.
Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra de cambra d'una flauta travessera, oboè, clarinet, fagot, dues trompes, trombó, campanes i cordes (violins, violes, violoncel i contrabaixos).
Composició La simfonia té moltes influències, incloent-hi cançons de guerra, danses i música clàssica europea en general. Evoca reunions de camp durant la seva infància, quan la gent es reunia als camps per cantar, predicar i escoltar. Ives era nostàlgic i sentimental, mirant enrere com a compositor modern en una infantesa del amb himnes, campanes i jocs infantils en els tres moviments. La simfonia està plena de complexes harmonies i mètriques.
Estrena Tot i que no hi ha proves concloents que Ives i Gustav Mahler es van conèixer mai, Mahler havia vist el manuscrit i havia parlat d'estrenar la simfonia amb la Filharmònica de Nova York. També hi ha una història, que va explicar Ives, que Mahler va portar la partitura a Europa, planejant dirigir-la allà. La mort de Mahler el 1911 va impedir fer aquestes actuacions i la suposada partitura mai no s'ha localitzat.danbury.org
No hi va haver més interès per la simfonia fins que Lou Harrison, un gran fan de la música d'Ives, la va dirigir finalment a Nova York el 5 d'abril de 1946. Bernard Herrmann, un altre compositor que es va fer amic d’Ives, va dirigir una interpretació de la simfonia a la cadena CBS poc després.
Referències
Bibliografia Zobel, Mark A. La tercera simfonia de Charles Ives. Vol. 6 CMS Sourcebooks en música americana. Ed. Michael Budds. Nova York: Pendragon Press, 2009.
Ives 03 Categoria:Composicions musicals del 1910 Categoria:Obres de Charles Ives