En filosofia, la lògica tradicional, també coneguda com a lògica sil·logística o lògica aristotèlica, és un nom fluix per a una aproximació a la lògica que va començar amb Aristòtil i que es va desenvolupar a l'antiguitat principalment pels seus seguidors, els peripatètics, però que va caure en gran manera en decadència al . La lògica del terme revifada a l'època medieval, primer en la lògica islàmica per Alrabrab al , i més tard a l'Europa cristiana del amb l'arribada de la nova lògica, i va romandre dominant fins a l'aparició de la lògica moderna de predicats a finals del . Aquesta entrada és una introducció al terme lògica necessària per entendre els textos de filosofia escrits abans que fos substituït com a sistema lògic formal per lògica de predicat. Els lectors que no coneixen la terminologia i les idees bàsiques de la lògica de termes poden tenir dificultats per comprendre aquests textos, perquè els seus autors solien conèixer el terme lògica.
El sistema d'Aristòtil L' obra lògica d'Aristòtil es recull en els sis textos que es coneixen col·lectivament com l' Organon. Dos d'aquests textos en particular, a saber, el Prior Analytics i el De Interpretatione, contenen el cor del tractament d'Aristòtil dels judicis i de la inferència formal, i és principalment aquesta part de les obres d'Aristòtil que tracta de la lògica de termes. El treball modern sobre la lògica d'Aristòtil es basa en la tradició iniciada el 1951 amb l'establiment per Jan Lukasiewicz d'un paradigma revolucionari.Degnan, M. 1994. Recent Work in Aristotle's Logic. Philosophical Books 35.2 (April, 1994): 81-89. L'enfocament de Lukasiewicz va ser revigoritzat a principis dels anys setanta per John Corcoran i Timothy Smiley, que informa de les traduccions modernes de Prior Analytics de Robin Smith el 1989 i Gisela Striker el 2009.Review of "Aristotle, Prior Analytics: Book I, Gisela Striker (translation and commentary), Oxford UP, 2009, 268pp., $39.95 (pbk), ." in the Notre Dame Philosophical Reviews, 2010.02.02
Conceptes bàsics La suposició fonamental darrere de la teoria és que les proposicions estan compostes per dos termes - d'aquí el nom de "teoria de dos termes" o "lògica de termes" - i que el procés de raonament es construeix a partir de proposicions:
El terme és una part del discurs que representa alguna cosa, però que no és veritable ni falsa per si mateixa, com ara "home" o "mortal". La proposició consta de dos termes, en què un terme (el "predicat") és "afirmat" o "negat" de l'altre (el "subjecte") i que és capaç de veritat o falsedat El sil·logisme és una inferència en què una proposició (la "conclusió") segueix per necessitat d'altres dues proposicions (les " premisses ").
Una proposta pot ser universal o particular i pot ser afirmativa o negativa. Tradicionalment, els quatre tipus de proposicions són:
Tipus A: Universal i afirmatiu ("Tots els filòsofs són mortals") Tipus I: Particular i afirmatiu ("Alguns filòsofs són mortals") Tipus E: universal i negatiu ("Tots els filòsofs no són mortals") Tipus O: Particular i negatiu ("Alguns filòsofs no són mortals")
Això es va anomenar lSil·logismeesquema quàdruple de les proposicions (vegeu els tipus de sil·logisme per a una explicació de les lletres A, I, E i O al quadrat tradicional). Tanmateix, a la plaça d'oposició original d Aristòtil no li falta importació existencial.
A l'article de l'Enciclopèdia de Filosofia de Stanford, "La plaça tradicional de l'oposició", Terence Parsons explica:
Terme Un terme (en grec ὅρος horos) és el component bàsic de la proposició. El significat original dels horos (i també del terme llatí) és "extrem" o "límit". Els dos termes es troben a l'exterior de la proposició, units per l'acte d'afirmació o negació.
Per als primers lògics moderns com Arnauld (el Port-Royal Logic del qual era el text més conegut del seu temps), és una entitat psicològica com una "idea" o un " concepte ". Mill ho considera una paraula. Afirmar que "tots els grecs són homes" no vol dir que el concepte de grecs sigui el concepte d'home, o que la paraula "grecs" sigui la paraula "homes". Una proposta no es pot construir a partir de coses o idees reals, però tampoc no són només paraules sense sentit.
Proposició En termes de lògica, una "proposició" és simplement una forma de llenguatge : un tipus particular de frase, en què es combinen el subjecte i el predicat, per afirmar alguna cosa veritable o falsa. No és un pensament, ni una entitat abstracta. La paraula "propositio" prové del llatí, que significa la primera premissa d'un sil·logisme. Aristòtil fa servir la paraula premissa (protasis) com a frase que afirma o nega una cosa o una altra (Posterior Analytics 1. 1 24a 16), de manera que una premissa també és una forma de paraules.
Tanmateix, com en la lògica filosòfica moderna, significa allò que afirma la frase. Escriptors anteriors a Frege i Russell, com Bradley, de vegades parlaven del "judici" com una cosa diferent d'una frase, però això no és el mateix. Com a nova confusió, la paraula "oració" deriva del llatí, que significa una opinió o judici i, per tant, equival a "proposició ".
La qualitat lògica d'una proposició és si és afirmativa (el predicat s'afirma sobre el subjecte) o negativa (el predicat és negat pel subjecte). Per tant, tot filòsof és mortal és afirmatiu, ja que la mortalitat dels filòsofs s'afirma universalment, mentre que cap filòsof és mortal és negativa negant aquesta mortalitat en particular.
La quantitat d'una proposició és si és universal (el predicat s'afirma o es nega de tots els subjectes o del "tot") o particular (el predicat s'afirma o es nega d'algun subjecte o d'una "part" del mateix). En cas que s'assumeixi la importació existencial, la quantificació implica l'existència d'almenys un subjecte, tret que es renunciï.
Termes singulars Per a Aristòtil, la distinció entre singular i universal és metafísica fonamental i no merament gramatical. Un terme singular per Aristòtil és la substància primària, que només pot ser predicada de si mateix: (això) "Calias" o (això) "Sòcrates" no són predicable de qualsevol altra cosa, de manera que no es diu cada Sòcrates es diu que cada ésser humà (De Int. 7; Meta. D9, 1018a4). Pot aparèixer com un predicat gramatical, ja que a la frase "la persona que ve per aquí és Callias". Però no deixa de ser un tema lògic.
Contrasta la substància secundària universal (katholou), gèneres, amb la substància primària, particular (kath 'hekaston) exemplars. La naturalesa formal dels universals, en la mesura que es poden generalitzar "sempre, o en la seva major part", és objecte tant de l'estudi científic com de la lògica formal.They are mentioned briefly in the De Interpretatione. Afterwards, in the chapters of the Prior Analytics where Aristotle methodically sets out his theory of the syllogism, they are entirely ignored.
La característica essencial del sil·logisme és que, dels quatre termes de les dues premisses, s'ha de produir dues vegades. Així
Tots els grecs són homes Tots els homes''' són mortals.
El subjecte d'una premissa ha de ser el predicat de l'altra i, per tant, cal eliminar de la lògica els termes que no puguin funcionar tant com a subjecte com a predicat, és a dir, els termes singulars.
Tanmateix, en una versió popular del sil·logisme del , Port-Royal Logic, els termes singulars eren tractats com a universals:Arnauld, Antoine and Nicole, Pierre; (1662) La logique, ou l'art de penser. Part 2, chapter 3
Tots els homes són mortals Tots els Sòcrates són homes Tots els Sòcrates són mortals
Això és clarament incòmode, una debilitat explotada per Frege en el seu devastador atac al sistema.
El famós sil·logisme "Sòcrates és un home...", se cita sovint com si fos d'Aristòtil,For example: Kapp, Greek Foundations of Traditional Logic, New York 1942, p. 17, Copleston A History of Philosophy Vol. I., p. 277, Russell, A History of Western Philosophy London 1946 p. 218. però, de fet, no es troba enlloc a l' Organon. Sext Empiricus en el seu Hyp. Pyrrh (Esquemes del pirronisme) ii. 164 esmenta per primera vegada el sil·logisme relacionat "Sòcrates és un ésser humà, tot ésser humà és un animal, per tant, Sòcrates és un animal".
Influència en la filosofia El sistema lògic aristotèlic va tenir una influència formidable en la filosofia tardana del psicoanalista francès Jacques Lacan. A principis dels anys setanta, Lacan va reelaborar la lògica del terme d'Aristòtil a través de Frege i Jacques Brunschwig per produir les seves quatre fórmules de sexuació. Tot i que aquestes fórmules conserven l'ordenació formal del quadrat d'oposició, pretenen soscavar els universals d'ambdues qualitats per la “existència sense essència” de la proposició negativa particular de Lacan.
Declinació de la lògica del terme La lògica del terme va començar a declinar a Europa durant el Renaixement, quan lògics com Rodolphus Agricola Phrisius (1444–1485) i Ramus (1515–1572) van començar a promoure la lògica dels llocs. La tradició lògica anomenada Port-Royal Logic, o de vegades "lògica tradicional", veia les proposicions com a combinacions d'idees més que no pas de termes, però d'una altra manera seguia moltes de les convencions de la lògica de termes. Va romandre influent, sobretot a Anglaterra, fins al segle XIX. Leibniz va crear un càlcul lògic distintiu, però gairebé tota la seva obra sobre lògica va romandre inèdita i sense destacar fins que Louis Couturat va passar per la Leibniz Nachlass cap al 1900, publicant els seus pioners estudis sobre lògica.
Els intents del d'algebraitzar la lògica, com el treball de Boole (1815–1864) i Venn (1834–1923), normalment van donar sistemes altament influenciats per la tradició de la lògica del terme. La primera lògica de predicats va ser la de Begriffsschrift (1879), fita de Frege, poc llegida abans del 1950, en part per la seva excèntrica notació. La lògica moderna de predicats tal com la coneixem va començar a la dècada de 1880 amb els escrits de Charles Sanders Peirce, que va influir en Peano (1858–1932) i encara més, en Ernst Schröder (1841–1902). Va arribar a bon port en mans de Bertrand Russell i AN Whitehead, que Principia Mathematica (1910–13) va fer servir una variant de la lògica de predicat de Peano.
La lògica de termes també va sobreviure fins a cert punt en l'educació tradicional catòlica romana, especialment en els seminaris. La teologia catòlica medieval, especialment els escrits de Tomàs d'Aquino, tenia un poderós repartiment aristotèlic i, per tant, el terme lògica va passar a formar part del raonament teològic catòlic. Per exemple, els principis de la lògica de Joyce (1908; 3a edició de 1949), escrits per a ús en seminaris catòlics, no feien cap menció de Frege ni de Bertrand Russell.Copleston’s A History of Philosophy
Renaixement Alguns filòsofs s'han queixat d'aquesta lògica de predicats: És antinatural en cert sentit, ja que la seva sintaxi no segueix la sintaxi de les frases que figuren en el nostre raonament quotidià. Es tracta, com va reconèixer Quine, de " Procrustean ", que utilitza un llenguatge artificial de funció i argument, quantificador i variable lligada. Pateix problemes teòrics, probablement els més greus són noms buits i declaracions d'identitat.
Fins i tot els filòsofs acadèmics integrats en el corrent principal, com Gareth Evans, han escrit de la següent manera: