L'estatus de les dones a Mèxic ha canviat significativament amb el pas del temps. Fins al , Mèxic era un país aclaparadorament rural, amb la condició de dona rural definida en el context de la família i la comunitat local. Amb la urbanització començada al , després de la conquesta espanyola de l'imperi asteca, les ciutats han proporcionat oportunitats econòmiques i socials que no eren possibles als pobles rurals. L'Església catòlica a Mèxic ha modelat les actituds socials sobre el paper social de les dones, emfatitzant el paper de les dones com a cuidadores de la família, amb la Mare de Déu com a model. El marianismo ha estat un ideal, amb el paper de les dones en la família sota l'autoritat dels homes. Al , les dones mexicanes van fer grans avenços cap a un estatus legal i social més igualitari. El 1953, a les dones de Mèxic se les va concedir el dret de vot a les eleccions nacionals.
Les dones urbanes de Mèxic treballaven a fàbriques, les primeres eren les fàbriques de tabac establertes a les principals ciutats mexicanes com a part del lucratiu monopoli del tabac. Les dones dirigien diverses empreses a l'època colonial, i les vídues d'empresaris d'elit continuaven dirigint l'empresa familiar. En els períodes prehispànic i colonial, les dones que no eren d'elit venien a petita escala als mercats. A finals del , com Mèxic permetia la inversió estrangera en empreses industrials, les dones van trobar més oportunitats per treballar fora de casa. Ara es pot veure a les dones treballant a fàbriques, carros portàtils d'aliments i posseint el seu propi negoci. «El 1910, les dones representaven el 14% de la força de treball, el 2008 eren el 38%».
Les dones mexicanes s'enfronten a la discriminació i, de vegades, a l'assetjament dels homes que exerceixen el masclisme contra elles. Tot i que les dones a Mèxic estan fent grans avenços, s'enfronten a l'esperança tradicional de ser les caps de família. La investigadora Margarita Valdés va assenyalar que, tot i que hi ha poques desigualtats imposades per la llei o la política a Mèxic, les desigualtats de gènere perpetuades per les estructures socials i les expectatives culturals mexicanes limiten les capacitats de les dones mexicanes.
Des del 2014, Mèxic té la 16a taxa de feminicidis més alta del món.
Història
Les societats precolombines
Els maies
La civilització maia es va establir inicialment durant el període preclàssic (cap al 2000 aC fins al 250 dC). Segons la cronologia consensuada de Mesoamèrica, moltes ciutats maies van assolir el seu estat de desenvolupament més alt durant el període clàssic (del 250 al 900), i van continuar durant tot el període postclàssic fins a l'arribada dels espanyols el 1519.
Les dones de la societat maia eren limitades pel que fa a l'estatus social, el matrimoni i l'herència. En totes les societats precolombines, el matrimoni era l'estat ideal per a les dones més enllà de l'edat de pubertat. Les dones nobles sovint es casaven amb els governants dels regnes veïns, creant així aliances dinàstiques.
Tot i que la majoria d'aquestes dones tenien poques responsabilitats polítiques, eren vitals per al teixit polític de l'Estat. Les dones d'elit tenien un estatus elevat dins de la seva societat i de vegades eren governants de les ciutats estats. Entre les poques dones governants conegudes hi havia Ahpo-Katum de Piedras Negras i Apho-He de Palenque. Tot i que les dones van tenir poca influència política, les dades dels glifs maies inclouen moltes escenes amb una dona participant en diverses activitats públiques i les genealogies ressegueixen el dret dels governants masculins al poder a través de membres femenins de la seva família.
Les dones no podien posseir ni heretar terres. Posseïen el que es podia anomenar «béns de les dones» que incloïen objectes de la llar, animals domèstics, ruscs i la seva pròpia roba. Les dones podien llegar la seva propietat, però era específica per al seu sexe i normalment no tenia gaire valor.
Els asteques
La paraula «asteca» fa referència a determinats grups ètnics del centre de Mèxic, en particular aquells grups que parlaven la llengua nàhuatl i que van dominar grans parts de Mesoamèrica des del 1300 fins al 1500. Les dones de la societat asteca van ser preparades des del naixement per a ser esposes i mares, i per a produir béns tributaris que cada família devia. A cada noia se li van donar petits fusos i llançadores per simbolitzar el seu paper futur en la producció domèstica. El seu cordó umbilical era enterrat a prop de la xemeneia de casa amb l'esperança que fos una bona cuidadora de la llar.
En créixer, s'esperava que les noies solteres fossin verges i estiguessin acompanyades per a garantir que la seva virginitat es mantingués intacta fins al matrimoni. Les noies es casaven poc després d'arribar a la pubertat, ja que el matrimoni era l'estat ideal per a les dones asteques. S'estima que fins al 95% de les dones indígenes estaven casades. S'esperava que les parelles continuessin juntes, tot i que la societat asteca va reconèixer el divorci, i cada parella conservava les seves propietats després del divorci.
De manera similar a la societat maia, les nobles asteques tenien poca opció en el seu matrimoni, ja que era qüestió de política estatal crear aliances. Pel que fa a l'herència i els drets de propietat, les dones asteques eren severament limitades. Tot i que es permetia a les dones heretar béns, els seus drets sobre ells eren només drets d'ús. Les dones eren lliures de llegar o vendre els béns que rebien durant la seva infància.
La conquesta espanyola
miniatura|Hernán Cortés i Malintzin parlant amb Moctezuma II en Tenochtitlan, 8 de novembre de 1519 Quan els conquistadors espanyols van arribar a Mèxic, van necessitar ajuda per conquerir el territori. Tot i que sovint es passen per alt en la història de la conquesta, les dones de manera individual van facilitar la derrota del poderós imperi asteca. Les dones tenien coneixement de la terra i de la llengua local. Una de les dones més notables que va ajudar a Hernán Cortés durant el període de conquesta de Mèxic va ser Malintzin (també coneguda amb els noms Malinche i Donya Marina), que coneixia tant el nàhuatl com el maia i, més tard, va aprendre el castellà.
Nascuda com a nahua o asteca, Malintzin va ser venuda com a esclava pel seu propi poble als maies i finalment va ser lliurada a Cortés com a pagament d'homenatge. Per a Cortés, Malintzin va ser un valuós actiu a l'hora d'enderrocar l'imperi asteca amb seu a Tenochtitlán (actual Ciutat de Mèxic) i sempre se la va veure al seu costat, fins i tot durant les batalles contra els asteques i els maies.
Malintzin es va convertir en la traductora i la mestressa d’Hernán Cortés. Per útil que Malintzin fos útil per a Cortés, era reticent a donar crèdit a Malintzin, referint-se a ella com «la meva intèrpret, la qual és una dona índia». Durant la conquesta es veia a les dones com a objectes que els homes podien explotar per a obtenir una posició superior a la societat. Malintzin es considerava un botí de conquesta per als homes que l'envoltaven i originalment es tenia la intenció d'utilitzar-la per a complaure sexualment als soldats.
Igual que Malintzin, es van oferir moltes dones als conqueridors com a ofrena, perquè ambdues cultures consideraven les dones com a objectes per a oferir als altres. Com que poques dones viatjaven al Nou Món, les dones autòctones eren considerades un tresor que calia cristianitzar. Es creu que hi havia motius posteriors en la cristianització de les persones indígenes, especialment les dones. Els conqueridors van cristianitzar ràpidament les dones i les van repartir entre ells.
El període colonial
La divisió de classes socials era essencial, i aquestes divisions s'expressaven a través del vestit que portaven els individus. Les dones d'elit i de classe alta es podien permetre els teixits cars importats d'Espanya. A causa del fort sistema de jerarquia racial, conegut com a sistema de castes, les dones tendien a vestir-se d'acord amb el seu nivell de riquesa i estatus racial. La jerarquia racial va dividir la societat en primer lloc mitjançant la separació de la República de Españoles, que era l'àmbit hispànic que englobava els espanyols (españoles), tant d'origen peninsular com americà; mestizos (barreja d'espanyol i indi); mulatos (barreja de negre i espanyol); negros (africans); i descendència d'altres aparellaments de races mixtes. Independentment de l'estatus social de les dones índies, es vestien d'acord amb els costums indis. Les dones riques podien comprar materials cars per a la roba.
La importància concedida a la classe social va fer que la puresa de la sang es convertís en un factor pel que fa al matrimoni. Les dones es van veure afectades per aquestes polítiques, ja que tant els homes com les dones havien de presentar documents que acreditessin la seva puresa sanguínia. Els homes europeus van buscar dones mexicanes d'elit per casar-se i tenir fills, per tal de conservar o obtenir un estatus més alt a la societat. Els problemes que es van produir en proporcionar documentació sobre la puresa de la sang són que els homes van ser cridats com a testimonis. Les dones poques vegades eren capaces de defensar la seva puresa i havien de confiar en homes de la comunitat.
Independentment de la classe social, les dones de la Ciutat de Mèxic del solen casar-se per primera vegada entre els 17 i els 27 anys, amb una edat mitjana de 20,5 anys. Les dones tendien a casar-se amb individus del mateix grup social que els seus pares.
L'educació per a dones estava envoltada de religió. Les persones creien que les noies havien d'estar prou educades per llegir la Bíblia i els devocionals religiosos, però no se les havia d'ensenyar a escriure. Quan es donava educació a les nenes, vivien en convents i eren instruïdes per a ser monges, amb una educació molt limitada. De totes les dones que van buscar l'entrada al convent de Corpus Christi de la Ciutat de Mèxic, només el 10% de les dones índies d'elit tenien una educació formal.
La Guerra d'Independència Mexicana i principis de la república (1810-1850) miniatura|Josefa Ortiz de Domínguez, coneguda com «La Corregidora» La Guerra d'Independència Mexicana va ser un conflicte armat entre el poble mexicà i Espanya. Va començar amb el Grito de Dolores el 16 de setembre de 1810, i va acabar oficialment el 27 de setembre de 1821 quan el domini espanyol es va esfondrar i l'Exèrcit de les Tres Garanties va marxar cap a la Ciutat de Mèxic. Les dones van participar en la Guerra d'Independència de Mèxic; la més famosa va ser Josefa Ortiz de Domínguez, coneguda a la història de Mèxic com «La Corregidora». Les seves despulles van ser traslladades al Monument a la Independència de Ciutat de Mèxic; hi ha estàtues d'ella en honor seu, i la seva cara ha aparegut a la moneda mexicana. Altres dones distingides de l'època són Gertrudis Bocanegra, María Luisa Martínez de García Rojas, Manuela Medina, Rita Pérez de Moreno, Maria Fermina Rivera, María Ignacia Rodríguez de Velasco, Osorio Barba (coneguda com la «Güera Rodríguez»), i Leona Vicario.
Després de la independència, algunes dones de Zacatecas van plantejar la qüestió de la ciutadania de les dones. Van sol·licitar-ho, dient que «les dones també desitgem tenir el títol de ciutadana .. veure'ns al cens com La ciudadana». La independència afectava les dones tant de manera positiva com negativa. Abans de la independència, les dones només es permetia actuar com a tutores dels seus fills fins als set anys en cas de viduïtat. Les lleis postindependents permetien que les dones fossin tutores fins a la majoria d'edat dels fills. Les dones van continuar ocupant llocs de servei domèstic, tot i que la inestabilitat econòmica va provocar que moltes llars acabessin acomiadant a les serventes domèstiques.
Segle . La reforma liberal i el Porfiriat (1850-1910)