LInstitut de Ciències de l'Educació (ICE) és un organisme universitari creat per la Llei General d'Educació i Finançament de la Reforma Educativa [14/1970, del 4 d'agost] per implicar les diferents universitats espanyoles en la fonamentació i dinamització de la Reforma Educativa. Se li va donar, de forma específica, l'objectiu de la «formació docent dels universitaris que s'incorporin a l'ensenyament en tots els nivells, del perfeccionament del professorat en exercici i d'aquells que ocupin càrrecs directius, així com de realitzar i promoure recerques educatives i prestar serveis d'assessorament tècnic a la pròpia Universitat a la qual pertanyin i a altres Centres del sistema educatiu».

Creació dels ICE En el tardofranquisme, a través del Llibre Blanc, José Luis Villar Palasí, ministre espanyol d'Educació des de 1969, va dotar a les diferents universitats espanyoles de competència per formar part de la Reforma, com va ser la supervisió de la formació docent inicial i permanent del professorat de Preescolar i d'Ensenyament General Bàsic (primària), i d'impartir la formació docent inicial (Certificat d'Aptitud Pedagògica —CAP—) del professorat de Formació Professional, Batxillerat, Escoles Universitàries i Universitat, juntament amb la innovació, recerca i avaluació educativa de tots els nivells educatius.

Mentre que, a nivell estatal, va ser creat el CENIDE (Centre Nacional de Recerca per al Desenvolupament de l'Educació), posteriorment INCIE (Institut Nacional de Ciències de l'Educació) per a la coordinació dels ICE, sense que aquests perdessin la seva autonomia. Tanmateix, comptava amb funcions pròpies de recerca educativa i de perfeccionament del professorat a nivell estatal. Tot això va ser una experiència propiciada per la Unesco el 1970.

El paper i funcions dels ICE van anar variant amb els canvis polítics després de la caiguda del règim franquista, la retirada de dotacions econòmiques i les modificacions legislatives (aparició, per exemple, d'una nova llei d'educació: LOGSE), fent que cada universitat reconfigurés el seu propi ICE, fins i tot, en algunes universitats, desaparegués.

Justificació de la Reforma i dels ICE Són diversos els sociòlegs i historiadors que descriuen com a crítica la situació que travessava l'Espanya de 1970 (vegeu Història de l'educació a Espanya), considerant el procés que adoptava el règim de Franco i el desenvolupament en l'àmbit social, polític i educatiu, i que manifesten la necessitat d'una llei que dotés al país d'un sistema educatiu més just, més eficaç i més d'acord amb les necessitats del moment. El Llibre Blanc, previ a la Reforma, i més concretament la introducció de la Llei General d'Educació (LGE) remarcava la necessitat social i educativa d'una nova llei per «proporcionar oportunitats educatives a la totalitat de la població», així com «atendre a la preparació especialitzada del gran nombre i diversitat de professionals que requereix la societat moderna».

En aquest sentit, el text introductori de la nova llei justifica la seva implementació amb motius com «el progrés científic i tècnic, la necessitat de capacitar a l'individu per afrontar amb eficàcia les noves circumstàncies que li oferirà el ritme accelerat del món contemporani i la urgència de contribuir a l'edificació d'una societat més justa». Per entendre aquest canvi, el text de la nova Llei ho contrasta amb l'esquema de la més que centenària Llei Moyano (1857), traçada en una època que reflectia: «Un estil classista, oposat a l'aspiració avui generalitzada de democratitzar l'ensenyament. La finalitat era atendre les necessitats d'una societat diferent de l'actual: una Espanya de quinze milions d'habitants amb el setanta-cinc per cent d'analfabets, dos milions i mig de jornalers del camp i dos-cents seixanta mil "pobres de solemnitat", amb una estructura socioeconòmica preindustrial en la qual amb prou feines emergien alguns intents aïllats d'industrialització. Era un sistema educatiu per a una societat estàtica».

Aclarides les condicions, el text conclou de la següent manera:

El text de la Llei fa una anàlisi comparativa amb el passat llunyà, però, lògicament, no aprofundeix en la situació sociopolítica del moment, tal com Manuel Garrido Palacios la presenta:

Tot això justifica que, el 1969, es creés el Llibre Blanc, previ a la Reforma Educativa de 1970. «Aquest Llibre suposava sotmetre a crítica l'estructura educativa existent; aquesta fórmula de treball era inèdita en la nostra història», segons Vega Gil, professor de la Universitat de Salamanca. Per qui, la Llei i, en concret, el Llibre Blanc, estaven influïts per aquestes circumstàncies, incloent les revoltes estudiantils universitàries:

La situació universitària era el que més cridava l'atenció, però, a més hi havia un clima crític general, tal com indica Leoncio Vega Gil:

El sentit de la reforma educativa i de l'ICE La Llei General d'Educació (LGE), de 1970, va estar vigent de forma parcial fins a l1990. Englobava tot el sistema educatiu, des de la formació infantil fins a la universitat i substituïa a la llei Moyano, amb més d'un segle d'existència. Va establir l'ensenyament obligatori fins als 14 anys amb l'EGB, l'Educació General Bàsica, constituïda per dues etapes. Després d'aquesta primera fase de vuit cursos, l'alumne podia accedir al BUP, Batxillerat Unificat Polivalent, o a la llavors creada FP, Formació Professional. Els alumnes havien de triar entre dues opcions, ciències o lletres, tot triant tres de les quatre assignatures que s'ofertaven en cada opció, que feien de complement a les assignatures obligatòries, comunes per a ambdúes branques. «Va ser també la llei que va aconseguir la plena escolarització dels espanyols i la que va elevar des de 200.000 fins a un milió els estudiants de la universitat».

Aquesta reforma requeria, a la vegada, la pròpia “reforma” del professorat, per això, la llei, en la seva introducció explica, amb un enfocament “obert, flexible i descentralitzat”, diferent al pensament franquista dominant, l'intent de la llei per defugir de tot “uniformisme”, manifestant-se així:

Per assolir els objectius, és necessària la creació dels ICE.

Antecedents La creació a Espanya de l'Institut de Ciències de l'Educació va seguir la tradició anglosaxona del UCL Institute of Education de la Universitat de Londres. El professor José Luis González-Simancas va ser qui va promoure les activitats de formació de professors de secundària i els estudis de recerca pedagògica que es van dur a terme a la Universitat de Navarra, des de 1965. Aquesta activitat de formació estava inspirada en la seva experiència i recerca a l'Institut d'Educació de Londres, sobre l'assessorament acadèmic d'alumnes universitaris en Instituts d'Educació d'universitats britàniques i sobre l'assessorament d'escolars d'últim curs en col·legis. Aquesta iniciativa va servir de referència perquè la Llei General d'Educació, al 1970, creés els Instituts de Ciències de l'Educació a les universitats espanyoles.

Competències segons la Llei General d'Educació Entre les principals competències que la Llei General d'Educació (LGE) atribueix als ICE, estan:Artículo 73 y 103 de la Ley General de Educación

Competència universitària. «Els Instituts de Ciències de l'Educació estaran integrats directament a cada Universitat». Formació del professorat i de directius. Seran els encarregats «de la formació docent dels universitaris que s'incorporin a l'ensenyament en tots els nivells, del perfeccionament del professorat en exercici i d'aquells que ocupin càrrecs directius». S'organitzarà de forma sistemàtica el perfeccionament del personal docent (Formació permanent del professorat) en exercici amb les diferents modalitats que imposin les característiques de cada nivell educatiu,tot habilitant borses d'estudi per això. Aptitud Pedagògica. Els professors de Batxillerat, de les escoles universitàries i de Formació Professional obtindran l'Aptitud Pedagògica posteriorment a la titulació científica respectiva, mitjançant cursos intensius impartits en els Instituts de Ciències de l'Educació (Certificat d'Aptitud Pedagògica: CAP). Estaran exempts d'aquest requisit aquells que haguessin seguit l'especialitat de Pedagogia en els seus estudis universitaris. Els professors d'educació universitària l'adquiriran en els referits Instituts durant el període de doctorat o de la seva actuació com a professors ajudants.Artículo 102 de la LGE Orientació i responsabilitat sobre els centres d'ensenyament. La Universitat, a través dels Instituts de Ciències de l'Educació i dels Centres experiemtals adjunts, assumirà una funció d'orientació i d'especial responsabilitat en la formació i el perfeccionament del personal docent i directiu dels Centres d'ensenyament. Recerca i assessorament tècnic. S'encarregaran de «realitzar i promoure recerca educativa i oferir serveis d'assessorament tècnic a la pròpia Universitat a la qual pertanyin i a altres Centres del sistema educatiu». CENIDE (INCIE). «Les activitats dels Instituts de Ciències de l'Educació en matèria de recerca educativa seran coordinades a través del Centre Nacional de Recerca per al Desenvolupament de l'Educació, el qual atendrà també al perfeccionament del professorat en exercici en els propis Instituts». Connexió amb la inspecció d'ensenyament. Es va crear el Servei d'Inspecció Tècnica d'Educació, els funcionaris de la qual, a més de les seves funcions d'inspecció, haurien de col·laborar amb els Serveis de Planificació i recerca de les zones; assessorar els Professors de Centres estatals i no estatals sobre els mètodes d'ensenyament i la seva connexió amb l'ICE: # Avaluar el rendiment educatiu dels Centres docents i Professors de la seva zona respectiva o de l'especialitat al seu càrrec conjuntament amb els Instituts de Ciències de l'Educació. # Col·laborar amb els Instituts de Ciències de l'Educació en l'organització de cursos i activitats per al perfeccionament i activitat del personal docent. # Participar obligatòriament en els cursos especials de perfeccionament professional dels Instituts de Ciències de l'Educació cada tres anys com a mínim.

Avaluació i valoració crítica: des dels ICE als CEP A partir de 1970 es van anar creant els ICE de cada una de les universitats espanyoles d'acord amb la Llei General d'Educació (LGE), destacant, entre les seves activitats:

Els cursos del CAP (Certificat d'Aptitud Pedagògica), amb una plantilla reduïda de professors. L'entrenament en planificació i programació docent, l'ensenyament per objectius i el sistema de fitxes, d'acord amb les pautes de l'enfocament conductista que tenia la Reforma. L'entrenament en habilitats docents a través del circuit tancat de televisió (CCTV). Els nombrosos cursos i seminaris sobre didàctiques i metodologies de les diverses matèries. L'ús de les noves tecnologies i aprenentatge d'idiomes.

Els ICE, en ser instruments de la Reforma Educativa (LGE) de 1970, han estat objecte de crítiques positives i negatives, de la mateixa manera que ho han estat la pròpia Reforma o el sistema polític en què es van crear. Ho han estat pel seu origen, la seva identitat, la seva eficàcia o les seves respostes a les demandes ideològiques i socioculturals del moment històric, tal com s'observa d'ara endavant, en els successius parers, que, d'alguna manera, deixen aparèixer, a través del debat de l'ICE, tota la problemàtica de la formació del professorat a Espanya, i fins i tot, de l'educació.

Innovació Des d'una perspectiva històrica, l'activitat dels ICE va suposar una gran impacte en el panorama educatiu, malgrat les dificultats que se li suposen a una nova institució. Així, Francisco González García, rector de la Universitat de Sevilla i president de la Conferència de Rectors, al 1979, destacava que la idea i l'esperit innovador de canvi i de reforma seguien plenament vigents en els ICE:

Crítica al caràcter universitari