miniatura|Steve Wilson, Zelt-Musik-Festival 2018 Freiburg, Alemanya és un músic i productor anglès. Actualment un artista en solitari, es va fer conegut per ser el fundador, vocalista, guitarrista i compositor de la banda Porcupine Tree. És també membre de molts altres grups, i ha col·laborat amb altres bandes com Yoko No, Opeth, King Crimson, Jethro Tull, Yes, Orphaned Land, Pendulum, XTC, Anathema, entre d'altres.
Wilson, autodidacta, és productor i enginyer de so, a més de multi-instrumentista, cantant i tocant tant la guitarra com els teclats. Steven, en la seva música, hi fusiona influències del cinema i la literatura, en un estil que ell mateix denomina rock conceptual, comparant els seus àlbums al fet de veure una pel·lícula o llegir una novel·la. Tot se l'identifica principalment amb el gènere del rock progressiu (etiqueta que ell evita), les seves influències i aventures musicals són extremadament diverses, abastant des de registres propers a la psicodèlia o la música ambiental, passant per la música electrònica, el pop i fins al metal més extrem; degut a aquesta diversitat se l'ha anomenat una personalitat musical bipolar per la imprevisibilitat i evolució de la seva obra. Les seves lletres acostumen a tractar temes molt tristos i a vegades són una crítica implícita a la societat i la tecnologia modernes. Els seus concerts acostumen a ser molt pomposos, incloent-hi so quadrafònic envolvent i elements visuals molt elaborats.
Ha sigut nominat a 4 Premis Grammy, dos d'ells com a membre de Porcupine Tree, en una ocasió com a solista i una altra amb Storm Corrosion El seu últim àlbum d'estudi és To The Bone i va obtenir la posició número 3 en la llista d'èxits oficial del Regne Unit, durant la seva primera setmana. L'any 2015 amb l'àlbum Hand Cannot Erase va rebre tres premis als Progressive Music Awards de Londres, fet que el va portar a ser denominat "rei del rock progressiu" per part de la BBC.
Tot i ser reconegut com un dels compositors més prolífics i aclamats de les dues últimes dècades, gràcies a la seva multifacètica carrera, la popularitat de Steven Wilson s'ha mantingut fora del mainstream, arribant a ser denominat, juntament amb Porcupine Tree, com "la millor banda de què mai has sentit a parlar".
Biografia Primers anys Steven Wilson va néixer el 3 de novembre de 1967 a Kingston upon Thames, Londres, Anglaterra, i resideix a Hemel Hempstead, Hertfordshire, Anglaterra, des dels sis anys. Wilson va descobrir el seu amor per la música als vuit anys. Això va començar quan els seus pares van intercanviar els discos The Dark Side of the Moon de Pink Floyd i Love to Love You Baby de Donna Summer com a regals d'un Nadal. Els dos estils el van influenciar en la seva forma d'escriure cançons.:
La influència del seu pare va provocar el seu interès pel rock experimental, el rock psicodèlic i el rock progressiu i per als àlbums conceptuals (exemplificat per Porcupine Tree i Blackfield), mentre que els ritmes hipnòtics de Donna Summer van inspirar l'enfocament inicial de la música de No-Man (col·laboració de llarga durada amb el seu amic i músic Tim Bowness), encara que la banda després va desenvolupar un enfocament més meditatiu i experimental.
Adolescència i primeres bandes No va passar molt temps fins que Wilson va començar a crear bandes i a tocar en viu amb els seus amics d'escola; el 1981, als dotze/tretze anys va cantar i va tocar guitarra per primera vegada davant d'un públic amb la seva banda Paradox, inspirats en la música metal..
Això no obstant, l'activitat que més el satisfeia era el fet d'experimentar amb sons i enregistraments propis. Aviat el seu gust es va abocar cap al post-punk, la música que sonava mentre creixia, transformant Joy Division, the Cure i Cocteau Twins en les seves bandes favorites, i al mateix temps va començar a submergir-se en el krautrock i en la música psicodèlica per la col·lecció de discs del seu pare i principalment pel germà gran d'un dels seus millors amics, qui tenia àlbums de Hawkwind, Van der graaf generator, o 666 d'Aphrodite's Child, el que dictaria la seva obsessió amb aquesta era i es convertiria en el seu principal enfocament musical. Entre els anys 1983 i 1986 va començar a gravar material per estrenar en els seus projectes. Alguns d'aquests cassets han ressorgit degut a la creixent popularitat de Porcupine Tree. Un d'aquests projectes va ser el duo psicodèlic Altamont (amb Steven Wilson a l'edat de 15 anys treballant al costat de Simon Vockings en els sons electrònics). El seu únic àlbum casset va ser Prayer for a Soul, amb les lletres de l'escenista psicodèlic britànic Alan Duffy, qui després va treballar amb Wilson en dues cançons de Porcupine Tree: «This Long Silence» i «It Will Rain for a Million Years ». Mentre Steven treballava amb Altamont, va estar també a la banda de rock neoprogressiu Karma, amb qui va tocar a la rodalia d'Hertfordshire i va gravar dos cassets: The Joke's On You (1983) i The Last Man To Laugh (1985). Aquests contenien versions primerenques dels temes «Small Fish», «Nine Cats» i «The Joke's On You", que posteriorment van ser ressuscitats com a temes de Porcupine Tree.
Wilson continuaria unint-se a la banda de new wave/AOR Pride of Passion com a teclista, reemplaçant a l'ex-teclista de Marillion Brian Jelliman (un altre antic membre de Marillion, Diz Minnitt, també tocava en la banda). La banda finalment es va separar el 1987.
Primers èxits Fins aquest moment, els diversos experiments musicals de Wilson contenien música avantguardista i industrial, psicodèlia i rock progressiu. Ell anava, però, mostrant-se més interessat en la composició de lletres i en la música pop, tal com es va demostrar més tard en els seus següents treballs.
El 1987 Steven Wilson va llançar els dos projectes que començarien a donar-li un nom. El primer d'ells es va anomenar inicialment No Man Is an Island (except The Isle of Man) –en català: Cap home és una illa (excepte l'illa de Man)–, que amb el temps va ser reanomenat com a No-Man. Aquest va començar com un projecte instrumental solista de Wilson, barrejant rock progressiu amb synth pop, subseqüentment avançant cap a l'art pop amb l'adhesió del cantant i lletrista Tim Bowness. El segon projecte, Porcupine Tree –en català: Arbre de porc espí– va començar com un duo de Wilson i el seu amic d'escola Malcolm Stocks (amb Wilson proporcionant la majoria de la instrumentació i Stocks contribuint principalment amb idees, veus addicionals i sons experimentals de guitarra). Wilson va començar experimentant gravant música a casa altament inspirat pel rock psicodèlic dels 60, fins que va tenir el pressentiment que algun dia es podia tornar comercialitzable.
Durant els següents tres anys, ambdós projectes es van desenvolupar i van evolucionar de manera paral·lela. El 1989 No Man Is An Island va llançar el seu primer senzill comercial, «The Girl From Missouri», a través del segell Plastic Head Records. Mentre Porcupine Tree va produir un augment en la seva reputació underground, amb la publicació de tres maquetas (Tarquin's Seaweed Farm, Love, Death & Mussolini i The Nostalgia Factory) a través de The Freak Emporium (l'ala de distribució per correu del segell psicodèlic britànic Delerium Records). Per a la primera cinta, Steven fins i tot va escriure una introducció a una banda misteriosa (imaginària) anomenada "The Porcupine Tree", suggerint que la banda es va conèixer a principis dels anys 70 en un festival de rock, els membres de la qual havien entrat i sortit reiteradament de la presó (inspirat pel similar Dukes of Stratosphear de XTC). El fulletó també conté informació sobre els misteriosos membres de la banda com Sir Tarquin Underspoon i Timothy Tadpole-Jones, i membres del personal com Linton Samuel Dawson (les inicials del qual formen LSD). segons Wilson:
El 1990 No-Man va evolucionar a un trio de veu/violí/multi-instruments (al costat de la violinista Ben Coleman), que havia incorporat ritmes dance en la seva música art-pop. Ells van llançar el seu segon senzill: «Colours» (una versió de la cançó de 1965 del cantant britànic Donovan). Aquest senzill va guanyar el premi del "Senzill de la setmana" de la revista Melody Maker i li va aconseguir a la banda un contracte d'enregistrament amb el segell independent d'alt perfil, One Little Indian (en aquells moments famós per The Shamen i Björk). El senzill també va aparèixer breument a les llistes de popularitat i, encara que les vendes no van ser excel·lents, Wilson va guanyar credibilitat per la indústria de l'enregistrament (així com el finançament per equipar el seu estudi amb l'equip que necessitava per avançar en la seva música). Fins aquí, Wilson va treballar al voltant de cinc anys com a venedor en una companyia d'ordinadors, treball que li va ensenyar a "tenir la seguretat parar-me al davant de la gent i presentar-me", i aquest contracte li va permetre renunciar per dedicar-se completament a la música. Tot i això va començar a realitzar música per anuncis i programes de televisió durant diversos anys per poder continuar fent música. En aquesta època també va publicar l'àlbum debut oficial de Porcupine Tree, On The Sunday of Life ... (que va recopilar i masteritzar el millor material de les cintes gravades anteriorment).
miniatura|Steven Wilson al Strawberry Fair de Cambridge, 1997 El debut de llarga durada de No-Man –una compilació de pistes d'EP anomenada Lovesighs–An Entertainment– va seguir el 1992, igual que el cèlebre maxi senzill de Porcupine Tree ambientat en l'LSD, «Voyage 34», una peça de trenta minuts que barreja ambient, trance i psicodèlia. Això va ser dut a terme en part per intentar produir el senzill més llarg publicat fins llavors, aconseguint-ho fins que després va ser superat per «Blue Room» de The Orb. Aquest va entrar a la llista de música independent de NME durant sis setmanes. A més, No-Man va realitzar una gira a Anglaterra amb una banda de sis membres, incloent a tres exintegrants de la banda de glam pop Japan - Mick Karn, Steve Jansen i primordialment el teclista Richard Barbieri, qui va formar un vincle amb Wilson al compartir moltes influències tant del món del cinema com del món de la música. El 1993 va suposar la consolidació de Wilson amb el seu èxit inicial amb Up The Downstair de Porcupine Tree i Loveblows & Lovecries - A Confesion de No-Man. Up the Downstair, al què Wilson considera el primer àlbum de Porcupine Tree, ja que a diferència de l'anterior aquest no va ser una recopilació, va ser el primer disc a incloure a l'exmembre de Japan, el teclista Richard Barbieri i el baixista nascut a Austràlia, Colin Edwin, qui era amic des de l'escola de Wilson. Va tenir una molt bona recepció, lloat per Melody Maker com "una obra mestra psicodèlica ... un dels àlbums de l'any". A finals de 1993, Porcupine Tree es va iniciar com un quartet de música en directe amb Wilson, Barbieri, el baixista Colin Edwin i l'exbaterista en viu de No-Man, Chris Maitland. En el futur, Wilson seria amistosament anomenat "un dictador benevolent" pels seus companys, ja que, tot i ser l'''alma mater del grup, després dels seus primers àlbums es va tornar obert a les idees i establia un marc de referència en què els altres membres podien desenvolupar- i no tocaria res que els fes sentir-se incòmodes. I la resta de membres no se sentien descoratjats en aquesta posició.
Des d'aquí en endavant, Wilson va començar a alternar llançaments de Porcupine Tree i amb els de No-Man. Tot i que No-Man es va retirar de l'actuació en viu el 1994 (i no tornaria a escenaris fins al 2006), la banda va seguir llançant un flux constant d'àlbums amb convidats com Barbieri, Steve Jansen, Robert Fripp, Theo Travis i Pat Mastelotto, i ha mantingut un reconeixement a través dels anys, així com un reconeixement continu de la crítica.