miniatura|Espases Lespasa és una arma blanca de doble tallant composta d'una fulla dreta de metall equipada si és necessari amb una canal o canaleta (depressió longitudinal), d'un mànec dit puny, braç o mantí de la creu, i d'un protector que protegeix la mà. L'extrem del mànec és ornamentat generalment amb un pom. La creu, croera o creuera és la barreta transversal que forma creu amb el pom de l'espasa. L'arriat és la peça situada transversalment entre el mànec i el ferro de l'espasa.
La paraula «espasa» prové del llatí spatha (que també s'emprà per a denominar l'espasa llarga i recta emprada per la cavalleria de l'Imperi Romà), la qual prové del grec spathe.
En un sentit més ampli s'entén per espasa qualsevol arma blanca de certa envergadura, independentment de l'estil de la fulla. El disseny i la construcció de l'espasa pot variar molt: segons la longitud de la fulla, la seva forma, els seus talls, les seves empunyadures, la seva procedència, etc. D'acord amb les característiques que posseeixen, reben una determinada denominació que identifica, classifica i enquadra l'arma dins d'un tipus particular.
Tenen la seva fulla metàl·lica esmolada amb un o els dos fils amb puntes agudes i dures si és de punxada, o ambdues característiques. L'empunyadura es feia de molts i diversos materials, sobretot si eren espases per "cenyir" o de "parada" aristocràtiques, però se solia emprar la fusta.
L'espasa se solia dur en una beina o baina dita també folre, o alternativament en un taalí (ant. talaí i talí) o corretja, una cinta que, reposant damunt una espatlla, passa per davant i per darrere fins al costat oposat, a l'alçària del ventre, i serveix per a sostenir penjada l'espasa. També podia anar en una faixa o corretja que es porta penjada a l'espatlla i en direcció transversal sobre els pits.
Història
Edat del bronze miniatura|125px|Part del relleu d'Osuna, escultura ibera on es representa un guerrer armat amb una falcata. finals s.III, inicis s.II aC Els humans han fabricat i utilitzat armes de tall de l'edat del bronze ençà (1600 aC aproximadament). L'espasa es desenvolupa a partir de la daga quan la confecció de fulles llargues es fa possible al principi del II mil·lenni aC. Les espases més llargues de 90 cm són rares durant l'edat del bronze, car llur llargada excedeix la capacitat extensible del bronze (aliatge de coure i estany). No va ser fins a la creació d'aliatges més forts, com l'acer, que l'espasa llarga va ser pràctica per al combat.
Les espases de l'edat del bronze tenen el seu origen en els treballs del coure del Mediterrani i el mar Negre, així com a Mesopotàmia. L'espasa inicia la seva trajectòria europea mentre que el Pròxim Orient emprà durant un temps únicament dagues; l'espasa destrona finalment al punyal com arma simbòlica del guerrer. La producció d'espases a la Xina es documenta des de l'edat del bronze, durant la Dinastia Shang.
miniatura|125px|Espasa de Bronze.(800 aC) L'empunyadura en els orígens consisteix simplement en un mànec, que protegia la mà de relliscar sobre el full en empènyer. Al es coneixen a l'Europa Central i Nòrdica les espases de llengüeta: les fulles tenen una estreta llengüeta que s'insereix en l'empunyadura donant lloc a formes diverses en el sistema d'empunyadura, que van arribar aviat a la Mediterrània Oriental: Grècia, Xipre i Egipte. Les espases del bronze nòrdic, des d'aproximadament el 1400 aC, ha els característics dissenys espirals.
Les espases conegudes com a NAUE Type II, que es van expandir des de l'Europa meridional cap a la Mediterrània, han estat relacionades per Robert Drew amb el col·lapse de la tardana edat del bronze.
Cal assenyalar que el metall és, durant molt de temps, un element de prestigi, amb el qual es fabriquen les armes, joies i objectes cerimonials, als quals només tenen accés les classes dominants. Per a la metal·lúrgia cal un especialista a temps complet, mentre que les eines quotidianes segueixen fabricats a nivell domèstic, amb fusta o pedra tallada. Tan sols l'elit i els personatges de cert poder social estan en disposició de posseir estar armes i aconseguir conquestes i defensa personal. Aquesta diferència social, força i carisma, acabarà convertint aquests personatges en defensors d'un territori i una població, i es començarà a esbossar la figura de l'heroi.
Edat del ferro Les espases de ferro es fan més comunes des del . Els hitites, els micènics i la cultura proto-cèltica de Hallstatt () figuren entre dels primers usuaris d'espases de ferro. El ferro tenia l'avantatge de poder produir en massa, per la major quantitat disponible de matèria primera. Les primeres espases de ferro no són comparables amb les posteriors d'acer; trencadisses, fins i tot inferiors a una bona arma de bronze, però la seva fàcil producció i la major disponibilitat de matèria primera permetien per primera vegada l'equipament d'exèrcits sencers amb armes de metall, encara que ocasionalment els exèrcits egipcis de l'edat del bronze foren completament equipats amb armament de bronze.
Els ferrers aprengueren finalment que, afegint certa quantitat de carboni (afegit durant la reducció en forma de carbó de llenya) al ferro, podien produir un aliatge millorat: l'acer. En l'antiguitat van existir diversos mètodes diferents de facturació d'espases, entre els quals hi havia el disseny per soldadura (pattern welding). La tècnica de disseny per soldadura consistia a unir diferents tipus d'acer per millorar la resistència i tenacitat del material. En aquella època, l'acer soldat per forja es trobava gairebé exclusivament en les ranures centrals que es feien a les fulles per reduir la massa i millorar la flexibilitat i equilibri. Es van arribar a desenvolupar dissenys intricats, que eren considerats la marca del mestre ferrer.
Amb el temps, es van desenvolupar diversos mètodes per tot el món.
En el temps de l'antiguitat clàssica i els Imperis Part i Sassànida de l'Iran, van ser comunes les espases de ferro. La xifos i la kopis gregues i el gladi romà són exemples del tipus, mesurant aproximadament de 60 a 70 cm. En l'Imperi Romà es va introduir l'espata (l'espatari es va convertir en un títol honorífic a Constantinoble), més llarga, i des de llavors el terme espasa llarga s'aplica a les espases comparativament llargues de les seves respectives èpoques.
Les espases xineses d'acer fan la seva aparició des del tercer segle aC a la Dinastia Qin: hi ha la dao amb només un tall, de vegades traduïda com sabre o espasa ampla, i la jian de doble tall.
Edat mitjana miniatura|Espases vikingues El tipus d'espata romà s'estén durant el període de les migracions i encara en l'edat mitjana. Les espates de l'era Vendel (Suècia, 550-793) estaven decorades amb motius germànics. L'era vikinga contempla novament una producció més estandarditzada, però el disseny bàsic segueix sent deutor de l'espata.
Només des del les espases normandes comencen a desenvolupar la creuera ("gavilanes" en castellà). Durant les Croades del (o ) aquest tipus cruciforme roman estable, amb variacions que només afecten la forma del pom. Aquestes espases estaven dissenyades com armes tallants, si bé es van fer comuns puntes efectives per rebatre les millores en l'armadura.
Les espases d'un sol tall es popularitzen a Àsia. L'espasa coreana Hwandudaedo, derivada de la Dao Xina, es va conèixer en l'edat mitjana primerenca dels Tres Regnes. La Katana japonesa, la producció de la qual es documenta aproximadament l'any 900, deriva també de la Dao.
Baixa edat mitjana i Renaixement Nous dissenys d'espasa - al costat de la millora de l'armadura - es van anar desenvolupant a un ritme cada vegada més ràpid entre els segles XIV i , durant el Renaixement. El principal canvi va ser l'allargament de l'empunyadura, que permetia l'ús ambidextre, i una fulla més llarga. Aquest tipus d'espasa, anomenada en el seu temps Lange Schwerte (en alemany espasa llarga) o Spadone, era comú cap al , i diversos Fechtbücher (llibres d'esgrima) que es conserven dels segles XV i XVI ofereixen instruccions sobre el seu ús.
Una altra variant va ser l'espasa especialitzada a perforar l'armadura, del tipus estocs. L'espasa llarga es va popularitzar per la capacitat d'abast, de tall i empenta, mentre que els estocs ho va fer per la seva habilitat per assolir els buits entre les plaques de l'armadura. L'empunyadura s'embolcallava de vegades amb filferro o pell d'animal per oferir una major subjecció, alhora que dificultava la possibilitat de desarmament al colpejar la mà.
Al , la llarga Doppelhänder, avui anomenada Zweihänder (ambdós termes germànics designen l'ús de les dues mans), va finalitzar la tendència a l'increment de la mida de les espases (sobretot per la disminució de les armadures de plaques i l'adveniment de les armes de foc), i la primerenca Edat moderna va veure el retorn de les armes més lleugeres, per una sola mà.
L'espasa va ser l'arma més personal en aquest període, la més prestigiosa i la més versàtil en el combat cos a cos, però va començar a declinar la seva ocupació militar a causa del fet que la tecnologia va canviar la guerra. No obstant això, va mantenir un paper principal en l'autodefensa civil.
Edat moderna miniatura|esquerra|100px|Rapier miniatura|100px|Schiavon Es creu que el Rapier (estoc) va evolucionar a partir de lespasa ropero espanyola durant el . El Rapier (estoc) difereix de les espases més antigues en què no es tracta d'una arma militar, sinó d'ús civil. Tant el Rapier (estoc) com la Schiavon italiana van desenvolupar la creu en forma de cistella per tal protegir la mà. Durant els segles XVII i , la Smallsword, més curta, es va convertir en un accessori essencial a Europa i el Nou Món, i la majoria dels homes rics i oficials militars en portaven una. Tant la Smallsword com el Rapier (estoc) foren les espases de duel més populars fins ben entrat el .
Quan el vestir espases va passar de moda, els bastons van prendre el seu lloc en l'armari dels cavallers. Alguns models de bastó (coneguts com a bastons espasa) incorporaven un fulla amagada. La Cannes, art marcial francès, es va desenvolupar com una tècnica de lluita amb bastons i bastons-espases, fins a convertir-se en un esport.
Cap a la fi de la seva vida útil, l'espasa va servir més com una arma d'autodefensa que per a un ús a la batalla, i la importància militar de les espases davallà durant l'Edat Moderna. Fins i tot com a arma personal, l'espasa va començar a perdre la seva preeminència a principis del , paral·lelament al desenvolupament d'armes de foc personals i fiables.
Les espases segueixen en ús, però cada vegada més limitades a dignataris, oficials militars i uniformes cerimonials. Malgrat això, molts exèrcits van conservar les seves armades de cavalleria pesant fins després de la Primera Guerra Mundial. Per exemple, l'exèrcit britànic va adoptar formalment un nou disseny d'espasa de cavalleria el 1908, gairebé l'últim canvi d'armament abans de l'esclat de la guerra. Les últimes unitats de cavalleria pesant britànica no van passar als vehicles armats fins a 1938. Les espases i altres armes dedicades a la Melé foren emprades ocasionalment per diversos països durant la Segona Guerra Mundial, si bé com a arma secundària pel seu desfasament davant l'armament contemporani.
Morfologia i terminologia L'espasa consta de la fulla i l'empunyadura (o mantí). La beina designa la coberta de la fulla de l'espasa, on reposa quan no està en ús.
Fulla Tres tipus d'atacs poden realitzar amb la fulla: punxar, tallar i esquinçar. La fulla pot tenir doble tall o un sol fil; aquesta última pot tenir un fals tall prop de la punta. Al manejar l'espasa, el tall veritable o costat més llarg és el que s'usa per punxades a recte o estocada, mentre que el tall fals o costat més curt s'empra per contraatacar. Algunes empunyadures tenen el tall en la part més llarga, en tant que les empunyadures més simètriques permeten l'intercanvi del costat curt i del costat llarg simplement girant-la.