El Grumman TBF Avenger (designat TBM pels avions fabricats per General Motors) és un bombarder torpediner americà desenvolupat inicialment per a la Marina dels Estats Units i el Cos de Marines. Posteriorment va entrar en serveir amb diversos serveis d'aviació naval d'altres estats.
L'Avenger va entrar al servei dels Estats Units el 1942 i va començar a actuar durant la batalla de Midway. Malgrat la pèrdua de cinc dels sis Avenger en el seu debut en combat, va sobreviure en servei per convertir i àmpliament utilitzat de la Segona Guerra Mundial, compartint el crèdit per enfonsar els súper cuirassats Yamato i Musashi (els únics vaixells d'aquest tipus enfonsats exclusivament per avions nord-americans mentre estaven en marxa) i se'ls acredita l'enfonsament de 30 submarins. Molt modificat després de la guerra, va romandre en ús fins als anys seixanta.Wheeler 1992, p. 53.
Disseny i desenvolupament El Douglas TBD Devastator, el principal bombarder de torpedes de la Marina dels Estats Units introduït el 1935, estava obsolet el 1939. Es van acceptar ofertes de diverses empreses, però el disseny de TBF de Grumman va ser seleccionat com a substitut del TBD i l'abril de 1940 la Marina va ordenar dos prototips. Dissenyat per Leroy Grumman, el primer prototip es va anomenar XTBF-1.Tillman 1999, p. 6. El primer vol va ser el 7 d'agost de 1941. Tot i que un dels dos primers prototips es va estavellar a prop de Brentwood, Nova York, el seu desenvolupament va continuar amb rapidesa. miniatura|Un TBM Grumman (TBF construït en GM) amb ales plegables Sto-Wing miniatura|TBF-1 Avenger a principis de 1942. Tingueu en compte la taca vermella centrada al rodó nord-americà i el flaix d'aleta inspirat en bandera al timó, tots dos eliminats abans de la batalla de Midway per evitar confusions amb les insígnies japoneses miniatura|TBF Avenger a mitjan 1942 L'Avenger va ser l'avió monomotor més pesat de la Segona Guerra Mundial, i només el P-47 Thunderbolt de la USAAF va estar a punt d'igualar-lo en pes màxim carregat entre tots els caces monomotors, sent només uns 181 kg més lleuger que el TBF, al final de la Segona Guerra Mundial. Per alleujar els problemes d'emmagatzematge de la companyia, simultàniament amb el model F4F-4 del seu portaavions Wildcat, Grumman va dissenyar l'Avenger per utilitzar també el nou mecanisme de plegament de les ales patentat per Sto-Wing, “angle compost”, destinat a maximitzar l'espai d'emmagatzematge en un portaavions. Aquest mecanisme seria utilitzat també en el caça naval F6F Hellcat, substitut del Wildcat. El motor utilitzat va ser el motor radial de catorze cilindres Wright R-2600-20 amb .
Hi havia tres membres de la tripulació: pilot, artiller de la torreta i bombarder (que també operava la ràdio i la torreta ventral). L'armament consistia en una metralladora Browning M1919 al morro sincronitzada per disparar a través de l'hèlix, una metralladora Browning M2 a la torreta posterior (accionada elèctricament); i una altra metralladora Browning M1919 manual al suport ventral (encarada cap enrere). Aquesta arma era disparada pel bombarder. Els models posteriors del TBF / TBM van ometre la metralladora sincronitzada i la van substituir per un parell de metralladores pesants Browning AN/M2 situades a les ales, disparant per fora del disc alar. Això va permetre millorar la potència de foc cap endavant i augmentar la capacitat d'amarratge. Només hi havia un conjunt de controls a l'avió i no existia accés directe a la posició del pilot des de la resta de l'interior de l'avió. L'equip de ràdio era massiu, sobretot pels estàndards actuals, i omplia la longitud del ben marcat dosser d'"hivernacle" a la part posterior del pilot. Les ràdios eren accessibles per reparar-les mitjançant un "túnel" al costat dret. Els avengers que encara volen avui en dia solen tenir un seient posterior muntat en lloc de les ràdios, permetent un quart passatger.
The Avenger tenia una gran badia de bombes, que permetia un transportar i llançar un sol torpede Bliss-Leavitt Mark 13 (de 907 kg), o fins a quatre bombes de 227 kg. L'avió tenia una bona robustesa i estabilitat general i els pilots diuen que volava com un camió, per bé o per mal. Amb les seves bones instal·lacions de ràdio, un maneig dòcil i un llarg abast, el Grumman Avenger també va convertir-se en un avió de comandament ideal per als comandants del Grup Aeri (CAG). Amb un sostre de vol de 9.144 m (30.000 peus) i un abast totalment carregat de 1.609 km (1.000 milles), era millor que qualsevol torpediner americà anterior i millor que el seu homòleg japonès, l'obsolet "Kate" de Nakajima B5N. Els models Avenger posteriors van portar equips de radar per a les funcions ASW i AEW.
Els navegants de transport d'escorta es referien al TBF com el "gall dindi" a causa de la seva mida i maniobrabilitat en comparació amb els combatents F4F Wildcat dels mateixos grups aeris.
Història operativa Marina dels EUA miniatura|TBF Avenger llest per al llançament de la catapulta. miniatura|Un Grumman TBF Avenger a bord d’ USS Yorktown, c. finals de 1943 miniatura|Futur president nord-americà George HW Bush, en un TBM Avenger al portaavions lleuger USS San Jacinto el 1944. La tarda del 7 de desembre de 1941, Grumman va celebrar una cerimònia per obrir una nova planta de fabricació i mostrar el nou TBF al públic. Casualment, aquell dia, la Marina Imperial Japonesa va atacar Pearl Harbor, tal com Grumman aviat es va assabentar. Un cop acabada la cerimònia, la planta va ser segellada ràpidament per protegir-se d'un possible sabotatge. A principis de juny de 1942, un enviament de més de 100 avions va ser enviat a la Marina, que va arribar només poques hores després que les tres companyies de transport marxessin ràpidament de Pearl Harbor, de manera que la majoria d'ells eren massa tard per participar en la batalla crucial de Midway.
Sis TBF-1 eren presents a l'illa de Midwaycom a part de VT-8 (Torpedo Squadron 8)mentre que la resta de l'esquadró volava Devastators del portaavions Hornet. Tots dos tipus de torpeders van patir fortes baixes. Dels sis Vengadors, cinc van ser abatuts i l'altre va tornar molt malmès amb un dels seus artillers morts, i l'altre artiller i el pilot ferits. Tot i això, es va atribuir als bombarders torpeders nord-americans la retirada de les patrulles aèries de combat japoneses perquè els bombarders nord-americans poguessin colpejar amb èxit els transportistes japonesos.
L'autor Gordon Prange va afirmar a Miracle at Midway que els antiquats Devastators (i la manca de nous avions) van contribuir una mica a la manca d'una victòria completa a Midway (els quatre portaavions japonesos van ser enfonsats directament pels bombarders de busseig). Altres van assenyalar que els inexperts pilots nord-americans i la manca de coberta de combat eren els responsables de la mala exhibició de torpeders bombers nord-americans, independentment del tipus. Més tard a la guerra, amb una creixent superioritat aèria nord-americana, una millor coordinació d'atacs i pilots més veterans, els avengers van poder jugar papers vitals en les batalles posteriors contra les forces de superfície japoneses.
El 24 d'agost de 1942, la següent gran batalla de portaavions navals es va produir a les Salomons de l'Est. Basant-se en les companyies Saratoga i Enterprise, els 24 TBF presents van poder enfonsar la companyia lleugera japonesa Ryūjō i reclamar un bombarder, a costa de set avions.
El primer "premi" important per als TBF (als quals se li va assignar el nom de "Vengador" l'octubre de 1941,Associated Press. "Fighting Names Given to Planes by the Navy". The New York Times. Vol. XCI No. 30,567, 2 October 1941, p. 17."New Plane Names". Flying and Popular Aviation (Chicago: Ziff-Davis Publishing Company), Vol. 30 [sic], No. 1, January 1942, p. 232. abans de l'atac japonès a Pearl Harbor) va ser a la batalla naval de Guadalcanal el novembre de 1942, quan la Marina Els avengers del Cos i de la Marina van ajudar a enfonsar el cuirassat Hiei, que ja havia estat paralitzat la nit anterior.
Després de construir centenars dels models TBF-1 originals, el TBF-1C va començar la producció. L'assignació d'espai per a tancs de combustible especialitzats interns i muntats en ales va duplicar la gamma de Avenger. Cap al 1943, Grumman va començar a eliminar progressivament la producció del Vengador per produir caces Hellcat F6F , i la Divisió General d'Avions de l'Est va assumir la producció, designant-se TBM. La planta Eastern Aircraft es trobava a Ewing, Nova Jersey. Grumman va lliurar un TBF-1, agafat amb cargols de xapa, perquè els enginyers d'automoció el poguessin desmuntar, cada vegada, i redissenyar l'avió per a la producció d'automòbils. Aquest avió era conegut com el "PK Avenger" ("PK" és una abreviatura de Parker-Kalon, fabricant de cargols de xapa). A partir de mitjans de 1944, el TBM-3 va començar a produir-se (amb un motor més potent i punts de protecció per a ales per a tancs de llançament i coets). El tauler-3 era el més nombrós dels avengers (amb uns 4.600 produïts). No obstant això, la majoria dels avengers en servei eren dash-1 fins a prop del final de la guerra el 1945.
A més del paper de superfície tradicional (torpedejant vaixells de superfície), els avengers van reclamar prop de 30 assassinats de submarins, inclòs el submarí de càrrega I-52 Van ser un dels avions més eficaços destruint submarins del teatre del Pacífic, així com a l'Atlàntic, quan finalment es va disposar de companyies d'escorta per escortar els combois aliats. Allà, els avengers van contribuir a protegir-se dels submarins alemanys mentre van proporcionar cobertura aèria als combois.
Després del " Marianas Turkey Shoot ", en el qual van caure més de 250 avions japonesos, l'almirall Marc Mitscher va ordenar a una missió de 220 avions trobar el grup de treball japonès. Combatent distància de la flota a l'extrem de la seva autonomia, el grup de Hellcats, TBF/TBM i bombarders en picat van patir moltes baixes. Tanmateix, bombarders Avenger del portaavions USS Belleau Wood van enfonsar el transportista lleuger Hiyō com a únic premi important. L'aposta de Mitscher no va donar els seus fruits com esperava.
El juny de 1943, poc abans del seu 19è aniversari, el futur president George HW Bush va ser nomenat l'aviador naval més jove de l'època. Més tard, mentre volava un TBM amb VT-51 (de USS San Jacinto), el seu Avenger va ser abatut el 2 de setembre de 1944 sobre l'illa pacífica de Chichi Jima.Hove 2003, p. 178. No obstant això, va deixar anar la seva càrrega útil i va colpejar l'objectiu de la torre de ràdio abans de ser obligat a rescatar sobre l'aigua. Els dos companys de la seva tripulació van morir. Va ser rescatat al mar pel submarí nord-americà USS Finback. Més tard va rebre la Distinguished Flying Cross.
Un altre famós aviador Avenger va ser Paul Newman, que va volar com a tirador del darrere. Tenia l'esperança de ser acceptat per a l'entrenament de pilots, però no es va classificar perquè era daltònic. Newman estava a bord del transportista d'escorta USS Hollandia aproximadament del Japó quan l’ Enola Gay va llançar la primera bomba atòmica a Hiroshima.
El Vengador era el tipus de torpedero utilitzat durant l'enfonsament dels dos "súper cuirassats" japonesos, amb la marina nord-americana que tenia una superioritat aèria completa en els dos compromisos: Musashi i Yamato.
La desaparició de la postguerra el 5 de desembre de 1945 d'un vol de cinc avengers nord-americans, coneguda com a vol 19, es va afegir posteriorment a la llegenda del triangle de les Bermudes, escrita per primera vegada per Edward Van Winkle Jones en un article de Associated Press publicat el setembre de 1950.