miniatura|Gravació de música per a cinema. S'està reproduint la pel·lícula a la pantalla per servir de referència. Música per a cinema és aquella composició musical elaborada específicament per a acompanyar una part d'una pel·lícula.Soundtrack vs. Score: Learn About the Two Types of Film Music La partitura comprèn una sèrie de peces orquestrals, instrumentals o corals anomenades entrades, que es programen per començar i acabar en punts específics de la pel·lícula per tal de millorar la narrativa dramàtica i l'impacte emocional de l'escena en qüestió. Les partitures les escriu un o més compositors, sota la guia del director o el productor de la pel·lícula o en col·laboració amb ells, i normalment són interpretades per un conjunt de músics - que sovint comprèn una orquestra (molt probablement una orquestra simfònica) o una banda, solistes instrumentals i cor o vocalistes - conegut com a cantants de reproducció i enregistrat per un enginyer de so.
Les partitures de pel·lícules engloben una enorme varietat d'estils de música, en funció de la naturalesa de les pel·lícules que acompanyen. La majoria de les partitures són obres orquestrals arrelades a la música clàssica, però moltes partitures també estan influenciades pel jazz, rock, pop, blues, new-age i música ambiental, i una àmplia gamma d'estils ètnics i world music. Des de la dècada de 1950, un nombre creixent de partitures també han inclòs elements electrònics com a part de la partitura, i moltes partitures escrites avui presenten un híbrid d'orquestra i instruments electrònics.
Cançons, com ara cançons pop i cançons de rock, normalment no es consideren part de la partitura de la pel·lícula, encara que també formen part de la banda sonora de la pel·lícula. Tot i això, algunes cançons, especialment les dels musicals, es basen en el tema de la partitura.
Les bandes sonores de pel·lícules abasten una enorme varietat d'estils musicals, depenent de la naturalesa de les pel·lícules que acompanyen. Tot i que la majoria de les partitures són obres orquestrals arrelades en la música clàssica occidental, moltes partitures també estan influenciades pel jazz, el rock, el pop, el blues, la música new age i ambient, i una àmplia gamma d'estils de música ètnica i del món. Des de la dècada del 1950, un nombre creixent de partitures també han inclòs elements electrònics com a part de la partitura, i moltes partitures escrites avui dia presenten un híbrid d'instruments orquestrals i electrònics.
Des de la invenció de la tecnologia digital i el mostreig d'àudio, moltes pel·lícules modernes han pogut confiar en mostres digitals per imitar el so d'instruments acústics, i moltes partitures són creades i interpretades íntegrament pels mateixos compositors, mitjançant programari de composició musical, sintetitzadors, mostrejadors i controladors MIDI.
Cançons com ara les cançons pop i les cançons rock no solen considerar-se part de la banda sonora de la pel·lícula, tot i que les cançons també formen part de la banda sonora de la pel·lícula. Tot i que algunes cançons, especialment en els musicals, es basen en idees temàtiques de la partitura (o viceversa), les partitures no solen tenir lletra, excepte quan les canten cors o solistes com a part d'una entrada. De la mateixa manera, les cançons pop que s'insereixen en una escena específica d'una pel·lícula per emfatitzar-la o com a música diegètica (per exemple, una cançó que sona a la ràdio del cotxe d'un personatge), no es consideren part de la banda sonora, tot i que el compositor de la banda sonora ocasionalment escriurà una cançó pop original basada en els seus temes, com ara My Heart Will Go On de James Horner de Titanic, escrita per a Céline Dion.
Terminologia Una banda sonora de pel·lícula també es pot anomenar banda sonora, música de fons, banda sonora de pel·lícula, música de cinema, composició de pantalla, música de pantalla o música incidental.
Procés de creació Observació El compositor sol entrar en el procés creatiu cap al final del rodatge, aproximadament al mateix temps que s'està editant la pel·lícula, tot i que en algunes ocasions el compositor és present durant tot el rodatge, especialment quan els actors han d'interpretar o conèixer la música diegètica original. Al compositor se li mostra un muntatge aproximat sense polir de la pel·lícula abans que es completi el muntatge i parla amb el director o productor sobre quin tipus de música es requereix per a la pel·lícula pel que fa a l'estil i el to. El director i el compositor miraran la pel·lícula sencera, prenent nota de quines escenes requereixen música original. Durant aquest procés, els compositors prendran notes de temps precises per saber quant ha de durar cada pista, on comença, on acaba i moments particulars durant una escena amb els quals la música pot haver de coincidir d'una manera específica. Aquest procés es coneix com a spotting (detecció de taques).
De vegades, un cineasta edita la seva pel·lícula per adaptar-la al flux de la música, en lloc de fer que el compositor editi la banda sonora fins al tall final. El director Godfrey Reggio va editar les seves pel·lícules Koyaanisqatsi i Powaqqatsi basades en la música del compositor Philip Glass. De la mateixa manera, la relació entre el director Sergio Leone i el compositor Ennio Morricone va ser tal que el final de El bo, el lleig i el dolent i les pel·lícules Fins que li va arribar l'hora i Hi havia una vegada a Amèrica van ser editades amb la banda sonora de Morricone, tal com l'havia preparat el compositor mesos abans que acabés la producció de la pel·lícula.
En un altre exemple, el final de ET, l'extraterrestre, de Steven Spielberg, va ser editat per coincidir amb la música del seu col·laborador de tota la vida, John Williams: tal com es relata en un documental complementari del DVD, Spielberg va donar a Williams total llibertat amb la música i li va demanar que gravés la pista sense imatges; Spielberg va reeditar l'escena més tard per coincidir amb la música.
En algunes circumstàncies, es demanarà a un compositor que escrigui música basant-se en les seves impressions del guió o dels storyboards sense veure la pel·lícula en si i tindrà més llibertat per crear música sense la necessitat d'adherir-se a longituds de pista específiques o reflectir l'arc emocional d'una escena en particular. Aquest plantejament sol ser adoptat per un director que no vol que la música comenti específicament una escena o un matís concret d'una pel·lícula, i que, en canvi, es pugui inserir a la pel·lícula en qualsevol moment que el director desitgi durant el procés de postproducció. El compositor Hans Zimmer va rebre la proposta d'escriure la música d'aquesta manera el 2010 per a la pel·lícula Origen, del director Christopher Nolan; el compositor Gustavo Santaolalla va fer el mateix quan va escriure la banda sonora guanyadora d'un Oscar per a Brokeback Mountain.
Sincronització Quan s'escriu música per a una pel·lícula, un dels objectius és sincronitzar els esdeveniments dramàtics que succeeixen a la pantalla amb els esdeveniments musicals de la partitura. Hi ha molts mètodes diferents per sincronitzar música amb imatges. Aquests inclouen l'ús de programari de seqüenciació per calcular els temps, l'ús de fórmules matemàtiques i el temps lliure amb temps de referència. Els compositors treballen utilitzant el codi de temps SMPTE per a la sincronització.
Quan se sincronitza música amb imatge, generalment un marge de 3 a 4 fotogrames abans o després permet al compositor ser extremadament precís. Mitjançant una tècnica anomenada Free Timing, un director d'orquestra utilitzarà (a) un cronòmetre o un cronòmetre de la mida d'un estudi, o (b) mirarà la pel·lícula en una pantalla o monitor de vídeo mentre dirigeix els músics a temps predeterminats. Aquests es representen visualment mitjançant línies verticals (serpentines) i esclats de llum anomenats punxons. L'editor musical els posa a la pel·lícula en els punts especificats pel compositor. En ambdós casos, els temps del rellotge o les línies inscrites a la pel·lícula tenen temps corresponents que també es troben en punts específics (pulsacions) de la partitura del compositor/director d'orquestra.
Pista de clics escrita Una pista de clic escrita és un mètode d'escriure compassos de música en valors de temps consistents (per exemple, 4 pulsacions en : segons) per establir un tempo constant en lloc d'un valor de metrònom (per exemple, 88 bpm). Un compositor faria servir un clic escrit si tingués previst dirigir intèrprets en directe. Quan s'utilitzen altres mètodes com ara un metrònom, el director d'orquestra té un clic audible perfectament espaiat. Això pot produir actuacions rígides i sense vida en senyals més lentes i expressives. Un valor estàndard de bpm es pot convertir en un clic escrit on X representa el nombre de pulsacions per compàs i W representa el temps en segons mitjançant l'equació següent:
Els clics escrits s'expressen mitjançant increments de de segon, de manera que el següent pas és arrodonir el decimal a 0, o de segon. El següent és un exemple per a 88 bpm:
2,72 arrodoneix a 2,66, de manera que el clic escrit és de 4 pulsacions: segons.
Un cop el compositor ha identificat la ubicació de la pel·lícula amb la qual sincronitzar musicalment, ha de determinar el ritme musical en què es produeix aquest esdeveniment. Per trobar això, els directors d'orquestra utilitzen la següent equació, on bpm són pulsacions per minut, sp és el punt de sincronització en temps real (és a dir, 33,7 segons) i B és el nombre de pulsacions en increments de (és a dir, ).
Escriptura Un cop finalitzada la sessió de relleu i determinats els temps precisos de cada senyal, el compositor treballarà en l'escriptura de la partitura. Els mètodes d'escriptura de la partitura varien de compositor a compositor; alguns compositors prefereixen treballar amb un llapis i paper tradicionals, escrivint notes a mà en un pentagrama i interpretant obres en curs per al director en un piano, mentre que altres compositors escriuen en ordinadors utilitzant programari sofisticat de composició musical com ara Digital Performer, Logic Pro, Finale, Cubase o Pro Tools.Kompanek, Sonny. From Score To Screen: Sequencers, Scores And Second Thoughts: The New Film Scoring Process. Schirmer Trade Books, 2004. Treballar amb programari permet als compositors crear demostracions MIDI, anomenades maquetes MIDI, perquè el cineasta les revisi abans de l'enregistrament orquestral final.
El temps que un compositor té per escriure la partitura varia de projecte a projecte; depenent del calendari de postproducció, un compositor pot tenir entre dues setmanes i fins a tres mesos per escriure la partitura. En circumstàncies normals, el procés d'escriptura pròpiament dit dura unes sis setmanes de principi a fi.
El material real de la partitura depèn de diverses variables que influeixen en com un compositor pot escriure; per exemple, l'emoció que el compositor intenta transmetre, la naturalesa del personatge a la pantalla, l'escenari i la geografia del decorat, juntament amb moltes altres variables. Una composició pot constar de diferents instrumentacions, gèneres variats i estils influents diferents.
Cada compositor té les seves pròpies inspiracions i impressions pragmàtiques que creen sons únics i convincents que poden ajudar a fer que una escena sigui memorable. Un exemple d'això és a la partitura d'El Senyor dels Anells, on Howard Shore utilitza una idea melòdica específica per referir-se a la Comarca mitjançant una flauta de llauna per evocar un sentiment celta. Shore fa això al llarg de les tres pel·lícules de la trilogia per subratllar el sentiment de reminiscència nostàlgica d'un personatge (Lawson, Macdonald, 2018).