La literatura britànica s'entén com la literatura del Regne Unit, amb Gran Bretanya i Irlanda del Nord, l'illa de Man i les illes del Canal de la Manxa. Els seus continguts incorporen aquells textos produïts en l'àrea cultural de les Illes Britàniques en llengua anglesa. També inclou la literatura anglosaxona (anglès antic). En principi entenem dins aquest concepte el cultiu literari dels autors britànics que van escriure en llatí: literatura anglo-llatina i en anglonormand, on la literatura en aquestes llengües es relaciona amb el desenvolupament inicial de la llengua i la literatura angleses. és qüestionable la incorporació o no de figures importants que van escriure en escocès, però la discussió principal es troba en les diverses obres de literatura escocesa.
L'article Literatura en altres llengües del Regne Unit se centra en les literatures escrites en les altres llengües que s'utilitzen i s'han utilitzat a la Gran Bretanya. També hi ha articles en aquestes diverses literatures: la literatura llatina a Gran Bretanya, anglo-normanda, còrnica, guernesieiesa, jerseiesa, anglo-llatina, manx, gaèlica escocesa, gal·lesa, etc.
Els escriptors irlandesos han tingut un paper important en el desenvolupament de la literatura a Anglaterra i Escòcia, però tot i que Irlanda va formar part políticament del Regne Unit entre gener de 1801 i desembre de 1922, és controvertit descriure la literatura irlandesa com a britànica. Per a alguns, les obres d'autors d'Irlanda del Nord cal incloure-les dins el grup de literatura britànica.
Identitat britànica La naturalesa de la identitat britànica ha canviat amb el pas del temps. L'illa que conté Anglaterra, Escòcia i Gal·les ha estat coneguda com la Gran Bretanya des de l'època romana de Plini el Vell (c. 23-79 dC).Pliny the Elder's Naturalis Historia Book IV. Chapter XLI Latin text and English translation , numbered Book 4, Chapter 30, at the Perseus Project. L'anglès com a llengua nacional va tenir els seus inicis amb la invasió anglosaxona que va començar cap al 450 d.C. Abans, els habitants parlaven principalment diverses llengües celtes. Les diverses parts constitutives de l'actual Regne Unit es van unir en diferents moments. Gal·les va ser annexionada pel Regne d'Anglaterra en virtut dels Actes de la Unió de 1536 i 1542. Tanmateix, no va ser fins al 1707 amb un tractat entre Anglaterra i Escòcia que el Regne de Gran Bretanya va existir. Això es va fusionar el gener de 1801 amb el Regne d'Irlanda per formar el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Fins a èpoques bastant recents les llengües celtes continuaven parlant-se àmpliament a Escòcia, Gal·les, Cornualla i Irlanda, i aquestes llengües encara sobreviuen, especialment en algunes zones de Gal·les.
Posteriorment, el nacionalisme irlandès va conduir a la partició d'Irlanda el 1921; per tant, la literatura de la República d'Irlanda no és britànica, tot i que la literatura d'Irlanda del Nord és irlandesa i britànica.
Les obres escrites en llengua anglesa per part d'escriptors gal·lesos, especialment quan es refereixen a Gal·les, han estat reconegudes com una entitat diferenciada des del , per la qual cosa es recoeix com a Literatura gal·lesa en llengua anglesa. La necessitat d'una identitat separada per a aquest tipus d'escriptura va sorgir a causa del desenvolupament paral·lel de la literatura gal·lesa moderna en gal·lès.
A causa del poder colonial de l'Imperi Britànic, l'ús de l'anglès es va estendre pel món. Des d'abans dell o als Estats Units, i més tard en altres colònies, els escriptors més importants en anglès van començar a aparèixer més enllà de les fronteres de Gran Bretanya i Irlanda. Més tard, s'incorporarien a als premis Nobel.Hill, Douglas (1 October 1988). "A report on stories from the outposts of Commonwealth literature". The Globe and Mail. p. 21.McCrum, R. English Is a World Language–and That's to Be Prized. Los Angeles Times, B15.
L'arribada dels anglosaxons: 449 – c.1066 miniatura|Una pàgina facsímil de Y Gododdin c. 1275
Precedents en altres llengües Tot i que els romans es van retirar de la Gran Bretanya a principis del es va continuar escrivint en literatura llatina, sobretot eclesiàstica. Exemples d'aquest tipus els trobem a les Cròniques de Beda (672 / 3–735), la Historia ecclesiastica gentis Anglorum; i Gildas (c. 500-570), De Excidio et Conquestu Britanniae.
Diverses llengües cèltiques eren parlades per molts britànics en aquella època. Entre les obres escrites més importants que han sobreviscut hi ha Y Gododdin i el Mabinogion. Del segle VIII al XV, els vikings i els colons nòrdics amb els seus descendents van colonitzar parts de l'actual Escòcia. Algunes poesies nòrdiques antigues sobreviuen relacionades amb aquest període, La saga Orkneyinga, una narració històrica de la història de les Illes Orcades, des de la seva captura pel rei noruec al fins al 1200 aproximadament és un dels exemples que ha sobreviscut fins a l'actualitat.
Literatura anglesa antiga: c. 658–1100 miniatura|Facsímil de primera pàgina de Beowulf La Literatura anglesa antiga, o literatura anglosaxona, engloba la literatura que es conserva escrita en anglès antic a l'Anglaterra anglosaxona, des de l'assentament dels saxons i d'altres tribus germàniques a Anglaterra (Juts i els Angles) cap al 450, fins poc després de la Conquesta Normanda el 1066; és a dir, c. 1100-50. Aquestes obres inclouen gèneres com poesia èpica, hagiografia, sermons, traduccions bíbliques, obres legals, cròniques, endevinalles i altres. En total, hi ha uns 400 manuscrits supervivents d'aquest període.
La tradició oral era molt forta a la primera cultura anglesa i la majoria d'obres literàries es van escriure per ser representades. Els poemes èpics eren, doncs, molt populars i alguns, inclòs Beowulf, han arribat fins als nostres dies. Beowulf és l'obra més famosa en anglès antic i ha assolit l'estatus d'epopeia nacional a Anglaterra, tot i estar ambientada a Escandinàvia.
Gairebé tots els autors anglosaxons són anònims: dotze són coneguts amb el seu nom per fonts medievals, però només quatre són coneguts per les seves obres vernacles amb certesa: Cædmon, Beda, Alfred el Gran i Cynewulf. Cædmon és el primer poeta anglès del qual es coneix el nom.O'Keeffe, Katherine O'Brien (January 1987). "Orality and the Developing Text of Caedmon's Hymn". Speculum 62 (1). . L'única obra que es conserva d'ell és Cædmon's Hymn, que probablement data de finals del segle VII.
Les Cròniques contenien una sèrie de relats històrics i literaris. Un exemple significatiu és la Crònica anglosaxona. El poema Battle of Maldon també tracta d'història. Aquest és el nom que rep l'obra, de data incerta, que celebrava la veritable batalla de Maldon del 991, en què els anglosaxons no van aconseguir evitar una invasió vikinga.
L'antiguitat clàssica no es va oblidar a l'Anglaterra anglosaxona, i diversos poemes anglesos antics són adaptacions de textos filosòfics clàssics de l'antiguitat tardana. La traducció del rei Alfred el Gran (849-99) sobre la Consolació de la filosofia de Boeci es la més llarga de totes.
Literatura baixmedieval: 1066-1500 miniatura|Sir Bedivere llança l 'espasa del rei Artús Excalibur a la Dama del Llac. El cicle artúric ha influït en la literatura britànica a través de diferents llengües i èpoques La diversitat lingüística de les illes al període medieval va contribuir a una rica varietat de producció artística i va fer que la literatura britànica fos singularment innovadora. Algunes obres encara es van escriure en llatí. Entre altres trobem el llibre de Giraldus Cambrensis de finals del sobre la seva estimada Gal·les: Itinerarium Cambriae. Després de la conquesta normanda del 1066, es va desenvolupar la literatura anglo-normanda, introduint les tendències literàries de l'Europa continental, com ara la cançó de gesta. Amb tot, el desenvolupament indígena de la literatura anglo-normanda va ser precoç en comparació amb la literatura del continent en llengües d'Oïl.
Jofre de Monmouth (c. 1100 - c. 1155) va ser una de les figures més importants del històriadors anglesos de l'Edat Mitjana i de la popularitat dels contes del rei Artús. És conegut sobretot per la seva crònica Historia Regum Britanniae del 1136, que va difondre la mitologia celta a un públic més ampli. Robert Wace (vers 1110 - després de 1174), que va escriure en normand, fou el primer poeta conegut de Jersey, i també va desenvolupar la llegenda artúrica. A finals del , Layamon amb Brut va adaptar a Wace per fer la primera obra en anglès que fes servir les llegendes del rei Artús i dels cavallers de la taula rodona. Va ser també la primera historiografia escrita en anglès des de la Crònica anglosaxona.
Anglès mitjà L'interès pel rei Artur va continuar al amb La Mort d'Artús (1485) de Thomas Malory, una popular i influent recopilació d'alguns romanços artúrics francesos i anglesos. Va ser un dels primers llibres impresos a Anglaterra per William Caxton.
Al període medieval posterior va evolucionar una nova forma d'anglès ara coneguda com a anglès mitjà. Aquesta és la forma més primerenca comprensible per als lectors i oients moderns, encara que tingui algunes dificultats. Les traduccions de la Bíblia en anglès mitjà, en particular la Bíblia de Wycliffe, van ajudar a establir l'anglès com a llengua literària. La Bíblia de Wycliffe és el nom que ara es dona a un grup de traduccions bíbliques a l'anglès mitjà que es van fer sota la direcció de John Wycliffe o sota el seu patronatge. Van aparèixer durant un període que va des del 1382 fins al 1395.
Piers Plowman o Visio Willelmi de Petro Plowman, escrit cap al 1360–1387, és un poema narratiu al·legòric de l'anglès mitjà de William Langland. Està compost en vers al·literatiu sense rima, dividit en seccions anomenades "passūs" (en llatí "passos"). Piers és considerat per molts crítics com una de les primeres grans obres de la literatura anglesa juntament amb Els contes de Canterbury de Chaucer i Sir Gawain i el Cavaller verd durant l'Edat Mitjana.
Sir Gawain and the Green Knight és una novel·la de cavalleries al·literativa anglesa de finals del segle XIV. És una de les històries artúriques més conegudes, d'un tipus consolidat conegut com el "beheading game" o "joc de la decapitació". A partir de la tradició gal·lesa, irlandesa i anglesa, Sir Gawain posa de manifest la importància de l'honor i la cavalleria. En el mateix manuscrit amb Sir Gawayne es conservaven altres tres poemes, generalment acceptats com l'obra de l'autor, inclòs el complicat poema elegíac: Pearl. miniatura|Geoffrey Chaucer, pare de la literatura anglesa, pintura d'autor desconegut (ca. 1340 -1400) Geoffrey Chaucer (c. 1343 - 1400), és conegut com el pare de la literatura anglesa. Se'l considera el millor poeta anglès de l'edat mitjana, i va ser el primer poeta que va ser enterrat al Poet's Corner a l'Abadia de Westminster. Chaucer és avui més conegut per Els contes de Canterbury, una col·lecció d'històries escrites en anglès mitjà, a majoria escrits en vers, encara que alguns estan en prosa, que es presenten com a part d'un concurs de contes d'un grup de pelegrins mentre viatgen junts en un viatge des de Southwark fins al santuari deThomas Becket a la Catedral de Canterbury. Chaucer és una figura crucial per desenvolupar la legitimitat de la llengua vernacla, en anglès mitjà, en un moment en què les llengües literàries dominants a Anglaterra eren el francès i el llatí.
La naturalesa multilingüe del públic per a la literatura al es pot il·lustrar amb l'exemple de John Gower, entre 1330 - octubre 1408. Contemporani de Langland i amic personal de Chaucer, Gower és recordat principalment per tres grans obres, el Mirroir de l'Omme, Vox Clamantis i Confessio Amantis, tres llargs poemes escrits en anglonormand, llatí i anglès mitjà, i que estan respectivament units per temes morals i polítics.