miniatura|337x337px| Les nacions celtes, on avui es parlen les llengües celtes, o es parlaven fins a l'era moderna:
Les Illes anglonormandes, parlaven el Normand una llengua que es pot escoltar a sobre de Bretanya. A més de l'anglès, la literatura del Regne Unit s'ha escrit en altres llengües. És a dir, el Regne Unit ha acollit i acull una àmplia varietat d'altres llengües, que es van distribuir a través del propi Regne Unit, l'illa de Man i les illes Anglonormandes del Canal, tot i que l'illa de Man i els Bailiwicks de Guernsey i Jersey no formen part del Regne Unit, s'hi relacionen estretament, ja que són dependències de la corona britànica. Això inclou la literatura en gaèlica escocesa, gal·lesa, anglo-llatina, còrnica, anglo-normanda, guerneseiès, Jerseiesa, l'illa de Man, i la irlandesa (però només la Llengua anglesa al Nord d'Irlanda a partir de 1922). Per la literatura anglosaxona (anglès antic) es tracta a literatura anglesa i l'escocesa dins la literatura escocesa.
Identitat britànica La naturalesa de la identitat britànica ha canviat amb el pas del temps. L'illa que inclou Anglaterra, Escòcia i Gal·les ha estat coneguda com a Gran Bretanya (Britànnia) des de l'època de l'Imperi Romà amb Plini el Vell (c. 23-79 dC).Pliny the Elder's Naturalis Historia Book IV. Chapter XLI Latin text and English translation, numbered Book 4, Chapter 30, at the Perseus Project. Tot i que els habitants originals parlaven principalment diverses llengües celtes, l'anglès com a llengua nacional va tenir els seus inicis amb la invasió anglosaxona del c.450 dCJones & Casey 1988:367–98 "The Gallic Chronicle Restored: a Chronology for the Anglo-Saxon Invasions and the End of Roman Britain"
Les diverses parts constitutives de l'actual Regne Unit es van unir en diferents moments. Gal·les va ser annexionada pel Regne d'Anglaterra en virtut dels Actes de la Unió de 1536 i 1542, i no va ser fins al 1707 amb el Tractat de la Unió entre Anglaterra i Escòcia que el Regne d'Anglaterra es va convertir en el Regne de la Gran Bretanya. Aquestes fusions es van impulsar el 1801 amb el Regne d'Irlanda per formar el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Fins a èpoques bastant recents es parlaven les llengües celtes a Escòcia, Gal·les, Cornualla i Irlanda, i encara sobreviuen, sobretot en zones de Gal·les.
Posteriorment, l'impacte de l'unionisme britànic va provocar la partició d'Irlanda el 1921, la qual cosa va compotar que la literatura de la República d'Irlanda ja no era britànica, tot i que la literatura d'Irlanda del Nord es pot considerar irlandesa i britànica simultàniament. Més recentment, la relació entre Anglaterra, Gal·les i Escòcia ha canviat mitjançant l'establiment dels parlaments gal·lès i escocès, a més del parlament britànic a Londres.
Alta Edat mitjana: 450 - 1100 dC La literatura llatina, principalment eclesiàstica, es va continuar escrivint en els segles posteriors a la retirada de l'Imperi Romà a principis del segle V. Els seus principals exponents són les Cròniques de Beda (672 / 3–735), Historia ecclesiastica gentis Anglorum i Gildas (ca.500-570),així com De Excidio et Conquestu Britanniae de Gildas de Rhuys al segle VI.
Molts britànics parlaven diverses llengües cèltiques en aquesta època. Entre les obres escrites més importants que ens han sobreviscut hi trobem Y Gododdin i el Mabinogion. Y Gododdin és un poema medieval gal·lès que consisteix en una sèrie d'elegies per als homes del regne britànic de Gododdin i els seus aliats que, segons la interpretació convencional, van morir lluitant contra els Angles de Deira i Bernicia en un lloc anomenat Catraeth sobre el 600 dC. Tradicionalment s'atribueix al bard Aneirin i només sobreviu en un manuscrit, conegut com el Llibre d'Aneirin.Jackson (1969)—the work is titled The Gododdin: the oldest Scottish poem. El nom de Mabinogion és una etiqueta establerta per a una col·lecció d'onze històries en prosa recollides a partir de dos manuscrits gal·lesos medievals coneguts com el Llibre blanc de Rhydderch (Llyfr Gwyn Rhydderch) (cap al 1350), i el Llibre vermell de Hergest (Llyfr Coch Hergest) (1382– 1410). Estan escrits en gal·lès mitjà, la llengua literària comuna entre finals del segle XI i el segle XIV. Formen part dels mateixos els contes: Pedair Cainc y Mabinogi ("The Four Branches of the Mabinogi""). Els contes es basen en la mitologia celta precristiana, els motius de contes populars internacionals i les tradicions històriques altmedievals.
Del segle VIII al XV, els vikings i els colons nòrdics i els seus descendents van colonitzar parts de l'actual Escòcia actual. Algunes poesies nòrdiques antigues sobreviuen relacionades amb aquest període, com la saga Orkneyinga, una narració de la història de les Illes Orcades, des de la seva captura pel rei noruec al en endavant fins al 1200 aproximadament.
Baixa Edat Mitjana: 1100-1500 miniatura|Una pàgina facsímil de Y Gododdin c. 1275 Després de la conquesta normanda el 1066, la llengua normanda es va convertir en la llengua de la noblesa d'Anglaterra. Durant tot el , l'llengua anglo-normanda,varietat de normands que s'utilitzava a Anglaterra, compartia amb el llatí la distinció de ser la llengua literària d'Anglaterra i es va utilitzar a la cort fins al segle XIV. No va ser fins al regnat d'Enric VII que l'anglès es va convertir en la llengua materna dels reis d'Anglaterra.
Encara es van escriure obres en llatí, entre les quals trobem: llibre de Gerard de Gal·les de finals del segle XII sobre el seu estimat País de Gal·les, Itinerarium Cambriae, i després de la conquesta normanda de 1066, la literatura anglo-normanda es va desenvolupar al regne anglonormand introduint les tendències literàries d'Europa continental, com la chançó de gesta. Tot i això, el desenvolupament indígena de la literatura anglo-normanda va ser precoç en comparació amb la literatura continental d'Oïl.Language and Literature, Ian Short, in A Companion to the Anglo-Norman World, edited Christopher Harper-Bill and Elisabeth van Houts, Woodbridge 2003,
Geoffrey de Monmouth va ser una de les figures més importants del desenvolupament de la història britànica i la popularitat dels contes del rei Artús. És conegut sobretot per la seva crònica Historia Regum Britanniae (Història dels Reis de Gran Bretanya) del 1136, que va difondre la mitologia celta al gran públic. Robert Wace (vers 1110 - després del 1174), va escriure en francès normand, és el primer poeta conegut de Jersey, i també va desenvolupar la llegenda artúrica.Burgess, ed., xiii;) A finals del , Layamon a Brut va adaptar Wace per fer que la primera obra en anglès fes servir les llegendes del rei Artús i dels cavallers de la taula rodona.
La primera literatura jueva anglesa es va desenvolupar després de la conquesta normanda amb l'assentament jueu a Anglaterra. Berechiah ha-Nakdan és conegut principalment com l'autor d'un conjunt de més de cent faules del , anomenades Mishle Shualim, (Faules de la Guineu). El desenvolupament de la literatura jueva a l'Anglaterra medieval va acabar amb l'edicte d'expulsió de 1290.
La naturalesa multilingüe del públic per a la literatura al es pot il·lustrar amb l'exemple de John Gower (vers 1330 - octubre de 1408). Contemporani de William Langland i amic personal de Geoffrey Chaucer, Gower és recordat principalment per tres grans obres, el Mirroir de l'Omme, Vox Clamantis i Confessio Amantis, tres llargs poemes escrits en anglonormand, llatí i anglès mitjà. respectivament, que estan units per temes morals i polítics comuns.
Dafydd ap Gwilym (c. 1315/1320 - c. 1350/1370), és àmpliament considerat com el principal poeta gal·lès i entre els grans poetes d'Europa a l'edat mitjana. Els seus temes principals són l'amor i la natura. La influència de les idees d'amor cortès, que es troba en la poesia trobadoresca provençal, va tenir una influència significativa en la seva poesia.Rachel Bromwich, Aspects of the Poetry of Dafydd ap Gwilym (Cardiff, University of Wales Press, 1986).
Entre els principals escriptors escocesos del hi ha Henrysoun, Dunbar, Douglas i Lyndsay, que van escriure en escocès mitjà, sovint simplement anomenat anglès, la llengua dominant d'Escòcia.
En llengua còrnica, Passhyon agan Arloedh ("La passió del nostre Senyor"), un poema de 259 versos de vuit línies escrits el 1375, és una de les primeres obres que es conserven de la literatura còrnica. L'obra més important de la literatura que es conserva del període mitjà de Còrnic és An Ordinale Kernewek ("L'ordinalia de Cornualla"), un drama religiós de 9.000 línies compost al voltant de l'any 1400. Tres obres en còrnic conegudes com Ordinalia han sobreviscut d'aquest període.A Handbook of the Cornish Language, by Henry Jenner A Project Gutenberg eBook;A brief history of the Cornish language
El Renaixement: 1500-1660 La difusió de la impremta va afectar la transmissió de literatura a Gran Bretanya i Irlanda. El primer llibre imprès en anglès, la pròpia traducció de William Caxton el Recuyell of the Historyes of Troye, es va imprimir a l'estranger el 1473, seguit de l'establiment de la primera impremta a Anglaterra el 1474. L'establiment d'una impremta a Escòcia sota la patent reial de Jaume IV d'Escòcia el 1507 va facilitar la difusió de la literatura escocesa.P. J. Bawcutt and J. H. Williams, A Companion to Medieval Scottish Poetry (Woodbridge: Brewer, 2006), , p. 26–9. La primera impremta a Irlanda va seguir més tard el 1551. Tot i que el primer llibre en gal·lès que es va imprimir va ser produït per John Prise el 1546, les restriccions a la impressió van fer que només les premses clandestines, com la de Robert Gwyn, que va publicar Y Drych Cristionogawl el 1586/1587, poguessin funcionar a Gal·les fins al 1695. La primera impremta legal que es va instal·lar a Gal·les va ser el 1718 d'Isaac Carter. La primera obra impresa a Manx data del 1707: una traducció d'un catecisme del llibre de pregàries en anglès del bisbe Thomas Wilson. La impressió va arribar fins i tot més tard a altres parts de Gran Bretanya i Irlanda: la primera impremta a Jersey va ser creada per Mathieu Alexandre el 1784. El text datat més antic a Manx,conservat en manuscrits del ). Es una història poètica de l'illa de Man a partir de la introducció del cristianisme, que data del segle XVI a tot tardar.
El regnat de la reina Isabel I d'Anglaterra (1558-1603) i del rei Jaume I (1603-162) (Jaume VI d'Escòcia) va veure el desenvolupament del britànic en la literatura. En previsió de l'herència esperada del tron anglès per Jaume VI, les mascarades judicials a Anglaterra ja desenvolupaven les noves imatges literàries d'una “Gran Bretanya” unida, de vegades aprofundint en les fonts celtes i romanes. La Britannia de William Camden, una descripció comtat per comtat de Gran Bretanya i Irlanda, va ser una influent obra de corografia: un estudi relacionat amb el paisatge, la geografia, l'antiquariat i la història. Britannia es va identificar com la personificació de Gran Bretanya, en imatges que es van desenvolupar durant el regnat de l'reina Isabel I.
El Renaixement a Gal·les va estar marcat per l'humanisme i l'erudició. La llengua gal·lesa, es va estudiar per primer cop la seva gramàtica i lexicografia, i es van desenvolupar els estudis bíblics. Escriptors gal·lesos com John Owen i William Vaughan van escriure en llatí o anglès per comunicar les seves idees fora de Gal·les. Els humanistes no van tenir èxit en obrir a les influències renaixentistes les pràctiques dels poetes professionals gal·lesos. Des de la Reforma fins al la majoria de la literatura en llengua gal·lesa era de caràcter religiós. Llyfr y Tri Aderyn de Morgan Llwyd ("El llibre dels tres ocells") (1653) va adoptar la forma d'un diàleg entre una àliga (que representava l'autoritat secular, particularment Cromwell); un colom (que representa els puritans); i un corb (que representa l'Església anglicana).
La reforma i la literatura vernacla