miniatura|Alice Munro és una escriptura canadenca que va rebre el Premi Nobel de Literatura el 2013. La literatura del Canadà és el cos d'obres escrites produïdes pels canadencs. Reflectint l'origen dual del país i el seu bilingüisme oficial, la literatura del Canadà es pot agrupar en dues divisions principals segons l'idioma: anglès i francès. Alice Munro va ser la primera canadenca a guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2013.
Trets característics Molts dels trets propis de la literatura canadenca són comuns a les nacions que s'han format des d'una multiforme i variada emigració. Són temes importants el fracàs, la inutilitat i l'automenyspreu i un dels personatges més desenvolupats i constants és el de la víctima o perdedor. També és propi del canadenc un cert humor, la ironia i la sàtira, un lleu antiamericanisme nord-americà, plantejat més aviat com sàtira, malícia o rivalitat. El multiculturalisme com a tema, però sobretot des de la Segona Guerra Mundial (Mordecai Richler, Margaret Laurence, Rohinton Mistry, Michael Ondaatje, Wayson Choy ...). El tema de la Naturalesa (i la tensió sobrevinguda per la lluita de l’"ésser humà contra la naturalesa"), una cosa molt propi de la literatura canadenca. La natura és de vegades representada com un enemic i altres com una força divina. La recerca de la mateixa identitat, propi d'algunes novel·les canadenques en què el protagonista tracta de justificar la seva pròpia existència (Robertson Davies). El gòtic meridional d'Ontario (Alice Munro, Margaret Atwood, Robertson Davies, Jane Urquhart, Marian Engel, James Reaney i Barbara Gowdy): un subgènere que critica l'estereotipada mentalitat protestant del sud d'Ontario; moltes de les novel·les més apreciades a l'estranger de la literatura canadenca pertanyen a aquest estil. El desafiament de la víctima que ha de superar a una gran corporació, un banc, un ric magnat, un govern, un desastre natural, i així successivament. El conflicte entre la cultura urbana i la rural, variant del tema del perdedor (Stephen Leacock).
Literatura en llengua anglesa miniatura|La poeta canadenca Elizabeth Smart, qui a A Gran Central Station em vaig asseure i vaig plorar (1945) novel·la el seu amor boig pel poeta George Barker. La literatura anglòfona del Canadà pot dividir-se en tres grups principals:
Literatura colonial o anterior a la Confederació canadenca de 1867, d'inspiració més aviat britànica. Literatura de les Províncies marítimes (Nova Escòcia, Nou Brunswick etc.) Literatura des de la constitució de la Confederació canadenca (1867 fins a l'actualitat).
La literatura colonial comença en els últims anys de , a Nova Escòcia. La primera novel·lista va ser Frances Brooke (1724-1789) amb The history of Emily Montague (1769); van seguir després Thomas Chandler Haliburton (1796-1865), i Susanna Moodie (1803-1885) i la seva germana Catherine Parr Traill (1802-1899), que descrivien la dura vida de les emigrants europees en l'hostil entorn del "salvatge Canadà".
Després de la proclamació del Canadà independent l'any 1867, destaca especialment la també pintora Emily Carr (1871-1945). Cal esmentar també a la historiadora, poetessa i novel·lista Agnes Maule Machar (1837-1927), a Margaret Marshall Saunders (1861-1947), famosa per la seva novel·la Beatiful Joe; a la novel·lista May Agnes Early Fleming (1840-1880); a la narradora sufragista Lily Dougall (1858-1923); a Joanna Ellen Wood (1867-1927), a l'escriptor natiu americà Simon Pokagon (1830? -1899), de la tribu Potawatomi, al mestís angloxinès Winnifred Eaton, més conegut com Onoto Watanna (1875-1954) i a Sarah Jeanette Duncan (1861-1922).
L'extensa regió de les praderies va crear l'anomenada Prairie Literature o "Literatura de les praderies", el propòsit fonamental era expressar la lluita de l'home contra els elements d'una naturalesa hostil fins a arribar a dominar-los o a ser derrotat per ells. Reflecteix com aquest combat afecta el caràcter, la vida interior i les relacions amb la societat. Aquesta literatura de biaix realista va trencar amb l'inicial romanticisme de la literatura canadenca anterior, molt aferrada als models que oferia la literatura britànica, però un agut crític canadenc, Northrop Frye (1912-1991), no va deixar de notar en 1965 que reflectia the garrison mentality, mentalitat defensiva de guarnició que reflecteix la por de l'individu europeu a la naturalesa no domesticada. El seu deixeble Margaret Atwood (1939-) aprofundiria en aquesta idea en 1972 en el seu famós estudi Survival: A Thematic Guide to Canadian Literature, observant que la supervivència es converteix definitivament en l'emblema de la identitat nacional.
El grup d'aquests nous autors el formaven el poeta i narrador Robert JC Stead (1880-1959), Martha Ostenso (1900-1963) i, sobretot, Frederick Philip Grove (1871 -1948), qui fins i tot va intentar introduir els postulats del naturalisme. Nascut a Europa, Philip Grove va rebre una educació cosmopolita a París, Roma i Múnic i es va instal·lar, després d'un viatge pels Estats Units, a Manitoba, com a granger i mestre d'escola, i després a Ontario, on va morir. La seva obra sencera consta de dotze llibres, dels quals podem considerar el més representatiu la seva novel·la Fruits de la terra. Al contrari que Robert J. Stead, es mostra escèptic i pessimista en la visió que ofereix de la lluita de l'home contra l'aspre entorn canadenc. La derrota, la decepció i la solitud són les úniques recompenses que ofereix a l'esforç de l'home en la primera època de la seva vida en la seva etapa final. La mateixa estructura de la novel·la és simètrica. El protagonista aconsegueix l'èxit material, però deteriora irremeiablement el seu entorn humà i familiar i queda confinat a la soledat i a la desesperança, encara que és conscient del seu error en marginar el material i intenta solucionar-ho en el possible al final.
miniatura|Leonard Cohen, poeta, narrador i cantautor canadenc. La també pintora Emily Carr (1871-1945) va escriure sobre els seus amics els indis i va defensar postures feministes transformant-se en una icona per al seu país. Anna, la de Teules Verdes (1908), de Lucy Maud Montgomery (1874-1942), es va transformar en un clàssic indiscutible de la literatura juvenil traduït a més de trenta llengües. Edward William Thompson (1849-1924) pot considerar-se el pioner del conte modern canadenc, en el que el va seguir Mavis Gallant (1922-), una altra de les autores anglòfones del Quebec, establerta a París des de 1950. Mestra del relat i autora habitual de la prestigiosa revista The New Yorker, no és però tan coneguda com la seva successora Alice Munro, que va portar el relat curt a la seva perfecció i va ser premiada amb el Nobel. Destaca també la poetessa i novel·lista Elizabeth Smart (1913-1986).
miniatura|Alberto Manguel, escriptor argentí-canadenc. Margaret Laurence (1926-1987) va escriure novel·les sobre la fictícia Manawaka, totes elles traduïdes al castellà en els anys noranta: L'àngel de pedra (1994), Una burla de Déu (1994, publicada anteriorment, el 1969, amb el títol Raquel, Raquel), Els habitants de foc (1993), Un ocell a la casa (1994) i el parc del desassossec (1995). Michael Ondaatje (1943) va obtenir un èxit internacional amb el seu El pacient anglès. També han transcendit Barry Callaghan, Leon Rooke i, per descomptat, Malcolm Lowry (1909-1957), l'obra mestra, Sota el volcà (1947), mostra un existencial descens als inferns el Dia de tots els morts de 1938 pel seu protagonista alcohòlic, excònsol anglès a Cuernavaca (Mèxic), mentre s'emborratxa de mescal. Trevor Ferguson, més conegut com a "John Farrow" i nascut a Ontario el 1947, és considerat el millor novel·lista canadenc actual. Ha compost nou novel·les i quatre peces teatrals. Es va criar en Mont-real des dels tres anys i va viatjar en la seva adolescència per tot el nord-oest, treballant en les quadrilles del ferrocarril. Als vint anys, va viatjar a Europa i els Estats Units abans de tornar a Mont-real a escriure. Conduïa un taxi a la nit i escrivia de dia fins a la publicació de la seva primera novel·la, Els cants de l'apogeu (1977). La seva segona novel·la, Onyx John (1985), va rebre el més alt reconeixement de la crítica en la història de la literatura canadenca.
Quant a la poesia, només a la primera meitat de van començar a reflectir els temes locals: Acadia (Joseph Howe) i El Sant Llorenç i el Saguenay (Charles Sangster ), són exemples d'aquesta tendència. També hi va haver una primerenca poesia nacionalista patriotera per autors com Thomas D'Arcy McGee, i una altra pro-británica representada per Thomas H. Higginson. És omnipresent l'influx que sobre la visió de la naturalesa va exercir el poeta romàntic anglès William Wordsworth. En 1857, Charles Heavysege va atreure l'atenció internacional (britànica i americana), pel seu drama en vers Saül.
El primer llibre de poesia publicat a la recent Confederació canadenca va ser Dreamland, de Charles Mair (1868). I un grup de poetes que ara es coneix com la "Poetes de la Confederació", entre els quals es troben Charles GD Roberts, Archibald Lampman, Duncan Campbell Scott i William Wilfred Campbell, va saltar a la fama entre els anys 1880 i 1890, triant a la natura com a inspiració, però elaborant el seu treball a partir de les seves experiències personals i, en el seu millor moment, escrivint en un estil propi. Isabella Valancy, Frederick George Scott i Francis Sherman també s'associen de vegades a aquest grup.
Durant aquest període, E. Pauline Johnson i William Henry Drummond escrivien una poesia d'inspiració popular a dialecte. Cal esmentar també a Euphemia Macleod, Marjorie Pickthall, Wilfred Campbell, Alan Sullivan, Wilfrid Heighington, George Dance i Wayne Ray.
El 1907 Robert W. Service va aconseguir un gran èxit amb els seus Songs of a Sourdough, inspirant-se en Rudyard Kipling, sobre la febre de l'or de Klondike, i va arribar a vendre més de tres milions de còpies en tot el . El seu èxit va inspirar a molts altres poetes, com Tom MacInnes. Marjorie Pickthall va ser no obstant això qui més atenció va rebre dels crítics en aquest període. El 1915, el cirurgià de guerra John McCrae va escriure el seu famós poema "En els camps de Flandes". El poeta de Terranova E. J. Pratt va descriure després de la guerra la lluita per guanyar-se la vida amb el mar en els seus poemes mentre que al centre del Canadà poetes com Ralph Gustafson i Raymond Knister s'estaven allunyant de formes poètiques tradicionals.
Durant els anys 1920 i 1930, el Grup de Mont-real (cercle de poetes joves que inclou a A.J.M. Smith, A.M. Klein i F.R. Scott) va ajudar a inspirar el desenvolupament de la poesia modernista a Mont-real a través de la revista McGill Fortnightly Review i l'antologia de 1936 New Provinces. La "nova poesia" valorava l'intel·lecte sobre el sentiment, o com han escrit alguns, la lògica sobre les emocions humanes. Sota la direcció literària d'Earle Birney, el Fòrum canadenc va ajudar a promoure una evolució similar a Toronto, on destaca sobretot Dorothy Livesay.
No obstant això quedava un reducte per al vers tradicional. L'anomenat cercle d'Els pescadors de cançons (1928-1930) va renovar al port de Halifax la poesia de tema marí amb figures com Bliss Carman i Charles GD Roberts, i els sonetistes Kenneth Leslie i Robert Norwood. El vers tradicional era el més venut, com demostra l'èxit de Wilson MacDonald.
miniatura|Margaret Atwood.