, nom complet amb patronímic Nikolai Petróvitx Kamanin, , fou un aviador soviètic, guardonat amb el títol d'Heroi de la Unió Soviètica el 1934 pel rescat de la tripulació del Txeliüskin d'un improvisat camp d'aviació a la superfície congelada del Mar dels Txuktxis, a prop de l'Illa Koliutxin.
Durant la Gran Guerra Patriòtica, va comandar amb èxit una brigada aèria, una divisió aèria i un cos aeri, i va assolir el rang de coronel general i comandant de la força aèria després de la guerra. Va ser en aquest moment quan el seu fill, Arkadi Kamanin, es va convertir en pilot de caça als 14 anys, el pilot militar més jove de la història del món.
Entre 1960-1971, el general Kamanin va ser el cap de formació dels cosmonautes del programa espacial soviètic. Va reclutar i formar la primera generació de cosmonautes, inclosos Iuri Gagarin, Valentina Tereixkova, Guérman Titov i Aleksei Leónov. Kamanin era el representant de la Força Aèria al programa espacial, un defensor del vol orbital tripulat i de la influència de la Força Aèria sobre la cursa espacial. Els seus diaris d'aquest període, publicats entre 1995 i 2001, es troben entre les fonts més importants que documenten el progrés del programa espacial soviètic.Una versió resumida i concisa en anglès està disponible en línia a www.astronautix.com Edició completa en rus: Каманин, Н.П., "Скрытый космос" ("Hidden Cosmos"), М, v.1 1995, v.2 1997, v.3 1999, v.4 2001 ; el text rus està disponible en línia a diversos llocs web, com ara aquí
Biografia Primers anys Nikolai Kamanin nasqué el 18 d'octubre de 1908 a la ciutat de Mélenki, gubèrnia de Vladímir (actual óblast de Vladímir), en el si d'una família nombrosa amb set fills. L'avi de Kamanin era un sabater ric amb el seu propi taller; no obstant això, el seu pare, Piotr Kamanin (1871-1919), va trencar la tradició i es va unir als bolxevics. Va morir de tifus. La mare, Stefanida Danílovna (1879-1964) era mestressa de casa i, després de la mort del seu marit, va treballar com a teixidora en una fàbrica tèxtil. Com a vídua, durant els anys de la guerra civil, la devastació i la fam, va aconseguir criar els seus fills i donar-los educació a tots ells.Diaris de Kamanin, 12 de novembre de 1965 Aleksandr Ivànovitx Kamanin, oncle de Nikolai, va viure una vida molt llarga, incloent 50 anys d'eremita religiós, i tenia la reputació d'un sant anciàDiaris de Kamanin, 1 d'abril de 1964
Segons el seu fill, Lev Kamanin, Nikolai Kamanin va néixer el 1909 i es va canviar la data al 1908 per tal d'enganyar el personal d'admissió de l'exèrcit quan es va presentar voluntari el 1927. Per tant, tots els documents indiquen que va néixer el 1908, tot i que de fet va néixer el 18 d'octubre de 1909. Лев Каманин, "Николай Каманин", www.airbase.ru Каманин Н. Моя биография только начинается. — В кн.: А. Ляпидевский и др. Как мы спасали челюскинцев. Мoscou: Ed. redacció de "Pravda", 1934. Va passar les proves físiques de la força aèria i va completar el curs l'escola de pilots a Borissoglebsk el 1929, entrenat pel llegendari pilot Víktor Kholzunov. Kamanin va ser enviat al front del conflicte ferroviari sinosoviètic a l'Extrem Orient, on arribà un dia després de l'alto el foc. Allà, es va unir al mític Regiment Aeri Lenin, la primera unitat de força aèria de la història soviètica. Kamanin va volar un avió de reconeixement de dues places, inclosos vols de resistència d'11 hores sobre el Mar del Japó. El seu company de tripulació era un xinès ètnic.Aquesta secció es basa en les memòries de Kamanin publicades el 1971: Каманин, Н.П. "Летчики и космонавты", Moscou, 1971
Rescat del Txeliüskin El febrer de 1934, el vaixell de vapor Txeliüskin fou esclafat pel gel àrtic al Mar dels Txuktxis. La tripulació va aconseguir escapar al gel i va construir una pista improvisada utilitzant només unes fangues, pales de gel i dues palanquetes. En aquell moment, els Estats Units havien suspès tots els vols de l'Àrtic després d'una sèrie d'accidents, i l'única força de rescat disponible era Anatoli Liapidevski i la seva tripulació de l'ANT-4. Després de 28 intents fallits, Liapidevski va localitzar el camp de gel el 5 de març, hi va aterrar i es endur dotze dels 104 supervivents. Una setmana més tard, en el segon vol cap al camp de gel, l'avió va haver d'aterrar després d'un avaria del motor. L'operació es va aturar. El govern soviètic va enviar tres grups de pilots de les bases aèries de l'Extrem Orient.
El grup més gran de set pilots militars i civils de reconeixement dels biplans Polikàrpov R-5, amb seu al krai de Primórie, va ser dirigit per Kamanin (més tard va deixar en terra un dels pilots per insubordinació). El grup, en condicions meteorològiques adverses van fer un vol Oliútorski - Vankarem, en el qual va cobrir uns 1500 km. En nou vols més cap al gel, Kamanin va treure 34 exploradors polars del camp de gel (dels 104 que es trobaven al camp de gel), adaptant caixes de paracaigudes suspeses sota les ales per acomodar els passatgers. Altres pilots de l'equip de Kamanin els van transportar des de Vankarem fins al port marítim de Bukhta Providénia. El camp de gel fou completament evacuat el 13 d'abril de 1934; Kamanin va tornar amb el contramestre del vaixell i vuit gossos. En total, els pilots van fer 23 vols.
L'endemà, sis pilots que havien volat al camp de gel i tornat (inclòs Kamanin) i Siguizmund Levanevski van ser anunciats com els primers herois de la Unió Soviètica. Els pilots que transportaren supervivents de Vankarem a Bukhta Providénia van rebre l'Orde de l'Estrella Roja.
El gener de 1935, l'heroi va ser enviat a estudiar a l'Acadèmia d'Enginyeria de les Forces Aèries Jukovski, d'on va graduar amb honors. El desembre de 1938 va ser nomenat comandant de la 19a brigada aèria de bombarders lleugers de la guarnició aèria de Khàrkiv (102 avions).
El 1937 va ser elegit diputat del Soviet Suprem de l'URSS de la 1a convocatòria.
Guerra sovièticofinlandesa Al capdavant de la 19a brigada de bombarders lleugers, va participar en la guerra sovièticofinlandesa del 1939-1940, com a part de la Força Aèria dels exèrcits 9è i 15è.
Servei a l'Àsia central L'octubre de 1940, el coronel Kamanin va ser nomenat comandant de la 3a brigada aèria separada de la Força Aèria del Districte Militar de l'Àsia central a Taixkent. A causa de l'absència del comandant, al mateix temps servia temporalment com a comandant de la força aèria del districte. Des de març de 1941 fou comandant de la 4a brigada d'aviació del mateix districte (Aşgabat). Com a cap de la brigada, va participar en l'operació iraniana l'agost de 1941. Després de resoldre la situació a l'Iran el setembre de 1941, Kamanin va ser nomenat comandant adjunt de la Força Aèria del Districte Militar de l'Àsia central i, a partir d'octubre, va exercir com a comandant de la Força Aèria d'aquest districte militar. Es dedicà a la formació i preparació de formacions d'aviació per al front.
En els fronts de la Gran Guerra Patriòtica Des del juliol de 1942 fins al final de la Gran Guerra Patriòtica, N.P.Kamanin va estar al front. Des del juliol de 1942 va comandar la 292a Divisió d'Aviació d'Assalt. Aviadors de la Segona Guerra Mundial del 3r Exèrcit Aeri al Front de Kalinin. Des de febrer de 1943 fou comandant del 8è cos d'aviació mixta i 5è cos d'aviació d'assalt (fronts de l'Estepa, Vorónej, Primer i Segon Front Ucraïnès). Va contribuir significativament a millorar les tàctiques de les operacions de combat de l'avió d'atac Il-2. Les formacions sota el seu comandament van participar en les operacions de Velikié Luki, Bélgorod-Khàrkov, Kíev, Kòrsun-Xevtxènkivski, Lvov-Sandomir, Budapest i Viena; va alliberar Ucraïna, Polònia, Romania, Hongria i Txecoslovàquia dels invasors nazis.
Durant la guerra, se li van atorgar els graus militars de major general d'aviació (17/03/1943) i tinent general d'aviació (20/04/1945).
Durant els anys de la Gran Guerra Patriòtica, N.P. Kamanin va rebre 29 vegades una gratitud personal segons les ordres del comandant en cap suprem I.V. Stalin. Ordres del comandant en cap suprem durant la Gran Guerra Patriòtica
Participà a la Desfilada de la Victòria de la Plaça Roja el 24 de juny de 1945 (comandant del consolidat batalló de pilots com a part del regiment consolidat del 2n Front Ucraïnès).
El fill de Nikolai Petróvitx, Arkadi, juntament amb el seu pare, també va participar en les hostilitats com a pilot en un esquadró de comunicacions. El seu nom és conegut entre els herois pioners.
Anys de postguerra Després de la guerra, inicialment va continuar comandant el 5è cos aeri d'assalt. El juny de 1946 va ser nomenat comandant del 3r cos d'aviació d'assalt de guàrdies del Grup de Forces del Sud. A partir de novembre de 1947 va treballar a la Direcció Principal de la Flota Aèria Civil com a Cap Adjunt de la Direcció Principal d'Afers de Defensa. Des de març de 1948 va ser president de l'Oficina Organitzadora de la DOSAAF i, des de juny de 1951, vicepresident de la DOSAAF d'Aviació. Des de desembre de 1955 fins a febrer de 1956, va ser vicepresident del Comitè Central de la DOSAAF.
El 1956 es va graduar als cursos acadèmics superiors de l'Acadèmia Militar Superior Voroixílov.
Des de gener de 1957 fou comandant de la 73a Força Aèria (Districte Militar del Turkestan, Taixkent). El 1958, en nom del govern soviètic, va ajudar el rei de l'Afganistan a organitzar i dirigir una desfilada aèria sobre Kabul, en la qual van participar uns 100 avions de la 73a Força Aèria de l'URSS i uns 30 avions de l'Afganistan.
Des d'abril de 1958 fou subdirector de l'estat major de la força aèria.
Va ser membre del consell editorial de la revista Aviàtsia i kosmonàvtika ("Aviació i cosmonàutica").
Formació de cosmonautes El 1960, el mariscal en cap d'Aviació Konstantín Verxinin, va assignar Kamanin al programa espacial soviètic com a cap militar del programa de vol orbital tripulat. El seu títol formal era subdirector de formació de combat de la Força Aèria per a l'Espai, .Diaris de Kamanin, 30 de juliol de 1963 El Centre per a la Formació de Cosmonautes va ser dirigit inicialment pel coronel Kàrpov, subordinat de Kamanin.
El gener de 1961, per ordre del comandant en cap de la força aèria, es va formar una comissió per fer els exàmens finals dels primers sis estudiants-cosmonautes formats durant els nou mesos de 1960 al Centre de Formació de Cosmonautes de la Força Aèria. Els dies 17 i 18 de gener de 1961, en presència del cap del LII, Nikolai Stróiev, es van realitzar els exàmens, en què tots els estudiants van mostrar un coneixement excel·lent. Després de finalitzar els exàmens, Nikolai Kamanin, en presència dels membres de la comissió, va anunciar als examinats que la comissió recomanava la següent seqüència de priorització de cosmonautes en vols: Gagarin, Titov, Neliúbov, Nikolàiev, Bikovski i Popóvitx,Diaris de Kamanin, 3 i 4 de març de 1961 coneguts informalment com 'els sis d'avantguarda'.
El 1961-1962. Nikolai Kamanin, juntament amb els cosmonautes, va participar en vols al laboratori de vol Tu-104A en gravetat zero.
El 6 d'abril de 1961, Serguei Koroliov, Mstislav Kéldix i Nikolai Kamanin al Cosmòdrom de Baikonur van acordar una missió per a un cosmonauta per tal que fes un vol d'una òrbita al voltant de la Terra, la primera missió d'un home en vol espacial de la història. S'hi indicaven els objectius del vol i les accions del cosmonauta durant el seu curs normal, així com en situacions d'emergència. El 8 d'abril de 1961, en una reunió ampliada de la Comissió Estatal per al llançament de la sonda espacial "Vostok", encapçalada pel president del Comitè Estatal del Consell de Ministres de l'URSS per a tecnologia de defensa Konstantín Rúdnev, es va aprovar aquesta missió. Ивкин В. И., Успенская Л. В. Из истории осуществления первого полёта человека, гражданина СССР Юрия Алексеевича Гагарина, в космическое пространство на корабле «Восток» 12 апреля 1961 г.