El cuaespinós gorjagroc Rev. 29/04/2021 (Limnoctites sulphuriferus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels furnàrids (Furnariidae).

Descripció El cuaespinós gorjagroc fa entre 15 i 16 cm de llargada i pesa entre 12 i 14 g. No presenta dimorfisme sexual. Els adults tenen una cella de color blanc groguenc i la cara blanquinosa amb estries grisenques. La coroneta, el dors, el carpó i les cobertores supracaudals són de color marró olivaci. Les plomes de la cua acaben en punta prima; el parell central és de color marró i més llarg que la resta, que són d'un to més rogenc. Les cobertores alars grosses i mitjanes són rogenques; les primàries i les plomes secundàries són d'un marró fosc intens, i les primàries són rogenques amb la base d'un to bru groguenc intens. El mentó i el centre de la gola són grocs; el pit és blanquinós amb fines estries grisenques; el ventre és blanquinós, i els flancs i les cobertores infracaudals són d'un to bru groguenc pàl·lid. L'iris varia del blanc vermellós al rosa ataronjat; la maxil·la és de color marró negrenc a negre; la mandíbula és de color blanc rosaci a blanquinós, i les potes i els peus són de color gris verdós a verd oliva pàl·lid. Els exemplars juvenils tenen les parts superiors més fosques i les inferiors més ocràcies que els adults, no tenen groc al mentó ni estries al pit. Distribució i hàbitat

Distribució i hàbitat El cuaespinós gorjagroc es troba des de l'extrem sud de l'estat brasiler de Rio Grande do Sul, passant per l'Uruguai i cap a l'est de l'Argentina, fins al nord de la província de Río Negro, però deixant de banda l'extrem nord-est de la província de Misiones. Habita en aiguamolls d'aigua dolça amb herbes altes o canyissars i matollars adjacents. Pel que fa a l'altitud, es troba des de prop del nivell del mar fins als 300 m.

Comportament Desplaçaments El cuaespinós gorjagroc és una espècie resident durant tot l'any a tota l'àrea de distribució.

Alimentació Es desconeix la dieta, però probablement consisteix majoritàriament en artròpodes. Cerca aliment principalment en solitari o en parella. No se sap res més sobre la dieta o el comportament alimentari de l'espècie.

Reproducció Es reprodueix durant la primavera i l'estiu australs. Es creu que és monògam. El niu és una bola ovalada feta de fragments de canyís i altres fibres vegetals, revestida d'herbes i plomes. Està fixat a les tiges dels canyissos, generalment a poca alçada sobre l'aigua, però de vegades sobre el fang o terra més seca. La posta consta d'entre dos i quatre ous, habitualment tres. Es desconeixen el període d'incubació, el temps fins que els pollets abandonen el niu i els detalls de la cura parental.

Vocalització El cant és "un trinat lleugerament ascendent d'uns 2,5–3,5 segons de durada, seguit d'una sèrie ràpida de notes aspres que s'atenuen cap al final —'d-d-d-r-r-i-i-, dirip, dirip, dirip, drip-drip-driiu-driiu—, de vegades seguit d'un trinat ascendent". Els membres d'una parella sovint canten a duo.

Estat de conservació La UICN ha classificat el cuaespinós gorjagroc com a espècie en risc mínim. Té una àrea de distribució àmplia i una mida de població desconeguda que es creu que està disminuint. No s'ha identificat amenaces immediates. Es considera una espècie que va de poc comuna a força comuna localment, però rara a la part meridional de l'àrea de distribució. Es troba en dues àrees protegides de l'Argentina. El fet que estigui "restringida a les zones humides la fa vulnerable al conjunt habitual de problemes de conservació que afecten les espècies d'aquests hàbitats".

Taxonomia i sistemàtica El cuaespinós gorjagroc va ser descrit per primer cop l'any 1869 pel zoòleg alemany Hermann Burmeister amb el nom binomial Synallaxis sulphurifera i la localitat tipus "prop de Buenos Aires, Argentina".

El cuaespinós gorjagroc va estar classificat durant molt de temps dins del gènere Cranioleuca i, durant un període, en el gènere Limnornis; tanmateix, un estudi publicat el 2011 el va situar al gènere Limnoctites. D'aquesta manera, es va agrupar amb l'espècie germana, el jonquer becdret (L. rectirostris). Al març de 2019, a la Proposta núm. 815 al Comitè de Classificació de Sud-amèrica (SACC), finalment es va aprovar la transferència de Cranioleuca sulphurifera al present gènere, aconseguint així un gènere ecològicament i morfològicament cohesiu. El Comitè de Classificació Sud-americana de lAmerican Ornithological Society, el Congrés Ornitològic Internacional i la taxonomia Clements van adoptar el nou gènere a partir del mateix any, i més tard també ho fa fer el Manual dels ocells del món de BirdLife International.

Etimologia El nom genèric Limnoctites combina les paraules del grec antic «λιμνη/limnē» que significa “pantà”; «κτιτης/ktitēs», “constructor”, “habitant” que alhora deriven de «κτιζω/ktizō», “fundar”, “construir”.

L'epítet específic sulphurifera prové del llatí «sulphur», «sulphuris» que significa “sofre”; i «-fer», “que porta” derivat de «ferre», “portar”.

Subespècies L'espècie és monotípica: no es reconeixen subespècies.

Referències

Categoria:Furnarins Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud