miniatura|Banderes dels estats de llengua àrab La llengua àrab (en àrab: ) és la llengua parlada en origen pel poble àrab. És una llengua semítica, com l'hebreu, l'arameu, l'accadi o el sirià. Pel fet de l'expansió territorial a l'edat mitjana i per la difusió de l'Alcorà, aquesta llengua s'ha estès per tot l'Àfrica nord-sahariana i bona part de l'Orient Pròxim. És la llengua oficial en vint estats i cooficial en almenys altres sis; així mateix, és la llengua oficial de la Lliga Àrab i una de les sis llengües oficials de l'Organització de les Nacions Unides.
L'origen de la llengua àrab es remunta al de la nostra era. La tradició oral considera, això no obstant, que és una llengua revelada directament a Ismael, fill d'Abraham i Agar. Les primeres traces de l'escriptura àrab es remunten més enllà del .
La llengua àrab comprèn tant una varietat estàndard que es fa servir en lectura i escriptura, en situacions formals i en els mitjans de comunicació massius (àrab fus·ha o àrab clàssic, ), com nombrosos dialectes locals, que a voltes arriben a ser incomprensibles entre si a causa de diferències lèxiques i fonològiques, mentre que mantenen més continuïtat en el pla sintàctic. La denominació d'aquesta llengua en el mateix idioma àrab és (al-luḡa) al-ʿarabiyya, ‘la (llengua) àrab’, tot i que en alguns dialectes, com en l'egipci, es denomina (al-lisān) al-ʿarabī (en gènere masculí). En català, clàssicament s'havia denominat «algaravia» provinent de la pronúncia andalusina del glotònim (al-'arabiyya)
Varietats de l'àrab L'àrab és un terme genèric que agrupa nombroses varietats: l'àrab clàssic: la llengua de l'Alcorà, parlada en l'època de l'expansió islàmica, l'àrab estàndard modern: una forma moderna, però una mica diferenciada de l'àrab clàssic, que és la llengua escrita comuna de tots els estats àrabs, els dialectes àrabs: llengües orals parlades als països àrabs, derivades de l'àrab clàssic, amb els substrats, superstrats i usos diferents segons les regions, que fa que de vegades siguin tan diferents com el català, l'italià o el romanès entre si, com passa en el xinès.
Descripció lingüística Classificació La llengua àrab pertany a la subbranca semítica occidental (formada en total per tres llengües: hebreu, arameu i àrab) de la branca semítica del tronc afroasiàtic. És la llengua semítica més arcaica, és a dir, la més propera al semític primitiu, de totes les que continuen vives avui en dia.
L'àrab esdevé llengua literària al i llengua litúrgica dels musulmans al .
En àrab, la forma literària és nomenada al-luḡa al-fuṣḥà (‘la llengua més eloqüent’) i inclou l'àrab antic present en la poesia preislàmica, en l'Alcorà i en la literatura clàssica, així com l'àrab estàndard modern, emprat en la literatura contemporània i els mitjans de comunicació. Les formes dialectals reben el nom genèric dal-luḡa al-ʿammiyya (‘la llengua popular’, ‘la llengua de la gent’), tot i existint-ne formes intermèdies entre l'una i l'altra.
Fonètica i fonologia
Alfabet àrab
L'àrab empra un sistema d'escriptura propi que s'escriu de dreta a esquerra, tot unint les lletres entre si. D'aquesta manera, cada lletra de l'alfabet àrab pot prendre fins a quatre grafies diferents, segons si aquesta és escrita aïllada, al començament, al mig o al final de la paraula.
Exceptuant comptades excepcions, a cada grafema li correspon un fonema, és a dir: en àrab amb prou feines existeixen lletres mudes, omeses o bé lletres que, en determinades posicions o unides a altres, tinguin un valor diferent al que els correspon en principi. Les excepcions se solen donar vinculades a l'ús religiós de la llengua.
En l'àrab oral, algunes lletres presenten valors diferents, segons la regió, dels que tenen en l'àrab clàssic. En general, aquestes peculiaritats locals es mantenen quan el parlant empra l'àrab estàndard.
En llengua àrab, no existeixen les lletres majúscules (en la segona dècada del es proposà d'introduir-les, però no foren acceptades). Atès que els noms propis àrabs solen tenir significat, per tal d'evitar confusions, aquests es mostren, de vegades, tancats entre parèntesis o cometes.
L'àrab ha incorporat (i adaptat, en alguns casos) els signes de puntuació de les llengües europees: el punt, la coma (،), el punt i coma (؛), la interrogació (؟), etc. Els punts suspensius solen ser-ne dos (en comptes de tres).
Fonologia
L'àrab estàndard modern té 28 fonemes consonàntics, que es divideixen entre les consonants «emfàtiques» (faringealitzades o velaritzades), i les no emfàtiques. Les vocals són tres: /i, a, u/, en les seves varietats llarga i curta (aquesta «qualitat fonètica de longitud» també la tenen les consonats), i dos diftongs: /aj/ i /aw/. Naturalment, hi ha al·lofonies. Aquesta pot ser la raó que en la premsa hi hagi tantes versions diferents a l'hora de transcriure els noms de gent com en Bin Ladin/Ben Laden/Bin Laden, o en Iàssir/Iàsser Arafat. Alguns d'aquests fonemes s'han unit, en els diversos dialectes moderns. I s'han creat uns altres fonemes per a manlleus o escissions fonètiques.
Morfosintaxi Arrels i formes Com en la resta de les llengües semítiques, la morfologia de l'àrab es basa en el principi de les arrels (جذر) i les formes o pesos (وزن). L'arrel és en la majoria dels casos trilítera, és a dir, formada per tres consonants, i té un significat general. La forma és un paradigma de flexió de l'arrel que, sovint, conté en si mateix un significat. A tall d'exemple: la unió de la forma verbal ista (‘manar fer’) amb l'arrel KTB (‘escriure’) dona com a resultat el verb istaKTaBa (‘dictar’, o sia, ‘manar que s'escrigui’ o ‘fer escriure’); aplicant al mateix paradigma l'arrel ḪDM (‘servir’) en resulta istaḪDaMa (‘emprar’, o sia, ‘fer servir’); amb NZL (‘descendir’, ‘davallar’), en resulta istaNZaLa (‘inspirar-se’, o sia, ‘fer descendir la inspiració’). Altres exemples de paradigmes amb l'arrel كتب KTB (‘escriure’):
كتب KaTaBa: ‘(ell) va escriure’ إكتتب iKtaTaBa: ‘(ell) es va inscriure’ كتاب KiTāB: ‘llibre’ كاتبة KāTiBa: ‘escriptora’, ‘secretària’ مكتبة maKTaBa: ‘biblioteca’ مكتب miKTaB: ‘escriptori’ اكتب uKTuB!: ‘escriu!’ تكتبون taKTuBūna: ‘(vosaltres) escriviu’ مكتوب maKTūB: ‘(que està) escrit’ Aquesta morfologia d'arrels i formes permet deduir (endevinar) el significat d'una paraula desconeguda unint el significat de l'arrel i el paradigma en moltes ocasions. Per exemple, la paraula ẓāhir combina una arrel de significat ‘veure’ amb el paradigma del participi passat, i això ens permet conjecturar que la paraula té el significat ‘que es veu’ o ‘visible’; efectivament, ẓāhir significa el que hem deduït; això no obstant, la mateixa paraula presenta altres significats que no podríem haver «deduït» d'aquesta manera.
L'existència de paradigmes fixos ajuda molt a l'hora de deduir les vocals presents en una paraula, la qual cosa permet deduir la seva vocalització quan en llegim alguna que no hem sentit pronunciar mai.
Per exemple, 99 de les 100 paraules que presenten la forma escrita de l'estil 12ā3 (en què els números corresponen a les consonants de l'arrel) es vocalitzen 1i2ā3: kitāb, kifāh, ḥimār, kibār, etc. Però la paraula escrita ḏhāb (‘anar’) es llegeix ḏahāb (i és una entre cent). Com a resultat, qui hagi après aquesta paraula mitjançant la lectura (i no sentint-la) la pronunciarà ḏihāb per analogia amb les altres 99 paraules. Segons els experts nadius, els quals tendeixen a considerar l'àrab com una llengua parlada, ḏihāb és erroni, i ḏahāb és l'única forma correcta. Segons els experts occidentals, els quals tendeixen a definir l'àrab com una llengua escrita i els detalls de pronunciació són secundaris, el suposat «error» es troba tan estès que consideren que se l'ha de considerar «correcte en àrab estàndard».
L'àrab clàssic presenta més formes de paraules que els dialectes àrabs locals. Molts dels significats originaris de les formes s'han perdut, mentre que els de les arrels s'han mantingut.
Els diccionaris àrabs organitzen les paraules per la seva arrel. A cada arrel correspon un article, dins del qual les paraules derivades s'organitzen segon un esquema precís. Aquest fet implica la necessitat de conèixer-ne l'arrel per tal de poder localitzar una paraula al diccionari. Per la presència d'arrels irregulars, aquest fet no és sempre fàcil.
Gènere L'àrab presenta dos gèneres: masculí i femení. Generalment són femenines les paraules «que tenen forma de femení», és a dir, els singulars que acaben en ة, اء o ى (-āʾ, -at o -à, la fonologia d'aquestes terminacions és similar a la catalana), i són masculines les que no presenten aquestes terminacions.
Gran part de les excepcions d'aquesta regla es dona en paraules femenines que no presenten la terminació «pròpia». Per exemple: Paraules que es refereixen a éssers femenins: أم umm (‘mare’); فرس faras (‘euga’); مريم Maryam (‘Maria’, nom propi). Els noms del vents. Les paraules que, per analogia, poden considerar-se fonts de vida i d'altres relacionades amb aquestes: شمس xams (‘sol’); نور nūr (‘llum’); نار nār (‘foc’); رحم raḥm (‘úter’); أرض arḍ (‘terra’). Els noms de les parts del cos que són parells en nombre: يد yad (‘mà’); عين ʿayn (‘ull’). Altres paraules, a causa del seu ús: قوس qaws (‘arc’) بئر biʾr (‘pou’), طريق ṭarīq (‘camí’).
Així mateix, és infreqüent que una paraula amb terminació femenina sia masculina, tot i que com a exemple podem citar els numerals del tres al deu, masculins, i la paraula خليفة ẖalīfa (‘califa’).
El femení singular dels éssers animats quasi sempre es forma afegint la terminació ة (-at) al masculí: كاتب kātib (‘escriptor’) > كاتبة kātibat (‘escriptora’); مستخدم mustaẖdim (‘usuari’) > مستخدمة mustaẖdimat (‘usuària’); صحراوي ṣaḥrāwī (‘sahrauí’) > صحراوية ṣaḥrāwiyyat, etc.
Algunes paraules tenen ambdós gèneres, com قتيل qatīl (‘mort/a’).
Nombre En àrab hi ha tres nombres: singular, dual i plural. En el singular cal incloure els singulatius, és a dir, aquelles paraules que indiquen unitat respecte a una paraula que indica un col·lectiu. Per exemple, زيثونة zaytūna —‘(una) oliva’— és el singulatiu de زيتون zaytūn —‘oliva’, genèric. Zaytūna pot presentar la forma plural زيتونات zaytūnāt —‘(unes) olives’. El singulatiu es forma afegint la terminació de femení ة ([a]) al nom de col·lectiu. El dual indica dues unitats. Es forma afegint la terminació -ān (nominatiu) o -ayn (acusatiu/genitiu): بحر baḥr (‘mar’) > بحرين baḥrayn (‘dos mars’, ‘Bahrain’). Aquesta forma també presenta el seu reflex en la conjugació verbal. En àrab dialectal el dual és poc productiu, i es reserva, en general, per a usos ja formats, i no s'empra en els verbs. El plural àrab ofereix una gran complexitat. Cal distingir entre:
El plural regular: es forma afegint les terminacions ون -ūn o ين-īn (nominatiu i acusatiu/genitiu, respectivament) en masculí, i la terminació ات -āt en femení.El plural masculí s'empra majoritàriament en les paraules referides als éssers humans. El plural femení és d'ús més extens, i es pot emprar per a éssers animats i inanimats, i sol ser el plural habitual de les paraules amb marca de femení ة ([a]): مستخدمون mustaẖdimūn (‘usuaris’); مستخدمات mustaẖdimāt (‘usuàries’).
El plural fracte és el més habitual. Es forma per la flexió interna de la paraula en singular. Retornant a les arrels i les formes, es tracta dels radicals del singular en un altre paradigma, que és el plural d'aquest singular. La precisió és important, a causa del fet que en la majoria de casos no hi ha forma de saber amb certesa quin plural correspon a un singular, ni quin singular correspon a un plural: el parlant ha d'actuar per analogia o aprendre el singular i el plural de cada paraula. Exemples:
ولد walad (‘noi’) pl. أولاد awlād. ملاك malāk (‘àngel’) pl. ملائكة malāʾika. كتاب kitāb (‘llibre’) pl. كتب kutub. حمار ḥimār (‘ase’) pl. حمير ḥamīr.
En altres casos, a una determinada forma de singular li correspon una determinada forma de plural indefectiblement: قانون qānūn (‘llei’) pl. قوانين qawānīn