LOperació Guspira (Rus:Операция Искра, operatsia iskra) va ser una operació militar realitzada per l'Exèrcit Roig entre el 12 de gener i el 18 de gener de 1943 per intentar crear una connexió terrestre per trencar el setge de Leningrad portat a terme per la Wehrmacht. La planificació de l'operació va començar poc després del fracàs de l'ofensiva Siniavino. La derrota alemanya a la batalla de Stalingrad a finals de 1942 havia debilitat el front alemany. El gener de 1943, les forces soviètiques estaven planejant o duent a terme operacions ofensives a tot el front alemany-soviètic, especialment al sud de Rússia; Iskra va formar la part nord de la contraofensiva d'hivern soviètica més àmplia de 1942-1943.
La ciutat de Leningrad encara va estar subjecta a un setge parcial, especialment mitjançant bombardeigs aeris i d'artilleria, fins que una ofensiva soviètica final trencà finalment les línies alemanyes, aixecant el setge al gener de 1944.
L'operació va ser dirigida pel Front de Leningrad de l'Exèrcit Roig, el Front de Volkhov i la Flota del Bàltic del 12 al 30 de gener de 1943 amb l'objectiu de crear una connexió terrestre amb Leningrad. Les forces soviètiques es van unir el 18 de gener i el 22 de gener, la línia del front s'havia estabilitzat. L'operació va obrir amb èxit un corredor terrestre de 8 a 10 km (5,0 a 6,2 milles) d'ample fins a la ciutat. Es va construir ràpidament un ferrocarril a través del corredor i va permetre que arribessin a la ciutat més subministraments que el Camí de la vida, a través de la superfície gelada del llac Ladoga, la qual cosa va reduir significativament les possibilitats de captura de la ciutat i de qualsevol enllaç alemany-finlandès.
L'èxit va portar a l'operació Poliarnaya Zvezda menys de dues setmanes després, que tenia com a objectiu derrotar decisivament el Grup d'Exèrcits Nord i aixecar el setge del tot. Polyarnaya Zvezda va fracassar aconseguint només un progrés mínim.Glantz p. 284 Les forces soviètiques van fer diversos altres intents el 1943 per renovar la seva ofensiva i aixecar el setge completament, però només van aconseguir guanys modestos en cadascun. El corredor va romandre dins de l'abast de l'artilleria alemanya, i l'Exèrcit Roig finalment no va aixecar el setge fins un any més tard, el 27 de gener de 1944.
Fons El setge de Leningrad va començar a principis de tardor de 1941. El 8 de setembre de 1941, les forces alemanyes i finlandeses havien envoltat la ciutat, tallant totes les rutes de subministrament cap a Leningrad i els seus suburbis. Tanmateix, l'impuls original a la ciutat va fracassar i la ciutat va ser sotmesa a un setge. Durant l'any 1942 es van fer diversos intents de trencar el bloqueig però tots van fracassar. L'últim intent d'aquest tipus va ser l'ofensiva de Siniavino. Després de la derrota de l'ofensiva de Siniavino, la línia del front va tornar al que era abans de l'ofensiva i una altra vegada 16 km (9,9 milles) van separar el front de Leningrad de Leonid Góvorov a la ciutat del front de Volkhov de Kiril Meretskov.
Malgrat els fracassos de les operacions anteriors, aixecar el setge de Leningrad era una prioritat molt alta, de manera que els nous preparatius ofensius van començar el novembre de 1942.Glantz p. 264 Al desembre, l'operació va ser aprovada per la Stavka i va rebre el nom en clau "Iskra" (Espurna). L'operació havia de començar el gener de 1943.
El gener de 1943, les condicions estaven millorant per als soviètics. La derrota alemanya a la batalla de Stalingrad havia debilitat el front alemany. Les forces soviètiques estaven planificant o duent a terme operacions ofensives a tot el front, especialment al sud-oest de Rússia. Enmig d'aquestes condicions, l'operació Iskra s'havia de convertir en la primera de diverses operacions ofensives destinades a infligir una derrota decisiva al Grup d'Exèrcits Nord alemany.
Preparacions alemanyes Els alemanys eren molt conscients que trencar el bloqueig era molt important per al bàndol soviètic. No obstant això, a causa del revés a Stalingrad i l'ofensiva soviètica a Velikiïe Luki al sud de Leningrad, el Grup d'Exèrcits Nord va rebre l'ordre de posar-se a la defensiva i va ser desposseït de moltes tropes. L'11è Exèrcit, que havia de liderar l'assalt a Leningrad el setembre de 1942, i que havia frustrat l'última ofensiva soviètica, va ser traslladat al Grup d'Exèrcits Centre a l'octubre. També es van reassignar nou divisions més a altres sectors.
A l'inici de l'ofensiva soviètica, el 18è Exèrcit alemany, liderat per Georg Lindemann, constava de 26 divisions repartides per un front de 450 km (280 milles) d'ample. L'exèrcit estava estirat molt prim i com a resultat no tenia reserves a nivell de divisió. En canvi, cada divisió tenia una reserva tàctica d'un o dos batallons, i les reserves de l'exèrcit constaven de parts de la 96a Divisió d'Infanteria i la 5a Divisió de Muntanya. La Luftflotte 1 va proporcionar el suport aeri per a l'exèrcit.
Cinc divisions i part d'una altra vigilaven l'estret corredor que separava els fronts soviètics de Leningrad i Volkhov. El corredor tenia només 16 km (9,9 milles) d'amplada i es deia "coll d'ampolla". Les divisions alemanyes estaven ben fortificades en aquesta zona, on la línia del front havia estat pràcticament sense canvis des del setembre de 1941, i amb l'esperança de repel·lir l'ofensiva soviètica.
Preparatius soviètics miniatura|Situació al front l'11 de gener El pla de l'operació Iskra es va aprovar al desembre.
Això va significar recuperar el "coll d'ampolla" i obrir un corredor de 10 km (6,2 milles) fins a Leningrad. Després d'això, els dos fronts havien de descansar durant 10 dies i reprendre l'ofensiva cap al sud en noves operacions.
La diferència més gran amb l'anterior ofensiva de Siniavino va ser la ubicació de l'atac principal. El setembre de 1942 les forces soviètiques estaven atacant al sud de la ciutat de Siniavino, la qual cosa els va permetre encerclar potencialment diverses divisions alemanyes, però també va deixar l'exèrcit obert als atacs de flanqueig des del nord, i va ser això el que finalment va provocar el fracàs de l'ofensiva. El gener de 1943, l'ofensiva es va dur a terme al nord de Siniavino, més a prop de la riba del llac Ladoga, que va eliminar l'amenaça d'atacs de flanqueig i va augmentar la probabilitat d'èxit, però va obligar els soviètics a abandonar la idea d'encerclar la majoria de les forces alemanyes al "coll d'ampolla".
L'ofensiva havia de ser dirigida pel 67è Exèrcit del Front de Leningrad i el 2n Exèrcit de Xoc del Front de Volkhov comandats pel major general Dukhanov i el tinent general l V.Z. Romanovski, respectivament. El 8è Exèrcit, comandat pel tinent general F.N. Starikov, havia de dur a terme una ofensiva limitada al flanc del 2n Exèrcit de Xoc i defensar-se en altres llocs.Glantz p. 268 Els 13è i 14è Exèrcits Aeri van proporcionar suport aeri.
Els dos fronts van passar el desembre entrenant i preparant-se per a l'ofensiva, i van rebre importants reforços. Aquests incloïen no només la reposició i divisions i brigades de rifles addicionals, sinó també importants unitats d'artilleria i enginyeria addicionals, que eren vitals per trencar les fortes defenses alemanyes. Les unitats especialitzades d'hivern incloïen tres brigades d'esquí i quatre batallons aerosani.Glantz p. 266 Per garantir que les forces soviètiques tinguessin la superioritat aèria, que no havien tingut en l'ofensiva anterior, la força aèria a la zona es va augmentar fins a un total de més de 800 avions, principalment caces. Les forces de tancs grans no podien operar bé al terreny pantanós, de manera que les forces de tancs es van utilitzar principalment com a batallons de reforç de divisions o brigades una mica més grans, que havien d'operar de manera independent.Glantz p. 269–270
Inicialment, l'operació havia de començar l'1 de gener, però les males condicions del gel al Neva van fer que l'ofensiva es retardés fins al 12 de gener. Es van prendre diverses mesures per evitar que els detalls de l'operació fossin revelats als alemanys. Només un nombre limitat d'oficials superiors van participar en la planificació, tots els desplaçaments van tenir lloc amb mal temps o de nit i es van fer preparatius d'atac simulats en altres llocs per confondre el bàndol alemany.Glantz p. 272
El 10 de gener, la Stavka va enviar Georgi Júkov com a representant per coordinar la batalla. Les divisions de rifles van ocupar les seves posicions de llançament l'11 de gener, i els primers tancs es van traslladar a les seves posicions avançades a principis del 12 de gener.Glantz p. 273
La batalla Inici de la batalla miniatura|Avanç soviètic el 12 de gener La nit abans de l'inici de les operacions, els bombarders nocturns soviètics van atacar el quarter general de la divisió alemanya i les posicions d'artilleria per interrompre el comandament i control alemany. Els bombarders també van atacar aeròdroms i centres de comunicació alemanys per interrompre el flux de reforços.Isayev p.454 L'operació Guspira va començar a les 9:30 del 12 de gener, quan els dos fronts soviètics van començar la seva preparació d'artilleria, que va durar gairebé dues hores i mitja al costat oest i gairebé dues hores al costat est del coll d'ampolla. L'atac soviètic va començar cinc minuts abans que la preparació de l'artilleria acabés amb un bombardeig de Katiuixa, per explotar-ne al màxim els efectes.Glantz p.274
Les forces del Front de Leningrad van aconseguir el seu principal èxit entre Ixlisselburg i Gorodok 1 quan les divisions de fusellers 136a i 268a soviètics amb tancs de suport i artilleria van capturar un cap de pont d'aproximadament 5 km (3,1 milles) d'ample i 3 km (1,9 milles) de profunditat. A les 18:00 els sapadors van construir ponts prop de Mar'ino per permetre l'avanç de les tropes de segon esglaó. L'atac més al nord a Ixlisselburg va fracassar i els atacs més al sud prop de Gorodok només van donar lloc a la captura de la primera línia de trinxeres alemanyes. Al vespre, el comandament del Front va decidir explotar el cap de pont format i les tropes que atacaven Ixlisselburg a través del Neva es van tornar a desplegar a través del riu per atacar-lo des del sud.Isayev p.455
L'atac del Front de Volkhov va tenir menys èxit ja que les forces del 2n Exèrcit de Xoc van aconseguir embolicar però no destruir els punts forts alemanys a Lipka i l'assentament obrer número 8. Aquest últim era una posició defensiva impressionant amb una guarnició de 700 homes i 16 búnquers. Un fort foc de flanqueig des d'aquests punts forts va impedir qualsevol avanç posterior, però el 2n Exèrcit de Xoc va penetrar a les defenses alemanyes 2 km (1,2 milles) entre aquests punts. Més al sud, entre l'assentament obrer número 8 i Kruglaya Grove, l'avanç va ser d'1–2 km (0,62–1,24 milles) de profunditat, mentre que encara més al sud, els atacs de flanqueig del 8è Exèrcit només van aconseguir capturar la primera línia de trinxeres alemanyes.
La part alemanya va reaccionar desplegant les seves reserves a la regió durant tota la nit. Un grup de batalla improvisat format per cinc batallons de la 96a Divisió d'Infanteria, recolzats per l'artilleria i quatre tancs Tiger es va traslladar al Gorodok No. 2 per reforçar la 170a Divisió d'Infanteria a l'oest. Un altre grup de batalla similar que utilitzava batallons de la 96a Divisió d'Infanteria va ser enviat a l'Assentament de Treballadors No. 1 per donar suport a la 227a Divisió d'Infanteria.Glantz p.277
Avanç soviètic miniatura|Avanç soviètic el 18 de gener