Lhomo viator («home viatger» o «pelegrí», en llatí) és un antic tòpic literari de la literatura pagana i cristiana, que incloïa la vida des del naixement fins a la mort com un perillós i accidentat viatge d'aprenentatge que acabava en la maduresa (novel·la d'aprenentatge o bildungsroman), en l'autoconeixement o en la saviesa, o, en el cas cristià, el perdó i la Glòria ultraterrenal,Cf. Antonio Azaustre y Juan Casas, Manual de retórica española. Barcelona: Ariel, 1997, p. 68. i més rarament, com en William Shakespeare, en el no-res.
Exemples L'Odissea d'Homer és ja un viatge iniciàtic, com ho són en general moltes epopeies antigues, ja que els seus temes són sempre guerres o viatges perillosos. Aquest viatge pot ser de diversos tipus:
Un «viatge determinat» per un concepte dirigit o determinista de la vida: el camí ja existeix prefixat i no depèn de lhomo viator, qui es limita a recórrer un camí ja construït per Déu o un demiürg. És el cas de La Divina Comèdia de Dante Alighieri, o de El senyor dels anells de J. R. R. Tolkien.
Un «viatge indeterminat», que esborra les seves pròpies petjades, en què la llibertat existeix plena d'opcions i en què el camí s'identifica amb la pròpia consciència, com a Antonio Machado: Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / caminante, no hay camino, / se hace camino al andar, o amb la pròpia experiència, com a «Ítaca» de Constantino Cavafis o a «Peregrino» de Luis Cernuda.
A l'edat mitjana són freqüents els camins identificats com peregrinacions ascètiques de purificació, sobretot quan el món cristià es mobilitza al amb les croades i les ordes militars: l'excel·lència no és arribar a Jerusalem, sinó arribar a un mateix, a la paciència i la humilitat necessàries per assolir l'altra vida.Cf. Victor y Edith Turner, Image and pilgrimage in christian culture. Anthropological perspectives. Oxford, 1987, p. 34-35.
Segons la Vida coetània (1311), Ramon Llull es va estar a Roma des del mes d'abril de 1287 fins a ben entrat l'any 1288. Aleshores, es va dirigir cap a París, on hauria d'haver arribat durant el darrer trimestre de 1288, i s'hi va estar fins a finals de 1289. Durant aquest temps a París va començar a escriure el Llibre de meravelles, la segona i darrera novel·la de Llull, que hauria enllestit segurament abans d'arribar a Montpeller l'any 1290.
En aquest viatge està present la consciència de fugacitat del temps (tempus fugit) i la feblesa de l'home com a pecador (miseria hominis), tòpics amb els que sol caminar. En els més instruïts, fins i tot es divideix la via terrenal de l'home en etapes de del naixement a la mort. Shakespeare n'imagina set, l'última de decadència:
És també conegut l'exemple de Jorge Manrique:
Referències
Categoria:Retòrica Categoria:Tòpics literaris