va ser organista, violoncel·lista i compositor de música eclesiàstica i altres obres. Va treballar a Alemanya, Àustria, Suïssa i França.
Al , les revistes es referien a Martin Vogt com un músic famós. Durant molt de temps, només va ser conegut en petits cercles especialitzats. Avui l'interès per la seva obra torna a augmentar gràcies als enregistraments de CD i a les actuacions musicals (obres d'orgue, misses, motets, etc.). L'organista Gerd Hofstadt, que sovint tocava obres de Martin Vogt en els seus concerts d'orgue, caracteritza el compositor de la següent manera:
Durant la seva època, Martin Vogt va ser el compositor de música eclesiàstica més publicat al nord de Suïssa i Alsàcia. […] Era un compositor que sabia utilitzar el nou estil musical amb destresa a l'orgue.Andreas D. Becker: Marktzeit-Musik am Mittag. Delmenhorster Kurier. In: weser-kurier.de. 2. Februar 2013, abgerufen am 19. abril 2017.
Biografia Martin Vogt va néixer a Kulmain com a fill del professor, organista i administrador de finques Ambrosius Vogt. Fins als deu anys va rebre la seva educació musical a casa seva. Quan era un noi del cor de deu anys, va causar sensació amb les seves actuacions als monestirs. Va comentar que "les àries eren tan populars que gairebé em van portar del cor a les mans". Viatjar als monestirs amb carruatges de quatre mans tirats per cavalls també va causar una impressió al cor dels nois de l'època. En la seva autobiografia, escrita cap al 1850, Martin Vogt va caracteritzar la seva pròpia família musical de la següent manera:.Martin Vogt: Erinnerungen eines wandernden Musikers. Basel 1971. De 1791 a 1794 Martin Vogt va rebre diverses classes de música a l'escola del monestir de Michelfeld. Del 1794 al 1799 va assistir al seminari jesuïta St. Paul de Regensburg amb més de mil estudiants en diversos camps. Aquí el pare Sebastian Brixi li va donar instruccions sobre l'orgue. Després que l'organista principal d'aquest seminari se n'anés, l'estudiant de quinze anys va rebre el càrrec. Fins i tot llavors era conegut com un coneixedor del baix figurat. Durant aquest temps també va escriure les seves primeres composicions, peces per a veu i orquestra. Durant les vacances, els estudiants de música sovint anaven de monestir en monestir i eren benvinguts gràcies a la seva contribució musical.
Durant els anys de viatges a partir de 1799, va participar en la vida musical a Àustria, fins i tot a Viena i Salzburg. El 1806 es va veure obligat a fugir de Salzburg a Suïssa per evitar l'amenaça de ser destinat a l'exèrcit napoleònic. En el viatge a Suïssa va fer música a molts monestirs com Ottobeuren, St. Trudpert,Meinrad Walter: Die Orgel – Mein Lieblingsinstrument. Schwabenverlag, Ostfildern und Carus, Stuttgart 2005, bzw. , S. 19–20 (Wettstreit an zwei Orgeln in St. Trudpert) Einsiedeln, Muri, Mariastein i St. Urban, on va romandre durant quatre anys. A més de les ciutats del sud d'Alemanya, Àustria i Suïssa, els seus records també inclouen Praga, Budapest, Venècia i Pàdua.
No va ser fins al 1812 que es va sentir lliure en el que llavors era el francès Arlesheim, gràcies a una posició permanent (sense servei militar) com a organista de la catedral i professor d'escola. Des d'aquí va viatjar regularment a Basilea per a activitats musicals posteriors. Allà va entrar en contacte amb músics coneguts i també el van visitar a Arlesheim, com Fränzl i Peter von Winter a Múnic, Carl Maria von Weber, Louis Spohr, Bernhard Romberg i el fill de Mozart, a qui admirava especialment.
Del 1823 al 1837 va assumir el càrrec de director musical a la catedral de Sant Gall i professor de música a l'escola secundària catòlica. En l'última fase de la seva vida, del 1837 al 1854, va ser organista de la catedral i mestre de capella a l'església catedral de Sant Martí de Colmar.
Educació i treball (autobiografia fins al 1820) L'autobiografia de Martin Vogt va ser escrita al final de la seva vida i descriu la primera meitat de la seva carrera del 1781 al 1821. Un editor anterior li va donar el títol Memòries d'un músic errant. L'escriptura és un document contemporani de l'esforçada vida musical d'aquesta època. El 1803, durant la turbulència napoleònica, tots els monestirs bavaresos van ser tancats i parcialment destruïts. El seminari jesuïta St. Paul de Ratisbona, on va rebre la seva formació d'orgue del pare Brixi, va ser arrasat a terra el 1809.
VienaA Viena va conèixer el conegut violoncel·lista Joseph Franz Weigl. Va ser el primer violoncel·lista de l'orquestra del príncep Esterházy, dirigida per Joseph Haydn. Com que Vogt tenia pocs diners, Weigl li va oferir classes de violoncel gratuïtes. En poc temps, Vogt havia dominat tan bé aquest instrument que els dos violoncel·listes van actuar com a duo i van oferir concerts. A la Pasqua del 1800 tocaven a Klosterneuburg i altres llocs. Martin Vogt va comentar: "Com a jove violoncel·lista, generalment era admirat, amb la petició de venir aquí amb tanta freqüència".
SalzburgA partir del 1803, va seguir l'última fase de la seva formació musical al monestir de Sant Pere de Salzburg. Aquí Michael Haydn era director d'orquestra i, al mateix temps, Kapellmeister a l'església de la catedral. Martin Vogt va rebre lliçons de composició d'ell i com a director. El músic de 22 anys es trobava molt bé econòmicament a Salzburg, ja que també treballava com a violoncel·lista als concerts d'hivern i al teatre, on es representaven dues òperes cada setmana. Li hauria agradat quedar-se a la ciutat de Salzburg si el 1806 no hagués estat obligat a abandonar el país per motius militars. El seu pare havia enviat les ordres de marxa militar, que només havien arribat a la seva ciutat natal, Kulmain, a Salzburg.
Sant UrbàDesprés de moltes parades intermèdies al sud d'Alemanya i Suïssa, una feina a l'escola del monestir de St. Urban va portar a una estada de quatre anys, des del 1808 fins al 1811. Aquesta escola va ser el primer seminari de professors a Suïssa a finals del , i tenia una important cultura musical. L'autor musical Wilhelm Jerger va escriure sobre St. Urban al sobre "un cultiu de música local una vegada significatiu, del qual se sap poc fins i tot a Suïssa". També el conegut músic suís Franz Xaver Schnyder von Wartensee (1786-1868), qui va fer el seu oncle, que va visitar el compositor Benignus Schnyder von Wartensee (1754-1834), al monestir de St. Urban, va arribar a la conclusió el 1802 que "hi havia tants músics entre els monjos que el personal orquestral era necessari per a la missa Martin Vogt va fer la següent observació: "A causa dels molts convidats que sempre venien a Sankt Urban, les meves composicions es van donar a conèixer a Suïssa i, si hagués volgut satisfer totes les ordres, hauria hagut d'escriure de dia i de nit". A l'última secció s'informa de la fundació de la seva família a St. Urban.
Arlesheim i BasileaEl 1812, Martin Vogt va traslladar les seves activitats a l'aleshores francès Arlesheim, on va quedar exempt del servei militar. Gràcies a la seva virtuosa interpretació d'orgue, el vicari general i canonge Franz Xaver von MahlerCatherine Bosshart-Pfluger: Mahler, Franz Xaver von. In: Historisches Lexikon der Schweiz. va regular l'ocupació amb l'alcalde francès d'Arlesheim. En aquest poble amb la catedral i un orgue de Johann Andreas Silbermann, va ser organista i professor d'escola.
El seu entorn musical, però, era Basilea, on participava en la vida musical tres dies a la setmana: a l'orquestra municipal com a violoncel·lista ocupat, com a professor privat de música (inclosa per a la filla del director musical) i de tant en tant com a organista de concerts a l'orgue JA Silbermann a la "Peterskirche".
El 1815 Arlesheim va ser assignat a Suïssa i el 1819 a Martin Vogt i a la seva família se'ls va concedir la ciutadania d'Arlesheim. Amb això també es va convertir en ciutadà suís. Durant aquest temps, en ple moment de la seva carrera musical, va rebre serioses ofertes per establir-se amb la seva família a Londres o París. Les ofertes van ser el resultat dels seus exitosos concerts d'orgue a Basilea i Berna. Segons aquests relats, s'acaba l'autobiografia de la primera meitat de la seva vida. Els fills grans Joseph i Martin es van quedar a Arlesheim.Georg Sütterlin: Arlesheim – Die legendäre Heimatkunde von 1904. Arlesheim 1910 und 2006 – persönliche Interpretation der Autobiografie durch Pfarrer Sütterlin, S. 111–116, (Memento vom 20. Februar 2011 im Internet Archive) siehe auch Der Arlesheimer Dom (Memento vom 20. Februar 2011 im Internet Archive)
Sankt GallenDel 1823 al 1837, Martin Vogt va treballar a Sankt Gallen, com a organista a la catedral barroca i com a professor de música a l'escola secundària catòlica. Segons un document contemporani, era "Professor d'art musical i d'ensenyament elemental de la música vocal i instrumental".Regimentsbuch der XXII Kantone schweizerischer Eidgenossenschaft. Schaffhausen 1828, S. 164 (Digitalisat) El professor de dibuix Antonio Moretto, conegut per pintar els sostres de la catedral, va ser un dels professors de Vogt.
A més d'ensenyar a Sankt Gallen, Martin Vogt també va formar organistes d'altres cantons. Annerös Hulliger escriu sobre això: El pastor (al cantó de Berna) va aconseguir que el jove mestre Peter Minnig de Latterbach el 1826 pogués rebre lliçons de Martin Vogt, l'organista de la catedral de St. un organista" un dia seria capaç de donar suport als seus companys bernesos que van tocar l'orgue també podrien ensenyar l'art de tocar l'orgue.Annerös Hulliger: Kleinode bernischen Orgelbaus und Musik einheimischer Komponisten. Bern 2007, S. 110–112.
A la dècada de 1830, les condicions laborals de Vogt van canviar quan es va enfrontar a conflictes polítics i musicals inesperats. Mentre va ser promogut a Basilea pel director musical Johann Tollmann i visitat per músics i compositors coneguts a Arlesheim, va arribar a un entorn diferent a Sankt Gallen. En la història suïssa, la dècada de 1830 es descriu com el moment de la regeneració, com una renovació de l'església i el balanç de poder de l'Estat. La disputa política va ser principalment entre partits conservadors i liberals. Amb la victòria electoral dels liberals el 1833, els professors de l'escola secundària, a la qual pertanyia Vogt, van ser substituïts per persones del partit victoriós.
A més, va entrar a l'esfera d'influència de la família Greith, que des del 1831 fins al 1882 va tenir una gran influència en la política de l'església, l'educació i la cultura de Sankt Gallen. Vogt va rebre un fort oponent en la persona de Carl Johann Greith, que es descriu al lèxic històric de Suïssa 2007 com "el bisbe més destacat intel·lectualment de Suïssa del segle XIX".Arthur Brunhart: Greith, Carl Johann. In: Historisches Lexikon der Schweiz. Carl Johann Greith va establir el caràcter de la música eclesiàstica i va assegurar que el seu germà Franz Josef Greith el 1833 i el seu fill Karl Greith el 1861 rebessin els llocs de músics més importants a la catedral i a l'escola secundària.Hansjörg Gerig: Die Geschichte der Orgeln auf der Westempore in der Kathedrale St. Gallen von 1805 bis heute. In: St. Galler Orgelfreunde (Hrsg.): OFSG-Bulletin, 3/2008, S. 33.Alfred Disch: Franz Josef Greith von Rapperswil 1799–1869. Rapperswil 1982 Els Greiths van fer campanya per un estil de música estrictament cecilià a la zona vocal, per l'elevació del poder moral del text i per la reactivació dels antics cants de l'església. En els debats, es van dirigir contra la "barreja de sensualitat" i contra la introducció de la música instrumental, que es diu que va conduir a la despreocupació i als sentiments poc religiosos. A Sankt Gallen, el principi de l"èmfasi en les paraules" havia estat durant molt de temps precedent sobre "l'èmfasi en la música" (autonomia de la música). En aquestes circumstàncies, la concepció de Martin Vogt sobre la música ja no era demandada, cosa que va provocar una sortida a Alsàcia a França.