miniatura|dreta Giuseppe Tartini (8 d'abril de 1692 - 26 de febrer de 1770) va ser un compositor i violinista italià.
Biografia Formació Tartini va néixer a Pirano (actualment anomenada Piran, a Eslovènia), una ciutat a la península d'Ístria, en aquell temps de la República de Venècia. Era fill de Caterina Zangrandi (natural de Piran), i de Giovanni Antonio (natural de Florència), funcionari de la República de Venècia, que s'havia establert a Pirano el 1685. Pel que sembla els pares de Tartini volien que fos un sacerdot, i va estudiar primer a l'escola de l'Oratori de Sant Felip Neri i després, a Capodistria va completar els estudis al col·legi "Dei padri delle scuole"; entre altres matèries va estudiar música i violí.
No va voler fer-se franciscà i el 1708 va marxar a estudiar dret durant dos anys a la Universitat de Pàdua, on va destacar de manera brillant. Però demostrava més interès pel violí, que havia començat a estudiar als 12 anys, i per l'esgrima (nombrosos duels amb els seus companys d'estudi revelen en Tartini un caràcter intransigent i inquiet). En morir el seu pare el 1710 va poder abandonar la carrera eclesiàstica.
Volia continuar estudiant a París o Nàpols, però es va enamorar d'Elisabetta Premazore, una dona dos anys més gran que ell a la que donava lliçons, i que pertanyia a la família del bisbe de Pàdua, Giorgio Cornaro. Es casà en secret i aquest matrimoni va comportar la seva desgràcia; va haver de fugir cap a Roma, disfressat de pelegrí, tement les represàlies de la família d'ella.
Un casament desafortunat Deixa la seva dona a cura dels seus germans. La seva fuga va continuar per diversos llocs i va acabar quan va entrar en el convent dels caputxins a Assís mercès als bons oficis del pare guardià G. B. Torre, que també era fill de Piran d'Istria i així va poder escapar del processament. Els tres anys passats en la petita ciutat d'Umbria, i on va dedicar-se entre altres coses, a tornar a tocar el violí i a rebre lliçons d'aquest instrument de l'obscur Guido da Terni, i de Bohuslav Matěj Černohorský a Itàlia anomenat Pare Boemo, cèlebre organista d'aquest convent, i així complementà la seva formació musical, sent, a més, mestre de capella del convent de Sant Francesc. En aquells anys tocà en l'orquestra de teatre de l'Òpera d'Ancona (1714) i va descobrir el tercer so. Probablement fou també llavors que perfeccionà la seva tècnica amb Gasparo Visconti a Cremona (segons alguns autors, Visconti tocà per a ell algunes obres de Veracini, i per això el 1716, en el Palazzo Pisani-Mocenigo de Venècia, declinà la invitació que li feren per competir amb aquest compositor. miniatura|Estàtua de Giuseppe Tartini a Piran
Un dia de l'any 1716 que tocava el violí en el cor de l'església, un cop de vent s'endugué les cortines que els resguardaven i va ser reconegut. Quan Tartini es veia perdut la sorpresa la va tenir quan va saber que el bisbe l'havia perdonat i volia que tornés al costat de la seva dona a Pàdua. També aquest any, en una festa en honor del príncep elector de Saxònia en el Palazzo Pisani-Mocenigo de Venècia, sentí tocar a Veracini, el qual era dos anys més gran que ell, i restà tan impressionat que es dedicà a perfeccionar la tècnica del violí. De retorn a Pàdua va ser sol·licitat perquè formés part d'una acadèmia que volia crear el rei de Polònia. Sembla que en escoltar el famós violinista Veracini i impressionat per la seva tècnica innovadora va deixar la seva esposa a Pirano, amb el seu germà, i es retirà a Ancona a aprofundir en l'estudi del violí.
A partir del 1714 ja havia creat una nova manera de tocar, especialment el que es coneixeria com el "to de Tartini" potenciant la ressonància de la tercera nota de l'acord tot fent sentir les altres dues notes. Però ara els progressos perseguits no es feren esperar i el 1717/18 era primer violí en l'orquestra de Fano. Més tard l'interès que despertà en Gerolamo Gustiniani, pare del seu alumne Gerolamo Ascanio al que dedicà les Dotze sonates op. 1, li obrí les portes de l'orquestra de la Basílica del Sant de Pàdua (16 d'abril de 1721), d'on en fou <primer violí i director de concert>, càrrec que li fou conferit sense haver de passar cap examen, només per la seva fama (per ser sonator singolare), amb un sou de 150 florins anuals. A partir de llavors, l'habilitat de Tartini va millorar enormement i el 1721 va ser designat a director de l'orquestra de Sant Antoni de Pàdua, una de les millors d'Itàlia, formada per uns quaranta músics. Abandonà el seu anterior modus de vida errant, i amb l'única excepció d'algunes gires per Itàlia (Parma, 1728; Bolonya, 1730, Camerino, 1735; Ferrara, 1739; potser Roma el 1737; Verona i Venècia) i d'un parèntesi a Praga (1723/26), Tartini va romandre a Pàdua pràcticament fins a la seva mort, declinant nombroses invitacions rebudes per anar a l'estranger. Un parèntesi i una excepció foren els tres anys passats a Praga (sembla que per fugir d'un judici per paternitat adúltera, acusat per una hostalera veneciana); marxà allà amb el violoncel·lista Vandini, en ocasió de la coronació de Carles VI de Bohèmia, i es quedà al servei del comte Kinsky, canceller bohemi i mecenes, que l'havia convidat. En aquesta ciutat l'escoltà tocar Quantz, que, malgrat no poder apreciar a fons el seu art, va saber exaltar la seva prodigiosa tècnica (sobretot les cordes dobles i el registre agut). Sembla que també va tocar sota la direcció de Caldara i que conegué el contrapuntista Fux (que havia compost per la cerimònia de coronació l'òpera Costanza e Fortezza) i el llaütista Weiss.
Funda una escola de violí El 1726, Tartini va iniciar una escola de violí que al llarg dels seus més de quaranta anys d'activitat, va atreure estudiants des de tot Europa, entre els quals hi havia els italians Domenico Dall'Oglio de Pàdua, Giuseppe Antonio Paganelli,Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1029. () Angelo Morigi,* Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 873. () Domenico Ferrari,<ref name="Enciclopèdia_Espasa_v._23">Enciclopèdia Espasa Volum núm. 764, pàg. 900. ()</ref> Pasquale Bini de Pesaro* Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 157. () i Filippo Manfredi que després esdevindrien uns grans violinistes,Enciclopèdia Espasa Volum núm. 32, pàg. 800 () el francesos Pierre Lahoussaye, Joseph Touchemoulin i André-Noël Pagin.Enciclopèdia Espasa Volum núm. 40, pàg. 1492 () els alemanys Johann Gottlieb Naumann, Friedrich Wilhelm Rust,Enciclopèdia Espasa Volum núm. 52, pàg. 976 () el dàlmata Michele Stratico; Giulio Meneghini, de Pàdua, (que el succeí més tard en la Basílica del Sant); Paolo Alberghi, de Faenza; i Pasqualino, Carminati, Lombardini, Ferrari, Cappuzi, Graun, Holzobogen, i Pietro Nardini.
Tartini amplià els seus contactes i entaulà relacions d'amistat amb il·lustres contemporanis seus, com el molt cèlebre Pare Martini (Giovanni Battista Martini), el pare Vallotti (que a partir de 1730, mestre de capella de la Basílica del Sant), el professor d'astronomia i erudit paduà, Gian Rinaldo Carli, el pare Stellini, l'abat Vincenzo Rota (que va deixar l'únic retrat que es coneix avui dia). El marquès A. Gabrielli, el comte i científic Giordano Riccati i el polígraf Francesco Algaroti (que el presentà a Frederic el Gran, al que Tartini li dedicà un concert per a flauta), el matemàtic Euler i el filòsof D'Alembert. El 1732 va anar a Praga amb motiu de la Coronació de l'emperador Carles VI. Estigué tres anys amb el seu amic Antonio Vandini, violoncel·lista, al servei del comte Kinsky. Després retornà a Pàdua. Gradualment, Tartini es va anar interessant per la teoria de la música, l'harmonia i l'acústica, i des de 1750 fins al final de la seva vida, va publicar diversos tractats. Es jubilà, amb dret a seguir cobrant el seu sou complet, el 1756, quan la seva fama s'havia estès arreu d'Europa. No obstant tenir la vida resolta, Tartini fins a una edat molt avançada no abandona l'ensenyança, fonamental per deixar un llegat estilístic i tècnic. El 1768 morí la seva esposa; poc temps després sofrí un atac de paràlisi que l'immobilitzà fins al dia de la seva mort, en gangrenar-se-li les cames. La frase més rotunda sobre ell l'expressà Charles Burney, en definir-lo com:
La figura i Obra La figura i obra de Tartini plantegen molts problemes, alguns d'ells encara sense resoldre avui. La seva pròpia vida, que recorda a la de Sant Agustí en les seves dues frases contraposades d'inquietud juvenil i de vellesa mística, és un enigma si es compara amb la dels principals músics del . Més problemes encara planteja, malgrat tot, la cronologia de les seves obres, ja que moltes d'elles no s'han imprès encara (es conserven escrits teòrics i documents familiars en la Biblioteca Cívica de Piran, hi ha molts manuscrits musicals en l'Arxiu Musical de la Basílica de Sant Antoni de Pàdua, altres es troben fora d'Itàlia, hi ha copies manuscrites en fons musicals famosos, com Venècia i Nàpols). Totes les obres publicades en vida de l'autor pertanyen al període 1728/50 (encara que la seva primera composició data del 1724).
La producció instrumental, que constitueix quasi tota la seva obra, inclou nombrosos concerts, sonates per a tres violins, per a dos violins i per a violí sol (amb o sens baix continu). Les sonates, particularment, són una constant en totes les fases de la seva evolució com a compositor. A pesar del prestigiós catàleg confeccionat pel nord-americà Paul Brainard agrupant les obres per tonalitats (el mateix que va fer Minos Dounias amb els concerts), tret de les obres publicades en vida de l'autor, les altres no es poden datar amb seguretat; malgrat tot, en les línies de desenvolupament que s'indiquen més endavant, cal apreciar una espècie de prioritat temporal d'uns grups per sobre d'altres.
Les seves obres de data segura són les col·leccions de les Dotze sonates op. 1. compostes a partir del 1731 i publicades per Le Cène d'Amsterdam (1734), amb una dedicatòria a G. A. Gustiniani (traductor de Salms per a Marcello), i de les Dotze sonates op. 2, editades per Cleton (Roma, 1745). Són les úniques obres publicades en vida i amb l'aprovació de l'autor. Estilísticament, lop. 1 mostra un doble aspecte: les sis primeres sonates prefereixen la tripartició lento-allegro-fugato-vivace, mentre que les altres sis (entre les quals destaca la celebèrrima Didone abbandonatta) abandonen l'experimentació contrapuntística en favor d'una major carrega expressiva. En la op.2 aquesta experimentació, començada deu anys enrere en lop. 1 s'accentua. Tartini evoluciona vers una simplicitat melòdica i formal extraordinàries, recorrent a voltes a temes populars. Moltes sonates resten acompanyades per enigmàtics criptogrames (fragments poètics, frases al·lusives) que Dounias ha desxifrat, explicant que unes vegades es refereixen al contingut expressiu de la música (per això recorre sovint als llibrets melodramàtics de Metàstasi, com per evocar el afecte desitjat) i altres a la idea melòdica en si (com si la música tingués de cantar-se sobre aquest text).