La Història Natural i Antiguitats de Selborne o, simplement, La Història Natural de Selborne (en angles: The Natural History and Antiquities of Selborne) és un llibre del clergue-naturalista anglès Gilbert White (1720-1793). Va ser publicat per primera vegada el 1789 pel seu germà Benjamin. Des de llavors, ha estat imprès contínuament, amb gairebé 300 edicions fins al 2007. El llibre es va publicar a finals de la vida de White, compilat a partir d'una barreja de les seves cartes a altres naturalistes: Thomas Pennant i Daines Barrington; un "Calendari del naturalista" (a la segona edició) que compara les observacions fenològiques fetes per White i William Markwick de les primeres aparicions en l'any de diferents animals i plantes; i observacions de la història natural organitzades més o menys sistemàticament per espècies i grups. Un segon volum, reimprès amb menys freqüència, cobria les antiguitats de Selborne. Algunes de les cartes mai es van publicar i van ser escrites pel llibre.
La Història Natural de White va ser alhora ben rebuda pels crítics contemporanis i pel públic i, va continuar sent admirada per una àmplia gamma de figures literàries dels segles XIX i XX. El seu treball ha estat vist com una contribució primerenca a l'ecologia i en particular a la fenomenologia. S'ha gaudit del llibre pel seu encant i aparent senzillesa i per la forma en què crea una visió de l'Anglaterra preindustrial.
El manuscrit original s'ha conservat i s'exhibeix al museu Gilbert White a The Wakes, Selborne.
Visió general La part principal del llibre, La Història Natural, es presenta com un recull de 44 cartes suposadament a Thomas Pennant, un destacat zoòleg britànic de l'època i 66 cartes a Daines Barrington, advocat anglès i membre de la Royal Society. En aquestes cartes, White detalla la història natural de l'entorn de la casa de la seva família a la rectoria de Selborne, a Hampshire. Moltes de les cartes mai van ser publicades i van ser escrites especialment pel llibre. Patrick Armstrong, en el seu llibre The English Parson-Naturalist, assenyala que, en particular, "un exemple obvi és el primer, suposadament per a Thomas Pennant, però que és clarament artificial, ja que presenta la parròquia, resumint breument la seva posició, geografia i principals característiques físiques. " El biògraf de White, Richard Mabey, estima que fins a 46 de les 66 cartes a Daines Barrington "probablement mai van ser enviades per correu". Mabey explica que és difícil ser més precís a causa de l'extensa edició de White. Algunes cartes estan datades, tot i que mai s'han enviat. Algunes dates han estat modificades. Algunes cartes s'han escurçat, dividit en cartes més curtes, fusionat o distribuït en petites parts en altres cartes. Una secció sobre ocells que mengen insectes en una carta enviada a Barrington el 1770 apareix en el llibre com la carta 41 a Pennant. Els comentaris personals s'han eliminat en tot moment. Per tant, si bé el llibre es basa genuïnament en cartes a Pennant i Barrington, l'estructura del llibre és un recurs literari. Com a recull de cartes i altres materials, el llibre en el seu conjunt té una estructura desigual. La primera part és una seqüència de cartes similar a un diari, amb els descansos i les vagabunderies que segueixen naturalment. La segona és un calendari, organitzat per esdeveniments fenològics al voltant de l'any. La tercera és una col·lecció d'observacions, organitzades per grups i espècies d'animals o plantes, amb una secció sobre meteorologia. L'estructura aparentment laberíntica del llibre està, de fet, delimitada per seccions d'obertura i tancament, disposades com la resta com cartes, que "donen forma i magnitud i fins i tot una aparença d'estructura narrativa al que d'una altra manera hauria estat una antologia sense forma ". La Carta 1 no publicada comença així:
La parròquia de Selborne es troba a l'extrem est del comtat de Hampshire, limitant amb el comtat de Sussex i no gaire lluny del comtat de Surrey. Està a unes cinquanta milles al sud-oest de Londres, a la latitud cinquanta-una i gairebé a mig camí entre les ciutats d'Alton i Petersfield. En ser molt gran i extensa, limita amb dotze parròquies, dues de les quals estan a Sussex, és a dir, Trotton i Rogate. (...) Els sòls d'aquest districte són gairebé tan variats i diversificats com les vistes i els aspectes. La part alta del sud-oest consisteix en un turó gran de guix, que s'eleva a noranta metres per sobre del poble i es divideix en un ramat d'ovelles, el bosc alt i un llarg bosc penjant anomenat La Perxa. El secret d'aquesta eminència és el faig, el més bonic de tots els arbres forestals, tant si tenim en compte la seva escorça llisa, el seu fullatge brillant o les seves elegants branques penjants. The down, o sheepwalk, és un lloc agradable, semblant a un parc, d'aproximadament una milla per la meitat d'aquest espai, que sobresurt a la vora de la muntanya, on comença a dividir-se en les planes i domina una vista molt atractiva, sent un conjunt de turons, valls, boscos, bruguerars i aigua. La perspectiva està limitada al sud-est i a l'est per la gran cadena muntanyosa anomenada Sussex Downs, per Guild-down prop de Guildford, pels Downs al voltant de Dorking i Ryegate a Surrey, al nord-est, que en conjunt, amb el país més enllà d'Alton i Farnham, formen un contorn noble i extens.
"Cap novel·lista hauria pogut començar millor", va escriure Virginia Woolf; "Selborne està fermament situat en primer pla."
Il·lustracions La primera edició es va il·lustrar amb pintures de l'artista suís Samuel Hieronymus Grimm i impreses amb aiguatinta per W. Angus. Grimm vivia a Anglaterra des del 1768 i era un artista força famós, que costava 2 ½ guinees per setmana. En l'esdeveniment es va quedar a Selborne durant 28 dies i White va remarcar que va treballar molt dur en 24 d'ells. White també va descriure el mètode de Grimm, que consistia en esbossar el paisatge amb llapis de mina, després posar l'ombrejat i finalment afegir un lleuger rentat d'aquarel·la. Les il·lustracions van ser gravades (signades a la part inferior dreta) per una varietat de gravadors, inclosos William Angus i Peter Mazell.
Estructura La Història Natural de Selborne Cartes a Thomas Pennant Hi ha 44 cartes a l'amic de White, Thomas Pennant (1726-1798), de les quals les primeres nou mai es van publicar i, per tant, no tenen data. De les que es van publicar, la primera, la Carta 10, que ofereix una descripció general de Selborne, està datada el 4 d'agost del 1767. L'última, la Carta 44, sobre tudons, està datada el 30 de novembre del 1780. No se sap com es van fer amics, ni tan sols si es van conèixer mai. White escriu repetidament que li agradaria reunir-se "per tenir una petita conversa cara a cara després d'haver-nos mantingut correspondència tan lliurement durant diversos anys", pel que és segur que no es van reunir durant llargs períodes i és possible que mai es tornessin a veure. Les cartes s'editen a partir de la forma en què es van publicar. Per exemple, la Carta 10, tal com es va publicar, tenia un humil paràgraf introductori d'agraïment a Pennant que White va editar de la versió publicada.
Cartes a l'Excm. Daines Barrington Hi ha 66 cartes a l'advocat Daines Barrington (1727–1800), que ocupen la meitat del llibre. La Carta 1, sobre aus de pas d'estiu, està datada el 30 de juny de 1769. La Carta 66, sobre tempestes elèctriques, està datada el 25 de juny de 1787. Per tant, les cartes de Barrington es superposen en gran manera al marc de temps de les de Pennant, però van començar i van acabar una mica més tard. Va ser Barrington qui va suggerir a White que havia d'escriure un llibre a partir de les seves observacions. Encara que Pennant havia mantingut correspondència amb White per un temps, confiava en White per obtenir informació d'història natural per als seus propis llibres i, suggereix el biògraf de White, Richard Mabey, d'haver volgut a White com una font contínua d'informació, no com un autor rival. A Barrington, d'altra banda, li agradava teoritzar sobre el món natural, però tenia poc interès a fer observacions ell mateix i tendia a acceptar els fets afirmats sense crítica. Un personatge en algunes de les cartes és una tortuga:
La vella tortuga, que he esmentat en una carta anterior, encara continua en aquest jardí, es va retirar sota terra al voltant del 20 de novembre i va tornar a sortir per un dia el 30. Ara jeu enterrada en una vora pantanosa humida sota una paret orientada al sud i en l'actualitat està embolicada en fang!
La Carta 65 descriu l'estiu de 1783 com:
sorprenent i portentós, i ple de fenòmens horribles. Doncs, a més dels meteorits alarmants i les tremendes tempestes que van atemorir i van angoixar als diferents comtats d'aquest regne, la peculiar boira, o boira fumejant, que va prevaler durant moltes setmanes en aquesta illa i en totes les parts d'Europa i fins i tot més enllà dels seus límits, era una aparença summament extraordinària, diferent a tot el conegut en la memòria de l'home... El sol al migdia es veia tant blanc com una lluna ennuvolada i llançava una llum ferruginosa de color rovell sobre el sòl i als pisos de les habitacions, però era particularment esgarrifós i de color sang a la sortida i a la posta. Durant tot aquest temps, la calor va ser tan intensa que la carn del carnisser amb prou feines es podia menjar a l'endemà de ser sacrificada ...
Això va ser causat per l'erupció del volcà Laki a Islàndia entre el 8 de juny del 1783 i el febrer del 1784, matant fins a una quarta part de la població d'Islàndia i estenent una boirina fins a Egipte.
Les antiguitats de Selborne Aquesta secció, sovint omesa en edicions posteriors, consta com la Història Natural de 26 cartes, cap d'elles publicades i sense ni tan sols la ficció de dirigir-se a Pennant o Barrington.
La Carta 1 comença de la següent forma: "És raonable suposar que en èpoques remotes aquest districte boscós i muntanyenc estava habitat només per ossos i llops" La Carta 2 parla de Selborne en l'època saxona. Selborne era, segons White, una mansió real, pertanyent a Editha, reina d'Eduard el Confessor. La Carta 3 descriu l'església del poble, que "no té pretensions d'antiguitat i, com suposo, no té una data anterior a l'inici del regnat d'Enric VII". La Carta 5 descriu l'antic teix al pati de l'església. La Carta 7 descriu el priorat (en ruïnes). La Carta 11 analitza les propietats dels Cavallers Templers dins i prop del poble.