miniatura|Vista inferior dels principals músculs del sòl pelvià.
La fisioteràpia del sòl pelvià és l'àrea de la fisioteràpia dedicada a la valoració, la prevenció i el tractament conservador de disfuncions relacionades amb els músculs, les fàscies i el control neuromuscular del sòl pelvià. Pot intervenir en símptomes urinaris, anorectals, sexuals i dolorosos, així com en alteracions del suport dels òrgans pelvians, tant en dones com en homes. La seva pràctica no es limita als exercicis de contracció voluntària: segons el problema identificat, pot incloure educació, entrenament muscular, aprenentatge de la relaxació i de la coordinació, entrenament vesical, retroalimentació biològica, tècniques manuals i altres procediments dins d'un abordatge multidisciplinari.Wallace, Shannon L.; Miller, Lucia D.; Mishra, Kavita. «Pelvic floor physical therapy in the treatment of pelvic floor dysfunction in women». Current Opinion in Obstetrics & Gynecology, 31(6), 2019, p. 485–493. DOI: 10.1097/GCO.0000000000000584. PMID: 31609735.Bø, Kari et al. «An International Urogynecological Association (IUGA)/International Continence Society (ICS) joint report on the terminology for the conservative and nonpharmacological management of female pelvic floor dysfunction». Neurourology and Urodynamics, 36(2), 2017, p. 221–244. DOI: 10.1002/nau.23107. PMID: 27918122.
L'objectiu general és modificar factors funcionals que contribueixen als símptomes i millorar activitats i qualitat de vida, però la indicació i el contingut del tractament depenen de la valoració clínica. Els músculs poden presentar força o resistència reduïdes, activitat excessiva, dificultat per relaxar-se o manca de coordinació; aquests patrons poden coexistir i no es poden deduir només a partir del símptoma. Per això, una incontinència, un dolor o un prolapse no equivalen automàticament a «debilitat» muscular, i els exercicis de reforç no són una resposta universal.Frawley, Helena C. et al. «An International Continence Society (ICS) report on the terminology for pelvic floor muscle assessment». Neurourology and Urodynamics, 40(5), 2021, p. 1217–1260. DOI: 10.1002/nau.24658. PMID: 33844342.
L'evidència és més consistent per a l'entrenament supervisat dels músculs del sòl pelvià en la incontinència urinària d'esforç i la incontinència urinària mixta en dones. En altres àmbits —com el prolapse d'òrgans pelvians, la incontinència anal, el període perinatal, el dolor pelvià crònic, algunes disfuncions sexuals i la incontinència després del tractament prostàtic— els resultats depenen més de la població, del tipus d'intervenció i de la qualitat dels estudis.Dumoulin, Chantale; Cacciari, Livia P.; Hay-Smith, E. Jean C. «Pelvic floor muscle training versus no treatment, or inactive control treatments, for urinary incontinence in women». Cochrane Database of Systematic Reviews, 10, 2018, CD005654. DOI: 10.1002/14651858.CD005654.pub4. PMID: 30288727.National Institute for Health and Care Excellence. «Pelvic floor dysfunction: prevention and non-surgical management. Recommendations». Guia NG210, 9 de desembre de 2021. [Consulta: 14 juliol 2026].
Abast i terminologia El sòl pelvià és un sistema format per músculs estriats, teixit conjuntiu i estructures nervioses que participa en el suport de les vísceres pelvianes, la continència urinària i fecal, la micció, la defecació, la funció sexual i la gestió de les variacions de pressió intraabdominal. La funció depèn de la capacitat d'activar i relaxar els músculs en el moment adequat, no solament de la força màxima.
En terminologia clínica, l'«entrenament dels músculs del sòl pelvià» designa un programa d'exercicis orientat a millorar-ne una o més propietats, com ara la força, la resistència, la potència, la relaxació o la coordinació. Els exercicis de Kegel constitueixen una forma coneguda de contracció voluntària, però no representen per si sols tota la fisioteràpia del sòl pelvià. Els programes poden incorporar contraccions sostingudes o ràpides, relaxació completa, anticipació davant esforços, coordinació amb la respiració i transferència a activitats funcionals, segons els objectius definits.
La classificació funcional pot descriure músculs: amb activitat reduïda o capacitat insuficient per generar o mantenir una contracció; amb activitat excessiva o dificultat per tornar al repòs; amb contracció paradoxal o coordinació inadequada durant la micció, la defecació o altres tasques; o amb combinacions d'aquests trets.
Aquestes categories són descriptives i no constitueixen per si soles un diagnòstic etiològic. Una mateixa persona pot mostrar, per exemple, poca força juntament amb dificultat per relaxar-se, o diferències entre plans musculars i tasques.
Valoració fisioterapèutica La valoració comença habitualment amb una història clínica centrada en els símptomes, l'evolució temporal, els factors desencadenants i alleujadors, els antecedents obstètrics, ginecològics, urològics, colorectals i quirúrgics, la medicació, l'activitat física, la funció sexual i l'impacte sobre la vida diària. Es poden emprar qüestionaris validats, diaris miccionals o deposicionals i escales de dolor o de qualitat de vida. La selecció de mesures depèn de la població i de l'objectiu assistencial o de recerca.
L'examen físic pot incloure l'observació de la respiració, la paret abdominal, la postura i el moviment lumbopelvià; la inspecció externa del perineu; i la valoració de la contracció, la relaxació, la força, la resistència, la coordinació i la resposta al dolor. Quan és clínicament indicat, acceptat per la persona i dins de les competències professionals, l'examen digital vaginal o rectal permet valorar aspectes que no es poden determinar només per observació externa. Les guies recomanen comprovar tant la capacitat de contracció com la de relaxació abans de prescriure un programa i adaptar-lo a les troballes, les molèsties i els objectius personals.
La palpació digital es pot complementar amb instruments com la manometria, la dinamometria, l'electromiografia de superfície o l'ecografia, però aquestes mesures no són intercanviables i cap prova única resumeix tota la funció del sòl pelvià. La interpretació ha de considerar la tècnica de mesura, la posició corporal, la comprensió de la tasca i la possible participació de músculs accessoris.
La valoració també serveix per detectar situacions que requereixen estudi mèdic o coordinació amb altres especialitats. Les guies inclouen, segons el quadre, la necessitat de descartar infecció urinària, masses pelvianes, malaltia neurològica, efectes farmacològics o metabòlics i altres causes dels símptomes. La fisioteràpia no substitueix la investigació d'una hemorràgia inexplicada, una retenció urinària, un dolor agut intens, signes d'infecció o altres manifestacions d'alarma.
Intervencions Educació i intervencions conductuals L'educació pot abordar l'anatomia i la funció del sòl pelvià, la relació entre pressió abdominal i continència, la identificació correcta de la contracció i la relaxació, i les expectatives realistes del tractament. En funció del problema, també es poden integrar estratègies conductuals, com l'entrenament vesical, la revisió d'hàbits miccionals o deposicionals i l'adaptació de determinades activitats. Aquestes mesures s'individualitzen i sovint formen part d'un programa més ampli, en lloc d'aplicar-se com a consells genèrics.
En la urgència urinària o la incontinència mixta, l'entrenament vesical pot combinar-se amb altres intervencions conservadores. En els trastorns defecatoris, la reeducació pot centrar-se en la coordinació abdominopelviana i anorectal, més que no pas en l'augment indiscriminat de força.Narayanan, Susrutha P.; Bharucha, Adil E. «A Practical Guide to Biofeedback Therapy for Pelvic Floor Disorders». Current Gastroenterology Reports, 21(5), 2019, article 21. DOI: 10.1007/s11894-019-0688-3. PMID: 31016468.
Entrenament dels músculs del sòl pelvià L'entrenament muscular es basa en exercicis repetits i planificats amb una dosi, una progressió i uns objectius definits. Un programa pot buscar guanys de força o resistència, millorar la resposta anticipatòria abans d'una tos o un esforç, normalitzar la relaxació o integrar el control muscular en activitats quotidianes. La supervisió permet verificar que la contracció sigui correcta, evitar compensacions i modificar el programa segons l'evolució.
La durada i el contingut varien segons la indicació. Les guies britàniques recomanen, com a tractament inicial de la incontinència urinària d'esforç o mixta en dones, almenys tres mesos d'entrenament supervisat; per al prolapse simptomàtic lleu o moderat, proposen considerar un programa supervisat d'almenys quatre mesos. Aquestes durades són recomanacions de guia i no impliquen que tots els protocols siguin equivalents ni que la resposta es produeixi en un termini fix.National Institute for Health and Care Excellence. «Urinary incontinence and pelvic organ prolapse in women: management. Recommendations». Guia NG123, 2 d'abril de 2019, actualitzada. [Consulta: 14 juliol 2026].
L'adherència, la qualitat d'execució i la progressió són components rellevants. La recerca, però, descriu de manera desigual els exercicis, la intensitat, la supervisió i les estratègies d'adherència, cosa que dificulta comparar programes i identificar una dosi òptima única.Giagio, Silvia et al. «Completeness of exercise reporting among randomized controlled trials on pelvic floor muscle training for women with pelvic organ prolapse: a systematic review». Neurourology and Urodynamics, 40(6), 2021, p. 1424–1432. DOI: 10.1002/nau.24712. PMID: 34058016.
Retroalimentació biològica, estimulació i dispositius La retroalimentació biològica o biofeedback proporciona informació visual, auditiva o tàctil sobre una activitat fisiològica, per exemple mitjançant electromiografia o pressió. Pot facilitar que algunes persones identifiquin una contracció, una relaxació o una coordinació que no perceben bé. L'estimulació elèctrica i els dispositius intravaginals o intrarectals tenen objectius i indicacions diferents i no són equivalents a l'entrenament actiu.
En dones amb incontinència urinària, una revisió Cochrane de 2025 va concloure que afegir retroalimentació biològica a un programa d'entrenament produeix, de mitjana, poca o cap diferència en els principals resultats respecte de l'entrenament sense aquesta tecnologia, tot i que pot ser útil com a suport d'aprenentatge en casos seleccionats. Les guies no en recomanen l'ús sistemàtic i el consideren sobretot quan la persona no pot efectuar una contracció efectiva o quan ajuda a l'adherència i a la tècnica.Fernandes, Ana C. N. L. et al. «Pelvic floor muscle training with feedback or biofeedback for urinary incontinence in women». Cochrane Database of Systematic Reviews, 3, 2025, CD009252. DOI: 10.1002/14651858.CD009252.pub2.
En la incontinència posterior a prostatectomia, els estudis sobre dispositius afegits a l'entrenament presenten heterogeneïtat i no permeten atribuir un benefici uniforme a una tecnologia concreta.Giardulli, Benedetto; Battista, Simone; Leuzzi, Gaia; Job, Mirko; Buccarella, Ottavia; Testa, Marco. «The added value of devices to pelvic floor muscle training in radical post-prostatectomy stress urinary incontinence: a systematic review with metanalysis». PLOS ONE, 18(9), 2023, e0289636; correcció de l'autoria publicada el 2024. DOI: 10.1371/journal.pone.0289636. PMID: 37768987.
Tècniques de relaxació, manuals i abordatges multimodals