En anatomia, una articulació, dita popularment plegador o jugament, és la totalitat de les estructures que intervenen en la unió de dos o més ossos que permet llur moviment relatiu.Saladin, Ken. Anatomy & Physiology. 7th ed. McGraw-Hill Connect. Web. p.274 La part de l'anatomia que s'encarrega de l'estudi de les articulacions és l'artrologia. Morfològicament, els diferents tipus d'articulacions es classifiquen segons el teixit que les uneix: fibroses, cartilaginoses o sinovials. Fisiològicament, el cos humà té diversos tipus d'articulacions, com la sinartrosi (no mòbil), símfisi (amb moviment monoaxial) i diartrosi (major amplitud o complexitat de moviment).

Introducció El cos de l'adult humà està format per 206 ossos aproximadament, que són rígids i ens serveixen per a protegir els òrgans tous del nostre organisme. Els ossos estan formats en la seva major part per calci, i al seu torn ajuden a l'equilibri d'aquest (homeòstasi). Els ossos formen l'esquelet, el qual es divideix en dos: Esquelet axial: format pel cap, coll, tòrax, abdomen i pelvis. Esquelet apendicular: format per ossos, músculs i elements vasculonerviosos dels membres superiors i inferiors. Els ossos són afectats per diverses malalties, igual que els músculs.

Els músculs són caracteritzats per la seva capacitat per a contreure's, en general en resposta a un estímul nerviós. La unitat bàsica de tot múscul és la miofibril·la, estructura filiforme molt petita formada per proteïnes complexes. Les articulacions són zones d'unió entre els ossos o cartílags de l'esquelet i es poden classificar sobre la base d'uns quants criteris, com la seva estructura o la seva funció.

Classificació estructural Les articulacions es poden classificar segons el teixit del qual estiguin formades, com es mostra a continuació.

Sinovials miniatura|Il·lustració d'una articulació sinovial. Les articulacions sinovials estan embolicades per una coberta lliscant anomenada sinovia. Permeten realitzar una àmplia gamma de moviments. Les sinovials al seu torn es divideixen en subarticulacions: Trocleartrosi o articulacions frontissa: els moviments ens permeten inclinar-nos i alçar-nos, és a dir, fer moviments de frontissa. Són exemples d'aquest tipus d'articulació el colze, el genoll i els artells. Articulacions lliscants o artròdies: ens permeten realitzar moviments en totes direccions, pel fet que les superfícies òssies oposades són planes o lleugerament corbades. Per exemple, els ossos de la columna, el canell i els tars Articulacions pivotants o trocoides: totes les pivotants són tipus especials d'articulacions de frontissa i es caracteritzen per girar entorn d'un eix. Per exemple, l'articulació del coll, de la base del crani. La pivotant del coll permet voltejar el cap. Articulacions esfèriques o enartrosis: tenen forma de bola i receptacle i es caracteritzen pel lliure moviment en qualsevol direcció, com per exemple, el maluc i el muscle. Articulacions en cadira de muntar: reben el seu nom, perquè la seva forma és similar a la d'una cadira de muntar. N'és un exemple, l'articulació entre el primer metacarpià i l'os del carp.

Fibroses Les articulacions fibroses no tenen sinòvia i els ossos estan units per un teixit resistent i fibrós que els permet molt poc o cap moviment. A manera d'exemple cal citar les articulacions de l'esquena, les del sacre, les del crani, algunes del turmell i les de la pelvis. Les articulacions de la columna no són del tot immòbils, ja que són prou flexibles com per a permetre algun moviment i mantenir el seu paper de suport de la columna vertebral.

Cartilaginoses miniatura|Representació d'un disc intervertebral, un dels tipus d'articulació cartilaginosa.Aquest tipus d'articulacions es formen entre l'os i el cartílag, i, degut al fet que el cartílag és flexible, realitzen moviments sense necessitat de la sinovia. Exemples d'aquest tipus d'articulacions cap destacar les existents entre les costelles i l'estèrnum i en els discs intervertebrals de la columna vertebral. Es classifiquen en: Símfisi: les superfícies articulars romanen unides per teixit fibrocartilaginós. Sincondrosi: superfícies articulessis s'uneixen per cartílag hialí.

Classificació funcional Les articulacions també poden ser classificades funcionalment, segons el grau de mobilitat que permetin realitzar.

Diartrosi o articulacions mòbils El terme diartrosi procedeix del grec dia, separació, i arthron, articulació. Són les més nombroses a l'esquelet. Es caracteritzen per la diversitat i amplitud dels moviments que permeten als ossos. Posseeixen cartílag articular o de revestiment en ambdues parts de l'articulació. Un exemple típic de diartrosis és l'articulació glenohumeral, l'articulació que uneix l'húmer amb l'escàpula. En el contorn de la cavitat glenoide es troba el rodet marginal o rodet glenoidal. Les dues superfícies articulars estan unides per la càpsula que es fixa al voltant de la cavitat glenoide de l'escàpula i del coll anatòmic de l'húmer. La càpsula està reforçada exteriorment per lligaments extracapsulars i interiorment està entapissada per la sinovial.

Els moviments varien segons el tipus de diartrosi: Enartrosi: les superfícies articulars que intervenen són esfèriques, una còncava i una convexa. Realitzen tots els moviments possibles en l'espai, com per exemple l'articulació glenohumeral i la coxofemoral (maluc). Condilartrosi: les superfícies articulessis són allargades, una convexa i una còncava. Efectuen tots els moviments possibles excepte el de rotació. Trocleartrosi: les superfícies articulessis són una corriola o tròclea i dues caretes separades per una cresta. Executen els moviments de flexió i extensió. Per exemple, l'articulació del colze. Punta recíproca: les superfícies articulessis són una còncava i altra convexa, que encaixen perfectament. Menys la rotació, realitzen tots els moviments, però amb poca amplitud. Trocoide: les superfícies articulars són un eix ossi i un anell osteofibrós. Posseeixen un moviment de rotació. Artròdia: les superfícies articulars són dues caretes planes.

Amfiartrosi Aquest tipus d'articulacions es mantenen unides per un cartílag elàstic i presenten una mobilitat escassa, com la unió dels ossos del pubis (símfisi del pubis), que durant el part fa un moviment molt ampli, i l'articulació entre els cossos de vèrtebres adjacents. Podem diferenciar dos tipus: Amfiartrosi veritables: inclouen les articulacions dels cossos vertebrals, la sacrococcígia i la sacrovertebral. Diartroanfiartrosi: subtipus d'articulació les característiques de la qual li col·loquen entre les diartrosis i les amfiartrosis a causa de la seva possibilitat de presentar una cavitat articular dintre del lligament interossi, com l'articulació del pubis, la sacroilíaca i l'esternal superior.

Sinartrosi Aquestes articulacions es mantenen unides pel creixement de l'os, o per un cartílag fibrós resistent. Són articulacions rígides, sense mobilitat, com les que uneixen els ossos del crani, o amb una mobilitat molt limitada, com la unió distal entre cúbit i radi. Se subdivideixen al seu torn en diversos tipus: Sincondrosis: el teixit que serveix d'unió a l'articulació és cartilaginós, com en les articulacions esfenooccipital, petroestiloidal i vómeroetinoidal. Sinfibrosi: el teixit que serveix d'unió a l'articulació és fibrós. La forma de la vora d'unió de l'articulació permet subdividir aquest tipus en altres tres: sinfibrosi dentada: vores dentades, com s'observen en les articulacions frontoparietal, biparietal i parietooccipital. sinfibrosi escamosa: vores en bisell, com s'observen a l'articulació parietotemporal. sinfibrosi harmònica: vores rugosos, com s'observen a les articulacions nasonasal, nasomaxil·lar i unguimaxil·lar. gonfosi: Inserció de la dent a la mandíbula al maxil·lar.

Importància clínica Danyar el cartílag de les articulacions (cartílag hialí) o els ossos i músculs que estabilitzen les articulacions pot provocar luxacions articulars i osteoartritis. La natació és una manera excel·lent d'exercitar les articulacions amb un dany mínim. Una altra possible intervenció és la suplementació oral de col·lagen tipus II, clorhidrat de glucosamina i sulfat de condroitina, millorant la qualitat de vida.

Un trastorn articular s'anomena artropatia, i quan implica la inflamació d'una o més articulacions, el trastorn s'anomena artritis. La majoria dels trastorns articulars impliquen artritis, però el dany articular per trauma físic extern no es denomina normalment artritis.

Les artropaties s'anomenen poliarticulars (multiarticulars) quan afecten moltes articulacions i monoarticulars quan només afecten una articulació.

L'artritis és la principal causa de discapacitat en persones més grans de 55 anys. Hi ha moltes formes diferents d'artritis, cadascuna de les quals té una causa diferent. La forma més comuna d'artritis, l'artrosi (també coneguda com a malaltia articular degenerativa), es produeix després d'un traumatisme a l'articulació, després d'una infecció de l'articulació o simplement com a conseqüència de l'envelliment i el deteriorament del cartílag articular. A més, hi ha proves emergents que una anatomia anormal pot contribuir al desenvolupament precoç de l'artrosi. Altres formes d'artritis són l'artritis reumatoide i l'artritis psoriàsica, que són malalties autoimmunitàries en què el cos s'ataca a si mateix. L'artritis sèptica és causada per una infecció articular. L'artritis gotosa és causada per la deposició de cristalls d'àcid úric a l'articulació, que provoca una inflamació posterior. A més, hi ha una forma menys comuna de gota que és causada per la formació de cristalls de pirofosfat de calci amb forma romboïdal. Aquesta forma de gota es coneix com a pseudogota.

La síndrome de l'articulació temporomandibular (ATM) afecta les articulacions de la mandíbula i pot causar dolor facial, sons de clics a la mandíbula o limitació del moviment de la mandíbula, per anomenar uns quants símptomes. És causada per la tensió psicològica i la desalineació de la mandíbula (maloclusió), i pot estar afectant fins a 75 milions d'estatunidencs.

Llenguatge corporal Les articulacions i les seves respectives posicions, alineacions i moviments són de fonamental importància per a l'estudi del llenguatge corporal emocional, és a dir, aquell que representa diferents estats emocionals. El rang de moviment de les articulacions es coneix com a amplitud articular i, per a la columna vertebral específicament, amplitud espinal. Són indicadors clau de l'estat emocional en què es troba una persona i de com reacciona emocionalment a les interaccions socials. Per exemple, durant la marxa, la flexió del maluc i l'espatlla d'una persona és significativament més gran quan està enfadada que quan està trista. De la mateixa manera, la rotació del tronc augmenta significativament quan una persona està en un estat d'ànim alegre en relació amb un estat d'ànim neutral.

Referències

Bibliografia

T. H. Schiebler, W. Schmidt (Hrsg.): Lehrbuch der gesamten Anatomie des Menschen. Zytologie, Histologie, Entwicklungsgeschichte, makroskopische und mikroskopische Anatomie. Unter Berücksichtigung des Gegenstandskatalogs. Vierte, erweiterte und völlig überarbeitete Auflage. Berlin/Heidelberg 1987, ISBN 3-540-16221-6 i ISBN 0-387-16221-6.

Vegeu també Líquid sinovial Artritis Artroscòpia Rigidesa articular

Enllaços externs Il·lustracions dels diversos tipus d'articulacions

Categoria:Sistema esquelètic