Joan de Damasc o Joan Damascè (; ) va ser un monjo, sacerdot i apologeta cristià. Nascut i crescut a Damasc vers el 675 o 676; no es coneix la data i el lloc exactes de la seva mort, tot i que la tradició la situa al seu monestir, Mar Saba, a prop de Jerusalem el 4 de desembre de 749.M. Walsh, ed. Butler's Lives of the Saints (HarperCollins Publishers: New York, 1991), p. 403.
Un polímata els seus camps d'interès i contribució del qual incloïa el dret, la teologia, la filosofia i la música, se li va donar el nom de Crisòrroas (, literalment ‘fluir amb or’, és a dir, ‘l'orador d'or’). Va escriure obres exposant la fe cristiana i va compondre himnes que encara s'utilitzen tant litúrgicament en la pràctica cristiana oriental a tot el món com en el luteranisme occidental per Setmana Santa.Lutheran Service Book (Concordia Publishing House, St. Louis, 2006), p. 478, 487.
És un dels pares de l'església ortodoxa oriental i és conegut sobretot per la seva forta defensa de les icones. L'Església catòlica el considera un Doctor de l'Església, sovint anomenat Doctor de l'Assumpció a causa dels seus escrits sobre l'Assumpció de Maria. També va ser un destacat exponent de la pericoresi, i va utilitzar el concepte com a terme tècnic per descriure tant la interpenetració de la natura divina i humana de Crist com la relació entre les hipòstases de la Trinitat. Joan es troba al final del període patrístic del desenvolupament dogmàtic, i la seva contribució menys la de la innovació teològica que la d'un resum dels desenvolupaments dels segles anteriors. En la teologia catòlica romana, se'l coneix per tant com el "darrer dels pares grecs".O'Connor, J.B. (1910) "John of Damascus was the last of the Greek Fathers. His genius was not for original theological development, but for compilation of an encyclopedic character. In fact, the state of full development to which theological thought had been brought by the great Greek writers and councils left him little else than the work of an encyclopedist; and this work he performed in such manner as to merit the gratitude of all succeeding ages". In Orthodox Christianity, the concept of "fathers of the Church" is used somewhat more loosely, with no exhaustive list or end date, with a number of theologians younger than John Damascene generally included.
La principal font d'informació per a la vida de Joan de Damasc és una obra atribuïda a un Joan de Jerusalem, que s'identifica en ell com el Patriarca de Jerusalem. Es tracta d'una traducció extreta al grec d'un text àrab anterior. L'original àrab conté un pròleg que no es troba en la majoria de les altres traduccions i va ser escrit per un monjo àrab, Miquel, que va explicar que va decidir escriure la seva biografia el 1084 perquè no en tenia cap disponible al seu dia. Tanmateix, el text àrab principal sembla haver estat escrit per un autor anterior en algun moment entre principis del i finals del . Escrit des d'un punt de vista hagiogràfic i propens a l'exageració i a alguns detalls llegendaris, no és la millor font històrica per a la seva vida, sinó que es reprodueix àmpliament i es considera que conté elements d'algun valor. La novel·la hagiogràfica Barlaam i Josafat, tradicionalment atribuïda a Joan, és de fet una obra del .R. Volk, ed., Historiae animae utilis de Barlaam et Ioasaph (Berlin, 2006).
Antecedents familiars Joan va néixer a Damasc, el 675 o 676, en una família cristiana damascena destacada. El seu pare, Sarjun ibn Mansur, va servir com a oficial del primer califat omeia. Sarjun (Sergi) era ell mateix el fill d'un important funcionari romà d'Orient de Damasc, Mansur ibn Sarjun, que havia estat responsable dels impostos de la regió durant el regnat de l'emperador Heracli. Mansur sembla que va tenir un paper en la capitulació de Damasc davant les tropes de Khalid ibn al-Walid el 635 després d'assegurar condicions de rendició favorables. Eutici, un patriarca melquita del , l'esmenta com un alt càrrec implicat en la rendició de la ciutat als musulmans.
Es desconeix el rerefons tribal de Mansur ibn Sarjun, l'avi de Joan, però el biògraf Daniel Sahas ha especulat que el nom Mansur podria implicar la descendència de les tribus cristianes àrabs de Kalb o taghlibites. El nom era comú entre els cristians sirians d'origen àrab, i Eutiqui va assenyalar que el governador de Damasc, que probablement era Mansur ibn Sarjun, era àrab. No obstant això, Sahas també afirma que el nom no implica necessàriament un rerefons àrab i que podria haver estat utilitzat per sirians semites no àrabs. Mentre Sahas i els biògrafs FH Chase i Andrew Louth afirmen que Mansūr era un nom àrab, Raymond le Coz afirma que la "família era sens dubte d'origen sirià"; de fet, segons l'historiador Daniel J. Janosik, "tots dos aspectes podrien ser certs, ja que si la seva ascendència familiar fos de fet siriana, el seu avi [Mansur] podria haver rebut un nom àrab quan els àrabs van prendre el govern." Quan els àrabs musulmans van conquerir Síria a la dècada del 630, el tribunal de Damasc va conservar el seu gran complement de funcionaris cristians, l'avi de Joan entre ells. El pare de Joan, Sarjun (Sergi), va continuar servint els califes omeies. Segons Joan de Jerusalem i algunes versions posteriors de la seva vida, després de la mort del seu pare, Joan també va servir com a funcionari a la cort califal abans de marxar a ser monjo. Aquesta afirmació, que Joan va exercir realment en un tribunal musulmà, ha estat qüestionada ja que mai no s'esmenta en fonts musulmanes, que tanmateix fan referència al seu pare Sarjun (Sergio) com a secretari de l'administració califal. A més, els propis escrits de Joan mai no fan referència a cap experiència en un tribunal musulmà. Es creu que Joan es va fer monjo a Mar Saba i que va ser ordenat sacerdot el 735.
Biografia miniatura|esquerra|Icona representant Joan Damascè. miniatura|Joan Damascè a la Crònica de Nuremberg Joan va ser criat a Damasc i la tradició cristiana àrab sosté que durant la seva adolescència, Joan es va associar amb el futur califa omeia Yazid I i el poeta de la cort cristiana Taghlibi al-Akhtal.
Una dels vitae descriu el desig del seu pare perquè "aprengués no només els llibres dels musulmans, sinó també els dels grecs". A partir d'això, s'ha suggerit que Joan podria haver crescut bilingüe.Valantasis, p. 455 De fet, Joan mostra cert coneixement de l'Alcorà, que critica durament. (Vegeu Cristianisme i islam).
Altres fonts descriuen la seva educació a Damasc com si es dugués a terme d'acord amb els principis de l'educació hel·lènica, denominada «laica» per una font i «cristiana clàssica» per una altra. Un relat identifica el seu tutor com un monjo amb el nom de Cosmes, que havia estat segrestat per àrabs de casa seva a Sicília i per qui el pare de Joan va pagar un gran preu.
Sota la direcció de Cosmes, qui també va ensenyar amic orfe de Joan, Cosmes de Maïuma, es diu a Joan que va fer grans avenços en la música, l'astronomia i teologia, aviat rivalitzant Pitàgores en aritmètica i Euclides en la geometria. Com a refugiat d'Itàlia, Cosmes va portar amb ell les tradicions erudites del cristianisme llatí.
Joan possiblement va tenir una carrera com a funcionari del califa de Damasc abans de la seva ordenació.Suzanne Conklin Akbari, Idols in the East: European representations of Islam and the Orient, 1100–1450, Cornell University Press, 2009 p. 204. David Richard Thomas, Syrian Christians under Islam: the first thousand years, Brill 2001 p. 19. La tolerància religiosa de l'època li permetia practicar obertament el cristianisme i ésser considerat amic de l'Islam.
Després es va fer sacerdot i monjo al monestir de Mar Saba, prop de Jerusalem. Una font suggereix que Joan va deixar Damasc per convertir-se en monjo cap al 706, quan al-Walid I va augmentar la islamització de l'administració del califat. Això és incert, ja que fonts musulmanes només esmenten que el seu pare Sarjun (Sergi) va abandonar l'administració per aquesta època, i que no nomenen gens a Joan. Durant les dues dècades següents, culminant amb el setge de Constantinoble (717-718), el califat omeia va ocupar progressivament les terres frontereres de l'Imperi Romà d'Orient. Un editor de les obres de Jown, el pare Le Quien, ha demostrat que Joan ja era monjo a Mar Saba abans de la disputa per la iconoclasma, explicada a continuació.
A principis del , l'iconoclàstia, un moviment contrari a la veneració de les icones, va obtenir acceptació a la cort romana d'Orient. El 726, malgrat les protestes de Germà, patriarca de Constantinoble, l'emperador Lleó III (que havia obligat el seu predecessor, Teodosi III, a abdicar i ell mateix va assumir el tron el 717 immediatament abans del gran setge) va emetre el seu primer edicte contra la veneració de les imatges i la seva exposició en llocs públics.O'Connor, J.B. (1910), "St. John Damascene", The Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company (www.newadvent.org/cathen/08459b.htm).
Tots coincideixen a dir que Joan de Damasc va emprendre una ànima defensa de les imatges sagrades en tres publicacions separades. La primera d'aquestes obres, els seus Tractats apologètics contra aquells que deneguen les imatges sagrades, assegurà la seva reputació. No només va atacar l'emperador romà d'Orient, sinó que va adoptar un estil simplificat que va permetre seguir la controvèrsia per part de la gent comuna, provocant la rebel·lió entre els iconoclastes. Dècades després de la seva mort, els escrits de Joan tindrien un paper important durant el Segon Concili de Nicea (787), que es va convocar per resoldre la disputa de les icones.
La biografia de John relata almenys un episodi considerat improbable o llegendari. Leo Segons informes, Lleó III va enviar documents falsificats al califa que implicava Joan en un complot per atacar Damasc. El califa va ordenar que es tallés la mà dreta de Joan i fos penjada a la vista del públic. Uns dies després, Joan va demanar la restitució de la seva mà i va pregar fervorosament a Theotokos davant la seva icona: per tant, es diu que la seva mà va ser restaurada miraculosament. En agraïment per aquesta curació miraculosa, va adjuntar una mà de plata a la icona, que després es va conèixer amb el nom de "Tres mans" o Tricheirousa. Aquesta icona es troba ara al monestir Helandarion de la Santa Muntanya.
Predicà i escrigué molt, i fou considerat el «Sant Tomàs d'Orient»; fou un orador destacat i va rebre el renom de Chrysorrhoas (‘Discurs d'or’). Va morir cap al 749, als 73 anys.
Veneració Quan el nom de Joan de Damasc es va inserir al calendari general romà el 1890, es va assignar al 27 de març. El dia de la festa es va traslladar el 1969 al dia de la mort de Joan, el 4 de desembre, dia en què se celebra la seva festa també al calendari del ritu bizantí,Calendarium Romanum (Libreria Editrice Vaticana 1969), p. 109, 119; cf. Britannica Concise Encyclopedia a les Commemoracions luteranes,Kinnaman, Scot A. Lutheranism 101 (Concordia Publish House, St. Louis, 2010) p. 278. i a la Comunió Anglicana i a l'Església Episcopal.Lesser Feasts and Fasts, 2006 (Church Publishing, 2006), p. 92–93. Joan de Damasc és recordat a l'Església d'Anglaterra amb una commemoració el 4 de desembre.
L'obra coral de 1884 Joan de Damasc ("Un rèquiem rus"), op. 1, per a cor i orquestra mixtes de quatre parts, del compositor rus Sergei Taneiev, està dedicada a Sant Joan.
El 1890 va ser declarat doctor de l'Església pel papa Lleó XIII.
Obres miniatura|Ioannis Damasceni Opera, 1603 miniatura|Monestir de Sant Saba, on va viure i és enterrat el sant. L'obra més reconeguda és De fide orthodoxa, on sosté la virginitat de la Mare de Déu i de Santa Anna, la seva mare. Contrari a la iconoclàstia decretada per Lleó III l'Isàuric en 726, les seves tesis van ser acceptades al Segon Concili de Nicea, el 787, quan ja havia mort.