El mite dels orígens troians és un mite fundacional pel qual diverses ciutats, pobles i dinasties van reivindicar els seus orígens troians (potser com a resultat de la circulació de lEneida), amb l'objectiu de legitimar i essencialitzar la seva identitat i els seus orígens antics i nobles.
El mite fundacional comú en moltes regions de l'Europa Occidental
Els romans de l'antiguitat, i després els belgues, els francesos i els bretonsA través de les històries de la Taula Rodona. (des de l'Alta edat mitjana fins al Renaixement), van considerar que alguns dels supervivents de l'antiga Troia van ser els seus avantpassats directes.
La llegenda de l'origen troià dels francs i la de la Gàl·lia belga van ser molt conegudes a l'edat mitjana. Van ser molt populars a França i a Hainaut des del fins al , en particular amb l'epítom de Fredegari i els seus fragments, la crònica de Hunibaud, Fréculf de Lisieux, i sobretot Jacques de Guyse. És possible que entre el començament de l'era cristiana (on ja s'esmenta) i el també fos popular, però hi ha una manca de registres escrits per a aquest període. Altres pobles europeus diferents dels belgues i francs, en particular els celtes, també van reivindicar un vincle amb la ciutat del rei Príam.
L'esquema de les llegendes L'estructura de la llegenda sempre segueix, més o menys, el mateix esquema: El «mite» incorpora la història d'un viatge dels supervivents de la guerra de Troia. Aquest viatge està més o menys descrit, i és més o menys difícil i llarg segons els casos; es fa per mar i sembla correspondre a la recerca d'un nou territori on establir-se. La història implica sempre un «heroi fundador», més o menys epònim. La història fundacional introdueix gradualment les particularitats dels pobles i les regions afectades, i revela la forma en què els pobles percebien la seva pròpia identitat. La història sembla que en tots els casos dona lloc a usos sociopolítics a posteriori (legitimació del poder per descendència, manteniment del sentiment d'orgull, pertinença o unitat).
Anàlisi del conjunt de les llegendes i les seves funcions Des de l'Antiguitat, com per exemple Sidoni Apol·linar,Arvernorum proh dolor ! Servitus qui si prisca replicœrentur, audebant se quondam fratres Latio dicere et sanguine ab Iliaco populos computare. Sid. Appoll. L. VII. Epistol. 7. molts historiadors, escriptors, cronistes, religiosos o poetes han abordat aquest tema en les seves obres; de Virgili a Jofre de Monmouth i Pierre de Ronsard, passant per Lucius deTongres, Jacques de Guyse o Fredegari.
Entre els segles i , la relativa constància, persistència i uniformitat d'aquesta antiga tradició i la seva antiga presentació com a fet molt real, encara van intrigar certs historiadors, com M. de Fortia qui es preguntava si podia amagar un fons de veritat i quina.
Al , alguns autors semblen veure amb la contribució d'aquests troians «el final de la primera raça» i d'altres (numismàtics especialitzats en l'època medieval, per exemple) diran que durant l'era merovingia va aparèixer una «segona raça», amb la introducció d'una nova forma de civilització entre els pobles salvatges i bàrbars.Mémoires et dissertations sur l'histoire monétaire de la première race (pàg. 221), en Revue numismatique, dirigit per E. Cartier i L. de la Saussaye, de la Reial Societat d'Antiquaris de França i de les moltes altres societats arqueològiques franceses i estrangeres, Volum 1(4) (1836); per la Societat Francesa de Numismàtica, vegeu principalment la pàgina 237 i següents sobre la numismàtica dels francs i dels merovingis.
Més recentment, aquestes llegendes han estat citades i reestudiades per historiadors com Colette Beaune, Bernard Guénée i Jacques Poucet.
La llegenda de l'origen troià dels pobles del nord d'Àfrica En el capítol dedicat a Líbia, Heròdot escriu a les seves Històries (llibre IV, 191): «A l'oest del riu Tritó, els llauradors libis viuen junt amb els auseans; tenen cases i ells s'anomenen maxyes. Ells […] diuen que són descendents dels troians».
J. Bérard assenyala que «una tradició ja coneguda per Píndar al era que els doris que van arribar a colonitzar Cirenaica al havien estat acollits a Cirene pels Antenòrides, descendents de troians que van deixar Ílion després de ser saquejada i van arribar a la costa líbia en companyia d'Hèlena. […] Diodor de Sicília relata una tradició, també coneguda per Estrabó, segons la qual una ciutat de Troia havia estat fundada a Egipte pels captius troians que havien estat portats allà per Menelau i que s'hi van revoltar».
La llegenda de l'origen troià dels romans miniatura|La fuga d'Enees de Troia, de Federico Barocci, 1598. Galeria Borghese, Roma
La llegenda d'Eneas va estar present molt aviat al centre d'Itàlia. Sembla que el punt focal de la difusió de la llegenda d'Eneas al Laci va ser Etrúria.
Com s'explica a lEneida, Enees, fill de la deessa Venus, va fugir de Troia amb el seu pare Anquises i el seu fill Ascani. El viatge que fa Enees abans d'arribar a les costes del Latium vetus (antic Laci) és llarg i perillós. Finalment, Enees va desembarcar a Laci, a la costa del Laurèntum, on va ser acollit pel rei Latinus. També es diu que un cop van conèixer la filla del rei, Lavínia, els dos joves es van enamorar bojament. Un cop casat, Enees va decidir fundar una ciutat, donant-li el nom de Lavínium (actual Pratica di Mare), en honor de la seva esposa. Trenta anys després de la fundació de Lavínium, el fill d'Enees, Ascani, va fundar una nova ciutat: Alba Longa, sobre la qual van regnar els seus descendents durant nombroses generacions (des del segle fins al aC) tal com ens explica Titus Livi. Molt temps després, el fill i hereu legítim del rei Proca d'Alba Longa, Numitor, és expulsat pel seu germà Amulius, qui obliga a la seva neboda Rea Sílvia, filla de Numitor, a convertir-se en vestal i després fer un vot de castedat per evitar que generi un possible pretendent al tron. Però el déu Mart, s'enamora d'ella i la converteix en la mare del bessons Ròmul i Rem, els fundadors de la ciutat de Roma.
No obstant això, a Roma, Enees no va ser considerat durant molt de temps com l'ancestre fundador. De fet, mai va rebre culte a Roma.
La llegenda de l'origen troià dels elimis miniatura|Els elimis eren un poble de l'extrem occidental de Sicília, natius de l'illa però diferents dels sículs i sicans Els elimis va ser un poble de l'antiguitat, establert a l'oest de Sicília. Els seus orígens no es coneixen, però segons una tradició molt antiga (adoptada per Tucídides), els elimis serien troians que van abandonar les costes de l'Àsia Menor després de la destrucció del palau de Príam, que s'haurien unit als habitants de Focea. Aquesta tesi sobre l'origen troià dels elimis va tenir un gran ressò a l'Antiguitat. Els romans, després d'haver conquerit Sicília, van concedir «immunitas» (una exempció d'impostos) als habitants de la ciutat de Segesta en record del seu origen troià.
Segons la tradició, són descendents d'Èlim, un fill bastard d'Anquises. Per evitar ser capturats pels aqueus, un grup d'aquests troians va aconseguir escapar i, després d'un viatge pel Mediterrani, es van establir a Sicília, a la vora dels sicans.
Abans de Tucídides, el logògraf Hel·lànic de Mitilene (480-395), esmenta els elimis com un poble itàlic que hauria desembarcat a Sicília uns anys abans que els sículs, tesi a tenir en compte en el marc dels descobriments arqueològics fets a Segesta.
La llegenda de l'origen troià dels baleàrics miniatura|Ulisses burlant Polifem, de J.M.W. Turner
Els primers mites que relacionen l'origen dels baleàrics amb la Guerra de Troia daten del , i provenen de l'historiador Timeu i del poeta Licòfron. Aquesta tradició fa descendir els habitants de les Gimnèsies dels beocis, que, en el seu retorn a casa, naufragaren i arribaren a les Balears, on s'haurien establert. Posteriorment, un mite semblant documentat per primera vegada al relaciona els baleàrics amb els descendents de Tlepòlem, fill d'Hèrcules i també cabdill a la Guerra de Troia, i els seus companys de Rodes. Finalment, la troballa d'un papir d'Oxirrinc revelà una tercera tradició, que enllaçava l'origen dels baleàrics amb uns companys d'Ulisses que havien naufragat. Aquesta narració pretén també explicar el nom de les Gimnèsies, que generalment es feia derivar del grec gymnetes 'soldat d'infanteria lleugera'.
La llegenda de l'origen troià dels gals
Des de l'Antiguitat, els hedus i els arverns van afirmar ser «germans de sang» dels romans. Atès que aquests darrers afirmaven ser descendent d'Enees, això va contribuir als mites dels orígens troians dels pobles celtes.
Aquest rerefons llegendari es troba a la Gàl·lia, amb els grecs que haurien donat el nom de París a Lutècia en homenatge al mític heroi Paris, o amb grecs troians que segons autors antics, assumits pels cronistes medievals, creuen que després d'una gran fam,Segons Esteve de Bizanci en les seves Ethnica (Ἐθνικά, Ètniques) escrites al els cretencs es van exiliar de la ciutat cretenca de Viannos i van fundar la nova ciutat de Vienna (l'actual Viena del Delfinat).
El cronista medieval Jacques de Guyse va afirmar que aquests cretencs haurien arribat a la Gàl·lia després de la tornada d'Idomeneu de Tròia, cosa que evoca una altra llegenda fundacional; la de Belgis, la mítica capital de la Gàl·lia belga, que hauria estat creada per Bavo, príncep troià de la família de Príam, exiliat voluntàriament a la Gàl·lia després de la caiguda de Troia.
La llegenda de l'origen troià dels francs miniatura|Dike oferint un banquet a Franció, en presència de Hiantes i Clímene, de Toussaint Dubreuil, entre 1572 i 1602). Museu del Louvre
Des de l'alta edat mitjana, hi ha diverses versions que relaten la llegenda de l'origen troià dels francs. Creada segons el model de l'antiga llegenda de la fundació de Roma pels exiliats troians d'Enees, la llegenda franca prové de dos textos datats del període merovingi: Cap al 660, la Historia Francorum (Història dels francs) de Fredegari va introduir Franció, fill de Friga, germà d'Enees, qui va fundar amb els seus companys un poderós regne entre el Rin i el Danubi. Va vèncer als alans i obté el nom de «franc» o «ferotge». El 727, per al Liber Historiae Francorum o Gesta Regnum Francorum, la migració té lloc al voltant d'Antènor i del jove Príam. Aquest darrer va fundar Sicàmbria,Sicàmbria es va identificar a l'edat mitjana amb Buda. A finals del , Pierre Choque, acompanyant Anne de Foix, promesa al rei d’Hongria, va visitar i contemplar les ruïnes de Sicàmbria, ruïnes que després demostraran ser restes de la ciutat romana d'Aquíncum. al Danubi (a la Pannònia), i va derrotar els alans, obtenint així una exempció de tributs durant deu anys de l'emperador romà Valentinià.
LEneida era ben coneguda pels estudiosos del . És possible que s'hi inspiressin per construir el mite de l'origen troià dels francs. Implicar que els francs i els romans tenien el mateix origen llunyà atorgaria als primers una ascendència i una legitimitat dignes dels segons. La majoria dels textos de l'època dels carolingis i després dels Capet no afegeixen res de nou a aquestes dues versions. De vegades, aquestes dues versions originals es combinen en una, el marc general del qual Colette Beaune estableix la trama general en la seva obra Naissance de la nation France (Naixement de la nació França).
El príncep troià Franció i els seus companys deixen Troia en flames i van trobar la ciutat de Sicàmbria. Els seus descendents van romandre allí durant segles i, a petició de l'emperador Valentinià, qui els perdona deu anys de tribut, van exterminar els alans refugiats a la Llacuna Meòtida. Deu anys després, negant-se a reprendre els pagaments dels tributs, es van retirar a Alemanya. Establerts al Rin, van entrar a la Gàl·lia amb el líder franc Marcomir al .