El dret religiós inclou codis ètics i morals ensenyats per les tradicions religioses. Diferents sistemes religiosos mantenen la llei sagrada en un grau major o menor d'importància per als seus sistemes de creences, alguns essent explícitament antinòmics mentre que d'altres són de naturalesa nomista o “legalista”. En particular, religions com el judaisme, l'islam i la fe bahá'í ensenyen la necessitat d'una llei positiva revelada tant per a l'estat com per a la societat, mentre que altres religions com el cristianisme generalment rebutgen la idea que això sigui necessari o desitjable"In history, systems of law have almost always been based on religion: decisions regarding what was to be lawful among men were taken with reference to the divinity. Unlike other great religions, Christianity has never proposed a revealed law to the State and to society, that is to say a juridical order derived from revelation. Instead, it has pointed to nature and reason as the true sources of law" (). i, en canvi, emfatitzen preceptes morals eterns de la llei divina sobre els aspectes civils, cerimonials o judicials, que poden haver estat anul·lats com en les teologies de la gràcia sobre la llei.
Alguns exemples de codis legals derivats de la religió inclouen l' Halacà jueva, la xaria islàmica, el dret canònic cristià (aplicable dins d'una concepció teològica més àmplia a l'església, però en l'època moderna diferent del dret estatal secularLadislas Orsy, "Towards a Theological Conception of Canon Law" (published in Jordan Hite, T.O.R., & Daniel J. Ward, O.S.B., "Readings, Cases, Materials in Canon Law: A Textbook for Ministerial Students, Revised Edition" (Collegeville, MN: The Liturgical Press, 1990), pg. 11) i el dret hindú.Gad Barzilai, Law and Religion, Ashgate, 2007
Religions i institucions religioses establertes Una religió estatal (o església establerta) és un cos religiós oficialment aprovat per l'estat. Una teocràcia és una forma de govern en què es reconeix un Déu o a una Deïtat com a governant civil suprem.
Tant en les teocràcies com en algunes jurisdiccions religioses, els objectors de consciència poden causar ofenses religioses. Els sistemes jurídics contraris són els estats seculars o les societats multiculturals en què el govern no adopta formalment una religió concreta, sinó que pot reprimir tota activitat religiosa o aplicar la tolerància a la diversitat religiosa.
Fe Baháʼí Les lleis bahá'ís són lleis i ordenances utilitzades en la fe bahá'í i són una part fonamental de la pràctica bahá'í. Les lleis es basen en textos autenticats de Bahà'u'llàh, el fundador de la Fe Bahá'í, interpretacions posteriors d'Abdu'l-Bahà i Shoghi Effendi i legislació de la Casa Universal de Justícia. La llei bahá'í es presenta com un conjunt de principis i directrius generals i els individus han d'aplicar-los com millor semblin oportuns. Tot i que algunes de les lleis socials són aplicades per les institucions bahá'íes, es posa èmfasi en les persones que segueixen les lleis basades en la seva consciència, comprensió i raonament, i s'espera que els bahá'ís segueixin les lleis per amor a Bahá'u'lláh. Les lleis són vistes com el mètode de manteniment de l'ordre i la seguretat al món.
Alguns exemples de lleis i observances religioses bàsiques del Kitáb-i-Aqdas que es consideren obligatoris per als bahá'ís inclouen:
Reciteu una oració obligatòria cada dia. Hi ha tres oracions d'aquestes entre les quals es pot triar una cada dia. Observeu un dejuni de dinou dies des de la sortida del sol fins al capvespre del 2 al 20 de març. Durant aquest temps, els bahá'ís en bona salut entre els 15 i els 70 anys s'abstenen de menjar i beure. Es prohibeixen les xafarderies i les burles i es consideren especialment perjudicials per a la persona i les seves relacions.
Budisme Patimokkha comprèn una col·lecció de preceptes per a bhikkhus i bhikkhunis (monjos i monges budistes).
Cristianisme En el marc del cristianisme, hi ha diverses definicions possibles del dret religiós. Una d'elles és la Llei mosaica (que els cristians consideren que és l'Antic Testament) també anomenada Llei divina o llei bíblica, l'exemple més famós és els Deu Manaments. Una altra són les instruccions de Jesús de Natzaret als seus deixebles a l'Evangeli (sovint es coneix com la Llei de Crist o el Nou manament o el Nou Pacte, en contrast amb l'Antic Pacte). Un altre és el Concili de Jerusalem dels Fets 15, que encara és observat per l'Església Ortodoxa Grega. Un altre és el dret canònic a les esglésies catòlica, anglicana i ortodoxa.
En algunes confessions cristianes, la llei sovint es contrasta amb la gràcia: el contrast aquí parla d'intentar guanyar la salvació obeint un codi de lleis en lloc de buscar la salvació mitjançant la fe en l'expiació feta per Jesús a la creu.
Llei bíblica / mosaica Les opinions cristianes de l'Antic Pacte varien i s'han de distingir de la teologia, l'ètica i la pràctica cristianes. El terme "Vell Pacte", també conegut com a Pacte Mosaic i la Llei de Moisès, fa referència a les afirmacions o principis de la llei religiosa i de l'ètica religiosa codificats als cinc primers llibres o Pentateuc de l'Antic Testament. Les opinions de l'Antic Pacte s'expressen al Nou Testament, com les antítesis de la llei de Jesús, la controvèrsia de la circumcisió al cristianisme primitiu i l'Incident d'Antioquia i la posició de l'apòstol Pau i el judaisme. La majoria dels cristians sostenen que només son aplicables parts, mentre que alguns protestants opinen que cap no és aplicable. Els teòlegs de doble pacte opinen que només les lleis de Noahide s'apliquen als gentils. El moviment del cristianisme jueu està pràcticament desaparegut.
Dret canònic El dret canònic és el conjunt de lleis i reglaments elaborats o adoptats per l'autoritat eclesiàstica per al govern de l'organització cristiana i dels seus membres. És la llei eclesiàstica interna que regula l'Església Catòlica Romana, les Esglésies ortodoxes orientals orientals i la comunió anglicana d'esglésies. La forma en què es legisla, s'interpreta i de vegades s'aplica aquesta llei eclesiàstica varia molt entre aquests tres cossos d'esglésies. En les tres tradicions, un cànon era inicialment una regla adoptada per un consell de l'església (del grec kanon / κανών, hebreu kaneh / קנה, per regla, estàndard o mesura); aquests cànons van constituir la base del dret canònic.
Cànons dels apòstols Els cànons dels apòstols o cànons eclesiàstics dels mateixos sants apòstols és una col·lecció d'antics decrets eclesiàstics (vuitanta-cinc a l'orient, cinquanta a l'església occidental) sobre el govern i la disciplina de l'església paleocristiana, incorporada a les Constitucions apostòliques que formen part dels pares antinicens.
Església catòlica El dret canònic de l'Església catòlica ()Black's Law Dictionary, 5th Edition, pg. 771: "Jus canonicum" és el sistema de lleis i principis legals elaborat i aplicat per les autoritats jeràrquiques de l'Església per regular la seva organització i govern externs i ordenar i dirigir les activitats dels catòlics cap a la missió de l'Església.Della Rocca, Manual of Canon Law, pg. 3 Va ser el primer sistema jurídicBerman, Harold J. Law and Revolution, pg. 86 & pg. 115 i és el sistema jurídic més antic que funciona a Occident,Dr. Edward N. Peters, CanonLaw.info Home Page, June-11-2013 anterior a les tradicions del dret comú europeu i del dret civil. El que va començar amb les regles ("cànons") adoptades pels apòstols al Concili de Jerusalem al segle I s'ha convertit en un sistema legal altament complex i original que engloba no només les normes del Nou Testament, sinó alguns elements de l'hebreu (Antic Testament), Tradicions jurídiques romanes, visigòtiques, saxones i celtes que abasten milers d'anys d'experiència humana, mentre que les tradicions úniques del dret canònic catòlic oriental regeixen les 23 esglésies particulars sui iuris de la catòlica oriental .
Les lleis eclesiàstiques positives deriven de l'autoritat formal en el cas de les lleis universals de la promulgació del legislador suprem —el pontífex suprem— que posseeix la totalitat del poder legislatiu, executiu i judicial de la seva persona, mentre que les lleis particulars deriven l'autoritat formal de la promulgació per un legislador inferior al legislador suprem, sigui un legislador ordinari o delegat. El material real dels cànons no és només de tipus doctrinal o moral, sinó que abasta tota la condició humana.
Té tots els elements ordinaris d'un sistema jurídic madur: lleis, tribunals, advocats, jutges, un codi legal completament articulat per a l'Església llatina, així com un codi per a les Esglésies Catòliques Orientals,Manual of Canon Law, pg. 49 principis d'interpretació jurídica, i sancions coercitives. No té força vinculant civilment a la majoria de jurisdiccions seculars. Aquells que són versats i hàbils en dret canònic, i professors de dret canònic, són anomenats canonistesBlack's Law Dictionary, 5th Edition, pg. 187: "Canonist" (o col·loquialment, advocats canònics).Berman, Law and Revolution, pg. 288 El dret canònic com a ciència sagrada s'anomena canonística.
La jurisprudència del dret canònic catòlic és el complex de principis i tradicions legals dins del qual opera el dret canònic, mentre que la filosofia, la teologia i la teoria fonamental del dret canònic catòlic són les àrees de la formació filosòfica, teològica i jurídica dedicades a proporcionar una base teòrica pel dret canònic com a sistema jurídic i com a veritable dret.
A l'Església primitiva, els primers cànons foren decretats pels bisbes units en consells "ecumènics" (l'Emperador convocava a tots els bisbes del món coneguts perquè hi assistissin amb almenys el reconeixement del bisbe de Roma) o consells "locals" (bisbes d'una regió o territori). Amb el pas del temps, aquests cànons es van anar complementant amb decretals dels bisbes de Roma, que eren respostes a dubtes o problemes segons la màxima, Roma locuta est, causa finita est ("Roma ha parlat, el cas està tancat").
Més tard, es van reunir en col·leccions, tant no oficials com oficials. La primera col·lecció realment sistemàtica va ser reunida pel monjo camaldolès Gracià al , conegut comunament com el Decret de Gracià. Al papa Gregori IX se li atribueix la promulgació de la primera col·lecció oficial de cànons anomenada Decretalia Gregorii Noni o Liber Extra (1234). Va seguir el Liber Sextus (1298) de Bonifaci VIII, les Clementines (1317) de Climent V, els Extravagantes Joannis XXII i les Extravagantes Communes, que seguien la mateixa estructura que el Liber Extra. Totes aquestes col·leccions, junt amb el Decret de Gracià, s'anomenen junts el Corpus Juris Canonici. Després de la finalització del Corpus Juris Canonici, la legislació papal posterior es va publicar en volums periòdics anomenats Bullaria.
Al , aquest conjunt de legislacions incloïa unes 10.000 normes, moltes difícils de conciliar entre elles a causa de canvis en les circumstàncies i la pràctica. Aquesta situació va impulsar el papa Pius X a ordenar la creació del primer Codi de dret canònic, un volum únic de lleis clarament exposades. Sota l'ègida del cardenal Pietro Gasparri, la Comissió per a la Codificació del Dret Canònic es va completar amb Benet XV, que va promulgar el Codi, vigent el 1918. Havent començat l'obra per Pius X, de vegades se l'anomenava "Codi Pio-benedictí", però més sovint el Codi de 1917. En la seva preparació, els segles de material van ser examinats, escrutats per l'autenticitat pels principals experts i harmonitzats al màxim amb els cànons oposats i fins i tot altres codis, des del Corpus Juris Civilis fins al Codi Civil francès.