La lògica filosòfica fa referència a aquelles àrees de la filosofia en què s'han utilitzat mètodes de lògica amb el propòsit de resoldre o avançar en la discussió de problemes filosòfics.Dale Jacquette, A Companion to Philosophical Logic, Wiley-Blackwell: 2002. Entre ells, Sybil Wolfram en destaca l'estudi de l'argument, el significat i la veritat, mentre que Colin McGinn presenta la identitat, l'existència, la necessitat i la veritat com els temes principals.Preface to Colin McGinn, Logical Properties: Identity, Existence, Predication, Necessity, Truth, Oxford: Oxford University Press, 2000 ().
La lògica filosòfica també aborda extensions i alternatives a la lògica clàssica coneguda com a «lògica no clàssica». Philosophical Logic de John P. Burgess introdueix cinc tipus de lògica no clàssica, lògica temporal, lògica modal, lògica condicional, lògica pertinent i lògica intuïcionista.John P. Burgess, Philosophical Logic, Princeton University Press: 2009. Aquests reben més atenció en llibres com el Blackwell Companion to Philosophical Logic i Handbook of Philosophical Logic, editat per Dov M. Gabbay i Franz Guenthner.
Definició i camps relacionats El terme "lògica filosòfica" és utilitzat per diferents teòrics de maneres lleugerament diferents. Quan s'entén en un sentit estricte, com s'explica en aquest article, la lògica filosòfica és l'àrea de la filosofia que estudia l'aplicació de mètodes lògics a problemes filosòfics. Això sol passar en forma de desenvolupament de nous sistemes lògics per estendre la lògica clàssica a noves àrees o per modificar-la per incloure certes intuïcions lògiques que no s'aborden correctament per la lògica clàssica. En aquest sentit, la lògica filosòfica estudia diverses formes de lògiques no clàssiques, com la lògica modal i la lògica deòntica. D'aquesta manera, diversos conceptes filosòfics fonamentals, com la possibilitat, la necessitat, l'obligació, el permís i el temps, es tracten d'una manera lògicament precisa expressant formalment els rols inferencials que juguen entre ells. Alguns teòrics entenen la lògica filosòfica en un sentit més ampli com l'estudi de l'abast i la naturalesa de la lògica en general. Des d'aquesta visió, investiga diversos problemes filosòfics plantejats per la lògica, inclosos els conceptes fonamentals de la lògica. En aquest sentit més ampli, es pot entendre com a idèntic a la filosofia de la lògica, on es discuteixen aquests temes. L'article actual tracta només de la concepció estreta de la lògica filosòfica. En aquest sentit, forma una àrea de la filosofia de la lògica.
Per a la lògica filosòfica, és fonamental entendre què és la lògica i quin paper hi tenen les lògiques filosòfiques. La lògica es pot definir com l'estudi de les inferències vàlides. Una inferència és el pas del raonament en què es mou de les premisses fins a una conclusió. Sovint també s'utilitza el terme "argument". Una inferència és vàlida si és impossible que les premisses siguin certes i la conclusió sigui falsa. En aquest sentit, la veritat de les premisses assegura la veritat de la conclusió. Això es pot expressar en termes de regles d'inferència: una inferència és vàlida si la seva estructura, és a dir, la forma en què es formen les seves premisses i la seva conclusió, segueix una regla de inferència. Els diferents sistemes de lògica proporcionen diferents comptes per quan una inferència és vàlida. Això vol dir que utilitzen regles d'inferència diferents. L'enfocament tradicionalment dominant de la validesa s'anomena lògica clàssica. Però la lògica filosòfica s'ocupa de la lògica no clàssica: estudia sistemes alternatius d'inferència. Les motivacions per fer-ho es poden dividir aproximadament en dues categories. Per a alguns, la lògica clàssica és massa estreta: deixa de banda moltes qüestions filosòficament interessants. Això es pot resoldre ampliant la lògica clàssica amb símbols addicionals per donar un tractament lògicament estricte de més àrees. Altres veuen algun defecte amb la pròpia lògica clàssica i intentar donar un compte rival de la inferència. Això sol conduir al desenvolupament de lògiques desviades, cadascuna de les quals modifica els principis fonamentals de la lògica clàssica per tal de rectificar els seus suposats defectes.
Classificació de lògiques Els desenvolupaments moderns en l'àrea de la lògica han donat lloc a una gran proliferació de sistemes lògics. Això contrasta amb el domini històric de la lògica aristotèlica, que va ser tractada com l'únic cànon de la lògica durant més de dos mil anys. Els tractats de lògica moderna sovint tracten aquests sistemes diferents com una llista de temes separats sense proporcionar-ne una classificació clara. Tanmateix, una classificació esmentada amb freqüència a la literatura acadèmica es deu a Susan Haack i distingeix entre lògica clàssica, lògiques esteses i lògiques desviades. Aquesta classificació es basa en la idea que la lògica clàssica, és a dir, la lògica proposicional i la lògica de primer ordre, formalitza algunes de les intuïcions lògiques més comunes. En aquest sentit, constitueix una explicació bàsica dels axiomes que regeixen la inferència vàlida. Les lògiques esteses accepten aquesta explicació bàsica i l'estenen a àrees addicionals. Normalment, això passa afegint vocabulari nou, per exemple, per expressar la necessitat, l'obligació o el temps. A continuació, aquests nous símbols s'integren en el mecanisme lògic especificant quines noves regles d'inferència s'hi apliquen, com aquesta possibilitat es deriva de la necessitat. Les lògiques desviades, en canvi, rebutgen alguns dels supòsits bàsics de la lògica clàssica. En aquest sentit, no són meres extensions, sinó que sovint es formulen com a sistemes rivals que ofereixen una explicació diferent de les lleis de la lògica.
Expressada en un llenguatge més tècnic, la distinció entre lògiques esteses i desviades de vegades es dibuixa d'una manera lleugerament diferent. Des d'aquest punt de vista, una lògica és una extensió de la lògica clàssica si es compleixen dues condicions: (1) totes les fórmules ben formades de la lògica clàssica també són fórmules ben formades en ella i (2) totes les inferències vàlides en la lògica clàssica també hi són inferències vàlides. Per a una lògica desviada, a d'altra banda, (a) la seva classe de fórmules ben formades coincideix amb la de la lògica clàssica, mentre que (b) algunes inferències vàlides de la lògica clàssica no són inferències vàlides en ella. El terme lògica quasi desviada s'utilitza si (i) introdueix vocabulari nou, però totes les fórmules ben formades de la lògica clàssica també són fórmules ben formades en ell i (ii) fins i tot quan es restringeix a inferències utilitzant només el vocabulari de la lògica clàssica, algunes inferències vàlides de la lògica clàssica no són inferències vàlides en ella. El El terme "lògica desviada" s'utilitza sovint en un sentit que també inclou lògiques quasi desviades.
Un problema filosòfic plantejat per aquesta pluralitat de lògiques es refereix a la qüestió de si hi pot haver més d'una lògica veritable. Alguns teòrics afavoreixen un enfocament local en què diferents s'apliquen tipus de lògica a diferents àrees. Els primers intuïcionistes, per exemple, veien la lògica intuicionista com la lògica correcta per a les matemàtiques, però permetien la lògica clàssica en altres camps. Però altres, com Michael Dummett, prefereixen un enfocament global sostenint que la lògica intuïcionista hauria de substituir la lògica clàssica en totes les àrees. El monisme és la tesi que només hi ha un veritable lògica. Això es pot entendre de diferents maneres, per exemple, que només un de tots els sistemes lògics suggerits és correcte o que encara no s'ha trobat el sistema lògic correcte com a sistema subjacent i unificant totes les diferents lògiques. Els pluralistes, d'altra banda, consideren que una varietat de sistemes lògics diferents poden ser correctes alhora.
Un problema estretament relacionat es refereix a la qüestió de si tots aquests sistemes formals constitueixen realment sistemes "lògics". Això és especialment rellevant per a les lògiques desviades que es desvien. molt lluny de les intuïcions lògiques comunes associades a la lògica clàssica. En aquest sentit, s'ha argumentat, per exemple, que la lògica difusa és una lògica només de nom, però s'hauria de considerar un sistema formal no lògic ja que la idea de graus de veritat és massa llunyana. eliminat de les intuïcions lògiques més fonamentals. Per tant, no tothom està d'acord que tots els sistemes formals tractats en aquest article constitueixen realment lògics, quan s'entenen en un sentit estricte.
Lògica clàssica La lògica clàssica és la forma dominant de lògica utilitzada en la majoria dels camps. El terme es refereix principalment a lògica proposicional i lògica de primer ordre. La lògica clàssica no és un tema independent dins de la lògica filosòfica. Però encara cal una bona familiaritat amb ella, ja que molts dels sistemes lògics que afecten directament la lògica filosòfica es poden entendre com a extensions de la lògica clàssica, que accepten els seus principis fonamentals i es construeixen a sobre, o com a modificacions d'aquesta, rebutjant-la. alguns dels seus supòsits bàsics. La lògica clàssica es va crear inicialment per analitzar arguments matemàtics i es va aplicar a diversos altres camps només després. Per aquest motiu, descuida molts temes d'importància filosòfica no rellevants per a les matemàtiques, com la diferència entre necessitat i possibilitat, entre obligació i permís, o entre passat, present i futur. Aquests i temes similars reben un tractament lògic en les diferents lògiques filosòfiques que estenen la lògica clàssica. La lògica clàssica per si mateixa només s'ocupa d'uns quants conceptes bàsics i del paper que tenen aquests conceptes a l'hora de fer inferències vàlides. Els conceptes relacionats amb la lògica proposicional inclouen connectius proposicionals, com "i", "o" i "si-aleshores". Característica de l'enfocament clàssic d'aquests connectius és que segueixen determinades lleis, com la llei del mig exclòs, la eliminació de la doble negació, el principi d'explosió i la bivalència de la veritat. Això diferencia la lògica clàssica de diverses lògiques desviades, que neguen un o diversos d'aquests principis.
A la lògica de primer ordre, les proposiciós mateixes estan formades per parts subproposicionals, com predicats, terme singulars i quantificadors. Termes singulars fan referència als objectes i els predicats expressen propietats dels objectes i les relacions entre ells. Els quantificadors constitueixen un tractament formal de nocions com "per a alguns" i "per a tots". Es poden utilitzar per expressar si els predicats tenen una extensió o si la seva extensió inclou tot el domini./> La quantificació només es permet sobre termes individuals però no sobre predicats, a diferència de les lògiques d'ordre superior.
Lògica estesa Modal alètic