La dinastia Konbaung, també coneguda com a Tercer Imperi birmà i anteriorment conegut com a dinastia Alompra, o dinastia Alaungpaya, va ser l'última dinastia que va governar Birmània / Myanmar des de 1752 fins a 1885. Va crear el segon Imperi més gran de la Història de Birmània i va continuar les reformes administratives iniciades per la dinastia Toungoo, assentant les bases de l'estat modern de Birmània. Les reformes, però, van resultar insuficients per frenar l'avanç dels britànics, que van derrotar els birmans en les tres guerres anglo-birmanes durant un període de sis dècades (1824–1885) i van acabar amb la monarquia birmana mil·lenària el 1885.
Una dinastia expansionista, els reis de Konbaung van fer campanyes contra Manipur, Arakan, Assam, el regne Mon de Pegu i el regne siamès d'Ayutthaya i la dinastia Qing de la Xina, establint així el tercer Imperi Burmese. Subjecte a guerres i tractats posteriors amb els britànics, l'estat modern de Birmània pot seguir les seves fronteres actuals amb aquests esdeveniments.
Al llarg de la dinastia Konbaung, la capital es va traslladar diverses vegades per motius religiosos, polítics i estratègics.
Història Establiment La dinastia va ser fundada heroicament per un cap de poble, que més tard es va conèixer com a Alaungpaya, el 1752 per desafiar el restaurat Regne de Hanthawaddy que acabava d'enderrocar la dinastia Taungoo. El 1759, les forces d'Alaungpaya havien reunit tota Birmània (i Manipur) i expulsaven els francesos i els britànics que havien proporcionat armes a Hanthawaddy.
esquerra|miniatura|El tron del lleó a la sala del tron del palau reial d'Amarapura (pintura de Colesworthy Grant, 1855. El segon fill d'Alaungpaya, Hsinbyushin, va arribar al tron després d'un breu regnat del seu germà gran, Naungdawgyi (1760-1763). Va continuar la política expansionista del seu pare i finalment va destruir el regne d'Ayutthaya el 1767, després de set anys de lluita.
Reformes Adonant-se de la necessitat de modernitzar-se, els governants de Konbaung van intentar promulgar diverses reformes amb èxit limitat. El rei Mindon i el seu germà capaç, el príncep hereu Kanaung, van establir fàbriques de propietat estatal per produir armes i béns moderns; al final, aquestes fàbriques van resultar més costoses que efectives per evitar la invasió i la conquesta estrangera.
Mindon també va intentar reduir la càrrega fiscal reduint l'impost sobre la renda i va crear un impost sobre la propietat, així com drets sobre les exportacions estrangeres. Aquestes polítiques van tenir l'efecte invers d'incrementar la pressió fiscal, ja que les elits locals van aprofitar l'oportunitat de promulgar nous impostos sense baixar els antics; ho van poder fer, ja que el control des del centre era feble. A més, els drets sobre les exportacions estrangeres van sufocar el comerç en expansió.
Els reis de Konbaung van ampliar les reformes administratives iniciades en el període restaurat de la dinastia Toungoo (1599–1752), i van assolir nivells de control intern i expansió externs sense precedents. Van endurir el control a les terres baixes i van reduir els privilegis hereditaris dels caps Shan. També van instituir reformes comercials que augmentaven els ingressos del govern i els feien més previsibles. L'economia monetària va continuar guanyant terreny. El 1857, la corona va inaugurar un sistema complet d'impostos i salaris en efectiu, ajudat per la primera moneda estandarditzada de plata del país.
No obstant això, l'extensió i el ritme de les reformes van ser desiguals i, finalment, van resultar insuficients per frenar l'avanç del colonialisme britànic.
Relacions amb Siam El 1760, Birmània va iniciar una sèrie de guerres amb Siam que durarien fins a mitjan . El 1770, els hereus d'Alaungpaya havien derrotat al Regne d'Ayutthaya en 1767, van sotmetre gran part de Laos (1765) i van derrotar quatre invasions per part de la dinastia Qing (1765-1769). Amb els birmans preocupats durant dues dècades més per una altra imminent invasió dels xinesos, el general Taksin va poder derrotar als siamesos a la batalla de Pho Sam Ton reunint reunint el Regne tailandès des de la seva nova capital Thonburi en novembre de 1767 i van capturar el Regne de Lanna el 1776. Birmània i Siam van entrar en guerra fins al 1855, però després de dècades de guerra, els dos països van intercanviar Tenasserim (a Birmània) i Lan Na (a Siam).
Relacions amb la Xina En la defensa del seu regne, la dinastia va lliurar quatre guerres amb èxit contra l'emperador Qianlong de la dinastia Qing de la Xina, que va veure l'amenaça de l'expansió del poder birmà a l'est. El 1770, malgrat la seva victòria sobre els exèrcits xinesos, el rei Hsinbyushin va demandar la pau amb la Xina i va concloure un tractat per mantenir el comerç bilateral amb el Regne Mitjà, que era molt important per a la dinastia en aquell moment. La dinastia Qing va obrir els seus mercats i va restablir el comerç amb Birmània el 1788 després de la reconciliació. A partir de llavors, les relacions pacífiques i amistoses van prevaler entre la Xina i Birmània durant molt de temps.
Relació amb el Vietnam El 1823, els emissaris birmans dirigidas per George Gibson, que era fill d'un mercenari anglès, van arribar a la capital vietnamita de Saigon. El rei birmà Bagyidaw tenia moltes ganes de conquerir Siam i esperava que Vietnam pogués ser un aliat útil. Aleshores Vietnam acabava d'annexionar Cambodja. L'emperador vietnamita era Minh Mạng, que acabava de prendre el tron després de la mort del seu pare, el fundador de la dinastia Nguyen Gia Long. Recentment, una delegació comercial de Vietnam ha estat a Birmània, desitjosa d'ampliar el comerç de nius d'aus (tổ yến). L'interès de Bagyidaw per enviar una missió de retorn, però, era aconseguir una aliança militar.Chinese Business in Penang and Tenasserim (Burma) in the 1820s: A Glimpse from a Vietnamese Travelogue
Relacions amb els britànics i caiguda Davant d'una poderosa Xina i un ressorgiment del Siam a l'est, Bodawpaya va adquirir els regnes occidentals d'Arakan (1784), Manipur (1814) i Assam (1817), cosa que va portar a una frontera mal definida amb l'Índia britànica. miniatura|La pagoda Shwedagon durant la Primera Guerra Anglo-Birmana (1824–26) Els europeus van començar a establir llocs comercials a la regió del delta de l'Irawady durant aquest període. Konbaung va intentar mantenir la seva independència fent equilibris entre els francesos i els britànics. Al final va fracassar, els britànics van trencar les relacions diplomàtiques el 1811 i la dinastia va lluitar i va perdre tres guerres contra l'Imperi Britànic, que van culminar amb l'annexió total de Birmània pels britànics.
Els britànics van derrotar els birmans a la Primera Guerra anglo-birmana (1824-1826) després de grans pèrdues per ambdues parts, tant en homes com econòmicament. Birmània va haver de cedir Arakan, Manipur, Assam i Tenasserim i pagar una important indemnització d'un milió de lliures. miniatura|L'últim rei, Thibaw Min (dreta), aquí amb la reina Supayalat i la seva germana Junior Queen Supayalay, va ser deposat per la força en una guerra amb els colonialistes britànics el 1885.
El 1837, el germà del rei Bagyidaw Tharrawaddy Min, es va apoderar del tron, va posar Bagyidaw sota arrest domiciliari i va executar la reina principal Jo Nu i el seu germà. Tharrawaddy no va intentar millorar les relacions amb Gran Bretanya.
El seu fill Pagan Min, que es va convertir en rei el 1846, va executar milers (algunes fonts diuen fins a 6.000) dels seus súbdits més rics i influents sota càrrecs inventats. Durant el seu regnat, les relacions amb els britànics es van tornar cada cop més tenses. El 1852 va esclatar la segona guerra anglo-birmana. Pagan fou succeït pel seu germà petit, el progressista Mindon. Mindon va intentar portar Birmània a un contacte més fort amb el món exterior i va acollir el cinquè gran sínode budista el 1872 a Mandalay, aconseguint el respecte dels britànics i l'admiració del seu propi poble.
Mindon va evitar l'annexió el 1875 cedint els estats Karenni. Va morir abans que pogués nomenar un successor, i Thibaw, un príncep menor d'edat, va ser maniobrat al tron per Hsinbyumashin, una de les reines de Mindon, juntament amb la seva filla, Supayalat. (Rudyard Kipling l'esmenta com la reina de Thibaw i pren el seu nom, en el seu poema "Mandalay"). El nou rei Thibaw va procedir, sota la direcció de Supayalat, a massacrar tots els possibles candidats al tron. Aquesta massacre va ser dirigida per la reina.
La dinastia va acabar el 1885 amb l'abdicació forçada i l'exili del rei i de la família reial a l'Índia. Els britànics, alarmats per la consolidació de la Indoxina francesa, van annexionar la resta del país en la tercera guerra anglo-birmana el 1885. L'annexió es va anunciar al parlament britànic com a regal de Cap d'Any a la reina Victòria l'1 de gener de 1886.
La dinastia va acabar el 1885 amb l'abdicació forçada i l'exili del rei i de la família reial a l'Índia. Els britànics, alarmats per la consolidació de la Indoxina francesa, van annexionar la resta del país en la tercera guerra anglo-birmana el 1885. L'annexió es va anunciar al parlament britànic com a regal de Cap d'Any a la reina Victòria l'1 de gener de 1886.
Tot i que la dinastia havia conquerit grans extensions de territori, el seu poder directe es limitava a la seva capital i a les fèrtils planes de la vall de l'Irawaddy. Els governants de Konbaung van promulgar dures lleis i van tenir dificultats per combatre les rebel·lions internes. En diversos moments, els estats Shan van retre homenatge a la dinastia Konbaung, però a diferència de les terres Mon, maig van ser controlades directament pels birmans.
Govern La dinastia Konbaung era una monarquia absoluta. Com a la resta del sud-est asiàtic, el concepte tradicional de rei aspirava al fet que Cakravartin (monarques universals) creés el seu propi mandala o camp de poder dins de l'univers Jambudipa, juntament amb la possessió de l'elefant blanc que els permetia assumir el títol de Hsinbyushin o Hsinbyumyashin (Senyor dels elefants blancs), van tenir un paper important en els seus esforços. L'amenaça històrica de les incursions periòdiques i l'ajut de les rebel·lions internes, així com la invasió i imposició de la senyoria dels regnes veïns dels Mon, Tai Shans i Manipuris, van tenir una importància més terrenal.
Divisions administratives El regne es va dividir en províncies anomenades myo (မြို့). Aquestes províncies eren administrades per Myosa (မြို့စား), que eren membres de la família reial o els oficials de més alt rang dels Hluttaw. Recaptaven ingressos per al govern reial, a pagar al Shwedaik (Tresor Reial) en quotes fixes i retenien tot el que quedava. Cada myo es va subdividir en districtes anomenats Taik တိုက်), que contenia grups de pobles anomenats ywa (ရွာ).
Les províncies costaneres perifèriques del regne (Pegu, Tenasserim, Martaban i Arakan) eren administrades per un virrei anomenat Myowun, que era nomenat pel rei i posseïa poders civils, judicials, fiscals i militars. consells provincials (myoyon) amb myo saye (escribes de la ciutat), nakhandaw (receptors d'ordres reials), sitke (caps de guerra), htaunghmu (carceller), ayatgaung (cap del barri) i dagahmu (cap de les portes). Cada província estava dividida en districtes anomenats myo, dirigidas cadascun per un myo ok (si es designava), o per un myo thugyi (si l'oficina era hereditària). El virrei de Pegu va ser ajudat per diversos funcionaris addicionals, incloent-hi un akhunwun (oficial d'ingressos), akaukwun (recaptador de duanes) i un yewun (conservador del port).