Els Jocs Florals de Canprosa és una obra teatral —concebuda com una comèdia en un acte— escrita en català per l'autor i artista barceloní Santiago Rusiñol i Prats, i estrenada el 1902 al Teatre Romea de Barcelona.
Amb aquesta comèdia, Santiago Rusiñol va voler denunciar l'idealisme exaltat dels Jocs Florals de l'època, convertits en instrument propagandístic de l'anomenat aleshores «nou catalanisme». Així, va escriure una paròdia dels Jocs Florals, la qual cosa va acabar convertint-se en un escàndol excepcional. Enric Casasses ho va resumir en una frase: «El 1902 s'estrenen Els Jocs Florals de Canprosa i el món floralesc es posa fet una fúria». El context de forta crispació social, en el qual es va produir aquesta estrena, estava marcat, a més, per l'empresonament de centenars de líders sindicals i d'alguns polítics destacats, com ara, Prat de la Riba.
El 2018, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va presentar una adaptació de l'obra, dirigida per Jordi Prat i Coll, amb direcció musical de Dani Espasa, coreografia de Montse Colomé i escenografia de Laura Clos «Closca».
Sinopsi Ambientada en un envelat de poble luxosament decorat, que pretenia fer olor de poma camosa, l'obra satiritza la celebració dels Jocs Florals, un esdeveniment que l'autor considerava que s'estava convertint en una festa de la política en lloc de ser exclusivament una festa de les lletres, criticant l'abús i la imitació de la poesia catalana per dur-la a fires i casinos. La trama se centra en els preparatius del certamen, on el Jurat (format per mantenedors com el President, Riutort, Tallavent i el Secretari) delibera sobre els premis de l'anyada, que ha estat bona, amb vuit-cents quaranta treballs presentats. A l'escena, es manifesten diverses tensions, incloent-hi el xoc entre el realisme («art mascle, viril, de batzegada i d'empenta») defensat per Joan Dolcet i Sucre, i el decadentisme («art suau, reposat i verge») representat per August Coca i Poncem.
El personatge d'en Ramon, un periodista i expoeta desenganyat, acusa el jurat de rebaixar el valor dels símbols poètics a «quincalla gloriosa» i ven les seves antigues corones de llorer i plomes d'oca guanyades «a pes de glòria» a en Tonet, un jove triomfador, que les vol per posar-les al seu «despatx» o «establiment de poeta». L'obra també explora una crítica de gènere a través de la senyoreta Floresta, una poetessa «d'ideal» que escriu versos tristos i viu de somnis de «guerrers mitjans» i «patges rossos», i la Maria, la promesa d'en Ramon, una noia humil i treballadora que espera ser la reina dels Jocs Florals. La Maria s'avergonyeix de la seva roba, i en Ramon, en un gest «en prosa», paga el seu vestit sense que ella ho sàpiga, fet que la Maria atribueix al seu promès, en Tonet.
El clímax arriba amb l'entrega de la Flor Natural al poeta Anton Pau Pi, per la seva poesia «A l'Ingrata». En contra de les expectatives de la Maria, l'Anton Pau Pi corona la Júlia, una forastera «presumida pretensiosa i cursi», cosa que provoca que la Maria es desmaï de vergonya en braços d'en Ramon. Mentrestant, la pluja d'accèssits i premis extraordinaris (fins i tot un per a la «millor oda a la turbina» o un «cant a la remolatxa») recau de manera aclaparadora en l'August Coca i Poncem, cosa que trenca la paciència del públic. Enmig de l'escàndol monumental, en Ramon agafa la Maria del braç i fuig amb ella cap a la «naturalesa», ja que la flor natural que ella li ha donat «[sic] se mustiga amb aquest aire encongit» de l'envelat. L'obra acaba amb un escàndol fenomenal, crits de «Fora! Fora!» i un parell de dones reclamant un premi per al seu fill, «el bordegàs». El delegat del governador ordena la càrrega dels serenos, i la comèdia finalitza en un caos de garrotades, crits i xiulets, mentre la reina cau del tron. Els presents, malgrat haver estat silenciats, esclaten a cantar Els Segadors, simbolitzant la subversió de la festa poètica en una batzegada política caòtica.
Llista de personatges miniatura|Oriol Genís en primer terme en el paper de president en l'adaptació de Jordi Prat i Coll del 2018. miniatura|Jordi Coll Serra (en el paper de Ramon) i Anna Moliner (en el paper de Maria) en l'adaptació de Jordi Prat i Coll del 2018. A continuació es presenta la llista dels personatges de l'obra de Santiago Rusiñol, amb les descripcions extretes de la peça:
El president: és un poeta veterà de seixanta anys, capaç de resistir encara uns quants anys de Jocs Florals. Se'l considera el «mestre en Gai de Tot» i el «batlle d'això de la poesia». La seva vestimenta consisteix en una levita de viatge, polsosa de tant recórrer diferents pobles. La seva tasca implica presidir nombrosos certàmens en diverses localitats, i els fa semblar «recaders de les Muses» o «ordinaris literaris». Riutort: un crític de quaranta-cinc anys que es distingeix per saber amb certesa «lo que és bo i lo que és dolent», motiu pel qual és requerit pels pobles. El senyor Nofre el defineix com un «burot de versos i vigilant de poetes». Tallavent: de cinquanta anys, és un ferm defensor de les Bases de Manresa. Es considera, juntament amb els altres mantenedors, un «missionista». El secretari: un noi jove del poble que s'ha vist embolicat en el paper de mantenidor. Senyor Nofre: és el jutge de pau que ha organitzat els Jocs Florals amb la creença que són una festa de pau, d'acord amb el seu càrrec. Va seleccionar els mantenedors buscant «les peces de més respecte». Ramon: periodista i antic poeta de trenta anys. Es descriu com un home que s'ha desenganyat dels versaires i ara aprecia la poesia més que mai. És l'enamorat de la Maria, a qui ajuda econòmicament per a pagar-li el vestit de reina, tot i que vol que cregui que ha estat en Tonet. Es burla dels Jocs Florals i dels seus símbols, que creu que han estat abaratits. Al final de l'obra, fuig amb la Maria per trobar la veritable poesia «en plena Naturalesa». Quimet Boladeres: jove de vint-i-dos anys, és aprenent de «company de causa» i porta un llaç amb les quatre barres. Exerceix com a comissionat dels Jocs, formant part de la Junta d'Obsequis. Anima a cantar constantment Els Segadors, tot i que no se sap la lletra. Tonet: és un «senyoret de poble» de vint-i-cinc anys. Vesteix amb roba molt mudada que sembla feta a casa. La Flor Natural que ha guanyat li ha atorgat una gran vanitat. Es defineix com a membre de les «Conferències dels joves solters casadors» i té ambicions de casar-se amb una pubilla. Joan Dolcet i Sucre: poeta que representa el realisme. Està magre, té la veu feble i malaltissa. Defensa l'art «mascle» i «viril», i es considera un «superhome». Guanya el premi de l'Englantina per «Els muntanyencs de muntanya». August Coca i Poncem: poeta decadent. Està gras, gaudeix de molta salut i té la veu «molt mascla». Defensa un art «suau, reposat i verge» i es defineix com a «superdona» per fora. Acumula diversos accèssits i premis extraordinaris. Maria: jove de divuit anys, promesa d'en Ramon. És descrita com una bona noia, tot i que «fa massa cas dels versos». És pobra i ha treballat intensament per pagar el seu vestit. S'il·lusiona amb la idea de ser reina i amb l'amor idealitzat, però en Ramon li fa veure els riscos dels poetes que n'abusen. Senyoreta Floresta Regordosa i Rocamora: poetessa de trenta-cinc anys. Els versos l'han distret del «sant matrimoni». La seva vestimenta és una barreja de «senzillesa de beata i coloraines de cotorra», incloent-hi un vestit de seda que ha sigut negra. Abans d'escriure en llibretes, escrivia les seves penes en «paperines» de fideus. Guanya la Viola amb la poesia «L'aucelleta mística». Júlia: d'edat vint-i-cinc anys, és forastera, presumida, pretensiosa i cursi. Vesteix com si fos per a ser reina. Es casa amb en Tonet per vanitat. És coronada reina dels Jocs, cosa que provoca un escàndol per ser forana.
L'obra està formada per altres personatges i grups:
Anton Pau Pi: poeta guanyador del premi de la Flor Natural amb la composició «A l'Ingrata». Pau Joan Tudó: capellà dels Jocs Florals. Obté un parell de coberts de plata per posar en vers lliure les disset bases de Manresa. Bordegàs: sobrenom del fill de la Dona Primera, un noi «sorrut i ferrenyo», que no és premiat als Jocs, cosa que provoca la indignació de la seva mare. Dona Primera i Dona Segona: dues dones que protesten pels premis. La primera és mare del bordegàs. Un biciclista: jove de vint-i-tres anys, descrit com a «lleuger de cos i de cap». Es queixa de la proliferació dels Jocs Florals a diferents pobles, cosa que li complica la pràctica ciclista i el ball. Pere Catarineu: un altre prevere. Aquest any ha guanyat un premi amb una balada amorosa, a Canprosa obté el tercer accèssit de la Flor Natural amb «El darrer badall». Els bessons (Mansueto i Malèsio Roquerols Pedrosos): dos homes de vint anys cadascun. Guanyen un accèssit a la Viola per «El violer blau». Secundino Payerols: un home «tan vell» que ha de ser ajudat per dos homes per pujar a la tarima. Guanya un tom de diccionari amb «Animals curiosos». Senyora Ramona: anomenada la «reina madre». Comitiva oficial: inclou dos serenos, dos agutzils, el nunci, l'Ajuntament, el jutge de pau (el senyor Nofre), el rector, el coronel, el delegat del governador i el «jutge que no és de pau». Cor d'El Pensil: cor que canta un himne. Els seus membres duen barretina.
Adaptació de Jordi Prat Jordi Prat i Coll, segons ell mateix va explicar, en la seva adaptació de Els Jocs Florals de Canprosa pel TNC, va voler reconduir l'obra de Rusiñol per tal d'oferir un «espectacle musical nostrat», un espectacle de varietats que havia de ser popular i molt eclèctic i que se servís de l'humor i la ironia per poder riure de la pròpia idiosincràsia i jugar amb els arquetips, l'imaginari i la simbologia de Catalunya. Finalment, Prat va aconseguir transformar l'obra de Rusiñol en un musical esbojarrat, amb més de 30 cançons i balls, de la sardana al cuplet i fins i tot cançons d'esplai, que transcorre sota un envelat on pot passar de tot. L'adaptació de l'obra inclou referències de Pitarra, Carles Santos, Berlanga, Els Joglars, Les Teresines, esbarts dansaires, Beyoncé o Pirandello.
El 2018, en la representació de l'obra al Teatre Nacional de Catalunya, van treballar els actors i actrius següents: Clara Altarriba, com Lluïseta; David Anguera, com a Quimet; Albert Ausellé, com el secretari; Rosa Boladeras, com la senyoreta Floresta; Jordi Coll, com a Ramon; Ana Domínguez, com a Raimunda; Francesc Ferrer, com a Tonet; Oriol Genís, com el president; Àngels Gonyalons, com la senyora Ramona; Oriol Guinart, com a Riutort Tallavent; Jordi Llordella, com el mossèn Pere Catarineu; Anna Moliner, com a Maria; Albert Mora, com a Joan Dolcet; Albert Pérez, com el senyor Nofre, August Coca i Poncem; Mireia Piferrer, com la senyora Eulàlia; Kathy Sey, com a Júlia, i Yolanda Sey, com a Núria.
Referències
Vegeu també El carrer Franklin, obra teatral de Lluïsa Cunillé, estrenada al TNC. Islàndia, obra teatral de Lluïsa Cunillé, estrenada al TNC. L'hèroe, obra teatral de Santiago Rusiñol, representada al TNC La casa de les aranyes, obra teatral de Paco Zarzoso, estrenada al TNC.
Bibliografia complementària
Categoria:Obres de teatre representades al Teatre Nacional de Catalunya Categoria:Obres de teatre de Santiago Rusiñol Categoria:1902 a Catalunya