L'antitrinitarisme és una forma de cristianisme que rebutja la doctrina cristiana principal de la Trinitat: la creença que Déu és tres persones diferents que són coeternes, coiguals i indivisiblement unides en un ésser o essència (de la grega ousia). Alguns grups religiosos sorgits durant la reforma Protestant han estat coneguts històricament com a antitrinitaris.
Segons les esglésies que tenen en compte les decisions dels concilis ecumènics, el trinitarisme es va declarar definitivament com a doctrina cristiana als concilis ecumènics del segle IV, la del Primer Concili de Nicea (325), que va declarar la divinitat plena del Fill i el Primer Concili de Constantinoble (381), que declarava la divinitat de l'Esperit Sant.
En termes de nombre de seguidors, les confessions no trinitàries comprenen una petita minoria de cristians moderns. Les més grans confessions cristianes no trinitàries són l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els Pentecostals de la unitat, els Testimonis de Jehovà, Església la llum del món i l'Església ni Crist, tot i que hi ha altres grups més petits, inclosos els Cristadelfs, l’ Església de l'esperança benaurada, Ciència Cristiana, Associació d'Estudiants de la Bíblia, L'Aurora, Església viva de Déu, Assemblees de Jahvé, Església israelita de Déu en Jesucrist, membres de l'Església de Déu Internacional, Unitarisme, cristians universalistes unitaris, The Way International, The Church of God International i l'Església Unida de Déu.
Les opinions no trinitàries difereixen àmpliament sobre la naturalesa de Déu, Jesús i l'Esperit Sant. Diverses filosofies no trinitàries, com l'adopcionisme, el monarquianisme i el subordinacionisme, existien abans de l'establiment de la doctrina de la Trinitat els anys 325, 381 i 431 dC, als Consells de Nicea, Constantinoble i Efes. L'antitrinitarisme fou renovat més tard pels càtars als segles XI al XIII, en el moviment unitari durant la reforma protestant, a l’ època de la Il·lustració del , i en alguns grups sorgits durant el segon gran despertar del .
Creences Els apologistes cristians i altres Pares de l'Església dels segles II i III, havent adoptat i formulat la cristologia del Logos, consideraven el Fill de Déu com l'instrument utilitzat pel Déu suprem, el Pare, per portar la creació a l'existència. Justin Màrtir, Teòfil d'Antioquia, Hipòlit de Roma i Tertul·lià en particular afirmen que el Logos intern de Déu (gr. Logos endiathetos, lat. ) —la seva raó divina impersonal— va ser engendrada tal com va pronunciar Logos (Gr. Logos prophorikos, Lat. ), el Verb personificat, convertint-se en una persona real que s'utilitzarà amb el propòsit de la creació.
Existeixen diverses opinions sobre la relació entre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant.
Aquells que creuen que Jesús no és Déu Totpoderós, ni absolutament igual a Déu, i no el co-etern o co-igual amb el Pare en tot, sinó que era el Fill i Serf subordinat de Déu, l'Àngel més elevat i Fill de Déu que finalment es va convertir en un Home perfecte, el veritable primogènit de Déu abans de les edats, un missatger perfecte enviat de Déu, el profeta més gran d'Israel, i el Messies jueu, o l'humà creat perfecte:
L'adopcionisme (segle II d. C.) sosté que Jesús es va fer diví en el seu baptisme (de vegades associat amb l'Evangeli de Marcos) o en la seva resurrecció (de vegades associat amb Sant Pau i Pastor d'Hermas); Arianisme – Arri (250 o 256-336) creia que el Fill preexistent de Déu va ser creat directament pel Pare, abans de totes les edats, i que estava subordinat a Déu Pare. La posició d'Arri era que el Fill va ser portat endavant com la primera de les creacions de Déu, i que el Pare més tard va crear totes les coses a través del Fill. Arri va ensenyar que en la creació de l'univers, el Pare era el creador últim, subministrant tots els materials i dirigint el disseny, mentre que el Fill treballava els materials, fent totes les coses a voluntat i en el servei de Déu, pel qual a través de [Crist] totes les coses van arribar a existir. L'arrianisme es va convertir en la visió dominant en algunes regions en l'època de l'Imperi Romà, en particular els visigots fins a 589. El Tercer Concili de Sírmium el 357 va ser el punt alt de l'arianisme. La Setena Confessió Ariana (Segona Confessió de Sírmium) va sostenir que tant els homoousios (d'una substància) com els homoiousis (de similar) eren antibíblics i que el Pare és major que el Fill en totes les coses, i que el Pare només és infinit i etern, i que el Logos és el veritable Fill primogènit i servil de Déu que va ser fet carn perfecta pel nostre bé i per la glòria del Pare (aquesta confessió va ser més tard coneguda com la Blasfèmia de Sírmium): «Però com que moltes persones estan preocupades per qüestions sobre el que en llatí s'anomena substantia, però en grec ousia, és a dir, per fer-ho entendre més exactament, quant a coessencial, o el que s'anomena semblant en essència , no s'hauria de mencionar cap d'aquestes coses, ni exposar-les a l'Església, per aquesta raó i per aquesta consideració, que a la Divina Escriptura no hi ha res escrit sobre elles, i que estan per sobre del coneixement i de l'enteniment dels homes.»
Psilantropisme – Els ebionites (segles I a IV d. C.) observaven la llei jueva, negaven el naixement virginal literal i consideraven a Jesús com el Messies jueu i el profeta més gran de Déu solament; Socinianisme – Photinus va ensenyar que Jesús era el Messies sense pecat i redemptor, i l'únic fill humà perfecte de Déu, però que no tenia existència prehumana. Ells interpreten versicles com Juan 1:1 per a referir-se al pla de Déu existent en la ment de Déu abans del naixement de Crist, i que era el pla de Déu que es va fer carn, com l'home perfecte Jesús;
L'unitarisme veu a Jesús com el fill de Déu, subordinat i diferent del seu Pare;
Moltes tradicions gnòstiques sostenien que el Crist és un Eó celestial però no un amb el Pare. Aquells que creuen que el Pare, el Fill ressuscitat i l'Esperit Sant són diferents aspectes d'un Déu, com és percebut pel creient, en lloc de tres persones diferents: Modalisme – Sabellius (fl. c. 215) va declarar que Déu va prendre nombroses formes tant en les Escriptures Hebrees com en les Escriptures Gregues Cristianes, i que Déu s'ha manifestat en tres modes primaris respecte a la salvació de la humanitat. Va sostenir que Pare, Fill i Esperit eren diferents rols exercits per la mateixa persona divina en diverses circumstàncies de la història; per tant, Déu és Pare en la creació (Déu va crear un Fill a través del naixement virginal), Fill en la redempció (Déu es va manifestar com Jesús amb el propòsit de la seva mort en la creu), i Esperit Sant en la regeneració (Esperit de Déu dins del Fill i dins de les ànimes dels creients cristians). En aquest punt de vista, Déu no és tres persones diferents, sinó més aviat una persona que es manifesta de múltiples maneres.David K. Bernard, Oneness and Trinity A.D. 100–300. The Doctrine of God and Ancient Christian Writings. Word Aflame Press, Hazelwood Montana, 1991, p. 156. Els trinitaris condemnen aquesta opinió com una heretgia. El principal crític del sabel·lianisme va ser Tertul·lià, qui va qualificar el moviment de patripassianisme, de les paraules llatines pater per a pare, i del verb sofrir, perquè implicava que el Pare va sofrir en la creu. Va ser encunyat per Tertulià en la seva obra Adversus Praxeas, Capítol I: «Per això Praxeas va fer un doble servei al diable a Roma: va allunyar la profecia, i va portar l'heretgia; va posar a volar el Paráclito, i va crucificar al Pare». El terme homoousion (μοσιοn, literalment el mateix ser) adoptat més tard pel Consell Trinitari Nicè per al seu credo anti-Arian havia estat utilitzat anteriorment pels Sabelians.
Aquells que creuen que Jesucrist és Déu Totpoderós però que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant són en realitat tres Déus totpoderosos diferents amb naturaleses diferents, actuant com un grup diví, units en propòsit Triteisme – John Philoponus, un aristotèlic i monofísisme a Alexandria, a mitjan segle VI, va veure en la Trinitat tres naturaleses, substàncies i deïtats separades, segons el nombre de persones divines. Va buscar justificar aquest punt de vista per les categories aristotèliques de gènere, espècie i individuum. En l'Edat mitjana, Roscelin de Compiègne, el fundador del Nominalisme, va advocar per tres Déus totpoderosos diferents, amb tres naturaleses diferents, que eren un en ment i propòsit, existint junts eternament, interactuant junts des de temps passats, en perfecta cooperació, actuant junts com un grup diví o deïtat sobre l'univers, en la creació i la redempció. I que el Logos va assumir un paper servil, però era igual a poder i eternitat amb l'U, anomenat Pare. Roscellin va dir, no obstant això, com Filopono, que tret que les tres persones siguin tres cap de bestiar (tres coses amb naturaleses diferents), tota la Trinitat ha d'haver estat encarnada. I per tant, ja que només el Logos es va fer carn, les altres dues persones han d'haver tingut naturaleses diferents, separades del Logos, i per tant havien de ser Déus separats i diferents, encara que els tres eren un en l'obra divina i el pla i l'operació. En aquest punt de vista, serien considerats tres Déus en una Deïtat. Aquesta noció va ser condemnada per Anselm de Canterbury.
Aquells que creuen que l'Esperit Sant no és una persona: Binitarisme – Els adherents inclouen aquelles persones a través de la història que creien que Déu és només dues persones coiguals i coeternes, el Pare i la Paraula, no tres. Ells van ensenyar que l'Esperit Sant no és una persona diferent, sinó que és el poder o la influència divina del Pare i del Fill, que emana cap a l'univers, en la creació, i als creients;
dualisme;
Marcionisme Marció (A. C. 110-160) creia que hi havia dues deïtats, una de creació i judici (en la Bíblia hebrea) i una altra de redempció i misericòrdia (en el Nou Testament).
Grups cristians moderns Els cristadelfs sostenen la creença unitària que encara que Jesús és el Fill de Déu, aquest és només un títol relacional cap al Pare que només és veritablement Déu. La personalitat de Crist, per tant, és humana, no divina, (creient que això és necessari per a salvar als humans dels seus pecats). La terminologia del Esperit Sant en la Bíblia s'interpreta com referint-se al poder impersonal de Déu, o al caràcter/ment de Déu (depenent del context). Conferència General de l'Església de Déu (fe abrahàmica). Els cooneyites és una secta cristiana que es va separar dels Dos per Dos el 1928 després de l'excomunió d'Edward Cooney del grup principal; ells neguen la Doctrina del Testimoni Vivent. (en Tagal per Església de Crist) veu Jesús com a humà però dotat per Déu amb atributs que no es troben en els humans ordinaris, tot i que no tenen atributs que es troben en Déu. Sostenen que és la voluntat de Déu adorar Jesús. L'INC rebutja la Trinitat com a heretgia, adoptant una versió de l'unitarisme. Els Testimonis de Jehovà (i altres grups del moviment d'Estudiants Bíblics com els Estudiants Bíblics Associats) ensenyen que Déu Pare és únicament Déu Totpoderós.Watch Tower, octubre 1881, Watch Tower Reprints p. 290 As Recuperat 2009-09-23 , p. 4, Ells creuen que Jesús és la primera i única creació directa de Déu, i que Déu és major que Jesús. Ells contrasten l'adoració de Déu amb la relativa obediència (en el sentit d'homenatge, com a un rei) a Jesús, i consideren a Jesús com el summe sacerdot de Déu i mediador per als éssers humans imperfectes. Ells creuen que Jesús és Miguel i l'''Àngel del Senyor de l'Èxode, i que va deixar el cel per a néixer com un humà perfecte, i després va reprendre la seva identitat pre-humana en el cel, però exaltat a la dreta de Déu. Ells no creuen que l'Esperit Sant és una persona real, però consideren que és la força divina activa de Déu.