miniatura|Ideograma de Seitai El és una activitat cultural sobre la vida i la salut desenvolupada en l'àmbit educatiu., p.11 Fou desenvolupada al Japó per Haruchika Noguchi (1911-1976) cap a mitjans del . La paraula està composta per dos ideogrames: SEI (regulat, coordinat, en ordre) i TAI (cos, organisme), que es pot traduir com «el cos en ordre»., p. 254
El terme «seitai» ja existia en la medicina tradicional xinesa des de fa segles. Però és durant la dècada del 1920 que al Japó es recupera i es fa servir amb uns ideogrames diferents; primer, per Michio Takahashi, un mestre de seitaijutsu i més tard per Haruchika Noguchi a partir de 1943. En el seu desenvolupament tingué rellevància les reunions realitzades per un grup d'experts en diferents àmbits de la medicina tradicional japonesa, anomenat Dainippon Rengo Chiryoshikai, grup que fou liderat per Noguchi.
Seitai, ordenar, organitzar el cos, és la traducció literal del japonès al castellà. Seitai és una manera d'entendre, d'atendre, d'observar i cultivar la naturalesa humana de cada individu; cada ésser viu, d'una manera única i irrepetible. Es centra en conrear i respectar, no dominar ni controlar, la manifestació espontània de la vida que flueix a través del nostre organisme.
El seitai es coneix a Barcelona per la tasca que va fer a partir de 1973 Katsumi Mamine, i a Palma Itsuo Tsuda a partir de 1972.
Antecedents històrics L'origen de la paraula «seitai» està exposada en una obra en japonès de Michio Takahashi, un mestre de seitaijutsu () molt popular a començaments de la dècada del 1920. Michio Takahashi. 正体術 (Seitaijutsu): Tokyo, Taniguchishoten Mallory Fromm ho resumeix així: Segons fonts fiables, el terme «seitai» prové de la medicina clàssica xinesa i és conegut des de fa segles. Al començament del , aquesta paraula era més popular, però amb ideogrames diferents.
Michio Takahashi va utilitzar ja el terme «seitai». L'ideograma per a «sei» és 正, que vol dir, "natural, correcte", tot i que Takahashi l'utilitzà com a verb. Takahashi parla del seitai com a: tadashii karada (正體), «el cos conforme» (correcte/cos adequat). El terme per a cos, karada (), prové del xinès clàssic; aquest fet suggereix que Takahashi volia orientar la seva escola en una línia concreta.
També s'escrivia «seitai» amb l'ideograma 正体, un nou kanji per a escriure «cos» i que li donava un enfocament més modern. Posteriorment aparegué amb la grafia, 正胎, que es pot traduir com a «l'úter conforme». Això va donar lloc al terme seitaijutsu escrit així: 正胎術, que es traduiria com «l'art de l'úter conforme». Més endavant, va derivar cap a 生体, el «cos viu». I, finalment com a 整体, «posar el cos en el millor ordre possible», terme que Noguchi va fer públic l'any 1943. Aquesta escriptura de la paraula «seitai» va esdevenir el referent i actualment és coneguda com a «Seitai Noguchi».
Seitai Noguchi
El que es coneix actualment per seitai, la cultura seitai ha estat desenvolupat per Haruchika Noguchi al Japó després de la Segona Guerra Mundial. Noguchi col·laborà i coordinà un grup de destacats experts en medicines tradicionals del Japó, que es reuniren periòdicament durant la Segona Guerra Mundial.Actualment hi ha molt pocs documents disponibles sobre aquest esdeveniment, però alguns es poden trobar a Biblioteca Nacional de la Dieta del Japó. Inclou un llibre en quatre parts:『整体読本』 “Readings in seitai” publicat cap al 1947 i conté els noms i les especialitats dels membres de l'associació, i una col·lecció:『触手療法講座』“Hands-on therapy seminar” on es recullen textos antics amb seminaris sobre yuki. Yoshida Naoki descriu així la composició d'aquest grup:Naoki, Yoshida (2014). 整体法の成り立ち (Origine de la méthode Seitai). Extractes traduïts del japonès per Mallory Fromm. Abans i després de guerra, existia una organització anomenada Dainippon Rengo Chiryoshikai, sota la direcció de Haruchika Noguchi. Recordo Akiko, la dona de Noguchi, dient-me: «Amb perspectiva, sembla que aquest va ser el període més feliç de la seva vida». De fet, és probable que fos així perquè el seitai sōhō havia arribat a la seva maduresa, de manera que aquest període ha sigut el moment en què la filosofia del seitai ha pres forma.
El grup Dainippon Rengo Chiryoshikai El grup Dainippon Rengo Chiryoshikai estava constituït per individus de primer nivell en el món de la terapèutica tradicional al Japó. El mestre Noguchi no va donar mai noms però, pel que se sap, tots eren membres rellevants, amb ganes de compartir els seus secrets i les tradicions que coneixien. Per a cada tipus de sōhō eren acceptats tan sols els resultats de les experiències basades en el tractament de vint persones o més. D'aquesta manera, els membres presentaven resultats més consistents i, a partir d'aquell moment, el seitai sōhō va ser considerat un mètode terapèutic preferent.
Alguns membres eminents del grup: El famós Mestre Gosaku Nonaka, que podia curar ràpidament les malalties de pell. El Mestre Uzo Nagamatsu, que havia descobert el «punt de Nagamatsu», també anomenat “detox punt” (5è punt de l'abdomen). El Mestre Seiji Miyamawari, conegut per diagnosticar les malalties amb les úniques indicacions que obtenia en tocar el còccix. El Mestre Kazumichi Shibata, fundador del sokushindo, que se centraven en els peus i les mans.És la reflexologia de peus i mans creada pel mestre Shibata. El seu nom significa "el camí que condueix del peu al cor" (soku - SHIN - DO). El Mestre Shinichi Yamada practicava el puraana sōhō [prāṇha sōhō], una tècnica relacionada amb el yukihō.Segons Andreine Bel, el Yukido (愉 気 道) és un tractament realitzat amb les mans que percep les sensacions internes de temperatura, consistència i moviment per, d'aquesta manera, comprendre i facilitar les capacitats d'autoregeneració del propi cos. Se situa en la cruïlla de dos enfocaments complementaris: el seitai de Noguchi (整体) i el "reboutage".
Sembla que hi havia també el mestre Ryotaro Kajima que va inventar 978 tècniques (sōhō), dels quiropràctics i dels acupuntors, i era un mestre que viatjava a peu pels pobles de pescadors de tot Japó, tot investigant sobre el soseihō, una tècnica de reanimació tradicional.
Noguchi els anomenava els seus «col·legues» tot i que entrava en competició amb ells. Chiwaki Matsumoto, del Reigaku Dōjō, és el mestre que va exercir la influència més important sobre el mestre Noguchi. Hi havia també Kyotsuki Matsubara que va descobrir el katsugen undō. Es pot distingir clarament la traça de Michio Takahashi, el fundador del seitaijutsu, un altre mestre que va precedir Noguchi.
El mestre Noguchi, a partir de la seva sensibilitat, va anar incorporant entre els detalls tècnics que aquests altres mestres compartien. Incorporava elements a partir dels efectes observables per, a continuació, aplicar-los en el desenvolupament del seitai sōhō. Es pot dir que aquesta és la història menys coneguda del seitai.
Aquesta llista hauria de ser completada amb Keizo Hashimoto, inventor del Sōtai (操体), i Tsunezo Ishii, creador de la mètode del «ki viu» del qual Noguchi reconeixia haver-se inspirat molt.Sōtai (Wikipedia anglesa)Noguchi, Haruchika (n.d.). The road I walked. Revue Gekkan Zensei des années 1960. Tokyo: Zensei. La teràpia d'aquest últim està molt connectada amb el katsugen undō:Extret de la viquipèdia japonesa i traduït al francès par Mallory Fromm. Tsunezo Ishii (1875- ?) era un gran general de l'exèrcit japonès. Jubilat l'any 1923, va tornar d'Amèrica després d'haver servit a l'ambaixada japonesa. Va formar el Seiki Kenkyujo (Living Ki Research Institute). Aquest institut havia per a objectiu d'utilitzar els poders de guariment del ki per a una «teràpia d'auto-reforçament del ki viu» ( seiki jikyō ryōhō). Va publicar tres llibres sobre aquesta teràpia l'any 1925 Utilitzava el sistema nerviós per despertar el moviment espontani.
La perspectiva de Noguchi Haruchika Noguchi, havia estudiat de manera autodidacta molts mètodes terapèutics orientals i occidentals. Però el Seitai Noguchi no només es recolza en el coneixement de mètodes terapèutics o en observacions relacionades amb la salut, sinó també en ensenyaments del Tao i el Zen. Tanmateix, als anys cinquanta, quan ja tenia uns quaranta anys, va decidir de renunciar a l'enfocament terapèutic. Itsuo Tsuda, escriptor i filòsof que va estudiar amb ell, descriu aquest canvi de perspectiva de la següent manera: «Quan ell [H. Noguchi] aconseguia curar l'estómac dèbil d'algú, el pacient es posava a menjar sense mesura i tornava però amb mal al fetge; era un simple traspàs, un canvi de malaltia. La gent es posaven a fer disbarats sense tenir en compte les necessitats del seu organisme, amb la idea que n'hi havia prou amb anar a veure Noguchi per posar-se bé. Esdevenia el reparador dels errors comesos pels seus pacients. S'havia establert un grau important de dependència. Quan s'absentava per anar de viatge, els seus pacients estaven neguitosos i emmalaltien. Tractant de treure les crosses dels pacient, ell mateix era una altra crossa, però aquesta vegada encara més gran. Llavors és quan arribà a desenvolupar el concepte de Seitai, perquè la gent pogués caminar amb els seus propis peus. Cal aprendre a servir-se del propi cos.»
El Seitai descansa sobre el postulat de Noguchi que el cos té una capacitat natural per reequilibrar-se de manera que s'assegura el seu bon funcionament. En el cas contrari, perd aquesta capacitat quan s'utilitza de manera poc adequada; perd sensibilitat (desensibilitza), o esdevé apàtic. El Seitai té l'objectiu de restaurar aquesta sensibilitat i aquestes capacitats d'autoregulació o reequilibri.
Segons Haruchika Noguchi, a força de buscar una vida més fàcil o de buscar protegir-se per aconseguir una bona salut, el cos es va afeblint: Tots els animals viuen rebent els canvis externs com a estímuls, i s'adapten a ells. Adaptar-se significa viure modificant la forma o les funcions del cos perquè aquest s'acomodi a l'entorn. Només l'ésser humà considera que és sa el fet de viure adaptant l'entorn a les seves necessitats. Per aquesta raó, fa constantment esforços per alterar aquest entorn. Per arribar aquí més ràpidament, he vingut en cotxe, però si d'això en fem una activitat diària acomodada, les nostres cames es van afeblint gradualment i com s'afebleixen, tindrem més iniciatives per a evitar l'esforç de caminar. Hi ha també l'aliment: hem trobat maneres perquè sigui més digerible, fent-lo bullir, o rostir, o amanir-lo. Però si llavors no els bulls, o els rosteixes ja penses que és serà difícil de menjar; i si l'aliment no és molt digerible, l'estómac trobarà que li costa, perquè l'estómac s'ha adaptat també a aquesta situació.[] Així cada vegada que adaptem l'entorn a nosaltres mateixos, sorgeix la necessitat de fer noves millores per facilitar la digestió i ens debilitem encara més […] Però això no vol dur que haguem perdut la nostra facultat natural, no es per això que ens afeblim.»
Segons aquesta concepció, la salut és considerada d'una manera particular: la malaltia no és més que el símptoma d'un cos que tracta de restablir el seu equilibri, i esdevindrà una malaltia crònica quan els recursos per restablir la salut falten o estan obstaculitzats. Haruchika Noguchi en parlava així «Si us fa mal, fa mal, oi? Si fa mal és perquè les forces del cos s'uneixen, s'activen les connexions de tot el cos i es repara la lesió. El dolor, la febre alta i la diarrea són activitats de recuperació del cos.»
Pràctiques Seitai Seitai Sōhō