La guerra de Càndia, també coneguda com a guerra de Creta, fou un conflicte bèl·lic entre la República de Venècia i els seus aliats, els Cavallers de Malta, els Estats Pontificis, voluntaris francesos i els pirates de Mani contra l'Imperi Otomà i els Estats de Barbaria. Les hostilitats es produïren entre el 1645 i el 1669, i es va desenvolupar a Creta i en la mar Mediterrània, i va acabar amb una victòria otomana.
El Regne de Càndia Després de la conquesta de Constantinoble en la Quarta Croada, Bonifaci I de Montferrat intentà d'aprofitar la reputació i relacions del seu llinatge per tal de ser nomenat nou emperador romà d'Orient, però els venecians el varen vetar, car creien que això reduiria la seva influència a l'Orient. Per tant, un cavaller de la croada, Balduí IX de Flandes fou coronat com a Balduí I de Constantinoble mentre que Bonifaci fundà el Regne de Tessalònica i s'apoderà de Creta en 1204. Durant un temps fou dominada pel genovès Enrico Pescatore, però el 1207 la República de Venècia es va fer amb el domini de l'illa en 1207 i el 1212 es va establir un virregnat conegut com a Regne de Càndia.
Situació dels països abans de la guerra miniatura|L'imperi otomà en 1639, poc abans de la mort de Murat IV A principis del segle XVII, l'Imperi Otomà havia perdut la combativitat del segle anterior a causa de repetides rebel·lions. Mustafà I és deposat per Osman II, jove enèrgic que és conscient que l'Estat necessita reformes urgents, però quan vol reorganitzar als geníssers provoca una rebel·lió, és fet presoner i escanyat el maig de 1622. Mustafa I torna al poder, però mor l'any 1623.El Mundo Moderno, p.563.
El successor de Mustafa I és Murat IV, que només té 12 anys, fet que agreuja l'anarquia. Els Grans Visirs no tenen autoritat, les tropes es rebel·len, a Anatòlia comença una guerra civil i l'Imperi safàvida envaeix Mesopotàmia i entra a Bagdad. L'any 1632, el sultà es fa càrrec personalment del govern, reprimeix les rebel·lions, imposa la seva voluntat a l'exèrcit i derrota als safàvides recuperant Tabriz i Bagdad.El Mundo Moderno, p.564. Murat IV mor l'any 1640 i el seu successor va ser Ibrahim I, un boig cruel i llibertí que abans de ser assassinat l'any 1648 va posar en perill tota l'obra de Murat IV.
Per a la República de Venècia, el és un segle de decadència. Havent ja acceptat la supremacia naval turca, Venècia es va esforçar a mantenir la seva activitat comercial observant una acurada neutralitat cap als seus veïns més poderosos: Espanya, l'Imperi Otomà, i França. Venècia va quedar eclipsada econòmicament per la riquesa d'Espanya i el seu imperi colonial, així com per la gran expansió comercial ultramarina d'Anglaterra i els Països Baixos, basada en les rutes ultramarines de l'oceà Atlàntic que disminueixen greument la influència comercial de Venècia, reduïda a un Mediterrani menys ric i on ha de rivalitzar amb altres grans poders. Aconsegueix preservar la seva independència, però en ocupar un lloc destacat en el nord d'Itàlia, en la mar Adriàtica i en el Mediterrani Oriental es veu obligada a mantenir un fort exèrcit i una important flota. Aquest esforç resulta esgotador per a la república en sofrir una forta decadència comercial fruit de la disminució de la seva flota mercant, la pirateria i la competència de les potències atlàntiques. Encara que segueix sent un centre comercial actiu (vidrieries, sederies, etc.), els seus mercats es veuen cada vegada més limitats a les possessions venecianes.
Desencadenant de la guerra L'eunuc Sunbullú, governador de l'harem, havia comprat una esclava jove i bella, la qual va tenir un fill al mateix temps que la sultana favorita que va donar a llum al primogènit d'Ibrahim I. Sunbullú va aconseguir obtenir per a la seva esclava l'ocupació de mestressa de llet, i ella va saber guanyar-se tant la voluntat del sultà que es va dir que volia més al fill de l'esclava que al seu propi.Història de la República de Venècia, p.431. Un dia en què el sultà i l'eunuc passejaven junts pels jardins del serrall amb els dos nens, la sultana es va acostar i ensenyant el seu fill, va dir enfellonida a Ibrahim I:
miniatura|Ibrahim I, obra de John Young. Ibrahim, enfuriat, va llançar al príncep a una cisterna, de la qual el van treure amb una cicatriu al front.Història de la República de Venècia, p.431. Sunbullú, que temia la venjança de la sultana, va partir amb la seva esclava i el seu fill sota pretext d'emprendre una peregrinació a la Meca, però la guàrdia que l'acompanyava va ser atacada per sis galeres malteses.Història de la República de Venècia, p.431. Sunbullú va morir en el combat. Els maltesos van creure haver-se apoderat de l'hereu al tron otomà, i el petit esclau va ser tractat amb els majors honors. L'esquadra maltesa, després de la seva victòria, es va dirigir a Càndia, on els venecians la van rebre amb tots els honors. Aquesta rebuda va ser el pretext del qual es va valer Ibrahim per declarar la guerra a Venècia.
La guerra El 30 d'abril de 1645, una gran armada d'unes 150 galeres i que transportava a 50.000 soldats, va sortir dels Dardanels i es va dirigir a Negroponte, al comandament del capità paixà Yussuf. Des d'allí va posar rumb cap a la badia de Pilos i cap a Khanià.Història de la República de Venècia, p.433. El 24 de juny de 1645 la flota turca va entrar a la badia de Cogna, a 30 km de Khanià, i l'endemà marxen les tropes cap a la ciutat. Els habitants de la ciutat es terroritzaren davant l'imprevist perill que els amenaçava, ja que s'havia guardat molt bé el secret d'aquesta expedició, i Venècia va dubtar fins a l'últim moment de les intencions del Sultà Ibrahim.Història de la República de Venècia, p.433.
Al nord-est de Khanià, en una petita illa, hi havia dos forts venecians distant entre ells una milla. Un va ser ocupat sense oposició en trobar-se abandonat. L'altre fort estava ocupat només per seixanta homes. El capità venecià Biagio Giuliani va preferir volar el fort abans que rendir-ho, matant a 500 otomans.Història de la República de Venècia, p.459. La presa d'aquests forts va obrir el port de Khanià a l'entrada de les galeres otomanes. El dia 27 de juny les tropes otomanes van començar l'excavació de trinxeres i van desembarcar l'artilleria. Venècia no esperava aquesta agressió otomana. El senat venecià, una vegada assabentat del risc que es corria, va disposar una lleva de tropes extraordinària. Va manar al governador de Khanià, Andrés Cornaro, que mobilitzés les seves milícies i les combinés amb la flota que es trobava estacionada a Suda a les ordres d'Antonio Capello. També es va enviar una flota de 24 galeres al comandament de Tommaso Morosini per bloquejar els Dardanels. Mentrestant, el setge de Khanià anava bé per als otomans. Després de repetits assalts, el 27 de juliol els assetjadors es van establir en el bastió de Sant Demetri i del 6 al 17 d'agost van llançar tals atacs que la guarnició veneciana es va veure obligada a capitular.Història de la República de Venècia, p.435. Segons la capitulació, es va estipular que els habitants sortirien lliurement de la ciutat, emportant-se amb ells els efectes més valuosos.
miniatura|Mapa de Creta. Amb la victòria a Khanià els otomans es van apoderar de 360 peces d'artilleria i van aconseguir una base per a les seves operacions a l'illa. Mentrestant els venecians es preparaven per a la guerra. Van rebre vint galeres d'Espanya, els Estats Pontificis, Toscana i Malta. No obstant això, Mazzarino va faltar a la seva paraula de posar a la disposició de Venècia tota la seva flota i només va enviar dos brulots.Història de la República de Venècia, p.438. Amb aquestes embarcacions la flota veneciana sumava cent galeres i es van posar al comandament de Gerónimo Morosini, que va buscar una trobada contra la flota otomana, però aquesta va defugir la confrontació directa, per la qual cosa els venecians es van acontentar amb saquejar Modó, Patres i Coró. El capità Silahdar Yusuf Pasha, gendre d'Ibrahim I, va ser executat per un atac de còlera del sultà.Història de la República de Venècia, p.439.
L'any 1646 els otomans, després d'apoderar-se de Kisamo, Cladisso i Apricorno, van atacar la ciutat de Réthimno, que va caure després de quaranta dies de setge. Això va fer que els venecians acusessin Juan Capello d'apatia i el condemnessin a un any de presó, substituint-lo per Giovanni Bautista Grimani.Història de la República de Venècia, p.440. Aquest mateix any Ali-Bey, governador de Lecca, va atacar als venecians a Dalmàcia. L'expedició va anar malament per als turcs perquè els morlacs es van revoltar i van servir d'auxiliars als venecians. En aquesta expedició Venècia va perdre Zadar, Merlza Vodizza, Rasanza, Torretta i Novi Grad, però els otomans van perdre les ciutats de Macarsca, Iacinizza, Zemonico, Polisana i Succovar, a més del suport de la població local.
Bloqueig dels Dardanels El 26 de maig de 1646 a la desembocadura de l'estret dels Dardanels la flota otomana del Kapudan Kara Musa Pasha, va intentar derrotar la flota veneciana de Tommaso Morosini, que estava bloquejant els Dardanels. Després de set hores, la flota otomana es va retirar de nou a l'estret. Diversos vaixells turcs van resultar danyats, però cap es va perdre.
Mehmet IV va succeir al seu pare Ibrahim I quan va ser deposat el 8 d'agost de 1648.
Setge de Càndia miniatura|El setge de Càndia. L'any 1648 va començar malament per als venecians. Una tempesta va enfonsar vint-i-vuit de les seves naus. No obstant això, uns dies després Bernardo Morosini va arribar amb la seva flota fins a Istanbul desafiant als otomans. Una flota otomana al comandament de Fazli Bajá va sortir al seu pas, però va ser posada en fugida.Història de la República de Venècia, p.442. Tropes otomanes van posar setge a la ciutat de Càndia, entre el 5 i el 20 de maig van acabar el fossat de circumval·lació i van aixecar cinc bateries dirigides contra els principals baluards de la ciutat.Història de la República de Venècia, p.442. El 3 de juliol, els turcs van llançar un atac simultani per diverses bretxes mentre feien volar una mina.Història de la República de Venècia, p.442. Quan els otomans es trobaven ja dins de la ciutat, un contraatac llançat per Leonardo Mocenigo va aconseguir desallotjar-los de la ciutat. La falta de subministraments va obligar a Gazi Hüseyin Pasha a aixecar el setge de Càndia per un breu espai de temps.
Els 3.000 supervivents de batalla de Focea i la flota otomana arribaren a Càndia reforçant als assetjadors.Historia de la República de Venecia, p.444. Es van llançar diversos atacs contra la ciutat, penetrant en ella, però tots van ser finalment rebutjats. Les tropes otomanes, veient que ja havien mort en el setge 6.000 turcs, es van amotinar i Gazi Hüseyin Pasha va haver d'aixecar una altra vegada el setge deixant només un cos d'observació.
Guerra naval A principis de 1649 l'almirall venecià Giacomo da Riva tenia la missió de vigilar els moviments de l'armada otomana amb la seva flota de 19 naus, nombre insuficient per realitzar la missió amb efectivitat. Va observar una flota de 65 galeres, 6 galiasses i diverses naus a la qual no va poder bloquejar. Pensant que eren reforços per al setge de Càndia, va decidir seguir la flota turca que va fondejar en l'antic port de Focea. Riva va voler aprofitar l'avantatge que li donava el que la flota otomana estigués ancorada i la va atacar el 12 de maig de 1649. A la batalla de Focea, els venecians van aconseguir capturar una nau i una galera i van calar foc a 3 galiasses, 2 galeres i 9 naus. Les baixes venecianes van ser molt menys importants, però Riva es va retirar abans d'aconseguir una victòria total, i la resta de l'armada turca es va poder reagrupar i arribar a Creta. La flota veneciana, al comandament de la qual es trobava Alvise Mocenigo i que comptava amb una flota de 24 galeres, 6 galiasses i 28 naus, va tornar a bloquejar el pas dels Dardanels i durant dos anys cap nau turca va poder travessar-ho.