El Titan IV va ser una família de vehicles de llançament pesant que va desenvolupar Martin Marietta i va ser operat per les Forces aèries dels Estats Units del 1989 al 2005. Els llançaments van ser efectuats des de la Estació de la Força Aèria de Cap Canaveral, i la Base de la Força Aèria de Vandenberg
El Titan IV va ser l'últim de la família de coets Titan, desenvolupat originalment per la companyia Glenn L. Martin el 1958. Es va retirar el 2005 a causa del seu alt cost d'operació i preocupacions pels seus combustibles tòxics, i es va substituir pels vehicles de llançament Atlas V i Delta IV sota el programa EELV. El llançament final (B-30) des de Cap Canaveral es va produir el 29 d'abril de 2005, i el llançament final des de Vandenberg es va produir el 19 d'octubre de 2005. Lockheed Martin Space Systems va construir els Titan IV a prop de Denver, Colorado, sota contracte amb el govern dels Estats Units.
Dos Titan IV són actualment exposats al Museu Nacional de la Força d'Aire dels Estats Units dins Dayton, Ohio i el Evergreen Aviation and Space Museum a McMinnville, Oregon.
Identificació dels tipus El IV A (40nA) feia servir revestiments d'acer als coets auxiliars de combustible sòlid, el IV B (40nB) feia servir un revestiment de materials compostos (el SRMU).
El tipus 401 feia servir un Centaur com a 3a etapa, tipus 402 feia servir un IUS. L'altre 3 tipus (sense 3es etapes) eren 403, 404, i 405:
El tipus 403, per més càrregues menys pesants a òrbites més altes, per llançaments des de Vandenberg. http://www.astronautix.com/t/index.html El tipus 404, per càrregues pesants a òrbites baixes, per llançaments des de Vandenberg. El tipus 405, per més càrregues menys pesants a òrbites més altes, per llançaments des de Cap Canaveral.
Descripció de vehicle esquerra|miniatura|LR91-AJ-11 motor de coet injector i cambra de combustió El Titan IV va ser desenvolupat per proporcionar capacitat assegurada per llançar càrregues de classe Transbordador espacial per la Força Aèria. El Titan IV podria ser llançat sense etapa superior, Etapa Superior Inercial (IUS), o una etapa superior Centaur.
El Titan IV es compon de dos coets de combustible sòlid de grans dimensions i propulsor central de dos fases de combustible líquid. Pel propulsor central es van fer servir combustibles no criogènics (emmagatzemables a temperatura ambient), per ambdues etapes van utilitzar Aerozine 50 com a combustible i Tetraòxid de dinitrogen com a oxidant. Aquests propulsors són hipergols, és a dir, al entrar en contracte entren en ignició i són líquids líquids a temperatura ambient, aquest fet fa que les parets dels tancs de combustible no requereixin d'aïllant. Això permetia que el coet estigués en preparat pel llançament durant grans períodes sense que els combustibles s'evaporin, però ambdós químics són extremadament tòxics i perillosos pel medi ambient.
El Titan IV podria ser llançat tant de la costa est dels Estats Units com de la oest: SLC-40 o 41 a la Estació de la Força Aèria de Cap Canaveral a la SLC-4E, a la Base de la Força Aèria de Vandenberg. Els llançaments a òrbites polars s'efectuaven des de Vandenberg, amb més altres llançaments que tenen lloc a Cap Canaveral.
Característiques generals Constructor: Lockheed-Martin Astronauticsalt=Bottom of two rocket nozzels and a partial view of the engines' pipes and machinery|miniatura|Motor de la primera etapa del Titan IVMotors: Etapa 0 dos motors de combustible sòlid. Etapa 1 Un LR87-AJ-11 de combustible líquid. Etapa 2 Un LR91-AJ-11 de combustible líquid. Les etapes superiors opcionals van incloure el Centaur i Inertial Upper Stage. Sistema de guiatge: Un sistema de guiatge basat en el giroscopi d'anell làser fabricat per Honeywell. Empenyiment: Etapa 0: 7,56 MN per motor a l'enlairament. Etapa 1:el LR87-AJ-11 proporciona de mitjana 2,44 MN Etapa 2:el LR91-AJ-11 proporcionava de mitjana 467 kN (0,467 MN). Etapa 3 opcional: Centaur 147 kN (0,147 MN) i la Inertial Upper Stage fins 185 kN (0,185 MN) . Longitud: Fins a 62 m. Capacitat de càrrega: Fins a 21.700 kg a òrbita terrestre baixa Fins a 5.800 kg a una òrbita geosíncrona Fins a 17.600 kg a una òrbita baixa polar. Segons la 3a etapa escollida tenia diferents capacitats fins a una òrbita geosíncrona: Amb etapa superior Centaur 5.800 kg Amb Inertial Upper Stage 2.380 kg Carenat: Fabricant: McDonnell Douglas Sistemes Espacials Co Diàmetre: 5,1 m Longitud: 17, 20, 23, o 26 m Pes: 4989, 5443, 5896, o 6350 kg Disseny: 3 seccions d'estructura isogrid d'Alumini Pes màxim a l'enlairament: Aproximadament 1,000,000 kg Cost: Aproximadament entre 250 i 350 milions de dòlars, depenent damunt configuració de llançament. Data de posada en servei: juny 1989 Llocs de llançament: Cap Canaveral AFS, i Vandenberg AFB.
Història alt=Interactive 3D model of the Titan IV|miniatura|274x274px|Model 3D interactiu del Titan IV, conjunt sencer (esquerre) i explosionat (dreta). La família de coets Titan va ser establerta al octubre de 1955 quan la Força Aèria va atorgar a la Glenn L. Martin Company (més tard Martin-Marietta, ara part de Lockheed Martin) un contracte per construir un míssil balístic intercontinental (SM-68). El resultant Titan I era el primer MBI de dos trams dels Estats Units i va complementar l'MBI d'Atles com el segon MBI d'emmagatzematge soterrani vertical a un silo. Ambdues etapes del Titan vaig utilitzar RP-1 i oxigen líquid mentre propulsors.
Una versió posterior del Titan, el Titan II, era una evolució de dues etapes del Titan I, però era molt més potent i de combustibles diferents. Designat com LGM-25C, el Titan II era el míssil més gran desenvolupat per les USAF en aquell temps. El Titan II va haver-hi novament va desenvolupar motors que van utilitzar Aerozine 50 i tetraòxid de dinitrogen, hipergols, aquesta combinació permetent el Titan II ser enmagatzemat a punt per llançar. El Titan II va ser el primer Titan utilitzat com a llençador espacial.
El desenvolupament del Titan III, que ja era únicament un llençador espacial, va començar al 1964, resultant en el Titan IIIA, finalment seguit pel Titan IV-Un i IV-B.
CELV A mitjans dels anys vuitanta el govern dels Estats Units es va preocupar per que el Transbordador espacial, dissenyat per llançar tot tipus de càrregues i reemplaçar tota la resta de coets no tripulats, no seria fiable prou per les aplicacions militars i classificades. Al 1984 Sota Secretari de la Força d'Aire i Director de la Oficina Nacional de Reconeixement (NRO) Pete Aldridge decidit per adquirir Vehicles de Llançament Consumibles Complementaris (CELV) per deu llançaments de NRO; el nom prové de l'expectativa del govern que els coets "complementarien" el transbordador. Més tard es va rebatejar Titan IV, el coet només portaria tres càrregues militars amb les etapes Centaur i s'enlairaria exclusivament del Cap Canaveral a la LC-41.Day, Dwayne A. "The spooks and the turkey" The Space Review, 20 November 2006. Tanmateix, el accident del transbordador espacial Challenger al 1986 va causar una dependència renovada en sistemes de llançament consumible, amb això el programa Titan IV es va expandir significativament. Al temps de la seva introducció, el Titan IV era el més gran i més versàtil vehicle de llançament consumible utilitzat per les USAF.
El programa post-Challenger va afegir les versions de Titan-IV amb l'Inertial Upper Stage (IUS) o cap etapa superior, va augmentar el número de vols i va reformar la plataforma LC-40 de Cap Canaveral per l'ús del Titan-IV. All1991, gairebé quaranta llançaments van ser planificats i un nou i millorat motor de coet sòlid amb un recobriment amb materials compostos, més lleuger, va ser introduït.
Cost del programa Al 1990, es va calcular el cost total per l'adquisició de 65 vehicles Titan-IV durant un període de 16 anys, el qual ascendia a 18300 milions de dòlars (l'equivalent a 36300 milions de dòlars de 2021).
Llançament de la sonda Cassini–Huygens L'octubre de 1997, un Titan IV-B va llançar Cassini–Huygens, un parell de sondes enviades a Saturn. Va ser l'únic ús d'un Titan IV per un llançament que no fos pel Departament de Defensa. Huygens va aterrar a Tità al 14 de gener de 2005. Cassini es va quedar orbitant al voltant de Saturn. La missió va acabar damunt 15 de setembre de 2017 quan l'aeronau va ser maniobrada per que reentrés a l'atmosfera de Saturn.
Retirada del servei Mentre era una clara millora sobre el Shuttle, el Titan IV era car i poc fiable. Al 1990s,també creixia preocupacions de seguretat sobre els seus combustibles tòxics. El Vehicle de Llançament Consumible Evolucionat (EELV) programa va resultar en el desenvolupament de l'Atlas V, Delta IV, i Delta IV Heavy, el qual va reemplaçar al Titan IV i un seguit d'altres sistemes de llançament. Els nous EELVs va eliminar l'ús de hipergols, va reduir costos, i és molt més versàtil que el, però a l'actualitat és desafiat per les noves empreses espacials comercials com SpaceX, el qual va introduir a coets reutilitzables com el Falcon 9 durant la dècada del 2010.
Exemplars supervivents Al 2014, el Museu Nacional de la Força d'Aire dels Estats Units, va començar un projecte per restaurar un Titan IV-B. Aquest esforç va resultar exitós, obrint l'exhibició el 8 de juny del 2016. La resta de peces que han sobreviscut són en exhibició al Evergreen Aviation and Space Museum, incloent les etapes de nucli i parts dels motors de combustible sòlid. http://www.spacearchive.info/news-2006-09-26-laafb.htm
Historial de llançaments