va ser una artista visual estatunidenca, considerada com una de les retratistes amb més personalitat del . És considerada com una artista provocadora per la seva ambició de retratar psicològicament les seves "víctimes" a traves del nu. Va viure la major part de la seva vida a Nova York, a les zones del Greenwich Village, el Harlem hispà i l'Upper West Side de Manhattan i va retratar amics, amants, familiars, veïns i algunes de les personalitats del món de l'art de la ciutat.
Les seves pintures tenen un ús expressionista de línies i color, agudesa psicològica i intensitat emocional. El seu treball representa a les dones a través d'una mirada femenina, il·lustrant-les com a conscients de l'objectivació dels homes i els efectes desmoralitzadors de la mirada masculina. El seu treball contradiu i desafia les representacions nues tradicionals i objectivades de dones pels seus antecessors masculins. Va ser anomenada com "una de les més grans retratistes del segle XX" per Barry Walker, curador de l'art modern i contemporani del Museu de Belles Arts de Houston, que va organitzar una retrospectiva de la seva obra en 2010."Alice Neel" , BBC, Retrieved November 13, 2014.
Biografia Vida primerenca Va néixer el 28 de gener de 1900 en Merion Square, Pennsylvania. El seu pare era George Washington Neel, comptable del Ferrocarril de Pennsylvania, i la seva mare era Alice Concross Hartley Neel."Biography" , Aliceneel.com, Retrieved August 6, 2014. A mitjan 1900 la seva família es va mudar a la ciutat rural de Colwyn, Pennsylvania. Era el quart de cinc nens amb tres germans i una germana. Els seus germans van ser nomenats Hartley, Albert, Lillian, Alice i George Washington Jr. El seu germà major, Hartley, va morir de diftèria poc després de néixer. Tenia només vuit anys. Va ser criada en una família de classe mitjana recta durant un temps en què hi havia poques expectatives i oportunitats per a les dones. La seva mare li havia dit: "No sé el que esperes fer en el món, només ets una noia".
El 1918, després de graduar-se de l'escola secundària, va prendre l'examen de la funció pública i va obtenir una posició d'alta remuneració que li va permetre ajudar els seus pares. Després de tres anys de treball, prenent classes d'art a la nit a Filadèlfia, el 1921 es va inscriure en el programa de belles arts a l'Escola de Disseny per a Dones de Filadèlfia (ara Moore College of Art & Design)."Biography - 1920s" , AliceNeel.com, Retrieved August 6, 2014. En els seus treballs d'estudiant va rebutjar l'impressionisme, l'estil popular en aquell moment, i en el seu lloc va abraçar l'Escola Ashcan del Realisme. Es creu que aquesta influència provenia d'una de les figures més prominents de l'Escola Ashcan, Robert Henri, que també va ensenyar a l'Escola de Disseny per a Dones de Filadèlfia. A la Philadelphia School of Design for Women (ara el Moore College of Art and Design) va guanyar esment honorable en la seva classe de pintura pel Premi Francisca Naiade Balano dos anys consecutius. El 1925 va rebre el Premi Kern Doge per a la Millor Pintura en la seva classe de vida. Es va graduar a l'Escola de Disseny per a Dones de Filadèlfia el 1925. Neel sovint va dir que ella va triar assistir a una escola per a totes les nenes per a no ser distreta del seu art per les temptacions del sexe oposat.
Cuba El 1924, va conèixer a Carlos Enríquez, un pintor cubà de classe alta, a l'escola d'estiu de Chester Springs dirigida per la Pennsylvania Academy of the Fine Arts. La parella es va casar l'1 de juny de 1925, en Colwyn, Pennsylvania. Aviat es va traslladar a l'Havana per a viure amb la família d'Enríquez. A l'Havana, va ser abraçada per la creixent avantguarda cubana, un conjunt de joves escriptors, artistes i músics. En aquest entorn, va desenvolupar els fonaments de la seva consciència política i el seu compromís per a tota la vida amb la igualtat. Més tard va dir que va tenir la seva primera exposició en solitari a l'Havana, però no hi ha dates ni ubicacions per a confirmar-ho. El març de 1927, Neel va exposar amb el seu marit en el 12è Saló de Belles arts. Aquesta exposició també va incloure a Eduardo Abela, Víctor Manuel García Valdés, Marcelo Pogolotti i Amelia Peláez, tots ells part del Moviment Cubà Avantguarda Durant aquest temps, va tenir set servents i va viure en una mansió.
Dificultats personals, temes per a l'art La filla de Neel, Santillana, va néixer el 26 de desembre de 1926 a l'Havana. El 1927, no obstant això, la parella va tornar als Estats Units per a viure a Nova York. Just un mes abans del primer aniversari de Santillana, va morir de diftèria. El trauma causat per la mort de Santillana va infondre el contingut de les pintures de Neel, establint un precedent per als temes de maternitat, pèrdua i ansietat que van impregnar el seu treball durant la seva carrera. Poc després de la mort de Santillana, va quedar embarassada del seu segon fill. El 24 de novembre de 1928, Isabella Lillian (anomenada Isabetta) va néixer a Nova York. El naixement d'Isabetta va ser la inspiració per a la obra Well Baby Clinic, un desolador retrat de mares i bebès en una maternitat que recorda més a un manicomi que a una guarderia.
A la primavera del 1930, Carlos havia donat la impressió que anava a l'estranger a buscar un lloc per viure a París. En canvi, va tornar a Cuba, emportant-se Isabetta. Durant l'absència d'Enriquez, Neel va subarrendar el seu apartament a Nova York i va viatjar per treballar a l'estudi dels seus amics i companys de pintura Ethel V. Ashton i Rhonda Myers.
Plorant la pèrdua del seu espòs i filla, Neel va sofrir una crisi nerviosa massiva, va ser hospitalitzada i va intentar suïcidar-se. Va ser ingressada a la sala de suïcidis de l'Hospital General de Filadèlfia. Considerada estable gairebé un any després, Neel va ser alliberada del sanatori el 1931 i va tornar a la casa dels seus pares. Després d'una àmplia visita de la seva amiga Nadya Olyanova, Neel va tornar a Nova York.
Era de la depressió Allí Neel va pintar als personatges locals, incloent a Joe Gould, qui va descriure el 1933 amb múltiples penis, la qual cosa va representar el seu ego inflat i "autoengany" sobre qui era i les seves ambicions incomplides. La pintura, una estranya supervivent de les seves primeres obres, s'ha mostrat en la Tate Modern.
Durant la depressió, Neel va ser una de les primers artistes a treballar per a l'Administració d'Obres de Progrés.Hoban, Phoebe. "Portraits of Alice Neel's Legacy" , The New York Times, Retrieved August 6, 2014. A la fi de 1933, se li van oferir 30 dòlars per setmana per a participar en el Projecte d'Obres Públiques d'Art (PWAP) durant una entrevista en el Museu Whitney d'Art Americà. Ella havia estat vivint en la pobresa. Mentre va participar en el PWAP i en el Projecte Federal d'Art, el seu treball va obtenir cert reconeixement en el món de l'art. Mentre estava inscrita en aquests programes governamentals va pintar amb un estil realista i els seus temes eren principalment escenes de carrer de l'època de la depressió i pensadors i líders comunistes. Algunes d'aquestes persones van ser la Mare Bloor, el poeta Kenneth Fearing i Pat Whalen. Va tenir una aventura amb un home anomenat Kenneth Doolittle que era un addicte a l'heroïna i un mariner. El 1934, va prendre 350 de les seves aquarel·les, pintures i dibuixos. En aquest moment, el seu espòs Carlos va proposar reunir-se, encara que al final la parella no es va reunir ni va presentar oficialment el divorci."Biography - 1930s" , AliceNeel.com, Retrieved August 6, 2014.
El seu món estava format per artistes, intel·lectuals i líders polítics del Partit Comunista, tots ells subjectes de les seves pintures. El seu treball va glorificar la subversió i la sexualitat, representant escenes capritxoses d'amants i nus, com una aquarel·la que va fer el 1935, Alice Neel i John Rothschild en el bany, que va mostrar als dos nus orinar. En la dècada de 1930, va guanyar reputació com a artista, i va establir una bona posició dins del seu cercle d'intel·lectuals del centre i líders del Partit Comunista. Encara que mai va ser membre oficial del Partit Comunista, la seva afiliació i simpatia amb els ideals del comunisme van romandre constants. En la dècada de 1930, es va mudar al Harlem espanyol i va començar a pintar als seus veïns, específicament dones i nens.
Retrats nus femenins L'estiu de 1930 va ser un període en la seva vida que va descriure "com un dels més productius" perquè va ser quan va pintar els seus primers nus femenins. Va ser durant el temps en què es va sentir més vulnerable a causa de la pèrdua dels seus fills i la separació del seu marit. Aquella tardor va sofrir una crisi nerviosa i va haver de ser institucionalitzada. Els seus temes van canviar; va passar de pintar retrats de gent comuna, família, amics, estranys i crítics d'art coneguts a nus femenins. El nu femení en l'art occidental sempre havia representat una "Dona" com a vulnerable, anònima, passiva i sense edat i l'objecte per excel·lència de la mirada masculina. No obstant això, els seus nus femenins contradeien i satiritzaven la noció i els estàndards del cos femení". Per aquest marcat contrast amb aquesta idea idealista prevalent de com el cos femení ha de ser retratat en l'art, els historiadors de l'art creuen que ella va ser capaç d'alliberar a les seves filles d'aquesta ideologia dominant que al seu torn els va donar una identitat i poder. A través del seu ús de "línia expressiva, paleta vibrant i intensitat psicològica", Neel no va descriure el cos humà d'una manera realista; va ser la manera en què va ser capaç de capturar i dignificar el punt de vista psicològic i intern dels seus residents el que va fer que els retrats fossin realistes. Per aquesta raó, molts crítics d'art avui descriuen als nus femenins de Neel com a retrats veraços i honestos, encara que en aquest moment les obres eren controvertides en el món de l'art perquè qüestionaven el paper tradicional de les dones. Neel sovint va pintar dones en interacció social o en espais públics, desafiant greument les "Esferes de la feminitat" que la majoria de les dones artistes del existien i treballaven dins. En altres paraules, es creu que Neel va desafiar les normes del rol de la dona en la llar i en la vida quotidiana de les seves pintures.