fou una escriptora i poetessa francesa cèlebre pel seu talent literari.
Era filla de la coneguda Sophie de la Valette Gay (Sophie Gay) i va ser coneguda al principi amb el nom de Delfina Gay. A l'edat de disset anys va dirigir a l'Acadèmia Francesa un treball en vers sobre Le dévouement des médecins français et de soeurs de charité dans la peste de Barcelone, i poc després va celebrar en sentides estrofes diversos esdeveniments que van excitar la simpatia general com La mort de Napoleó, La mort del general Foy, etc., el que li valgué el nom de Musa de la pàtria. El 1824 va publicar, amb el títol dEssais poètiques, una col·lecció de les seves produccions, Carles X de França li va assenyalar una pensió de 1.500 francs del seu peculi particular. El 1831, quan estava en l'apogeu de la seva bellesa i renom literari, es va casar amb Emile de Girardin, i va escriure després diverses novel·les cèlebres i algunes comèdies. El mèrit d'haver introduït a la premsa la secció de la crònica amena pertany a Girardin.
En efecte, va començar el 1836 a col·laborar a La Presse, diari fundat pel seu marit. A fi d'entretenir als lectors del diari amb alguna cosa diferent als sempiterns articles polítics, va començar a publicar amb el títol de Chroniques els seus graciosos articles sobre assumptes seriosos o alegres, importants o baladins, sobre personatges coneguts o individus anònims, sent l'estil sempre enginyós amb rivets ora humorístics, ora satírics. Girardin va imprimir a aquest gènere un caràcter que va seguir durant molts anys. Les seves Lettres parisiennes (1843), signades amb el pseudònim Vicomte de Lannay, són veritables models d'enginy, elegància i agudesa; amb gràcia, aparentment frivola, van dirigits els precisos dards, de manera que molts d'aquests articles contribueixen a il·lustrar els usos i costums de l'època. Sainte-Beuve va escriure a proposit del nou gènere: A més de les produccions citades, se li deuen: Les soeurs de Sainte-Camille, poema que aconseguí un premi; Hymne à Sainte Geneviéve (1825); La visión de Jeanne d'Arc; Le retour; Palerme; Le dernier jour de Pompei; La Queté en faveur des Grecs; Epître á la Chambre; Diatribe contre le général Cavainac, y altres obres poètiques.
Entre les seves novel·les i narracions citarem: Le lorgnon (1831); Contes d'une vieille á ses neveux (1832); Le marquis de Pontanges (1835); La canne de M. de Balzac (1836); Margueritte (1853); Il faut no jouer avec la douleur (1855); La croix de Berny (en col·laboració con Mery, J. Sandeau y Teófilo Gautier), etc.
Per al teatre va escriure: L'école des journalistes (1840); Judith (1843); Cléôpatre (1847); C'est la faute du mari (1851); Lady Tartufe (1853); La joie fait peur (1854), i Le chapeau d'un horloger (1855), obres que van aconseguir molt d'èxit, a excepció de la primera que va ser prohibida per la censura: Una altra comèdia seva, Une femme qui déteste són mari, no va ser representada fins després de la mort de Girardin. Els millors literats de la seva època només van tenir elogis per a aquesta il·lustre escriptora. Les seves Ouvres complètes es van publicar el 1861 en sis volums.
Bibliografia Enciclopèdia Espasa Volum núm. 26, pàg. 171. ()
Categoria:Poetes francesos del segle XIX Categoria:Persones d'Aquisgrà Categoria:Morts a París Categoria:Morts de càncer d'estómac Categoria:Escriptors de Rin del Nord-Westfàlia Categoria:Poetes alemanys del segle XIX Categoria:Escriptors alemanys morts al segle XIX Categoria:Escriptors alemanys nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors francesos morts al segle XIX Categoria:Nascuts el 1804