miniatura|"Чеченская молитва" (oració txetxena) de Mikhaïl Ievstàfiev representa un home txetxè resant durant la batalla de Grozni el 1995. miniatura|Un camp de refugiats per a ruandesos desplaçats al Zaire després del Genocidi de Ruanda de 1994. Un conflicte ètnic és un conflicte entre dos o més grups ètnics enfrontats. Si bé l'origen del conflicte pot ser polític, social, econòmic o religiós, els individus en conflicte han de lluitar expressament per la posició del seu grup ètnic dins la societat. Aquest criteri final diferencia el conflicte ètnic d'altres formes de lluita.
Les explicacions acadèmiques sobre els conflictes ètnics generalment es poden classificar en una de les tres escoles de pensament, primordialista, instrumentista o constructivista. Recentment, diversos politòlegs han defensat explicacions de dalt a baix o de baix a dalt per als conflictes ètnics. El debat intel·lectual també s'ha centrat en si hi ha més conflictes ètnics des del final de la Guerra Freda, i en la idea de maneres de gestionar els conflictes, a través d'instruments com el consociacionalisme i la federalització.
Causes Sovint es diu que els moviments rebels s'organitzen al voltant de l'ètnia perquè els grups ètnics són més propensos a ser perjudicats, més capaços de mobilitzar-se i més propensos a enfrontar-se a desafiaments de negociació difícils en comparació amb altres grups. Les causes del conflicte ètnic són debatudes per politòlegs i sociòlegs. Les explicacions acadèmiques oficials generalment cauen en una de les tres escoles de pensament: primordialista, instrumentista i constructivista. La investigació més recent es basa en les tres escoles.
Primordialistes Els defensors dels relats primordialistes argumenten que "[e]tnies i nacionalitats existeixen perquè hi ha creences tradicionals sobre allò que es considera primordial com característiques biològiques, i especialment la ubicació territorial". Els relats primordialistes es basen en forts llaços de parentiu entre membres dels grups ètnics. Donald L. Horowitz sosté que aquest parentiu "fa possible que els grups ètnics pensin en termes de semblances familiars".
Clifford Geertz, un estudiós fundador del primordialisme, afirma que cada persona té una connexió natural amb els seus parents. Amb el temps i a través de conflictes repetits, els llaços essencials amb la pròpia ètnia s'uniran i interferiran amb la relació que hi hagi amb la societat civil. En conseqüència, els grups ètnics sempre amenaçaran la supervivència dels governs civils però no l'existència de nacions formades per un grup ètnic. Així, quan es consideren des d'una perspectiva primordial, el conflicte ètnic en una societat multiètnica és inevitable.
Diversos científics polítics argumenten que les causes que originen els conflictes ètnics no impliquen l'ètnia per se, sinó factors institucionals, polítics i econòmics. Aquests estudiosos argumenten que el concepte de guerra ètnica és enganyós perquè condueix a una conclusió essencialista que certs grups estan condemnats a lluitar entre ells quan, de fet, les guerres que es produeixen entre ells sovint són el resultat de decisions polítiques.
A més, els relats primordialistes no tenen en compte les variacions espacials i temporals de la violència ètnica. Si aquests "odis antics" sempre bullen sota la superfície i estan a l'avantguarda de la consciència de la gent, aleshores els grups ètnics haurien d'estar constantment atrapats en la violència. Tanmateix, la violència ètnica es produeix en esclats esporàdics. Per exemple, Varshney assenyala que tot i que Iugoslàvia es va trencar a causa de la violència ètnica als anys noranta, havia gaudit d'una llarga pau durant dècades abans que l'URSS s'enfonsés. Per tant, alguns estudiosos afirmen que és poc probable que les diferències ètniques primordialistes per si soles causessin l'esclat de la violència als anys noranta.
Els primordialistes han reformulat la hipòtesi dels "odis antics" i s'han centrat més en el paper de la naturalesa humana. Petersen argumenta que l'existència de l'odi i l'animositat no ha d'estar arrelada a la història perquè tingui un paper en la configuració del comportament i l'acció humana: "Si l'"odi antic" significa un odi que consumeix els pensaments quotidians de grans masses de persones, llavors l'argument dels "odis antics" s'hauria de rebutjar de seguida. Tanmateix, si l'odi es concep com un "esquema" format històricament que guia l'acció en algunes situacions, llavors la concepció s'hauria de prendre més seriosament".
Instrumentistes Anthony Smith assenyala que el relat de l'instrumentista "va tenir protagonisme als anys seixanta i setanta als Estats Units, en el debat sobre la persistència ètnica (blanca) en el que se suposava que havia estat un gresol efectiu". Aquesta nova teoria buscava explicar la persistència com a resultat de les accions dels líders comunitaris, "que utilitzaven els seus grups culturals com a elements de mobilització massiva i com a electorats en la seva competició pel poder i els recursos, perquè els trobaven més efectius que les classes socials". En aquesta explicació de la identificació ètnica, l'ètnia i la raça es veuen com a mitjans instrumentals per assolir fins particulars.
Si l'ètnia és una percepció fixa o no és un element crucial en els relats dels instrumentistes. A més, els estudiosos d'aquesta escola generalment no s'oposen a la visió que la diferència ètnica juga un paper en molts conflictes. Simplement afirmen que la diferència ètnica no és suficient per explicar els conflictes.
La mobilització massiva dels grups ètnics només pot tenir èxit si hi ha diferències ètniques latents que s'han d'explotar, en cas contrari els polítics ni tan sols intentarien fer apel·lacions polítiques basades en l'ètnia i es centrarien en apel·lacions econòmiques o ideològiques. Per aquestes raons, és difícil descartar completament el paper de les diferències ètniques inherents. A més, els empresaris ètnics, o les elits, podrien tenir la temptació de mobilitzar grups ètnics per obtenir el seu suport polític en els estats en democratització. Els teòrics instrumentistes destaquen especialment aquesta interpretació en estats ètnics en què un grup ètnic es promou a costa d'altres ètnies.
A més, és probable que la mobilització de masses ètniques es vegi afectada per problemes d'acció col·lectiva, especialment si les protestes ètniques poden conduir a la violència. Els estudiosos instrumentistes han intentat respondre a aquestes mancances. Per exemple, Russell Hardin argumenta que la mobilització ètnica s'enfronta a problemes de coordinació i no d'acció col·lectiva. Assenyala que un líder carismàtic actua com a punt focal al voltant del qual s'uneixen els membres d'un grup ètnic. L'existència d'aquest actor ajuda a aclarir les creences sobre el comportament dels altres dins d'un grup ètnic.
Constructivistes Un tercer conjunt de teories, constructivista, subratlla la importància de la naturalesa construïda socialment dels grups ètnics, basant-se en el concepte de comunitat imaginada de Benedict Anderson. Els defensors d'aquest relat assenyalen Ruanda com a exemple perquè la distinció tutsi / hutu va ser codificada pel poder colonial belga a la dècada de 1930 partint dels termes utilitzats per referir-se a la propietat del bestiar, les mesures físiques i els registres de l'església. Sobre aquesta base es van emetre targetes d'identitat, i aquests documents van tenir un paper clau en el genocidi de 1994.
No obstant això, alguns argumenten que aquesta visió constructivista de les divisions ètniques no explica bé les diferències locals i regionals en la violència ètnica. Per exemple, Varshney destaca que a la dècada de 1960 "la violència racial als EUA es va concentrar molt a les ciutats del nord; les ciutats del sud, tot i que estan intensament polititzades, no van tenir disturbis".
Els estudiosos han combinat elements de les tres principals teories sobre els conflictes ètnics: primordialista (que veu les identitats ètniques com antigues i fixes), instrumentalista (que veu les identitats ètniques com eines utilitzades per obtenir avantatges) i constructivista. Per exemple, en el llibre "The Geography of Ethnic Violence", Monica Duffy Toft mostra com els patrons d'assentament, les identitats construïdes socialment, els líders carismàtics, i altres factors poden portar els grups a la violència, fins i tot quan això els perjudica.
Aquesta investigació aborda problemes complexos que són difícils d'explicar utilitzant només enfocaments primordialistes, instrumentistes o constructivistes. Com assenyala Varshney, "els essencialistes purs i els instrumentistes purs ja no existeixen".
Resolució institucional Diversos estudiosos han intentat sintetitzar els mètodes disponibles per a la resolució, gestió o transformació d'un determinat conflicte ètnic. John Coakley, per exemple, ha desenvolupat una tipologia dels mètodes de resolució de conflictes que han estat emprats pels estats, que enumera com: indigenització, acomodació, assimilació, aculturació, transferència de població, alteració de límits, genocidi i suïcidi ètnic. John McGarry i Brendan O'Leary han desenvolupat una taxonomia de vuit mètodes macropolítics de regulació de conflictes ètnics, que els estats utilitzen sovint en combinació entre ells.John McGarry and Brendan O’Leary (1993) 'Introduction: The macro-political regulation of ethnic conflict', in John McGarry and Brendan O’Leary (eds.) The Politics of Ethnic Conflict Regulation: Case Studies of Protracted Ethnic Conflicts, London: Routledge, p. 1-40 Inclouen una sèrie de mètodes que consideren clarament moralment inacceptables.
Amb l'interès creixent en l'àmbit dels conflictes ètnics, molts analistes polítics i politòlegs van teorizar possibles resolucions i van fer un seguiment dels resultats de la implementació de polítiques institucionals. Com a tal, les teories sovint se centren en quines institucions són les més adequades per abordar els conflictes ètnics.
Consociacionalisme El consociacionalisme és un acord de repartiment de poder que incorpora els líders dels grups ètnics al govern de l'estat central. Cada nació o grup ètnic està representat al govern mitjançant un suposat portaveu del grup. A l'acord de repartiment del poder, cada grup té poders de veto en diferents graus, depenent de l'estat en particular. A més, la norma de representació proporcional és dominant: cada grup està representat al govern en un percentatge que reflecteix la presència demogràfica de l'ètnia a l'estat. Un altre requisit, per a Arend Lijphart, és que el govern ha d'estar format per una "gran coalició" de líders ètnics que suposa un enfocament de dalt a baix per a la resolució de conflictes.
En teoria, això condueix a l'autogovern i la protecció del grup ètnic. Molts estudiosos sostenen que com que la tensió ètnica esclata en violència ètnica quan el grup ètnic és amenaçat per un estat, els poders de veto haurien de permetre al grup ètnic evitar amenaces legislatives. Sovint, Suïssa es caracteritza com un estat consociacionalista d'èxit.
Un exemple recent de govern de consociació és el govern bosnià després del conflicte que es va acordar als Acords de Dayton el 1995. Es va triar una presidència tripartita i ha de tenir un croat, un serbi i un bosnià. Els presidents actuen per torns com a primer executiu durant 8 mesos durant 4 anys. Molts han acreditat aquest compromís d'un govern de consociació a Bòsnia per la fi de la violència i la pau de llarga durada següent.