Luceafărul (originalment escrit Luceafĕrul; representat de manera diferent com "L'estrella del matí", "L'estrella del vespre", "El Vesper", "L'estrella del dia" o "Lucifer") és un poema narratiu de l'autor romanès Mihai Eminescu.
Es va publicar per primera vegada el 1883, fora de Viena, per expatriats romanesos a Àustria-Hongria. Generalment es considera l'obra mestra d'Eminescu, un dels majors assoliments de la literatura romanesa, i una de les darreres fites de la poesia romàntica europea. En una família o "constel·lació" de poemes, va trigar deu anys a concebre Eminescu, la seva forma final va ser editada en part pel filòsof Titu Maiorescu. Durant aquest procés creatiu, Eminescu va destil·lar folklore romanès, temes romàntics i diversos elements bàsics del mite indoeuropeu, arribant d'un conte de fades versificat a una mitopeia, una autoreflexió sobre la seva condició de geni i una il·lustració de la seva filosofia de amor.
L'ésser celestial homònim, també anomenat "Hiperió", és àmpliament identificat com l'alter ego d'Eminescu; que combina elements d'àngels caiguts, daimonis, íncubes, però no és ni maliciosa ni intencionadament seductora. La seva missió diària al firmament queda interrompuda per les luxúries crides de la princesa Cătălina, que li demana que "planegi cap avall" i es converteixi en el seu company. És persuadit per ella per renunciar a la seva immortalitat, que requeriria l'aprovació d'un tercer protagonista, el Demiürg. L'estrella del matí busca el demiürg a la vora de l'univers, però només rep una revelació de la irrellevància de la humanitat. En la seva breu absència, la princesa és seduïda per un company mortal. Quan torna al seu lloc al cel, Hiperió entén que el Demiürg tenia raó.
Luceafărul gaudeix de la fama no només com una obra mestra poètica, sinó també com una de les darreres obres completades i llegides públicament per Eminescu abans de la seva debilitant malaltia mental i hospitalització. Ha perdurat en la memòria cultural tant com a objecte d'un escrutini crític com un fort favorit del públic. Entre els seus traductors a diversos idiomes hi ha figures com Günther Deicke, Zoltán Franyó, Mite Kremnitz, Leon Levițchi, Mate Maras, Corneliu M. Popescu, David Samoylov, Immanuel Weissglas, Todur Zanet i Vilém Závada. El poema va deixar un llegat clar a les obres literàries de Mircea Eliade, Emil Loteanu, Alexandru Vlahuță i, possiblement, Ingeborg Bachmann. També ha inspirat els compositors Nicolae Bretan i Eugen Doga, així com diversos artistes visuals.
Estructura Luceafărul s'obre com un conte de fades típic, amb una variació de "hi havia una vegada" i una breu representació del seu personatge femení, una "donzella meravellosa", l'únic fill d'una parella reial; només es mencionarà el seu nom, Cătălina. una vegada, a la 46a estrofa del poema. Se li mostra esperant impacient la caiguda de la nit, quan mira l'estrella del matí: Din umbra falnicelor bolți
Ea pasul și-l îndreaptă
Lângă fereastră, unde-n colț
Luceafărul așteaptă.
Privea în zare cum pe mări
Răsare și străluce,
Pe mișcătoarele cărări
Corăbii negre duce.Des de sota el fosc refugi del castell,
La seva manera silenciosa va anar,
Cada vespre al seient de la finestra
On va assistir Lucifer.
I en secret, sense fallar mai,
Ella va observar el seu ritme amable,
On els vaixells dibuixaven el seu camí sense camí
A través de la cara de l'oceà. - traducció de Corneliu M. Popescu,citat a Kenneth Katzner, Les llengües del món , pàg. 113. Londres, etc.: Routledge, 2002.
Hiperió percep la seva atenció i mira cap enrere i, tot i que és una entitat no física, també comença a desitjar la seva companyia. Lliscant per la seva finestra quan ella dorm, ell acaricia la Cătălina mentre somia amb ell. En un moment com aquest, ella es queixa perquè "llisqui sobre un raig" i es converteixi en la seva promesa. Instat per aquesta ordre, l'estrella del matí es llança a si mateix cap al mar, ressorgint com un "jove just", o "bonic cadàver amb ulls vius".
Tornant a Cătălina mentre està desperta, Hiperió proposa que fugin als seus "castells de corall" al fons del mar; això fa horroritzar a la princesa, que expressa la seva negativa a una perspectiva "sense vida" i "extraterrestre", tot i que encara apareix enlluernada per les seves mirades d'àngel. Tanmateix, al cap de pocs dies torna a somiar amb l'Estrella del Matí i demana inconscientment que "planegi cap avall". Aquesta vegada, se li presenta una criatura de foc, oferint-li a Cătălina un lloc a la seva residència celestial. Torna a expressar la seva negativa i compara la nova forma d'Hiperió amb la d'un daimon. En aquesta forma reiterada, la seva negativa diu: — „O, ești frumos, cum numa-n vis
Un demon se arată,
Dară pe calea ce-ai deschis
N-oi merge niciodată [...]”"Ets tan guapo com dormint
Pot ser un d[a]emon;
No obstant això, mai agafaré i guardaré
El camí que em mostres". - traducció de Leon Levițchi, a Prickett, pàg. 237 (utilitzant "dimoni"); a Săndulescu, pàg. 16 (té "dimoni").
A Cătălina no li interessa adquirir la immortalitat, però li demana que s'uneixi al regne mortal per "renéixer en el pecat"; Hiperió està d'acord i, amb aquesta finalitat, abandona el seu lloc al firmament per buscar el demiürg. Això li requereix viatjar a la vora de l'Univers, cap a un buit còsmic. Un cop allà, el Demiurg es riu de la seva petició; informa a Hiperió que l'experiència humana és inútil i que esdevenir humà seria un retorn a "l'úter ventre d'ahir". Ordena a Hiperió tornar al seu lloc celestial, dient-li obliquament que alguna cosa "reservada" a la Terra demostrarà el punt.
De fet, mentre faltava Hiperió, Cătălina s'havia trobat cortejada, després seduïda lentament, per una "cortesa" pàgina cortesana, Cătălin. El "tràgic desenllaç del poema assigna a cadascun dels tres amants la seva pròpia esfera amb fronteres impossibles de transgredir".Prickett, p. 231 Mentre reprèn el seu lloc al firmament, Hiperió veu la feliç parella Cătălin i Cătălina. Ella mira enrere i el crida, però només com a testimoni i encant de la sort del seu nou amor. Les dues darreres estrofes mostren a Hiperió tornant a les seves activitats silencioses i autoabsorbides: Dar nu mai cade ca-n trecut
În mări din tot înaltul
— „Ce-ți pasă ție, chip de lut,
Dac-oi fi eu sau altul?
Trăind în cercul vostru strâmt
Norocul vă petrece,
Ci eu în lumea mea mă simt
Nemuritor și rece.”Però ell ja no, com ahir,
Caus al mar;
"Què t'importa, oh forma d'argila,
Si sóc jo o ell?
Vius acompanyat de bondat
En el teu ple estret,
Mentre que en el meu món sense límits em sento
Tant freds inmortals com morts". - traducció de Levițchi, a Prickett, pàg. 249; a Săndulescu, pàg. 25.
Història de la publicació Com va assenyalar l'editor Perpessicius, durant la guerra es va estendre una llegenda urbana "més absurda", segons la qual Eminescu havia escrit el poema al tren nocturn que el portava a Bucarest.Perpessicius, p. 274, 290, 317, 434 De fet, existeixen diversos esborranys del poema, alguns sempre que la peça acabada. Perpessicius les considera "tipus autònom" i, el 1938, va optar per publicar-les com a peces separades al seu company de l'obra d'Eminescu,Perpessicius, p. 297, 388 amb el filòleg Petru Creția que les anomenava "constel·lació Luceafărul ". El seu component més reconeixible és Fata-n grădina de aur ("Noia al jardí de l'or"), escrit ca. 1873, quan Eminescu era a Berlín. Va ser el Ottava rima versió del folklore romanès prosa peça recuperada per la Silèsia Richard Kunisch i publicat en 1861 Das Mädchen im Garten goldenen.Caracostea, p. 36, 45–74, 77–80, 90, 96–132, 137–139, 196–197; Perpessicius, p. 207–210, 232–233, 276–278, 297. See also Bucur, p. 454–458; Culianu, p. 73–74; Gerota, p. 378–379; Kernbach, p. 325; Lovinescu (1943), p. 211–212; Marin, p. 45–46 La font es va identificar crípticament com "el K. alemany". als quaderns d'Eminescu, i la informació bibliogràfica va ser composta per Moses Gaster.Caracostea, p. 49–50, 105
Porcions senceres del poema posterior també apareixen en una altra peça del període. Anomenat Peste codri stă cetatea ("Sobre els boscos que hi ha una ciutat"), representa breument la princesa somiant amb la seva triada, l'Estrella del Matí.Perpessicius, p. 217–219 Eminescu va fer diversos discrets retorns als seus esborranys, afegint el tema central de l'Hiperió com un geni incomprès i, finalment, a l'abril de 1882 es va fer públic amb Legenda Luceafĕrului ("Llegenda de l'estrella del matí").Perpessicius, p. 200, 207–208, 241–242, 246, 276–278. See also Caracostea, p. 124–149, 172–195 Va ser a Bucarest com a convidat de la societat Junimea, on va llegir la variant el 17 d'abril; després va treballar estretament amb el seu doyen Titu Maiorescu, que el va ajudar amb una visió crítica. Durant aquests intercanvis, l'obra va adquirir la seva celebrada estrofa final.Perpessicius, p. 104, 208, 241–242, 273–274, 277–278 Va seguir una segona lectura el 24 d'abril, quan, en els seus diaris, Maiorescu va enregistrar la "bella llegenda" simplement com a Luceafărul.Lovinescu (1943), p. 196–197, 212; Perpessicius, p. 241
Maiorescu va recolzar l'obra i la va promoure amb lectures públiques tant a Bucarest com a Buftea, que van durar fins al gener de 1883, i van assistir Eminescu, Petre P. Carp, Alexandru B. Știrbei i Ioan Slavici.Lovinescu (1943), p. 69–70, 197, 212. See also Constantinescu, p. 33 Publicat per primera vegada a Almanachulŭ Societăţii Academice Socialŭ-literare România juna, difosa per la colònia romanesa de Viena a l'abril de 1883, que es va recollir a l'agost per la tribuna Junimist, Convorbiri literare.Perpessicius, p. 262, 265, 273, 278, 353, 382, 383; Săndulescu, p. 25. See also Caracostea, p. 124, 215–216; Lovinescu (1943), p. 230 En algun moment d'aquest interval, Eminescu havia caigut malalt malalt i va ser enviat a un asil d'Oberdöbling perquè el tractés. Cap al novembre de 1883, quan començava a treballar en una primera edició dels poemes recopilats d'Eminescu, Maiorescu va decidir retallar quatre estrofes —les que detallaven les negociacions entre Hiperió i Demiurg—, en un esforç per millorar el flux.Perpessicius, p. 71, 264–265, 271–273, 278, 351, 353–354, 374. See also Caracostea, p. 215–218; Lovinescu (1943), p. 230 Això va desconcertar els redactors posteriors: en el seu propi volum, Garabet Ibrăileanu va mantenir l'omissió, però va incloure la part que faltava com a apèndix,Perpessicius, p. 374 mentre el doctor Mazilu dubtava entre les versions en la cerca d'un Luceafărul "ideal" i "purificat".Bucur, p. 381–382
Amb 392 línies en la seva versió completa, Luceafărul alterna tetràmetre iàmbic i trimèter iàmbic. Aquest és un vell patró en la poesia romanesa, havent estat observat per exemple en Dosoftei preàmbul 's per Erofili,Ion C. Chițimia, "Școala ardeleană. Începuturile literaturii române moderne", in Alexandru Dima, Ion C. Chițimia, Paul Cornea, Eugen Todoran (eds.), Istoria literaturii române. II: De la Școala Ardeleană la Junimea, p. 25. Bucharest: Editura Academiei, 1968 i es descriu pel crític Alex. Ștefănescu com a "lapidari, enunciatiu, solemne en la seva senzillesa". La seqüenciació rítmica ha creat un dilema de llarga data sobre la pronunciació prevista dHiperió : mentre que la fonologia romanesa comuna afavoreix Hypérion, el text suggereix que Eminescu va utilitzar Hyperión.Calotă, p. 12–15 La llicència artística també apareix en el pleonasme aparent, amb el qual Cătălina fa senyal a Hiperió: Cobori în jos, luceafăr blând ("Descendir cap avall, suau estrella del matí"). Alguns exegets d'Eminescu veuen aquí una tensió intel·lectual sobre la separació entre els regnes, incomplida per la "descendència divina a la humanitat", o la repetició que s'associa amb l'encantament.
Temes i al·lusions