miniatura|La Gran Stupa de Sanchi, situada a Sanchi, Madhya Pradesh, és un santuari budista a l'Índia. miniatura|El temple Mahabodhi, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és un dels quatre llocs sagrats relacionats amb la vida de Buda, i particularment amb l'assoliment de la Il·luminació El primer temple va ser construït per l'emperador indi Aixoca al , i el temple actual data del segle V o VI dC. És un dels primers temples budistes construïts íntegrament en maó, encara en peu a l'Índia, de finals del període Gupta. miniatura|Estàtua de Buda tallada a la roca a Bojjanakonda a prop d'Anakapalle de Visakhapatnam, Andhra Pradesh. miniatura|Antics monestirs budistes a prop del lloc monumental de Stupa Dhamekh a Sarnath. miniatura|Fidels fent puja a una de les coves budistes d'Ellora. La història del budisme a l'India sorgeix al voltant de l'antic Regne de Magadha (ara a Bihar, Índia), i es basa en els ensenyaments del Buda Gautama que va ser considerat com a " Budeïtat " ("El despertat". "). Tot i que la doctrina budista sosté que hi havia altres Budes abans que ell, el budisme es va estendre més enllà de Magadha durant la vida de Buda.
Amb el regnat de l'emperador Aixoca, durant l'Imperi Màuria, la comunitat budista es va dividir en dues branques: la Mahāsāṃghika i la Sthaviravāda, cadascuna de les quals es va estendre per l'Índia i alhora es va separar en nombroses subsectes. En els temps moderns, existeixen dues branques principals del budisme: el Theravāda a Sri Lanka i el sud-est asiàtic, i el Mahāyāna a tot l'Himàlaia i l'Àsia Oriental. La tradició budista de Vajrayana a vegades es classifica com a part del budisme Mahāyāna, però alguns estudiosos consideren que és una branca completament diferent.
La pràctica del budisme com a religió diferenciada i organitzada va perdre influència després del regnat de Gupta (vers el ), i l'últim estat que el va donar suport, l'Imperi Pala, va caure al segle XII. Va ser desafiat per l'augment de la popularitat de l'hinduisme i l'augment de la influència sociopolítica dels brahmans. A finals del , havia desaparegut en gran part amb l'excepció de la regió de l'Himàlaia i les restes aïllades a parts del sud de l'Índia. No obstant això, des del , els renaixements moderns del budisme a l'Índia comprenen la Societat Maha Bodhi, el moviment budista Dalit i el moviment Vipassana. També hi ha hagut un creixement del budisme tibetà amb l'arribada de la diàspora tibetana després de l'annexió xinesa del Tibet el 1950/1951. Segons el cens de 2011, a l'Índia hi ha 8,4 milions de budistes (el 0,70% de la població total)
Rerafons Gautama Buda Buda va néixer a la ciutat de Kapilvastu dins el grup ètnic Shakya anomenat Suddhodana. Va emprar les pràctiques sramanes d'una manera específica, denunciant l'ascetisme extrem i la concentració- meditació única, que eren pràctiques sramanes. En canvi, va propagar un camí mitjà entre els extrems de l'autocomplaença i l'automortificació, on l'autocontrol i la compassió són elements centrals.
Segons la tradició, tal com es registra al Cànon Pali i als Agamas, Siddhārtha Gautama va aconseguir el despertar assegut sota una figuera de les pagodes, ara coneguda com l'arbre Bodhi a Bodh Gaya, Índia. Gautama es va referir a si mateix com el tathagata, el "així desaparegut". Més tard, la tradició el va considerar com un Samyaksambuddha, un "Perfectament Auto-Despertat" o "Budeïtat". Segons es creu, va trobar patrocini en el governant de Magadha, i l'emperador Bimbisāra. L'emperador va acceptar el budisme com a fe personal i va permetre l'establiment de molts " Vihāras " budistes. Això finalment va portar al canvi de nom de tota la regió com a Bihar.
Segons la tradició, al parc dels cérvols de Sarnath, prop de Vārāṇasī al nord de l'Índia, Buda va posar en marxa la roda del Dharma pronunciant el seu primer sermó al grup de cinc companys amb qui abans havia buscat l'alliberament espiritual. Ells, juntament amb el Buda, van formar el primer Saṅgha, la companyia de monjos budistes, i per tant, es va completar la primera formació de la Triple Gema (Buda, Dharma i Sangha).
Durant els anys restants de la seva vida, Buda va viatjar a la plana del Ganges del nord de l'Índia i altres regions. Va morir a Kushinagar, Uttar Pradesh.
Fidels Els seguidors del budisme, es reconeixien a ells mateixos com Saugata. Altres termes eren Sakyan s o Sakyabhiksu a l'antiga Índia. Sakyaputto va ser un altre terme utilitzat pels budistes, així com per Ariyasavako i Jinaputto. L'estudiós budista Donald S. Lopez afirma que també van utilitzar el terme Bauddha. L'investigador Richard Cohen, en la seva discussió sobre les coves d'Ajanta del , afirma que Bauddha no hi consta, i que va ser utilitzat pels forasters per descriure els budistes, excepte per l'ús ocasional com a adjectiu.
Inicis del Budisme Primers consells budistes El Buda no va nomenar cap successor i va demanar als seus seguidors que treballessin cap a l'alliberament seguint les instruccions que havia deixat. Els ensenyaments de Buda existien només per tradició oral. El Sangha va celebrar diversos consells budistes per tal d'arribar a un consens sobre qüestions de doctrina i pràctica religiosa. esquerra|miniatura|Les coves Sattapanni de Rajgir van servir com a ubicació del Primer Consell Budista.. esquerra|miniatura|La porta d'entrada nord a la gran Stupa de Sanchi. miniatura|Restes del monestir budista de Gurubhaktulakonda a Ramatheertham
Mahākāśyapa, un deixeble de Buda, va presidir el primer consell budista celebrat a Rājagṛha. El seu propòsit era recitar i acordar els ensenyaments reals de Buda i la disciplina monàstica. Alguns estudiosos consideren que aquest consell és fictici. El Segon Concili budista va tenir lloc a Vaiśālī. El seu propòsit era fer front a pràctiques monàstiques qüestionables com l'ús dels diners, el consum de vi de palma i altres irregularitats. El consistori va declarar aquestes pràctiques il·legals. El que comunament s'anomena el Tercer Consell budista es va celebrar a Pāṭaliputra, i suposadament va ser convocat per l'emperador Aśoka al . Organitzat pel monjo Moggaliputta Tissa, es va celebrar amb la finalitat de desfer la sangha del gran nombre de monjos que s'havien unit a l'orde a causa del seu mecenatge reial. La majoria dels investigadors creuen ara que aquest consell era exclusivament Theravada, i que l'enviament de missioners a diversos països en aquesta època no hi tenia res a veure. L'anomenat quart consell budista es considera es va celebrar sota el patrocini de l'emperador Kaniṣka al Caixmir, encara que el difunt professor Lamotte ho considerava fictici. En general es creu que va ser un consell de l'escola Sarvastivāda.
Primeres escoles budistes Les primeres escoles budistes es reconeixen per ser aquelles en què evoluciona el budisme pre-sectari que es va dividir durant els primers segles després de la mort de Buda (al voltant del segle V aC). La divisió més antiga va ser entre la majoria Mahāsāṃghika i la minoria Sthaviravāda. Algunes tradicions budistes existents segueixen els vinayas de les primeres escoles budistes.
Theravāda: es practica principalment a Sri Lanka, Myanmar, Tailàndia, Cambodja, Laos i Bangladesh. Dharmaguptaka: seguit a la Xina, Corea, Vietnam i Taiwan. Mūlasarvāstivāda: seguit pel budisme tibetà.
Els Dharmaguptakas van fer més esforços que qualsevol altra secta per difondre el budisme fora de l'Índia, a zones com l'Afganistan, l'Àsia central i la Xina, i van tenir un gran èxit en la seva missió. Per tant, la majoria dels països que van adoptar el budisme de la Xina, també van adoptar el llinatge Dharmaguptaka vinaya i l'ordenació per als bhikṣus i bhikṣuṇīs.
Durant el primer període del budisme xinès, les sectes budistes índies importants i reconegudes, i els textos que es van estudiar, van ser els Dharmaguptakas, Mahīśāsakas, Kāśyapīyas, Sarvāstivādins i Mahāsāṃghikas. Les vinaies completes conservades al cànon budista xinès son el Mahīśāsaka Vinaya (T. 1421), Mahāsāṃghika Vinaya (T. 1425), Dharmaguptaka Vinaya (T. 1428), Sarvāstivāda Vinaya (T. 1435) i el Vinaya4Tālasvā4 .). També es conserven un conjunt d'Āgames (Sūtra Piṭaka), un Sarvāstivāda Abhidharma Piṭaka complet i molts altres textos de les primeres escoles budistes.
Les primeres escoles budistes a l'Índia sovint dividien els modes de pràctica budista en diversos "vehicles" (yāna). Per exemple, se sap que els Vaibhāṣika Sarvāstivādins van utilitzar la perspectiva de la pràctica budista com a consistència dels Tres Vehicles:
Śrāvakayāna Pratyekabuddhayāna Bodhisattvayana
Mahāyāna miniatura|La Gran Chaitya a les coves de Karla, Maharashtra. L'estructura es remunta al segle II aC Alguns investigadors han suggerit que els sutres Prajñāpāramitā, es troben entre els primers sutres Mahāyāna, i que es van desenvolupar entre els Mahāsāṃghika al llarg del riu Kṛṣṇa a la regió d'Āndhra al sud de l'Índia.
Els primers sutres Mahāyāna incorporen les primeres versions del gènere Prajñāpāramitā, juntament amb textos sobre el Buda Akṣobhya, que probablement es van escriure al segle I aC al sud de l'Índia. Guang Xing afirma: "Diversos estudiosos han suggerit que el Prajñāpāramitā probablement es va desenvolupar entre els Mahāsāṃghikas al sud de l'Índia, al país Āndhra, al riu Kṛṣṇa". AK Warder creu que "el Mahāyāna es va originar al sud de l'Índia i gairebé amb seguretat al país d'Āndhra".
Anthony Barber i Sree Padma assenyalen que "els historiadors del pensament budista són conscients des de fa molt de temps que pensadors budistes mahayana tan importants com Nāgārjuna, Dignaga, Candrakīrti, Āryadeva i Bhavaviveka, entre molts altres, van formular les seves teories mentre vivien a comunitats budistes. a Āndhra". També observen que els antics llocs budistes de la vall inferior de Kṛṣṇa, com Amaravati, Nāgārjunakoṇḍā i Jaggayyapeṭa "es poden remuntar almenys al , si no abans". Akira Hirakawa assenyala que "l'evidència suggereix que moltes escriptures de Mahayana primitives es van originar al sud de l'Índia".
Vajrayana Diverses classes de literatura Vajrayana es van desenvolupar com a resultat de les corts reials que patrocinaven tant el budisme com el xivaisme. El Mañjusrimulakalpa, que més tard es va classificar en Kriyatantra (budisme tibetà), afirma que els mantres ensenyats als tantres Shaiva, Garuda i Vaishnava seran efectius si els apliquen els budistes, ja que tots ells van ser ensenyats originalment per Manjushri. El Guhyasiddhi de Padmavajra, una obra associada a la tradició Guhyasamaja, prescriu actuar com a guru de Shaiva i iniciar els membres en les escriptures i mandales de Saiva Siddhanta. Els textos del tantra Cakrasamvara van adoptar els llocs de pelegrinatge hidnú de la llista de pitha, trobats dins el text de Shaiva Tantrasadbhava, en introduir un error de còpia on una deïtat es confonia amb un lloc.
Enfortiment del budisme a l'Índia Primera difusió del budisme Als segles VI i V aC, el desenvolupament econòmic va fer que la classe mercantil fos cada cop més important. Els comerciants se sentien atrets pels ensenyaments budistes, que contrastaven amb la pràctica religiosa brahmana existent. Aquesta última es va centrar en la posició social de la casta brahman amb l'exclusió dels interessos d'altres classes. El budisme es va fer prominent a les comunitats de comerciants i després es va estendre per tot l'imperi Mauryan a través de connexions i rutes comercials. D'aquesta manera, el budisme també es va estendre per la ruta de la seda cap a l'Àsia central.
Aśoka i l'Imperi Mauryan esquerra|miniatura|Mapa de les missions budistes a Àsia durant el regnat d'Aixoca miniatura|Pilars d'Aixoca situat a l'antiga ciutat de Vaishali, Bihar