és un col·loquialisme per al gènere artístic japonès conegut al Japó com a o bé . El gènere se centre en el l'homoerotisme masculí i es crea principalment per a un públic masculí gai. El bara pot variar segons l'argument i estil visual amb personatges masculins, que poden presentar diferents graus de múscul, greix corporal i pèl corporal, semblants a la cultura bear o a la culturista. Tot i que és un gènere típicament pornogràfic, en ocasions també pot contenir material romàntic i autobiogràfic, així com reconèixer les variades reaccions a l'homosexualitat en el Japó actual.
L'ús de bara com a terme paraigua per descriure l'art del còmic japonès gai és, en gran manera, un fenomen no japonès, i el seu ús no és universalment acceptat pels creadors de manga gai. En contextos no japonesos, bara s'utilitza per descriure una àmplia gamma de mitjans eròtics gais d'inspiració japonesa, incloses il·lustracions publicades a les primeres revistes masculines japoneses, fan art occidental i pornografia gai amb actors reals. El bara és diferent del yaoi, un altre gènere japonès centrat en les relacions homoeròtiques entre personatges masculins que històricament ha estat creat per i per a dones.
Etimologia miniatura|El terme bara es tradueix literalment com " rosa " en japonès, i històricament s'ha utilitzat com a pejoratiu per als homes gais. El terme , que es tradueix literalment com a " rosa " en japonès, s'ha utilitzat històricament al Japó com a pejoratiu per als homes gais. A partir de la dècada de 1960, el terme va ser reapropiat pels mitjans gais japonesos, sobretot amb l'antologia de 1961 , una col·lecció de fotografies seminues de l'escriptor gai Yukio Mishima pel fotògraf Eikoh Hosoe, i, més tard, amb el 1971, la primera revista gai produïda comercialment a Àsia. El terme Bara-eiga ("pel·lícula de roses") també es va utilitzar a la dècada de 1980 per descriure el cinema gai.
A finals de la dècada de 1980, quan es van començar a formar moviments polítics LGBT al Japó, el terme va quedar en desús, i es va convertir en la nomenclatura preferida per a les persones que experimenten atracció pel mateix sexe. El terme va ser reviscut com a pejoratiu a finals de la dècada de 1990 simultàniament amb l'augment dels fòrums d'Internet i les sales de xat, on els administradors heterosexuals van designar les seccions gai dels seus llocs web com "fòrums de bara" o "xats bara". El terme va ser posteriorment adoptat per usuaris no japonesos d'aquests llocs web, que creien que bara era la designació adequada per a les imatges i obres d'art que es publicaven en aquests fòrums. Des de la dècada de 2000, aquest públic no japonès ha utilitzat bara com a terme paraigua per descriure una gran varietat de mitjans gai japonesos i no japonesos amb homes masculins, com ara fan art occidental, pornografia gai, furry fandom, obres d'art i moltes altres categories.
Aquesta apropiació indeguda del terme bara per part d'un públic no japonès ha estat controvertida entre els creadors de manga gai, molts dels quals han expressat malestar o confusió sobre el terme que s'utilitza per descriure el seu treball. L'artista i historiador Gengoroh Tagame ha descrit bara com "una paraula molt negativa que té connotacions dolentes", tot i que més tard va aclarir que el terme és "convenient per parlar de l'art que està vinculat a personatges que són musculosos, enormes i peluts", i que la seva objecció era l'ús del terme per descriure els creadors de manga gai. L'artista Kumada Poohsuke ha afirmat que, tot i que no troba el terme ofensiu, no descriu la seva obra com a bara perquè associa el terme amb Barazoku, que presentava obres d'art a l'estil bishōnen més que obres d'art d'homes masculins.
Història Context: l'homosexualitat a l'art visual japonès miniatura|Impressió de musha-e d'Utagawa Kuniyoshi (c. 1834) Les representacions de l'homosexualitat a l'art visual japonès tenen una història i un context que es remunten al període Muromachi, com es pot veure a i l'art shunga (xilografies eròtiques originàries del període Edo). Si bé aquestes obres representen ostensiblement relacions sexuals entre homes, l'artista i historiador Gengoroh Tagame es pregunta si les pràctiques històriques de sodomia i pederastia representades en aquestes obres es poden considerar anàlogues a les concepcions modernes de la identitat gai, i per tant, part de la tradició artística a la qual pertany l'art japonès eròtic gai contemporani. En canvi, Tagame considera que el musha-e (imatges de guerrers) és un precursor més directe dels estils artístics comuns al manga gai: a diferència de la shunga pederàstica, tant el manga gai com el musha-e retraten homes masculins amb músculs desenvolupats i pèl corporal gruixut, sovint en escenaris cruels o violents.
1960: primeres revistes eròtiques Tot i que les obres d'art eròtiques van ser un dels principals elements de les primeres publicacions periòdiques japoneses gais, sobretot la revista de circulació privada de 1952 , l'art eròtic gai contemporani com a mitjà de comunicació al Japó remunta els seus orígens a la revista fetitxista . Publicada entre 1960 i 1974, Fuzokukitan incloïa contingut gai juntament amb contingut heterosexual i lèsbic, així com articles sobre l'homosexualitat. Els primers artistes eròtics gais Tatsuji Okawa, Sanshi Funayama, Go Mishima i Go Hirano van fer el seu debut a la revista, juntament amb reproduccions no autoritzades d'il·lustracions d'artistes occidentals gais com George Quaintance i Tom of Finland. Bara, la primera revista japonesa dirigida específicament a un públic masculí gai, es va publicar el 1964 com a revista només per a membres i de circulació reduïda.
L'art eròtic gai d'aquest període representa típicament el que Tagame descriu com a "bellesa masculina foscament espiritual", posant l'accent en una sensació de dolor i sentimentalisme. Els homes del "món homosocial tradicional del Japó", com els samurais i els yakuza, hi apareixen amb freqüència. La fotografia homoeròtica de Tamotsu Yatō i Kuro Haga va servir com una influència significativa en l'onada inicial d'artistes gais que va sorgir en la dècada de 1960, amb molt poca influència occidental en aquests primers treballs.
Anys 1970 i 1980: comercialització de gènere Les revistes eròtiques dirigides específicament a un públic masculí gai van proliferar a la dècada de 1970, primer Barazoku el 1971, seguit dAdon i Sabu el 1974, que van provocar la decadència de revistes fetitxistes generals com Fuzokukitan. Aquestes noves revistes presentaven manga gai com a part del seu material editorial. Les primeres serialitzacions notables inclouen de Yamaguchi Masaji () a Barazoku, i Tough Guy () i Make Up (メイクアップ) de Kaidō Jin () a Adon. L'èxit comercial d'aquestes revistes va donar lloc a la creació de publicacions spin-off centrats en fotografia i il·lustracions: Barazoku va llançar mentre que Sabu va llançar i Sabu Special. Més notable entre aquests spin-offs va ser Barakomi (), un número suplementari de 1986 de Barazoku que va ser la primera revista que va publicar manga exclusivament gai.
A la dècada de 1980, les revistes d'estil de vida gais que publicaven articles sobre cultura gai juntament amb material eròtic havien crescut en popularitat: The Gay va ser llançat pel fotògraf Ken Tōgō, MLMW es va publicar com un spin-off d'estil de vida d'''Adon, i Samson va sorgir com a revista d'estil de vida el 1982 abans de passar posteriorment al contingut centrat en el fetitxisme gras. La majoria dels editors van tancar les seves publicacions derivades i complementàries a finals de la dècada, encara que les revistes gais van continuar publicant obres d'art i mangues gais.
Els artistes que van sorgir durant aquest període, en particular Sadao Hasegawa, Ben Kimura, Rune Naito i George Takeuchi, van variar molt en estil i material temàtic. No obstant això, la seva obra estava unida per un to generalment menys trist que el dels artistes sorgits als anys seixanta, una tendència que Tagame atribueix a la disminució gradual de la creença que l'homosexualitat era vergonyosa o anormal. El seu treball també va ser més obertament influenciat per la cultura gai nord-americana i europea en el seu material temàtic, amb esportistes, suspensors i peces de cuir que apareixien amb més freqüència que els yakuza i els samurais. Tagame atribueix aquest canvi a l'augment de l'accés de la pornografia gai nord-americana per utilitzar-la com a material de referència i inspiració, i el creixement de la popularitat del manga esportiu, que posava èmfasi en temes de l'atletisme i la masculinitat.
1990: G-men i canvis estètics miniatura|Gengoroh Tagame, el manga G-men del qual va canviar l'estètica del manga gai cap als homes masculins. La tendència cap a l'edició centrada en l'estil de vida va continuar durant la dècada de 1990, amb la fundació de les revistes Badi ("Buddy") el 1994 i G-men el 1995. Ambdues revistes van incloure cobertura editorial sobre l'orgull gai, la cultura de club i temes relacionats amb el VIH / sida, juntament amb el manga gai i altres continguts eròtics. G-men va ser cofundat per Gengoroh Tagame, que va debutar com a artista de manga gai el 1987 escrivint manga per a Sabu, i que es convertiria en el creador més influent del mitjà.
G-men va formar part d'un esforç concertat de Tagame per "canviar lstatu quo de les revistes gai" lluny de l'estètica dels bishōnen —nois i homes joves delicats i andrògins que eren populars als mitjans gai en aquell moment— i cap a les representacions d'homes masculins amb les quals ara s'associa el manga gai. L'estètica "de tipus ós " iniciada pel manga de Tagame a G-men va provocar un canvi estilístic important a Shinjuku Ni-chōme, el barri gai de Tòquio. Després de la publicació de G-men, l'estil afaitat "esvelt i llis" popular entre els homosexuals va ser reemplaçat per "rosolls, barbes i bigotis […] extremadament curt es va convertir en l'estil de cabell més comú i el cos ampli i musculós, aviat va evolucionar fins a convertir-se en gras i totalment gras, estils que es van posar molt de moda".
La cultura del manga va influir significativament en les obres d'art eròtiques gai durant aquest període, i el manga gai va ocupar un lloc central en el material editorial tant de Badi com de G-men. G-men, en particular, va servir com a incubadora per al talent emergent del manga gai, llançant les carreres d'artistes com Jiraiya. La revista també va encoratjar un lector constant mitjançant la publicació d'històries en sèrie, la qual cosa va fomentar la compra de cada número. Per contra, Adon va eliminar completament el material pornogràfic de la revista; el moviment no va tenir èxit i la revista va tancar el 1996.
Anys 2000 – present: la decadència de les revistes i l'auge de la " bara "