miniatura|Taifes a l'any 1031 Ledat mitjana al Regne de València és el període comprés entre la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i la vinguda del Renaixement. Al Regne de València es poden distingir tres períodes ben diferenciats: l'època musulmana, la colonització i formació del Regne de València, i l'època d'esplendor.
Entre la caiguda de l'Imperi romà i la dominació musulmana hi passaren els visigots. Entre el fins a la primeria del , l'actual territori del País Valencià estigué subjecte al Regne visigot de Toledo. Però, pràcticament no hi deixaren petjada.
L'edat mitjana va desembocar en el Renaixement, però encara que, en la major part d'Europa, el Renaixement va ser una època d'esplendor cultural, econòmica i social, al Regne de València fou tot el contrari. L'època d'esplendor va tenir lloc cap a l'edat mitjana tardana. Probablement, els tres fets que van condicionar la decadència del Renaixement van ser l'hegemonia de Castella, l'expulsió dels moriscos i la Guerra de Successió.
Època musulmana
Després de la conquesta musulmana de l'any 711, i seguint la tònica anterior, la primera etapa de domini musulmà constitueix un període fosc per al País Valencià. Cal dir que aquesta etapa musulmana, malgrat la seua transcendència, no està suficientment estudiada. L'entrada dels àrabs començà pel sud propiciada pel pacte d'Abd-al-Aziz ibn Mussa amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del rei visigot de Toledo que canviava terra per privilegis. D'aqueixa manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes. Més enllà dels fets polítics, la qüestió vertaderament transcendent és l'entrada de la regió dins l'òrbita de l'islam, que en un temps relativament curt va canviar la llengua, la religió i els costums dels seus habitants.
Però, el veritable auge cultural de la regió va començar després de la caiguda del Califat de Còrdova, el 1010, que va donar inici a l'aparició de tota una sèrie de regnes autònoms o de taifes. Aquests xicotets regnes deixaren de banda els esforços militars que el Califat de Còrdova estava duent a terme, i per tal de no ser atacats pels comtats cristians del nord, els pagaven uns alts tributs monetaris anomenats paries. D'aquesta manera, les taifes van dedicar els seus esforços al floriment intel·lectual. Al Regne de València van aparéixer dues taifes, la de Dénia i la de València:
Dénia: Creada el 1010 per l'amirita i eslau (esclau lliure, d'origen europeu) Muyahid que, annexionant-se les Balears, convertirà el regne en un important centre marítim i comercial, fins i tot encunyava la seua pròpia moneda fins a la invasió almohade. La taifa va perdre la seua independència el 1076, en ser destronat Alí Ibn Muyahid pels Banu Hud de Saragossa, del qual va dependre fins a la invasió almoràvit (1091). València: Dos eslaus, Mubarak i Muzzafar van governar la taifa fins llur mort. Aleshores es va proclamar rei el net d'Almansor, el qual va instaurar la dinastia amirita 1065-1075. El 1075-1086, al-Qadir de Toledo, amb l'ajuda castellana va recuperar la ciutat de València (i per tant, la taifa) i la va governar fins al seu assassinat el 1092.
Al 1094, el Cid, lluitador mercenari castellà, entra a la ciutat de València duent a terme un dur assetjament. Així, la taifa de València va estar durant un temps sota domini castellà, on s'imposaren abusius impostos als musulmans valencians.
Vegeu la llista de reis de la taifa de València, per a més informació sobre aquesta taifa.
Finalment, els almoràvits conqueriren la taifa de Dénia (1091) i la de València (1102-1103) i hi van restaurar el culte musulmà i un governador al capdavant. La decadència del poder almoràvit i l'ascens d'una nova dinastia nord-africana, els almohades, que van controlar la península a partir del 1145, van ser coincidents. No obstant això, la seua entrada a València va ser frenada per Ibn Mardanis, el rei Llop, monarca de València i Múrcia, però finalment la ciutat va caure en mans dels nord-africans el 1171.
No queden massa restes arquitectòniques de l'època, ja que els cristians hi construïen sistemàticament, però hi abunden les peces d'orfebreria, ceràmica, etc. El que sí que hi roman és la influència de la seua cultura i la seua llengua, que van fer del Regne de València un dels indrets més cultes del món en aquell moment.
La colonització cristiana i formació del Regne de València miniatura|esquerra|Pintura del castell d'Alcanyís que representa l'entrada de Jaume I a València el 9 d'octubre de 1238 miniatura|Mapa cronològic de la formació del País Valencià
La colonització En les Corts de Tortosa de 1225, la noblesa proclamà la necessitat d'emprendre la conquesta i colonització de noves terres cap al sud, amb l'objectiu d'incrementar-ne patrimoni i rendes, a costa d'un al-Àndalus fragmentat políticament i feble militarment. Aquesta colonització no començà amb bon peu, pel fracàs del setge sobre Peníscola, en no comptar amb la presència militar aragonesa, i de la convocatòria d'una expedició des de Terol, l'any 1226. Tot i això, el rei d'Aragó i Abu Zayd signaren un conveni de pau pel qual aquest últim li lliurava el tribut d'una cinquena part de les seues rendes de València i Múrcia. En l'any 1227, la mediació papal per l'arquebisbe de Tortosa aconseguí la pau entre la monarquia i la noblesa, cosa que facilità les grans empreses conquistadores de Jaume I.
En aquells dies, es va produir el desmembrament del Xarq al-Àndalus en regnes taifes i l'any 1228 Ibn Hud es va proclamar emir dels musulmans a Múrcia: fou reconegut pels sarraïns d'Alzira, Xàtiva i Dénia, territoris que va perdre Abu Zayd, el domini dels quals arribava fins al Xúquer. La revolta de Zayyan d'Onda va dur a la guerra civil entre tots dos. Zayyan va ocupar València mentre que Zayd es va refugiar a Sogorb i demanà ajuda a la corona d'Aragó. Havent lliurat prèviament Begís, el 20 d'abril de 1229 signà a Calataiud un acord pel qual es declarà vassall del rei d'Aragó, li va oferir la quarta part de les rendes del territori perdut i la donació de Peníscola, Morella, Alpont, Culla i Sogorb, a canvi d'ajuda militar i el lliurament dels castells d'Ademús i Castellfabib.
La conquesta
Una vegada ocupada Mallorca en l'any 1230 i allunyat el perill musulmà del Mediterrani, l'any 1233 es planificà la campanya a Alcanyís, desenvolupada en tres etapes: La primera dirigida a les terres del litoral nord, amb la presa de Borriana l'any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola. La segona abasta la zona central amb la conquesta de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer; per fer-ho, les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l'ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l'empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l'agost de 1237, amb el fracàs d'una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de setembre i el rei entrà a la ciutat el 9 d'octubre. La tercera fase abasta des de 1243 fins a 1245, i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta entre Aragó i Castella en el tractat d'Almisrà l'any 1244, signat entre Jaume I i l'infant Alfons de Castella per delimitar les àrees de conquesta de les corones de Castella i Aragó. Les terres al sud de la línia Biar-Busot-La Vila Joiosa quedaren reservades per a Castella. Posteriorment, els territoris del Regne de Múrcia situats al nord de la riba del Segura són incorporats al Regne de València per Jaume II després de la sentència Arbitral de Torrelles (1304) i Elx (1305).
La creació del regne La noblesa aragonesa considerava les terres conquerides a València com una prolongació dels seus senyorius. Jaume I, però, tenia un estil polític extratemporani que en l'actualitat es podria anomenar com a federalisme, tal com es demostrà amb l'establiment de la Cancelleria de Barcelona, i unes corts privatives per a cada regne, cosa que permeté la creació d'una consciència diferenciadora de cada territori durant el seu regnat. Així, convertí València en un regne propi (1239), formant una entitat política, jurídica i econòmica pròpia expressada en els Furs de València, les Corts Valencianes, moneda pròpia, i unida dinàsticament a la corona d'Aragó, fet que va provocar l'airada reacció de la noblesa aragonesa. Per tal de contrarestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia, i posteriorment atorgà a la ciutat de València una ordenació política i administrativa: el costum, de caràcter municipal, que va ser revisada l'any 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats pel rei l'any 1271 i es van estendre per tot el regne malgrat l'oposició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantenir la seua legislació, cosa que va generar una pugna foral no resolta fins al 1329, amb el triomf dels furs valencians.
El repoblament El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població musulmana va continuar sent majoritària fins al , quan encara era un terç de la població. La falta de respecte per part dels cristians envers els pactes i les capitulacions signades amb els mudèjars en la presa de València, en què hi havia el compromís de protegir les riqueses dels musulmans, les seues creences, la seua llengua, la seua legislació islàmica, entre d'altres, dugueren a constants tensions socials. En l'any 1251, per aplacar les tensions, Jaume I ocupà la ciutat de Xàtiva i promulgà un edicte el 22 de setembre amb condicions de rendicions suaus per als musulmans, equivalents a les signades a València. Per contra, el papa Climent IV pressionava infructuosament Jaume I perquè esborrara tota presència islàmica al seu regne, coneixedor de les seues profundes conviccions religioses. Això era a causa que els musulmans eren una important capa social treballadora difícil de substituir.
Les revoltes d'al-Azraq Els nobles terratinents necessitaven els treballadors mudèjars per al seu enriquiment, fins al punt que reberen un tractament gairebé d'esclaus. Davant aquest maltractament i incompliment dels acords, els mudèjars van iniciar una sèrie de revoltes que posaren en perill el Regne de València, totes comandades pel cabdill Mohammad Abu Abdallah Ben Hudzäil al Sähuir, conegut amb el malnom dal-Azraq ('el dels d'ulls blaus'). Molts autors han trobat en la rememoració de les revoltes d'Al-Azraq l'origen de les festes de Moros i cristians.
La primera revolta Quan al-Azraq es revoltà l'any 1244, ja controlava els castells d'Alhambra, Pego, i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació, va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del Sultanat del Regne de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.
Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir a les seues pressions i de l'exempció de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, fent-se encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. D'altra banda, uns cent mil musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de la ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció militar.
La segona revolta En la segona revolta mudèjar (1248-1258), Al-Azraq fa més d'un maldecap al vell Jaume I, ja que estigué a punt de matar-lo en una emboscada, però, al final, la traïció del seu propi conseller acabà per derrotar-lo, i per l'antiga amistat Jaume I no va empresonar-lo, i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.