El Concert per a trompeta en si bemoll major, op. 94, vas ser compost per Mieczysław Weinberg entre 1966 i 1967. Es va estrenar a la Sala Gran del Conservatori de Moscou el 6 de gener de 1968 per Timofei Dokxitser i l'Orquestra Filharmònica de Moscou dirigida per Kiril Kondraixin.

Moviments Amb una durada de 22 minuts, consta de tres moviments, els dos darrers es toquen seguits: I Études (Allegro molto) II Épisodes (Andante) III Fanfares (Andante—Allegro)

Origen i context Mieczysław Weinberg va abordar el gènere concertant amb una notable diversitat instrumental, produint obres per a violoncel, violí, flauta, trompeta i clarinet. Resulta especialment remarcable, però, que no compongués cap concert dedicat al piano, malgrat ser aquest l’instrument en què destacava com a intèrpret. Entre aquestes aportacions destaca el Concert per a trompeta, concebut per al virtuós rus Timofei Dokxitser, a qui fou dedicat.

Tot i l’escassa presència actual en les sales de concert, aquesta obra ha estat reconeguda com una de les més rellevants del repertori per a trompeta i orquestra, caracteritzada per una ambivalència expressiva que la fa alhora atractiva i elusiva, en la línia dels models establerts per Haydn i Hummel. La seva estructura contínua i la intensitat nerviosa que la recorre van portar Xostakóvitx a definir-la com una autèntica Simfonia per a trompeta i orquestra.

Anàlisi musical El moviment inicial, Allegro amb el subtítol Études, es distingeix per la seva inclinació cap al fantàstic, el sarcàstic i el grotesc, trets poc habituals a la producció soviètica posterior als anys trenta. L’obertura presenta el solista desplegant escales amb aire despreocupat, interrompudes per breus figuracions melòdiques que la trompeta introdueix de manera abrupta i que són immediatament replicades per l’orquestra. En la secció central, el solista adopta una expressivitat més continguda, dialogant amb les cordes en pizzicato; tanmateix, aquest clima s’esvaeix aviat, donant pas a una dansa frenètica en què la percussió emergeix amb protagonisme. Finalment, la trompeta reprèn un episodi meditatiu, emmarcat per un sostingut de cordes i arpa ofegades, que funciona només com una breu digressió. La línia melòdica dominant reocupa el centre del discurs, conduint a una confrontació entre solista i orquestra i a una conclusió de to marcadament sardònic.

Aquest moviment revela una proximitat estètica amb Xostakóvitx, especialment pel que fa a l’enginy corrosiu, concretat en l’evocació del seu Scherzo en mi bemoll major, op. 7, reutilitzat pel compositor per a la banda sonora de Nova Babilònia, amb la trompeta en un paper destacat. També s’hi poden identificar referències més esquemàtiques a l’estil de Bartók i inflexions de caràcter urbà que recorden algunes obres de l’anglès Malcolm Arnold.

A Épisodes, Andante, el discurs musical s’articula a partir d’un tema de línies angulars, amb una qualitat solemne i una inflexió gairebé oratòria. Aquest material principal és exposat successivament pel cor instrumental i alternat amb intervencions més lleugeres dels instruments de vent solistes, que aporten un contrast tímbric rellevant sobre una textura orquestral d’una transparència calculada. El moviment destaca per un caràcter marcadament introspectiu, amb una escriptura polifònica de gran densitat a les cordes, que es veu temperada pels accents elegíacs d’una flauta que entona una línia melòdica més espontània, posteriorment assumida pel solista (amb sordina), en diàleg amb el registre superior de la corda i el vent-fusta.

A la secció central, el clima s’enfosqueix: la incorporació de metalls i percussió introdueix un impuls marcial que el solista adopta amb vigor, abans que aquest gest sigui contrarestat per un episodi més depurat, en què la flauta, sobre un fons de cordes en pizzicato, es torna a intercanviar el protagonisme amb el solista mentre la caixa manté un suport discret. El moviment recupera progressivament l’estat inicial mitjançant una figura obstinada del solista, projectada sobre una nota sostinguda immòbil, fins que la flauta, el flautí i l’arpa condueixen l’obra cap a una conclusió de calma continguda.

El moviment final, Fanfares, s’encadena sense interrupció. La seva obertura, d’aparença sorprenent, consisteix en una sèrie de fanfàrries que incorporen al·lusions directes a obres tan diverses com la Cinquena Simfonia de Mahler, la Marxa nupcial de la música incidental de Mendelssohn per a Somni d'una nit d'estiu, diversos passatges de les òperes de Rimski-Kórsakov El conte del tsar Saltan i El gall d'or, el cor infantil Chœur des gamins de Carmen de Bizet i fragments de Petruixka de Stravinski. Aquest collage temàtic dóna pas a una extensa cadenza'' per al solista, acompanyat essencialment per la caixa xinesa i la caixa, que desemboca en un episodi de caràcter més líric. En aquest, el solista estableix un diàleg polifacètic amb intervencions alternades del vent solista, la corda i la percussió.

A la coda, el solista recupera les escales presentades al començament del concert en un registre reflexiu, abans que l’obra conclogui de manera inesperada amb un sol acord de la percussió, posant fi al moviment amb un efecte de distanciament irònic.

Referències

Bibliografia

Categoria:Concerts de Mieczysław Weinberg Categoria:Composicions musicals del 1968 Categoria:Concerts de la dècada del 1960 Categoria:Composicions per a trompeta