Els esturions són les 27 espècies de peixos que pertanyen a la família dels acipensèrids (Acipenseridae). Els fòssils d'esturió més antics daten del Cretaci superior i descendeixen d'altres peixos acipenseriformes més antics, que es remunten al Juràssic inferior, fa entre 174 i 201 milions d'anys. Els acipensèrids són una de les dues famílies actuals d'acipenseriformes, juntament amb els peixos espàtula (Polyodontidae). Els esturions són originaris dels rius, llacs i costes subtropicals, temperats i subàrtics d'Euràsia i de l'Amèrica del Nord. Són peixos longeus i de maduració tardana que presenten característiques distintives, com una aleta caudal heterocerca semblant a la dels taurons i un cos allargat i fusiforme, de pell llisa, sense escates i protegit per cinc fileres laterals de plaques òssies anomenades escuts.
Diverses espècies poden assolir dimensions considerables i habitualment mesuren entre de longitud. L'esturió més gros del qual es té constància era una femella de beluga capturada al delta del Volga el 1827, que mesurava de longitud i pesava . La família s'agrupa en cinc gèneres: Acipenser, Huso, Scaphirhynchus, Sinosturio i Pseudoscaphirhynchus. Una espècie, l'esturió del Iang-Tsé (S. dabryanus), podria estar extinta en estat salvatge, i una altra, l'esturió del Sir Darya (P. fedtschenkoi), podria estar completament extinta. A partir del 2011, es va considerar que l'esturió de l'Adriàtic (H. naccarii) s'havia extingit en estat salvatge, però el 2022 va ser reclassificat com a espècie en perill crític. Un fòssil del Maastrichtià trobat al Marroc demostra que durant el Cretaci els esturions també havien viscut al nord d'Àfrica.
La majoria dels esturions són peixos anàdroms que s'alimenten al fons, migren riu amunt per reproduir-se i passen la major part de la vida alimentant-se als deltes fluvials i als estuaris. Algunes espècies habiten exclusivament en ambients d'aigua dolça, mentre que d'altres viuen principalment en ambients marins propers a les zones litorals i poden endinsar-se en mar obert. Els ous d'algunes d'aquestes espècies es recullen i es processen per produir caviar, considerat un bé de luxe. Aquesta explotació ha provocat una greu sobreexplotació que, combinada amb altres amenaces per a la seva conservació, ha situat la majoria de les espècies en perill crític d'extinció.
Morfologia Cos fusiforme, allargat, amb cinc sèries longitudinals d'escuts ossis entre les quals la pell està coberta de tuberculets ossis nombrosos i menuts. Cap amb part superior revestida d'ossos cutanis, musell subcònic i una mica deprimit, amb quatre barbellons a la cara ventral per davant la boca. La boca és inferior, protràctil i sense dents a l'estat adult. Aletes dorsal, anal i ventrals sense radis espinosos i situades a la part posterior del cos. L'aleta caudal és fortament asimètrica i les pectorals tenen el primer radi espinós.Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Tom I, Àgnats, Condrictis, Osteïctis (1a. part). Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2007. . Pàg. 255.
Etimologia El mot català esturió, documentat almenys des del 1262, prové del llatí medieval sturio, -ōnis, que al seu torn deriva de l'alt alemany antic sturio, amb el mateix significat. La forma catalana procedeix de l'acusatiu llatí sturionem, amb l'addició de la vocal protètica e- davant del grup consonàntic inicial st- i la pèrdua regular de la -n final. La mateixa arrel germànica es conserva en altres llengües europees, com l'alemany Stör, l'italià storione i el francès esturgeon.
El nom científic de l'esturió comú, Acipenser sturio, conserva el mot llatí sturio com a epítet específic. El nom genèric Acipenser també prové del llatí acipenser, denominació emprada per a referir-se a l'esturió.
Distribució i hàbitat miniatura|esquerra|Esturió representat en un Tetrachalkon (moneda de bronze) de l'antiga ciutat grega de Panticapea a la península de Crimea (Mar Negre), 310–304 a.C. miniatura|Scaphirynchus albus miniatura|Acipenser sturio miniatura|Huso dauricus miniatura|Scaphirhynchus platorynchus miniatura|Acipenser brevirostrum miniatura|Acipenser baerii miniatura|Scaphirhynchus suttkusi miniatura|Acipenser fulvescens Els acipensèrids (Acipenseridae) són una família de peixos actinopterigis de l'ordre dels acipenseriformes, que inclou els esturions i altres peixos relacionats. L'únic acipensèrid de la Mar Catalana és l'esturió (Acipenser sturio). La distribució dels acipensèrids va des de les aigües subtropicals fins a les subàrtiques a Amèrica del Nord i Euràsia. A Amèrica del Nord, s'estenen al llarg de la costa atlàntica des del golf de Mèxic fins a Terranova, inclosos els Grans Llacs i els rius Sant Llorenç, Missouri i Mississipi, així com al llarg de la costa oest en els principals rius des de Califòrnia i Idaho fins a la Columbia Britànica. Es troben al llarg de la costa europea de l'Atlàntic, inclosa la conca del Mediterrani, especialment al mar Adriàtic i els rius de l'Itàlia septentrional; als rius que desemboquen als mars Negre, d'Azov i Caspi (Danubi, Dnepr, Volga, Ural i Don); els rius que flueixen al nord de Rússia que alimenten l'Oceà Àrtic (Obi, Ienissei, Lena, Kolyma) ; als rius de l'Àsia central (Amu Darya i Syr Darya) i del llac Baikal. A l'oceà Pacífic, es troben al riu Amur al llarg de la frontera entre Rússia i la Xina, a l'illa de Sakhalín i alguns rius al nord-est de la Xina.Berg, L.S. (1962). Freshwater fishes of the U.S.S.R. and adjacent countries. volum 1, 4ª edition. Israel Program for Scientific Translations Ltd., Jerusalem. (Versió russa publicada el 1948).Froese, Rainer i Daniel Pauly, editors (2016). "Acipenseriformes" a FishBase. versió 12 2016.
No es coneix cap espècie que es produeixi naturalment al sud de l'equador, tot i que s'estan fent intents d'aqüicultura d'acipensèrids a Uruguai, Sud-àfrica i altres llocs.
La majoria d'espècies són almenys parcialment anàdromes, van a fresar en aigua dolça i s'alimenten en aigües salobres i riques en nutrients dels estuaris o passen importants migracions al llarg de les costes. Tanmateix, algunes espècies han evolucionat en existències purament d'aigua dolça, com l'esturió groc (Acipenser fulvescens), o s'han vist forçats a elles per l'embossament humà o natural dels seus rius natius, com en el cas d'algunes subpoblacions d'esturió blanc (A. transmontanus) al Riu Columbia i l'esturió siberià (A. baerii) a la conca de l'Obi.G.I. Ruban, 1999. The Siberian Sturgeon Acipenser baerii Brandt: Structure and Ecology of the Species, Moscú, GEOS. 235 pp (en rus).
Sistemàtica Aquesta família està subdividida en dues subfamílies:
Acipenserinae Acipenser Vegeu la classificació del gènere Acipenser
Huso Huso huso (esturió beluga) Huso dauricus (esturió kaluga)
Scaphirhynchinae Scaphirhynchus Scaphirhynchus albus (esturió pàl·lid) Scaphirhynchus platorynchus Scaphirhynchus suttkusi (esturió d'Alabama)
Pseudosaphirhynchus Pseudoscaphirhynchus hermanni (esturió nan) Pseudoscaphirhynchus fedtschenkoi (esturió de Syrdarja) Pseudoscaphirhynchus kaufmanni (esturió d'Amudarja)
Cicle vital Els esturions són peixos longeus i de maduració tardana. La seva esperança de vida mitjana és de cinquanta a seixanta anys, i no fan la primera posta fins que tenen entre quinze i vint anys aproximadament. Els esturions alliberen els gàmetes a l'aigua i no es reprodueixen cada any, ja que requereixen unes condicions específiques. Aquestes condicions poden donar-se o no cada any a causa de les variacions ambientals, com ara el fotoperíode adequat a la primavera, aigua clara amb un substrat poc profund de roques o grava, al qual es poden adherir els ous, i una temperatura i un cabal d'aigua adequats per a l'oxigenació dels ous. Una sola femella pot alliberar entre 100.000 i 3 milions d'ous, però no tots són fecundats. Els ous fecundats es tornen enganxosos i s'adhereixen al substrat del fons en entrar-hi en contacte. Els embrions necessiten entre vuit i quinze dies per convertir-se en larves. Durant aquest període, depenen del sac vitel·lí per alimentar-se. Els corrents fluvials arrosseguen les larves aigües avall fins a zones d'aigües lentes, com ara els meandres abandonats i els sloughs, on els alevins que neden lliurement passen el seu primer any alimentant-se de larves d'insectes i crustacis. Durant el primer any de creixement, assoleixen una longitud d'entre i migren de nou cap als corrents ràpids del curs principal del riu.
Comportament miniatura|La part inferior i la boca d'un esturió Els esturions s'alimenten principalment al bentos, amb una dieta formada per mol·luscs, crustacis i peixos petits. Excepcionalment, la beluga, l'esturió kaluga, l'esturió blanc i l'esturió pàl·lid s'alimenten principalment d'altres peixos quan són adults. S'alimenten estenent la boca, semblant a un sifó, per aspirar l'aliment del bentos. Com que no tenen dents, no poden agafar les preses; tanmateix, els individus més grossos i les espècies més depredadores poden empassar-se preses molt grans, inclosos salmons sencers.Sergei F. Zolotukhin and Nina F. Kaplanova. (2007) Injuries of Salmon in the Amur River and its Estuary as an Index of the Adult Fish Mortality in the Period of Sea Migrations. NPAFC Technical Report No. 4. Els esturions no s'alimenten visualment. Es creu que empren una combinació de sensors, inclosos senyals olfactius, tàctils i quimiosensorials detectats pels quatre barbillons, i l'electrorecepció mitjançant les ampul·les de Lorenzini.
Els electroreceptors dels esturions es troben al cap i són sensibles als camps elèctrics febles generats per altres animals o per fonts geoelèctriques. Es creu que els electroreceptors intervenen en diversos comportaments, com ara l'alimentació, l'aparellament i la migració.
Molts esturions salten completament fora de l'aigua i normalment fan un sorollós esquitx que se sent a una mitja milla de distància a la superfície i probablement encara més lluny sota l'aigua. No se sap per què ho fan, però entre les funcions proposades hi ha la comunicació de grup per mantenir-ne la cohesió, la captura de preses aèries, les parades nupcials o l'ajuda per desprendre els ous durant la fresa. Altres explicacions plausibles són fugir dels depredadors, desprendre's de paràsits o engolir o expulsar aire. Una altra explicació és que «simplement els agrada». S'han produït alguns casos d'esturions que, en saltar, han caigut dins de barques i han causat ferides a persones; el 2015, una nena de cinc anys va morir després que un esturió saltés del riu Suwannee i la colpegés.
Referències
Bibliografia Birstein, V. J., P. Doukakis, i R. DeSalle 2002: Molecular phylogeny of Acipenseridae: nonmonophyly of Scaphirhynchinae. Copeia 2002 (núm. 2): 287-301. Burtzev, J.A., N.J. Nikoljukin i E.V. Serebryakova, 1976. Karyology of the Acipenseridae family in relation to the hybridization and taxonomy problems. Acta Biol. Jugosl. Ser. Ichthyologia 8: 27-34. Carpenter, K. E. 2003: (Ed.) The living marine resources of the Western Central Atlantic. Vol. 2: Bony fishes part 1 (Acipenseridae to Grammatidae). FAO species identification guide for fishery purposes and American Society of Ichthyologist and Herpetologists Special Publication Núm. 5. FAO, Roma, Itàlia.
Jones, P.W., F.D. Martin i J.D. Hardy, Jr., 1978. Development of fishes of the Mid-Atlantic Bight. An atlas of eggs, larval and juvenile stages. Vol. 1. Acipenseridae through Ictaluridae. U.S. Fish Wildl. Ser. Biol. Serv. Program FWS/OBS-78/12. 336 p. Jude, D.J., 1982. Family Acipenseridae, sturgeons. p. 38-44. A N. A. Auer (ed.) Identification of larval fishes of the Great Lakes basin with emphasis on the Lake Michigan drainage. Great Lakes Fishery Commission, Ann Arbor, Michigan. Special Publ. 82-3, 744 p. Moyle, P. i J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a edició, Upper Saddle River (Nova Jersey, Estats Units): Prentice-Hall. Any 2000.