Vila-real és un municipi del País Valencià de la Plana Baixa. El padró municipal de l'INE del 2020 li assignà 51.293 habitants. És la quinzena població valenciana per nombre d'habitants i la tercera al nord de l'àrea metropolitana de València, només superada per Castelló de la Plana i Sagunt. Se situa com a segona ciutat amb més població de la província de Castelló. Durant la primera meitat del es va dedicar al cultiu de la taronja. En l'actualitat, té una important indústria de taulells. És també internacionalment coneguda pel Vila-real Club de Futbol.
Toponímia miniatura|esquerra|Representant de Vila-real als tapissos del palau de la Generalitat Valenciana La denominació tradicional de la ciutat és Vila-real, en valencià. Des de la seua fundació (1274), el mot més utilitzat en la documentació era la forma llatina Villae Regalis o la valenciana, com s'aprecia al llenç de la sala Nova del Palau de la Generalitat Valenciana (1592), on el topònim que acompanya el representant local davant el regne diu Vilareal. Va ser des de la castellanització iniciada al quan el topònim valencià va anar alternant amb el castellà Villarreal, com es pot comprovar en l'abundant documentació conservada a l'Arxiu Històric de la ciutat i en d'altres. A partir de la segona meitat del , s'empra de manera oficial la forma castellana, mentre que la forma valenciana es manté intacta popularment, pronunciada Vilarrel, segons afirma Sanchis Guarner.
En 1938, després de la Guerra Civil, la Corporació municipal acordà la forma pseudoerudita de Villarreal de los Infantes, per distingir-la d'altres topònims homònims com ara Villarreal de Urrechua o Villarreal de Huerva. Després de l'oficialització bilingüe del topònim en 1983 durant el govern de l'UCD, bona part de la població recuperà la forma Vila-real, tant en la forma parlada com, sobretot, en l'escrita. Al febrer de 2006, l'Ajuntament optà de manera unànime per la forma oficial exclusivament en valencià (Vila-real, BOE del 30 de gener del 2007).Vila-real ja no és Villarreal, racocatala.cat
Geografia És situada a 8 km de la costa de la mar Mediterrània, a 7 km al sud de Castelló de la Plana i a 60 al nord de València. El riu Millars fa de límit amb els municipis d'Almassora i Onda, amb els quals fita pel nord. Per l'oest, limita amb Onda i Betxí, al sud amb Nules i les Alqueries i a l'est amb Borriana.
El seu terme fa part de la Plana, comarca natural de la costa valenciana que, a efectes estadístics, era dividida entre la Plana Alta, al nord del riu Millars, i la Plana Baixa, on es troba Vila-real.
El terme es troba en una secular cruïlla de camins: del SO al NE el travessen la N-340, l'AP-7, la CV-10 (autovia de la Plana) i el ferrocarril de València a Barcelona, i de l'O a l'E la CV-20, que ve d'Onda i de l'Alt Millars, i la CV-185, que va a Borriana i al seu port. A més, té camins rurals que van a Borriana (camí del Cedre), la platja de la Pola (camins de Vora Riu i la Mar), Almassora (camí d'Almassora, pel pont del Secanet), Borriol (camí Reial, que travessa el Millars prop de l'ermita de Santa Quitèria d'Almassora sobre un pont del ), l'Alcora (camins de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia i Fondo), Onda (camins Vells de Vila-real a Onda i de Castelló a Onda), Betxí (camí de Betxí), Artana (camí d'Artana) i la Vilavella (camí de la Carretera).
Nuclis El poblament de l'actual Vila-real és compacte al voltant del nucli urbà, però històricament tingué un nucli dispers, les Alqueries de la Plana, que se segregaren del municipi en 1986.
Les sis partides històriques del terme de Vila-real (67,7 km²) són les Solades (NE), el Madrigal (NO), Pinella (O), Carinyena (E), el Pla Redó (SO) i el Cap de Terme (SE). Hui dia la del Cap del Terme configura el terme de les Alqueries (12,6 km²), i el de Vila-real suma, per tant, els 55,1 km² restants.
Les Solades i Carinyena es corresponen amb l'horta tradicional, regada per les séquies que deriven del Millars. Madrigal, Pinella i el Pla Redó es corresponen amb l'antic secà, hui transformat en regadiu gràcies a l'aigua de les sénies.
En la partida de Madrigal hi ha hagut tradicionalment una zona de cases d'esbarjo (anomenades a Vila-real masets), prop del Termet (zona de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia), que en els darrers anys s'ha desenvolupat notablement. Hui dia els masets del Madrigal han format una zona urbana més o menys compacta i unida a la població per la banda del NO, a través dels camins Vell de Castelló a Onda i de l'Ermita.
Relleu i hidrografia miniatura|Vista del riu Millars. Als dos terços occidentals del terme (el secà tradicional, entre els 100 i els 25 m d'altitud), el relleu està constituït per un enorme glacis plistocè que descendix de les muntanyes interiors (Onda, Betxí) i forma un extens mantell de rebles procedent de l'aportació fluvial que ha generat una crosta de cudols (eliminada artificialment i secularment per les intenses rompudes per antropitzar el territori). Per davall de la crosta del glacis hi ha un potent mantell freàtic, procedent de les aigües de pluja de la serra d'Espadà que fan cap al subsòl de la Plana i que han estat aprofitades mitjançant l'obertura de nombrosos pous (sénies) per a la captació d'aigua per al regadiu. Al terç oriental del terme (per sota dels 25 m), desapareix el mantell de rebles i les terres d'horta de l'Holocè afloren amb un mínim pendent fins a perdre's a la mar.
El raiguer descendix suaument de NO a SE i està tallat en la mateixa direcció pel riu Millars, al nord, els barrancs de l'Hospital, Ràtils i Espaser (estos dos són afluents del riu Sec de Betxí), al centre, i del riu Sec de Betxí pròpiament dit, al sud. Tant eixe com el riu Millars presenten depòsits de fons de rambla de cudols solts.
Clima i vegetació El clima es caracteritza pels hiverns temperats (10,5 °C al gener) i humits i els estius càlids i secs. La vegetació, restringida al llit dels rius i barrancs, és la pròpia del domini Querco-Lentiscetum (màquia de carrasca i margalló), amb restes de pinedes en la zona del Termet, prop de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
Demografia
+ Evolució demogràfica () 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 41.531 42.320 43.595 44.685 45.582 46.696 48.055 49.045 50.626 51.205 51.367 51.168 51.357 20132014201520162017201820192020202120222023202451.18050.75550.58050.25250.33450.55750.89351.29351.13051.36951.85252.505
Història
miniatura|Dibuix de Vila-real segons Rafael Martí de Viciana (1564) Hi ha testimonis de poblament a la zona ja durant l'Eneolític (Vil·la Filomena), ibèric i de la dominació romana. Hi ha rastres de l'etapa de domini àrab de la Plana de Borriana, que va deixar alguna herència de topònims que encara romanen vius, i de petits nuclis rurals dispersos (alqueries) escampats per l'horta. Tot i així, el nucli actual fou fundat pel rei Jaume I en 1274, segregant-la de Borriana mitjançant una carta pobla. El fou un període de regressió demogràfica i econòmica. Les caresties i les epidèmies, especialment la pesta negra, feren estralls en la població, que descendí de manera notable. En 1427 sumava 475 veïns i en 1499 només 290. Els segles i foren d'auge econòmic, tot i l'expulsió morisca.
Durant la Guerra de Successió les tropes borbòniques de Felip V, comandades pel comte de les Torres de Alcorrín que pretenien arribar a València, davant la resistència presentada al seu pas per un grup de veïns partidaris del rei Carles d'Àustria que els varen atacar des de les murades, en contra de la decisió del Consell de la Vila que intentà prudentment mantenir-se al marge del conflicte, van assaltar Vila-real el 12 de gener de 1706, en un combat que va provocar quasi 500 morts entre els combatents dels dos bàndols i l'incendi d'alguns edificis pertanyents a partidaris del rei Felip de Borbó. Després de la guerra es produí un fort creixement econòmic, a causa de la consolidació del cultiu, manufactura i comerç de la seda i el cànem.
El , oscil·lant entre el liberalisme i el conservadorisme, es va caracteritzar pels motins de caràcter polític, la invasió napoleònica (1808-1814), les conspiracions liberals o realistes, la repressió absolutista i les guerres carlines, durant les quals patix successius atacs i incendis. Durant la segona meitat del XIX, l'economia va prosperar notablement iniciant-se les primeres plantacions de tarongers, millorant-se les tècniques de cultiu, explotació i comerç de la taronja, fet que donà un gran impuls econòmic a la vila. La segona meitat del XIX fou un període d'assentament del capitalisme agrícola. A pesar de les epidèmies de còlera de 1854, 1865 i 1886, Vila-real sumava 12.000 hab. en 1887 i 15.000 en 1910.
La Primera Guerra Mundial fou un període de crisi per a l'agricultura, per tal com es van tallar els enviaments de taronges cap a Europa. Durant els anys 1920 i 1930 hi va haver una lleugera recuperació, i una part de la indústria local s'havia especialitzat en la producció de bombes per a l'elevació i captació d'aigües, en plena transformació del secà.
Després de la Guerra Civil espanyola, la població es mantingué estancada en 17.000 habitants durant els durs anys de postguerra. En 1950, el motor de l'economia local continuava sent el cultiu i comercialització de la taronja, i la principal indústria local era la fabricació industrial de motocultors i cavadores de dimensió reduïda, a banda d'alguna empresa tèxtil.
El mateix 1956, després de les fortes glaçades, es va fundar la primera empresa ceràmica, i de llavors ençà el nombre de fàbriques s'incrementà al terme, complementant el sector agrari. L'impuls d'eixa indústria afavorí un creixement urbanístic, aplegant milers d'immigrants de les comarques de l'Alt Millars, els Ports i l'Alt Maestrat, del sud d'Aragó, de la Manxa i d'Andalusia, atrets per la indústria. Durant les dècades de 1970 i 1980, el creixement es va alentir lleugerament per causa de la crisi econòmica internacional, que provocà un estancament de la producció citrícola i ceràmica. Fruit de la nova embranzida econòmica dels 1990 i principi del , gràcies a un desenvolupament industrial del taulell i indústries auxiliars, la ciutat ha tornat a créixer.
Evolució urbana Vila-real és un dels municipis de la Plana –juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora- que, a partir d'un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la trama urbana en quadrícula d'una manera més o menys aproximada.
Creat de nova planta en 1274 pel rei Jaume I, només dos anys abans de la seua mort, en el disseny del plànol de la vila hom veu les mans d'un expert urbanista, que dissenyà una rectangle perfecte tallat per quadrícules perfectes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis: amb quatre portes, una cap al nord (portal de Castelló, al final de l'actual carrer Major de Sant Jaume), una cap a ponent (portal d'Onda, al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual), una cap a migjorn (portal de València, al final de l'actual carrer Major de Sant Doménec) i una cap a llevant (portal de Borriana, al final de l'antic camí de Borriana). Successivament, varen ser oberts altres portals, com el d'Enmig, o el de la Sang (al costat de la vella jueria).
miniatura|Angle NE de la plaça de la Vila.
Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre: al SO la de Martorell, al NO la d'Alcover, al NE la d'en Folch Miquel i al SE la Torre Motxa, que encara es conserva parcialment, i que, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l'avinguda anomenada precisament de la "Murà"), dins la "casa de l'Oli" on es troba l'Arxiu Històric Municipal, és l'únic testimoni extern que resta d'aquell llenç rectangular que durant segles envoltà la ciutat, fent que bona part haja quedat integrat a l'interior de les edificacions que l'envolten.