La Unió per la Mediterrània (UpM) és una organització intergovernamental constituïda per 42 països d'Europa i de la conca mediterrània: concretament, pels 27 estats membres de la Unió Europea i per 15 països socis mediterranis del nord d'Àfrica, el Pròxim Orient i el sud-est d'Europa.
Es va crear el juny del 2008 a la Cimera Euromediterrània de París, amb l'objectiu de reforçar l'Associació Euromediterrània (Euromed) establerta l'any 1995 i coneguda com a Procés de Barcelona.
L'UpM té la finalitat de promoure l'estabilitat i la integració a tota la regió mediterrània. Es tracta d'un fòrum en què es debaten qüestions estratègiques per a la regió d'acord amb els principis de propietat compartida, presa de decisions conjuntes i responsabilitat compartida entre les dues ribes de la Mediterrània. El seu objectiu principal és augmentar la integració nord-sud i sud-sud a la regió mediterrània per tal de sustentar el desenvolupament socioeconòmic dels diferents països de la regió i assegurar-ne l'estabilitat. Mitjançant les seves actuacions, la institució se centra en dos pilars principals: el foment del desenvolupament humà i la promoció del desenvolupament sostenible. Amb aquesta finalitat, es dedica a identificar projectes i iniciatives regionals d'envergadures diferents, a donar-hi suport i a aprovar-los com a resultat d'una decisió consensuada pels 43 països. Seguint el mandat dels estats membres de l'UpM, aquests projectes i iniciatives se centren en 6 sectors: El desenvolupament empresarial L'ensenyament superior i la recerca Els afers socials i civils L'energia i l'acció climàtica El transport i el desenvolupament urbà L'aigua i el medi ambient
Membres candidats miniatura|Banderes dels països membres de la UpM,situades a l'entrada del Palau Reial de Pedralbes, a Barcelona La Unió per la Mediterrània compren països que pertanyen a diverses àrees geogràfiques, culturals o a diferents comunitats d'estats ja existents. Són 42 països membres: els vint-i-set de la Unió Europea (UE) i Mònaco, més els de la riba sud, excepte Líbia, i alguns dels Balcans. Sèrbia no forma part de la unió. Sobre aquestes bases, doncs, es constitueix un pont entre Europa, Àfrica del Nord i el Pròxim Orient. Els membres i actors de la Unió Mediterrània són:Sarkozy's proposal for Mediterranean bloc makes waves International Herald Tribune 10/05/07 Membres de la UE
Àfrica del Nord
Balcans
Pròxim Orient
Altres
20px|Bandera d'Europa Unió Europea
L'inici de la Unió per la Mediterrània A la Cimera Euromediterrània de París, celebrada el 13 de juliol de 2008, els 43 caps d'estat i de govern de la regió euromediterrània van decidir iniciar el Procés de Barcelona,:Declaració de BarcelonaDeclaració de Barcelona, millor com a pdf: http://www.gencat.cat/relacions_exteriors/bcn10/cat/pdf/declaracio.pdf Unió per la Mediterrània. Es va presentar com una nova fase de l'Associació Euromediterrània amb membres nous i una arquitectura institucional millorada, amb l'objectiu de "millorar les relacions multilaterals, augmentar la propietat compartida del procés, definir una governança sobre una base d'igualtat i, amb aquests paràmetres, establir projectes concrets que fossin més visibles per a la ciutadania. Ara és el moment de donar un impuls nou i continuat al Procés de Barcelona. Ara calen nous catalitzadors i un compromís més gran per transformar els objectius de la Declaració de Barcelona en resultats tangibles".
La Cimera de París va ser un èxit diplomàtic per a Nicolas Sarkozy. El president francès va aconseguir reunir a París tots els caps d'estat i de govern dels 43 països euromediterranis, amb l'excepció dels monarques del Marroc i de Jordània.
A la Conferència Euromediterrània d'Afers Exteriors celebrada a Marsella el novembre del 2008, els ministres van adoptar la decisió d'escurçar el nom de la iniciativa i que aquesta passés a anomenar-se simplement "Unió per la Mediterrània".
La reunió es va cloure amb una nova declaració conjunta que completava la Declaració de París tot definint l'estructura organitzativa de l'UpM i els principis que l'havien de regir. A més a més, es va establir una copresidència rotativa, ostentada conjuntament per un país membre de la UE i un soci mediterrani. França i Egipte van ser els dos primers països a ocupar la copresidència. Les normes també van establir la presència de la Lliga Àrab a totes les reunions. D'altra banda, es va crear un secretariat amb un estatus legal diferenciat i els seus estatuts propis. La seu de l'UpM es va establir a Barcelona.
El fet que la Unió per la Mediterrània s'hagi presentat com a nova fase de l'Associació Euromediterrània implica que accepta i es compromet a mantenir els valors de la Declaració de Barcelona, l'objectiu de la qual és promoure "la pau, l'estabilitat i la prosperitat" a tota la regió (Barcelona, 2). D'aquesta manera, els quatre capítols de cooperació desenvolupats dins el marc del Procés de Barcelona durant tretze anys segueixen vigents: Política i seguretat Economia i comerç Sociocultural Justícia i afers interns Aquest quart capítol es va incloure a la Cimera Euromediterrània que commemorava el desè aniversari del Procés i que es va celebrar a Barcelona l'any 2005. A la Cimera de París del 2008, també es va donar suport a l'objectiu d'establir una zona de lliure comerç a la regió euromediterrània de cara al 2010 (i més endavant), formulat per primer cop a la Conferència de Barcelona del 1995.
A més d'aquests quatre capítols de cooperació, en una reunió celebrada a Marsella el novembre del 2008, els 43 ministres d'Afers Exteriors van identificar sis projectes concrets per adreçar les necessitats específiques de la regió euromediterrània i contribuir a fer visible l'Associació: Descontaminació del Mediterrani. Aquest projecte ampli abasta moltes iniciatives que tenen com a objectiu assolir una bona governança en matèria de medi ambient, l'accés a l'aigua potable, la gestió de l'aigua, la reducció de la contaminació i la protecció de la biodiversitat mediterrània. Autopistes marítimes i terrestres. L'objectiu d'aquest projecte és augmentar i millorar el trànsit de béns i persones a tota la regió euromediterrània millorant-ne els ports i construint-hi autopistes i xarxes ferroviàries. En termes concrets, les declaracions de París i de Marsella parlen de la construcció d'autopistes i d'una xarxa ferroviària transmagrebina que connectin el Marroc, Algèria i Tunísia. Protecció civil. El projecte sobre protecció civil pretén millorar la prevenció, la preparació i la resposta davant desastres naturals o provocats per l'ésser humà. El propòsit final és "acostar progressivament els països socis mediterranis al Mecanisme Europeu de Protecció Civil". Energies alternatives: el Pla Solar Mediterrani. L'objectiu d'aquest projecte consisteix a promoure la producció i el consum d'energies renovables. Més concretament, pretén transformar els països socis mediterranis en productors d'energia solar i que l'energia resultant circuli per tota la regió euromediterrània. En aquest sentit, el maig del 2012 la Unió i la iniciativa industrial Dii van signar un memoràndum d'entesa per a una col·laboració en el futur en què s'incloïa el desenvolupament de les estratègies a llarg termini "Pla Solar Mediterrani" i "Desert Power 2050". Amb la signatura del memoràndum a Marràqueix, el secretari general de l'UpM va referir-se a la nova associació com "un pas clau cap a la implementació del Pla Solar Mediterrani". Ensenyament superior i recerca: la Universitat Euromediterrània. El juny del 2008, es va inaugurar la Universitat Euromediterrània d'Eslovènia a la ciutat de Piran amb una oferta d'estudis de postgrau. En una reunió celebrada el 2008 a Marsella, els ministres d'Afers Exteriors també van demanar la creació d'una altra universitat euromediterrània a Fes, al Marroc, amb el nom d'Universitat Euromediterrània de Fes (UEMF). La decisió de procedir a crear la universitat a Fes es va anunciar el juny del 2012. A la Cimera de París del 2008, els 43 caps d'estat i de govern van estar d'acord a afirmar que l'objectiu del projecte era promoure l'ensenyament superior i la recerca científica a la Mediterrània, a més d'establir una "Àrea Euromediterrània d'Ensenyament Superior, Ciència i Recerca" en el futur. La Iniciativa de Desenvolupament Empresarial Mediterrani. El fi de la iniciativa rau a promoure les petites i mitjanes empreses als països socis mediterranis "avaluant-ne les necessitats, dotant-les de recursos com ara assistència tècnica i instruments financers i definint solucions amb polítiques".
2008-2010: els primers anys S'acorda celebrar una cimera de caps d'estat i de govern cada dos anys per impulsar el diàleg polític al nivell més alt. Segons la Declaració de París: aquestes cimeres haurien de donar com a resultat una declaració conjunta que adreci la situació de la regió euromediterrània i els reptes als quals s'enfronta, a més d'avaluar la tasca de l'Associació i aprovar un programa de treball de dos anys; els ministres d'Afers Exteriors haurien de reunir-se cada any per supervisar la implementació de la declaració resultant de la cimera i preparar l'agenda de les properes cimeres; i el país que acull les cimeres s'escollirà per consens i, en aquest sentit, s'haurà d'alternar entre un país de la UE i un de mediterrani. La primera cimera va tenir lloc a París el juny del 2008. La segona s'hauria d'haver celebrat el juliol del 2010 en un país no pertanyent a la UE, però els diferents països euromediterranis van acordar celebrar-la a Barcelona el 7 de juny del 2010, coincidint amb la presidència espanyola de la UE. Ara bé, el 20 de maig, la copresidència d'Egipte i França, juntament amb Espanya, van decidir ajornar la cimera en un moviment que, tal com es va afirmar, pretenia donar més temps a les converses indirectes entre Israel i l'Autoritat Palestina que s'havien iniciat aquell mes. D'altra banda, els mitjans de comunicació espanyols van atribuir l'ajornament a una amenaça per part dels estats àrabs de boicotejar la cimera si Avigdor Lieberman, ministre d'Afers Exteriors d'Israel, assistia a la conferència d'Afers Exteriors abans de la cimera.
En el moment de la celebració de la Cimera de París, la copresidència l'ocupaven Egipte i França, que a més a més també ostentava la presidència de la Unió Europea. D'ençà, França havia anat signat acords amb les diferents presidències rotatives de la UE (la República Txeca, Suècia i Espanya) per tal de mantenir la copresidència juntament amb Egipte. La renovació s'havia de produir durant la segona Cimera de la Unió per la Mediterrània. Tanmateix, a causa dels dos ajornaments de la cimera, no hi havia hagut possibilitat de decidir quins serien els països que assumirien la copresidència.
El conflicte entre Turquia i Xipre havia provocat l'endarreriment a l'hora de donar suport als estatuts del Secretariat, que no s'havien aprovat fins al març del 2010 malgrat que la Declaració de Marsella establia el maig del 2009 com a data límit perquè es posés en marxa el Secretariat. A la Cimera de París, els caps d'estat i de govern van acordar establir cinc vice-secretaris generals de Grècia, Israel, Itàlia, Malta i l'Autoritat Palestina. La voluntat de Turquia de disposar d'un vice-secretari general i el rebuig per part de Xipre van donar com a resultat mesos de negociacions fins que finalment Xipre va acordar la creació del càrrec d'un sisè vice-secretari general assignat a un ciutadà turc.