Pierre Seel (Haguenau, 16 d'agost de 1923 - Tolosa de Llenguadoc, 25 de novembre de 2005) és l'única víctima francesa que ha atestat sobre la seva experiència durant la deportació per homosexualitat durant la Segona Guerra Mundial.
Orígens Pierre, nascut al castell familiar de Fillate a Haguenau, era el cinquè i últim fill d'una rica família catòlica alsaciana. Als onze anys va descobrir que la seva germana menor, Josephine (anomenada Fifine), era de fet la seva cosina, adoptada pel seu pare quan va morir la mare de la nena. El seu pare regentava una fleca-pastisseria de molt d'èxit en el número 46 de la rue du Sauvage, el carrer principal, a Mulhouse. La seva mare, Emma Jeanne, que havia estat cap d'uns grans magatzems, es va unir al negoci familiar quan es va casar. Cap al final de la seva adolescència, Pierre Seel era part de les subcultures gai i zazou de Mulhouse. Creia que la seva homosexualitat havia estat causada per la moral catòlica repressiva de la seva família, que li va prohibir mostrar interès per les noies de la seva edat quan era més jove. Li va ser difícil acceptar la seva homosexualitat i es descriu a si mateix com a irascible.
En 1939, quan tenia 16 anys, mentre es trobava en uns jardins públics, els Square Steinbach, coneguts per ser lloc de relacions per a homes, li van robar el rellotge, un regal que li havia donat la seva àvia per la seva recent comunió. En denunciar el robatori a la policia, sense que ell ho sabés, es va afegir el seu nom a la llista d'homosexuals que mantenia la policia (l'homosexualitat no havia estat il·legal a França des de 1792 i només va ser re-criminalitzada pel Règim de Vichy en 1942).
La invasió alemanya va desfer les esperances de Seel d'estudiar fabricació de teixits a Lilla. Va completar la seva formació en comptabilitat, decoració i vendes, i va buscar un treball de venedor en una botiga del veïnat.
A Schirmeck-Vorbrück El 3 de maig de 1941 Seel va ser arrestat. Va ser torturat i violat amb una regla de fusta trencada. Després va ser enviat a la presó de la ciutat abans de ser transferit el 13 de maig de 1941 al camp de Schirmeck-Vorbrück, a 30 km a l'oest d'Estrasburg. El seu vestit de presoner estava marcat amb una barra blava, que indicava als presoners catòlics i asocials, en comptes del conegut triangle rosa, que no s'emprava a Schirmeck.
En el seu llibre comenta:Traducció d'una traducció a l'anglès que es troba en l'article de la Wikipedia en anglès. La versió en anglès ha estat obtinguda de Pierre Seel i traduïda del francès per Joachim Neugroschel, de Pierre Seel, Basic Books, 1995, pgs 42-44; augmentada i editada per altres editors a partir de la versió original en francès
El 6 de novembre de 1941, després de mesos de fam, maltractaments i treballs forçats, Pierre Seel va ser alliberat sense explicació i declarat ciutadà alemany. Karl Buck, comandant del camp, li va fer jurar silenci sobre les seves experiències. Havia de presentar-se diàriament a les oficines de la Gestapo.
La resta de la Guerra Entre el 21 de març i el 26 de setembre de 1942 Pierre Seel va ser forçat a unir-se al Reichsarbeitsdienst per rebre entrenament militar. Primer va ser enviat a Viena com a ajuda de camp d'un oficial alemany. Després, a l'aeroport militar de Gütersloh, prop de la frontera entre Alemanya i els Països Baixos.
El 15 d'octubre de 1942 va ser incorporat a la Wehrmacht i es va convertir en un dels «malgré-nous» (malgrat nosaltres mateixos), joves d'Alsàcia i Lorena que van ser reclutats en contra de la seva voluntat per l'exèrcit alemany i que van haver de lluitar amb els seus enemics contra la gent que secundaven. Durant els següents tres anys va viatjar arreu d'Europa sense gaire record d'esdeveniments, llocs i dates. Va ser enviat a Iugoslàvia. Mentre lluitava contra la resistència local, ell i els seus companys soldats cremaven pobles habitats només per dones i nens. Un dia es va trobar enfront d'un partisà que li va trencar la mandíbula i com a conseqüència va perdre una dent. Ferit, va ser enviat a Berlín per un lloc administratiu.
En la primavera de 1943, per al seu desconcert, Seel va ser enviat a Pomerània, a un Lebensborn. Un d'una dotzena de llocs en el Reich que Himmler havia creat, dedicat a la procreació de la nova raça pura. Parelles joves i sanes eren animades a procrear i donar els seus fills al Reich. Només va estar uns pocs dies.
A l'estiu de 1943, es va unir com a voluntari al Reichsbank i es va convertir en caixer als trens de soldats de permís entre Belgrad i Tessalònica. Això va acabar amb l'atac del 20 de juliol de 1944 contra Hitler, que va demandar un reforç de l'autoritat. Seel va acabar ajudant a la població civil en els refugis de Berlín durant un atac dels aliats que va durar quaranta dies i nits.
Mentre que les coses empitjoraven per al Reich, Seel va ser enviat a Smolensk al front rus. Després de permetre que el cavall de l'oficial al que servia s'escapés, va ser enviat a una posició perillosa, només amb un altre alsacià. L'enemic disparava sobre ells i el seu company va morir de seguida. Va passar allí tres dies, pròxim a la bogeria, pensant que l'havien oblidat.
Segons s'anava fent imminent la desfeta alemanya, el seu comandant el va convidar a desertar amb ell. Poc després van matar l'oficial i Seel es va trobar sol, decidint rendir-se a les tropes soviètiques, seguint-les cap a l'oest. En algun lloc de Polònia va ser arrestat i van intentar afusellar-lo com a part d'una venjança per l'assassinat d'un oficial. Va salvar la vida fent un pas al capdavant de l'escamot d'afusellament i cantant La Internacional.
A Polònia, Seel es va separar de les tropes soviètiques i es va unir a un grup de supervivents d'un camp de concentració que havien de ser repatriats a França. La Creu Roja es va fer càrrec i va organitzar un comboi. El comboi, no obstant això, no va anar cap a l'est, sinó cap al sud, a través d'Odessa i el mar Negre, en condicions sanitàries terribles. El 8 de maig de 1945, dia de l'armistici, Seel encara estava a Polònia. A Odessa, es va fer càrrec del camp de refugiats en el que estava, contraient malària. Allí li van aconsellar canviar de nom a Celle i ocultar el fet que era alsacià, dient que era de Belfort.
Després d'una llarga espera al vaixell a Odessa, Pierre Celle va arribar a París el 7 d'agost de 1945, després d'un viatge amb tren per mitjana Europa, via Romania, Alemanya, els Països Baixos i Bèlgica. De nou, Seel va ser requerit per a un treball administratiu, en aquest cas la revisió de les llargues llistes de refugiats que havien de ser enviats a casa.
Finalmente, al llegar a Mulhouse, Pierre Seel se dio cuenta de que debería mentir sobre su verdadera historia, como todos los demás, mentir sobre las razones de su deportación.
Després de la Guerra A la fi de la Guerra, el govern de De Gaulle va netejar el codi penal francès, eliminant sobretot les lleis antisemites. No obstant això, l'article contra l'homosexualitat es va mantenir i va ser reforçat el 1962. No va ser fins a 1981 que l'homosexualitat va deixar de ser il·legal a França.
Això significava per a les víctimes que tornaven, que la possibilitat de contar la seva història estava limitada per la por a una major estigmatització i una possible denúncia. En el seu llibre, Seel també denuncia l'increment de atacs homofòbics a Mulhouse després de la Guerra. En la seva pròpia família, Seel va trobar una reacció negativa cap a la seva homosexualitat. Els seus parents més pròxims van decidir evitar el tema, mentre que altres membres de la seva família feien acudits humiliants. El seu padrí el va desheretar.
Després de començar a treballar com a encarregat de magatzem en un magatzem de teles, Seel va crear una associació per a ajudar a les famílies pobres locals, associació que els donava roba i menjar. També es va encarregar de la seva mare anciana i malalta, l'única persona amb la que va aconseguir la suficient proximitat per elatar-li la seva experiència. Durant quatre anys, els que Seel anomena "anys de la vergonya", va portar una vida de dolorosa tristesa, durant els quals va gestar la seva decisió de renunciar a l'homosexualitat. Seguint els passos dels seus pares, es va dirigir a una agència de contactes i el 21 d'agost de 1950 es va casar pel civil amb la filla d'un exiliat espanyol; les noces religioses es va realitzar el 30 de setembre de 1950 a Saint-Ouen. Va decidir no explicar-li a la seva esposa res sobre la seva homosexualitat.
El seu primer fill va néixer mort, però van tenir dos fills més (1952 i 1954) i una filla (1957). En 1952, per al naixement del seu segon fill, es van traslladar a Vallée de Chevreuse, prop de París, on Seel va obrir una botiga de teles que no va tenir èxit. Aviat va haver de buscar treball en una gran companyia tèxtil parisenca. La família participava en la comunitat catòlica local. Se sentia lluny dels seus fills, ja que no sabia com expressar-los el seu amor sense que fos mal interpretat. La dècada de 1960 va oferir poca estabilitat a la família, amb trasllats a Blois, Orleans, Compiègne, Ruan i de tornada a Compiègne, segons canviava el treball de Seel. Això va augmentar les tensions dins del matrimoni.
En 1968 es va veure atrapat quatre dies a la Sorbona quan va ser enviat com a observador per l'associació de pares local. Més tard va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc sota sospita d'incitar les protestes dels joves, quan va anar a fer una cop d'ull al pis que havien aconseguit gràcies al nou treball de la seva dona a l'administració. La família es va assentar finalment a Tolosa.
Els següents deu anys van ser d'una lenta destrucció de Seel. Sentiments de ser inadequat com a pare i espòs, vergonya pel seu secret, confusió sobre la seva sexualitat, van contribuir al fet que s'anés allunyant de la seva esposa. Es van separar el 1978, quan Seel, deprimit, ja estava sota tranquil·litzants. Sentint-se al límit de la bogeria, conscient que el seu intent de viure una vida «normal» havia estat inútil, va començar a beure i va considerar la possibilitat de convertir-se en un rodamon, dormint al carrer tres vegades per «provar». Després que els seus fills l'amenacessin amb no veure'l mai més si no deixava de beure, va començar a visitar un grup d'autoajuda.
En 1979, mentre treballava per a una companyia asseguradora, quan encara estava intentant reconciliar-se amb la seva esposa, va participar en un debat en una llibreria local per al llançament en francès del testimoniatge de Hans Heger, Die Männer mit dem rosa Winkel (Els homes del triangle rosa). Després del debat, Seel es va trobar amb els tertulians, que van aprofitar l'ocasió de parlar amb un deportat francès supervivent. Es va preparar una trobada l'endemà que va marcar el renéixer de Seel.
Es va unir al grup local de David et Jonathan,David et Jonathan un grup gai cristià que li va permetre contar la seva història i trobar-se amb altres persones. El 9 d'abril de 1989 va tornar als camps de Schirmeck i Struthof per primera vegada. Va passar aproximadament 12 anys de la seva vida amb el seu company Eric Feliu amb quicriava gossos a Tolosa, la qual cosa el va ajudar a superar la por als gossos que havia desenvolupat arran de la mort de Jo.
Va morir de càncer el 25 de novembre de 2005 i està enterrat a Bram, al departament de l'Aude.
Denúncia El testimoni recollit per Jean-Pierre Joecker (fundador i director de la revista gai Masques) va ser publicat anònimament en l'edició especial dedicada a l'obra Bent, en 1981.