La Guerra d'Independència d'Ucraïna, o Revolució Ucraïnesa, consisteix en una sèrie de conflictes que van implicar a diversos adversaris, i que es van estendre entre 1917 i 1921, donant lloc a l'establiment i desenvolupament d'una república d'Ucraïna, la majoria de la qual va ser absorbida posteriorment per la Unió Soviètica com a República Socialista Soviètica d'Ucraïna i Polònia de 1922-1991.
La guerra va comportar conflictes militars entre diferents forces governamentals, polítiques i militars. Entre els bel·ligerants hi havia nacionalistes ucraïnesos, anarquistes ucraïnesos, bolxevics ucraïnesos, les forces d'Alemanya i Àustria-Hongria, l'Exèrcit de Voluntaris de la Rússia Blanca i les forces de la Segona República Polonesa. Van lluitar pel control d'Ucraïna després de la Revolució de Febrer de 1917 en l'Imperi Rus. Les forces aliades de la Primera Guerra Mundial de Romania i França també s'hi van implicar. La lluita va durar del febrer de 1917 fins al novembre de 1921, donant lloc a la divisió d'Ucraïna entre la República Socialista Soviètica d'Ucraïna, el Partit Comunista d'Ucraïna, Polònia, Romania i Txecoslovàquia.
El conflicte s'analitza sovint en el marc del Front Sud de la Guerra Civil Russa de 1917–1922, així com de l'etapa de tancament del Front Oriental de la Primera Guerra Mundial de 1914–1918.
Antecedents esquerra|miniatura|318x318px| Front oriental de la Primera Guerra Mundial el 1917 Durant la Primera Guerra Mundial, Ucraïna es trobava a la primera línia dels principals combatents: l'Imperi Rus, aliat de la Triple Entesa, i el Front de Romania, i les potències centrals de l'Imperi alemany i Àustria-Hongria. A principis de 1917, després de l'ofensiva Brussilov de l'exèrcit imperial rus, estratègicament reeixida però costosa per les forces militars, l'exèrcit del tsar va mantenir una primera línia en la que va recuperar parcialment Volínia i Galítsia oriental.
La Revolució de Febrer de 1917 va animar molts grups ètnics de l'Imperi Rus a l'exigir una major autonomia i diversos graus d'autodeterminació. Un mes més tard, la República Popular d'Ucraïna va ser declarada a Kíev com una entitat autònoma amb estrets vincles amb el Govern Provisional Rus, governada per una Tsentraina o Rada Central, consell dominat pels socialistes. El feble i ineficaç govern provisional de Petrograd (actual Sant Petersburg) va continuar la seva lleialtat a l'Entesa, i la guerra, cada cop més impopular, va impulsar l'ofensiva Kerenski l'estiu de 1917. Aquest atac va ser un complet desastre per a l'exèrcit imperial rus. El contraatac alemany va fer que Rússia perdés tots els seus guanys de 1916, i va arruïnar la moral del seu exèrcit, fet que va provocar la disgregació gairebé total de les forces armades i de l'aparell de govern a tot el vast Imperi Rus.
Molts soldats i oficials desertors, especialment els d'ètnia ucraïnesa, havien perdut la fe en el futur de l'Imperi i van adherir-se a una Rada Central, cada cop més autodeterminada, com una alternativa molt més favorable. Nestor Makhno va començar la seva activitat anarquista al sud d'Ucraïna desarmant els soldats i oficials russos desertors que van travessar el riu Haychur al costat de Guliaipole, mentre que a l'est a la conca industrial de Donbàs hi havia freqüents vagues de sindicats promogudes per infiltrats bolxevics.
Ucraïna després de la Revolució Russa Aquests fets van impulsar la Revolució d'Octubre a Petrograd, que ràpidament es va estendre per tot l'imperi. L'aixecament bolxevic de Kíev el novembre de 1917, va provocar la derrota de les forces del districte militar de Kiev a la capital. Poc després, la Rada Central va prendre el poder a Kíev, mentre que a finals de desembre de 1917 els bolxevics van establir una república socialista soviètica d'Ucraïna rival a la ciutat oriental de Kharkov (ucraïnes: Kharkiv), que inicialment s'hava anomenat "República Popular d'Ucraïna". Les hostilitats contra el govern de la Rada Central a Kíev van començar immediatament. En aquestes circumstàncies, la Rada va declarar la independència d'Ucraïna el 22 de gener de 1918 i va trencar els lligams amb la República Russa. Com en el cas dels països bàltics, la independència de la República Popular d'Ucraïna no va ser reconeguda pel nou govern soviètic de Rússia.
La Rada tenia una força armada limitada a la seva disposició com a Exèrcit Popular d'Ucraïna, i es va veure molt pressionada pel Partit Comunista d'Ucraïna que va rebre homes i recursos de la República Soviètica Russa. Com a resultat, els bolxevics van envair ràpidament Poltava, Aleksandrovsk (ara Zaporijia) i Ekaterinoslav (ara Dnipro) al gener de 1918. A tota Ucraïna, els bolxevics locals també van formar les repúbliques soviètiques d'Odessa i Donetsk-Krivoy Rog; i al sud Néstor Makhno va formar el Territori Lliure (Makhnovshchina), una regió anarquista, aliant les seves forces amb els bolxevics. Ajudats per l'anterior aixecament de l'arsenal de Kíev, els guàrdies vermells van entrar a la capital el 9 de febrer de 1918. Això va obligar la Rada Central a evacuar Jitòmir. Mentrestant, els romanesos van prendre Bessaràbia. La majoria de les unitats de l'exèrcit rus restant es van aliar amb els bolxevics o es van unir a l'Exèrcit Popular d'Ucraïna. Una excepció rellevant va ser el coronel Mikhail Drozdovsky, que va marxar amb la seva unitat de l' Exèrcit de Voluntaris Blancs per tota Novorossiya fins al riu Don, derrotant les forces de Makhno en el procés.
Intervenció alemanya i Hetmanat, 1918 esquerra|miniatura|359x359px| Territoris reclamats per la UNR abans de l'annexió (Akt Zluky) de les terres ucraïneses a Àustria-Hongria(Article de febrer de 1918 de The New York Times) Davant d'una derrota imminent, la Rada va recórrer als seus oponents encara hostils, les potències centrals, per a una treva i una aliança, que va ser acceptada per Alemanya en el primer Tractat de Brest-Litovsk (signat el 9 de febrer de 1918) a canvi d'una necessitat desesperada de subministraments d'aliments que la República Popular d'Ucraïna enviaria als alemanys. Els exèrcits imperials alemanys i l'exèrcit comú austrohongarès van expulsar els bolxevics d'Ucraïna, prenent Kíev l'1 de març. Dos dies més tard, els bolxevics van signar el Tractat de Brest-Litovsk, que va posar fi formalment a les hostilitats al front oriental de la Primera Guerra Mundial, i va deixar Ucraïna en una esfera d'influència alemanya. L'Exèrcit Popular d'Ucraïna va prendre el control de la conca de Donbass l'abril de 1918. També l'abril de 1918 Crimea va ser alliberada de les forces bolxevics amb l'Operació Crimea per les tropes ucraïneses i l'exèrcit imperial alemany. El 13 de març de 1918 les tropes ucraïneses i l'exèrcit austrohongarès van assegurar Odessa. El 5 d'abril de 1918 l'exèrcit alemany va prendre el control d'Ekaterinoslav (Dnipro), i 3 dies després de Khàrkiv. L'abril de 1918 es van perdre tots els guanys bolxevics a Ucraïna a consequencia de l'apatia dels locals i les habilitats de lluita inferiors de l'Exèrcit Roig en comparació amb els seus homòlegs austrohongaresos i alemanys.
No obstant això, els disturbis van continuar a tot l'est d'Ucraïna, on els bolxevics locals, els grups d'autodefensa camperols, coneguts com " exèrcits verds ", i l'Exèrcit anarquista revolucionari d'insurrecció d'Ucraïna es van negar a subordinar-se a Alemanya. L'antic general de l'Exèrcit Imperial Rus, Pavlò Skoropadsky, va liderar un cop d'estat amb el suport alemany contra la Rada el 29 d'abril. Skoropadsky va proclamar l'Estat ucraïnès conservador, també conegut com a «Hetmanat», amb ell mateix com a monarca, i va revertir moltes de les polítiques socialistes de l'antic govern. El nou govern tenia estrets llaços amb Berlín, però Skoropadsky mai va declarar la guerra a cap de les potències de la Triple Entesa. També va col·locar Ucraïna en una posició que la convertia en un refugi segur per a moltes persones de classe alta i mitjana que fugien de la Rússia bolxevic, i alhora estava interessat en reclutar molts antics soldats i oficials de l'exèrcit rus.
Malgrat l'assetjament esporàdic de Makhno, el territori de l'Hetmanat va gaudir d'una relativa pau fins al novembre de 1918. Quan les potències centrals van ser derrotades al front occidental, Alemanya es va retirar completament d'Ucraïna. Skoropadsky va deixar Kíev amb els alemanys, i l'Hetmanat va ser al seu torn enderrocat pel Directori d'Ucraïna.
Represa de les hostilitats (1919) miniatura|Europa el 1919 després dels tractats de Brest Litovsk miniatura|Ucraïna segons una postal antiga de 1919. Gairebé immediatament després de la derrota de les forces de l'Imperi Alemany, el govern de Lenin va anul·lar el seu tractat de Brest-Litovsk, que Lev Trotski va descriure com "ni guerra, ni pau”, i va envair Ucraïna i altres països de l'Est d'Europa que s'havien format sota la protecció alemanya. Simultàniament, l'enfonsament de les potències centrals va afectar l'antiga Cisleitània, antiga provínica austríaca de Galítsia, que estava poblada per ucraïnesos i polonesos. Els ucraïnesos van proclamar una República Popular d'Ucraïna Occidental a Galítsia oriental, que volia unir-se amb la República Popular d'Ucraïna; mentre que els polonesos de Galítsia oriental, que es concentraven principalment a Lwów (ucrainès: Lviv), van donar la seva lleialtat a la recentment formada Segona República Polonesa. Els dos bàndols es van tornar cada cop més hostils entre ells. El 22 de gener de 1919, la República Popular d'Ucraïna Occidental i la República Popular d'Ucraïna van signar un Acta d'unió a Kíev. L'octubre de 1919, l'exèrcit de galítsia ucraïnès de la República Popular d'Ucraïna Occidental va ser derrotat per les forces poloneses a la guerra polonesa-ucraïnesa, i Galítsia oriental va ser annexada a Polònia. La Conferència de Pau de París de 1919 va concedir Galítsia oriental a Polònia per 25 anys.
La derrota d'Alemanya també havia obert el Mar Negre als Aliats de la Primera Guerra Mundial, i a mitjans de desembre de 1918 algunes forces de la intervenció aliada a la guerra civil russa, sota comandament francès, van desembarcar a Odessa i Sebastopol, i mesos més tard a Kherson i Nikolayev (ucrainès:Mykolaiv). La causa i el propòsit de la intervenció de l'Exèrcit francès no estaven del tot clars. Els caps militars francesos es van desil·lusionar ràpidament per les baralles internes de les forces antibolxevics de l'Exèrcit Roig que van impedir una col·laboració efectiva contra les pressions bolxevics. També van criticar especialment l' Exèrcit Voluntari de la Rússia Blanca per la seva arrogància cap a la població local. Els forts sentiments anti-estrangers entre els ucraïnesos van convèncer els oficials francesos que la intervenció en aquest clima d'hostilitat estava condemnada sense un suport massiu. Quan el govern francès no va poder subministrar prou equipament i mà d'obra per a grans operacions militars, el seu exèrcit es va enfrontar a la derrota a mans de les forces probolxevics, i els oficials francesos van aconsellar a París que retirés l'expedició d'Odessa i Crimea.