El Partit Socialista Obrer Espanyol (en castellà: Partido Socialista Obrero Español, PSOE) és un partit polític espanyol. Actualment i des de 1974, s'autodefineix com un partit socialdemòcrata. És el partit espanyol més antic en actiu i governa actualment l'Estat espanyol amb la presidència de Pedro Sánchez.
Forma part del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista.
Ideologia El propòsit era representar els interessos de les noves classes treballadores nascudes de la revolució industrial i ha estat canviant la seva base teòrica des de la seva fundació, adaptant-se a les circumstàncies històriques de l'entorn europeu i estatal. En la il·legalitat durant tot el franquisme, va ser dels últims partits socialistes europeus a abandonar les tesis marxistes (Congrés de 1979), de la mà del llavors secretari general Felipe González Márquez, per la qual cosa s'emmarcà ideològicament amb la resta de partits socialistes i socialdemòcrates d'Europa occidental en el si del seu gir vers un liberalisme social o progressista.
El PSOE ha tingut històricament forts vincles amb la Unió General de Treballadors (UGT). Durant un temps, la pertinença a la UGT era un requisit per a l'adhesió al PSOE. Però des de la dècada de 1980, UGT ha criticat sovint les polítiques econòmiques del PSOE, fins i tot convocant diverses vagues generals contra els governs del PSOE el 14 de desembre de 1988, el 28 de maig de 1992, el 27 de gener de 1994 i el 29 de setembre de 2010, totes juntament amb CCOO. Els sindicats i l'esquerra han criticat sovint les polítiques econòmiques del PSOE pel seu caràcter liberal, han denunciat les polítiques de desregulació i generalització del treball precari i temporal, retallades de les prestacions socials, com ara l'atur i la jubilació, i les privatitzacions de grans empreses i serveis públics.
Història del PSOE Els seus inicis Es fundà clandestinament a la taverna Casa Labra de Madrid, el 2 de maig de 1879, al voltant d'un nucli d'intel·lectuals i obrers, fonamentalment tipògrafs, encapçalats per Pablo Iglesias. El PSOE fou el segon partit socialista i obrer que es fundà en el món (només l'SPD alemany és anterior), celebrant el seu primer Congrés a Barcelona l'agost del 1888.
Des dels seus inicis, el PSOE va estar estretament vinculat a la Unió General de Treballadors, creada el 1888 com una federació sindical formalment autònoma, que actuava com aliada del PSOE en el si del moviment obrer.
El març de 1886 inicià la publicació dEl Socialista. El 1904 es creà les Joventuts Socialistes.
El 1910, el PSOE va obtenir per primera vegada un escó al Congrés dels Diputats, en la persona del seu fundador, Pablo Iglesias, que es va convertir així en el primer representant del moviment obrer espanyol a obtenir l'acta de diputat. «El desarrollo de la organización socialista (1879-1921)». Plana web oficial del PSOE
Va encapçalar junt a UGT el moviment vaguístic d'agost de 1917.
Com la resta de partits socialistes marxistes europeus, el PSOE es va veure afectat per la coneguda com crisi de les Internacionals, que va separar comunistes i socialistes en partits diferents i enfrontats entre si. El 1919, el Congrés del PSOE va estudiar la possibilitat d'abandonar la II Internacional (socialista) i integrar-se en la nova Internacional Comunista, o III Internacional, liderada pel Partit Comunista de la Unió Soviètica, però en decidir no canviar d'Internacional va provocar l'escissió del PCE.
La Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República El PSOE va romandre en la legalitat durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Tot i que no fou un dels signants del Pacte de Sant Sebastià (tan sols alguns dirigents a títol personal s'hi adscrigueren), més endavant hi donà el seu suport per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera i instaurar la Segona República espanyola, a la qual va liderar durant la Guerra Civil.
Partit més votat en les eleccions generals de juny de 1931 (dins la coalició electoral "Conjunció Republicano-Socialista"), en les eleccions generals del 16 de febrer del 1936, els socialistes van formar part de la coalició electoral Front Popular, juntament amb comunistes (PCE i Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)), republicans (Izquierda Republicana) i altres forces d'esquerres. Aquesta coalició es feu amb la majoria absoluta a les Corts espanyoles, el que va dur a la formació d'un nou govern, integrat per republicans, amb Manuel Azaña com a president del govern.
El PSOE sota el franquisme Després de la Guerra Civil, el PSOE, com la resta de partits, va ser il·legalitzat i els seus béns confiscats. L'organització del PSOE va ser desmantellada pel règim, que entre 1939 i 1953, va arribar a arrestar fins a sis Comissions Executives. Aquesta situació va provocar que la Comissió Executiva del partit s'hagués de traslladar a Tolosa de Llenguadoc, amb la qual cosa, el PSOE va quedar dividit entre el partit a l'exili i el partit a dins d'Espanya.
El fet que es mantinguessin les divisions internes heretades de l'etapa anterior va debilitar la capacitat del PSOE per a reorganitzar les seves forces i desenvolupar una oposició eficaç al règim de Franco.
La darrera fase del procés de renovació del PSOE va tenir lloc en el Congrés de Suresnes (França) (1974), en el qual Felipe González fou escollit Secretari General, en substitució de l'històric Rodolfo Llopis Ferrándiz. Aquests canvis en la direcció van acabar provocant la divisió del partit entre el PSOE-històric, lleial a Llopis, i el PSOE Renovat, format principalment per socialistes de dins d'Espanya i joves militants a l'exili. Tots dos afirmaven ser el legítim PSOE. Finalment, la Internacional Socialista va reconèixer com a legítim partit socialista al PSOE Renovat.
El PSOE, que malgrat el seu caràcter de partit històric havia estat una força molt menor en l'oposició al franquisme, comparada amb el Partit Comunista, rebé suports internacionals importants, com el dels cancellers socialdemòcrates alemanys Willy Brandt i Helmut Schmidt, que donaren a través de la fundació Friederich Ebert un important suport “financer, logístic i d'entrenament”. Els contactes amb les autoritats alemanyes van permetre que la policia i els serveis secrets franquistes permetessin a dirigents com Felipe González, Alfonso Guerra, Enrique Múgica, Eduardo López Albizu, Nicolás Redondo, Ramón Rubial o Pablo Castellano, llibertat de moviments i l'entrada i sortida del país. Els obriren la porta als ambaixadors de la resta de governs europeus, i afavoriren els sectors més moderats "apartant els més reacis l'entrada de l'Estat espanyol a la CEE i l'OTAN sense condicions". Segons A. Gacia Trevijano, Schmidt i Brandt intercediren davant Henry Kissinger, secretari d'Esatt dels EUA per què aquest donés suport al PSOE de cara a la propera transició.
La restauració democràtica El desembre de 1976, el PSOE va celebrar el seu primer Congrés a Espanya des de la Guerra Civil. Felipe González va ser ratificat en el seu càrrec de Secretari General, mentre que Ramón Rubial Cavia era escollit President del partit. L'any següent, al mes de febrer, el partit fou legalitzat.«El periodo del PSOE en la clandestinidad (1939-1977)». Plana web oficial del PSOE
El suport econòmic de la socialdemocràcia alemanya mitjançant la Fundació Friederich Ebert li permeté obrir seus en 27 capitals provincials, malgrat comptar aleshores amb només 7733 afiliats i tenir escassa presència a la majoria de províncies, en comparació amb el PCE. Els assessors alemanys reforçaren l'ala més moderada de González en front als històrics, i guiaren al campanya del partit cap a un discurs que oblidés el passat i la dictadura i qualsevol temptativa de ruptura, considerant que la majoria dels espanyols "no volien canvis en el sistema econòmic, estaven fascinats per Europa i, a causa dels records traumàtics de la guerra civil, temien qualsevol conflicte polític ".
El 15 de juny del 1977 es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques des de la mort del dictador. Contra tot pronòstic, el PSOE va ser el segon partit més votat a les eleccions al Congrés dels Diputats, amb el 29,32% dels vots i 118 diputats. La distància del PSOE respecte del Partit Comunista d'Espanya, que només va aconseguir el 9,33% dels vots i 19 escons, va ser tota una sorpresa, atès que el PCE comptava amb una organització molt més forta, i havia estat un partit opositor molt més visible al llarg de la dictadura franquista. Els socialistes fins i tot van ser la força més votada en nou circumscripcions: Barcelona, València, Alacant, Astúries, Sevilla, Cadis, Còrdova, Jaén i Màlaga. Quant a les eleccions al Senat, els socialistes hi van obtenir 47 escons, si bé els 12 senadors catalans no van seure en el grup parlamentari socialista sinó en el grup Entesa dels Catalans.
L'any 1978, el Partit Socialista Popular, presidit per Enrique Tierno Galván, es va integrar en el PSOE. A les eleccions del 1977, el PSP havia obtingut 6 diputats i 2 senadors en coalició amb altres formacions socialistes d'àmbit regional.
L'establiment de seccions locals del partit, juntament amb la preparació per a les eleccions municipals, requeria una gran logística humana i un gran esforç econòmic, que el PSOE va poder afrontar amb el suport de la Fundació Friedrich Ebert, tant financer com en forma de cursos per als candidats a alcaldes i regidors, amb organismes com el Centre d'Estudis de l'Administració, finançat pels alemanys fins a l'any 1983. En les eleccions locals de 1979, el PSOE obtingué dos terços dels ajuntaments de l'Estat, en molts casos amb el suport de forces d'esquerres.
A les següents eleccions generals, celebrades el març de 1979, i que eren les primeres després de l'aprovació de la Constitució, el PSOE va tornar a ser la segona força més votada. En les eleccions municipals del mateix any, aconseguí governar a 1.100 municipis, dels quals en 1.039 requerí un pacte amb el PCE. Els seus resultats no van millorar gaire respecte de les eleccions del 1977, va obtenir el 30,4% dels vots i 121 diputats. Això sí, va aconseguir ser la candidatura més votada en quatre províncies més: Madrid, Tarragona, Girona i Múrcia. Aquest estancament va provocar interpretacions diverses sobre l'estratègia que havia de seguir el partit. La direcció considerava que era una mostra de què la coexistència dels dos estils, el radical i el moderat, feia impossible que el PSOE obtingués el suport electoral suficient per a guanyar les eleccions.
En el XXVIIIè Congrés, celebrat a Madrid el maig de 1979, el partit va rebutjar la pretensió del seu Secretari General de retirar la definició marxista del PSOE. Felipe González va dimitir del seu càrrec i una gestora dirigida per José Federico de Carvajal es va fer càrrec de la direcció del partit fins al Congrés Extraordinari que se celebrà el setembre del mateix any. En aquest Congrés Extraordinari, el PSOE va renunciar al marxisme com a ideologia oficial del partit, tot conservant-lo com a instrument crític i teòric, alhora que Felipe González tornava a la Secretaria General.
El PSOE en el govern (1982-1996) La primera legislatura (1982-1986) L'any 1982, el PSOE va guanyar per primer cop unes eleccions generals. El PSOE va obtenir la majoria absoluta d'escons al Congrés dels Diputats, amb el 48,11% dels vots i 202 diputatsFont : Ministeri de l'Interior amb el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat, i en conseqüència el seu líder, Felipe González Márquez, accedí a la presidència del govern.
En aquestes eleccions, el PSOE va aconseguir mobilitzar aquells que votaven per primera vegada, els electors que s'havien abstingut el 1979, i exvotants d'UCD i del PCE.