miniatura|Santa Cecília de Guido Reni, 1606 Els músics cecs són cantants o instrumentistes, o en algun cas cantants-acompanyants, legalment cecs.
Recursos Històricament, molts músics cecs, inclosos els més famosos, han actuat sense el benefici de l'aprenentatge formal, ja que aquest es basa àmpliament en la notació musical escrita. Tanmateix, avui dia hi ha molts recursos disponibles per als músics cecs que volen aprendre la teoria musical occidental i la notació clàssica. Louis Braille fou l'home que va crear l'alfabet braille per a cecs, i també va crear un sistema de notació clàssica per a cecs anomenat música Braille. Aquest sistema permet als cecs llegir i escriure música com ho fan els vidents. La col·lecció més gran de partitures musicals en braille es troba a la Biblioteca del Congrés de Washington, DC. Fora dels EUA, la col·lecció més gran de partitures musicals en braille es troba a la National Library for the Blind d'Anglaterra.
La tecnologia informàtica i Internet permeten, almenys en teoria, que els músics cecs siguin més independents a l'hora d'estudiar música o de compondre. A la pràctica, però, la majoria de programes es basen en interfícies gràfiques d'usuari, amb les que els cecs tenen dificultats per navegar. Hi ha hagut alguns avenços en la creació d'interfícies de lectura de pantalla per a cecs, especialment en els aparells amb sistema operatiu de Windows.
Actualment també hi ha diverses organitzacions dedicades al suport dels músics cecs. El National Resource Center for Blind Musicians i The Music Education Network for the Visually Impaired es dediquen a l'educació musical per a cecs.
Iconografia miniatura|Un arpista cec, d'un mural de la dinastia XVIII d'Egipte, La imatge de la música cega és una important pedra de toc a moltes cultures, fins i tot on la influència del cec en la música ha estat limitada. La idea d'Homer, el poeta cec, per exemple, ha tingut una existència en la tradició Occidental, encara que la seva base sigui incerta. El llegendari druida i bard bretó del segle VI Kian Gwenc'hlan és representat essent empresonat després de treure-li els ulls per negar-se a convertir-se al cristianisme i cantar que no té por de morir.
Al seu llibre Singer of Tales, Albert Lord explica que a Iugoslàvia va trobar moltes històries de músics cecs, però pocs músics actuals que en realitat fossin cecs. Natalie Kononenko va tenir una experiència similar a Turquia, tot i que un músic turc de gran talent, Ashik Veysel, era cec. La popularitat de la idea del músic cec ha inspirat a diversos artistes. John Singer Sargent va pintar un llenç el 1912 basat en aquest tema, i Georges de La Tour té tota una sèrie de quadres dedicats als músics cecs.
Encara que la idea de músics cecs pot ser encara més freqüent que la seva actualitat, és cert que en molts moments de la història i en moltes cultures diferents, els músics cecs, individualment o com a grup, han fet contribucions importants al desenvolupament de la música. A continuació es comenten algunes d'aquestes contribucions.
Els músics cecs també han aparegut en harems musulmans per entretenir el patrocinador i dones seves.
Robert Heinlein va fer un ús de ciència-ficció del tema "bard cec" a "The Green Hills of Earth".
Història Xina El músic de cort era una professió tradicional dels cecs a la Xina a l'antiguitat. El primer músic esmentat a les fonts xineses, Shi Kuang, va ser un intèrpret cec al segle VI aC. Els gremis de músics cecs i endevins, que encara existien a la Xina a mitjans del , afirmaven que existien des del 200 aC. Més recentment, grups de músics ambulants cecs han continuat actuant al comtat de Zuoquan, i possiblement també a altres zones.
Una de les obres musicals més populars a la Xina, Erquan Yingyue (Lluna reflectida a la segona primavera), va ser composta a la primera meitat del segle XX per Hua Yanjun, més conegut com "Blind Ah Bing".
Japó Al Japó, Heike Biwa, una forma de música narrativa, va ser inventada i difosa durant el període Kamakura (1185–1333) per músics itinerants coneguts com biwa hoshi, que sovint eren cecs. Aquests músics tocaven la biwa, una mena de llaüt, i recitaven històries, de les quals la més famosa era Heike monogatari. Els músics de vegades eren coneguts com a "sacerdots cecs" perquè portaven una túnica i s'afaitaven el cap, encara que en realitat no eren sacerdots budistes.
Els Goze eren comunitats semblants d'intèrprets femenines de shamisen i kokyū, amb discapacitat visual, que viatjaven pel país cantant cançons i demanant almoina.
Ucraïna Hi ha una llarga tradició de joglars cecs a Ucraïna coneguda com a Kobzarstvo. Almenys entre 1800 i 1930 —i probablement molt abans també— la majoria dels músics itinerants a Ucraïna eren cecs. La música era una part important de la cultura. Aquells que no podien treballar en altres ocupacions podrien ser aprenents per convertir-se en bards professionals, sovint anomenats kobzars (amb aquest nom es podien anomenar tant intèrprets de bandura com de lira). Aquests joglars cecs errants es dividien en dos grups: els banduristes, o kobzars, que tocaven la bandura, i els lirnyks (viola de roda).
Els kobzars eren una part important de la tradició oral a Ucraïna. Segons l'etnògraf P. Zhytetsky, es pensava que els kobzars eren inicialment cosacs albirats, que estaven especialment associats amb cançons èpiques, o dumas. Kononenko afirma que els lirnyks, d'altra banda, eren cantants d'església cecs organitzats en gremis que cantaven cançons religioses i sovint estaven associats amb captaires. A mitjans del , els dos grups s'havien fusionat; tots dos cantaven molts tipus de cançons diferents, tots estaven organitzats en gremis i tots eren cecs. miniatura|Ostap Veresai, el kobzar més famós del , amb la seva dona. Com els altres kobzars de la seva època, Veresai era cec. Els kobzars tenen un lloc central a la identitat nacional d'Ucraïna. El folklorista Izmail Sreznevskyi va argumentar que els primers cosacs banduristes van ser testimonis reals de les grans batalles sobre les quals cantaven. La imatge dels guerrers-bards cantant èpiques era força popular, i es va convertir en tradició que els grans cantants antics eren veterans valents que havien quedat cecs als combats. Això, al seu torn, va portar a la creença que la tradició kobzar s'havia afeblit molt al , ja que les cançons tradicionals ara eren cantades per persones que s'assemblaven més a captaires que a guerrers. Kononenko assenyala que no hi ha cap base real per a aquesta imatge, i la seva investigació va demostrar que la tradició del joglar encara era molt forta i creativa fins als anys trenta.
Com que l'art dels kobzars era específic de la llengua i incloïa temes que tractaven temes històrics del passat d'Ucraïna, els cantants cecs sovint eren el focus de persecució per part de les potències ocupants, segons l'investigador Mikhailo Khay. Aquesta persecució va assolir el seu apogeu sota Joseph Stalin a la dècada de 1930, quan moltes formes d'expressió cultural ucraïnesa van ser aixafades pel govern comunista de la Unió Soviètica. A finals de la dècada de 1930 molts banduristes van ser detinguts i alguns van ser afusellats. S'han descobert documents que mostren que el famós bandurista Hnat Khotkevych va ser executat el 1938 i el kobzar cec Ivan Kucherenko va ser afusellat el 1937.
Nombroses fonts afirmen que hi va haver una massacre organitzada a gran escala de músics cecs ucraïnesos a la dècada de 1930, tot i que això no ha estat confirmat per documents oficials, i la majoria dels detalls de l'incident (inclosos l'any, el lloc i el mètode d'execució) estan en disputa. El tradicional joglar cec a finals de la dècada de 1930 gairebé havia desaparegut.
Avui, el repertori tradicional dels kobzars és interpretat per intèrprets vidents i cultes. Durant la seva investigació a Ucraïna, Kononenko va trobar només un intèrpret folk cec de les velles cançons, un home anomenat Pavlo Suprun, que havia estudiat bandura i cant al Conservatori Estatal de Kíiv.
Irlanda Durant l'època medieval i èpoques posteriors, els arpistes, els flautistes i altres músics van viatjar per Irlanda, proporcionant música de balls i altres ocasions. Com a Ucraïna, molts dels músics irlandesos eren cecs. Era una pràctica habitual que els nens cecs o discapacitats se'ls ensenyava un instrument musical com a mitjà per mantenir-se, ja que no podien realitzar treballs forçats.
El més famós d'aquests músics cecs, l'artista Turlough Carolan, va compondre moltes cançons que han passat a formar part del repertori tradicional, com ara Sidh Beag Sidh Mór i Carolan's Concerto.
Índia Un dels músics carnàtics cecs més importants de l'Índia del sud és M. Chandrasekaran, un mestre de violí que ha rebut alguns dels premis més reconeguts per part de moltes institucions musicals de l'Índia. La seva carrera musical comprèn més de sis dècades i ha viatjat per actuar a molts festivals de música per tot l'Índia i el món.
Ravindra Jain (28 de febrer de 1944 - 9 d'octubre de 2015) va ser un compositor, lletrista i cantant de música indi. Va començar la seva carrera a principis dels anys 70, component per a pel·lícules d'èxit com Chor Machaye Shor (1974), Geet Gaata Chal (1975), Chitchor (1976) i Ankhiyon Ke Jharokhon Se (1978). Va compondre música per a moltes pel·lícules i programes de televisió basats en èpiques hindús, inclosa Ramayan (1987) de Ramanand Sagar. Va ser guardonat amb el Padma Shri, el quart premi civil més alt de la República de l'Índia el 2015 per la seva contribució a les arts. Ravindra Jain va néixer cec el 28 de febrer de 1944.
Altres inclosos són Eoghain Ó Cianáin (fl. 1540), Nicholas Dáll Pierce (fl. 1601), William fitz Robert Barry (fl. 1615), Ruaidri Dáll Ó Catháin (mort el 1653), Higgins of Tyrawley (fl. ) i Martin O'Reilly (1829–1904).
Organistes cecs Hi ha una llarga tradició d'organistes cecs, inclòs el mateix Louis Braille. Al , alguns dels més grans organistes eren cecs, inclòs el gran estudiós i professor de Bach Helmut Walcha (1907–1991), i diversos organistes i compositors francesos destacats d'orgue, com Louis Vierne (1870–1937), Andre Marchal (1894–1980), Gaston Litaize (1909–1991) i Jean Langlais (1907–1991), així com un dels organistes actuals de Notre Dame de París, Jean-Pierre Leguay (n. 1939). Anglaterra també ha produït organistes cecs brillants als segles XIX i XX, com Alfred Hollins (1865–1942) i David A. Liddle (n. 1960), que va ser alumne de Marchal i que actualment gaudeix d'una carrera internacional. No obstant això, és una tradició que es remunta segles enrere: l'italià del Francesco Landini (?–1397), el mestre barroc espanyol Antonio de Cabezón (1510–1566) i els anglesos John Stanley (1712–1786) en són exemples destacats, i es podria argumenten que fins i tot Johann Sebastian Bach i George Frederic Handel, que van perdre la vista tard en la vida, però que presumiblement van continuar tocant i component, haurien de ser inclosos en aquesta discussió, juntament amb el gran organista popular nord-americà George Wright (1920–1998), que també va perdre la vista tard, però va continuar presentant concerts i fent enregistraments sonors fins a la seva mort. La compositora cega Frances McCollin (1892–1960) va guanyar el premi Clemson de l' American Guild of Organists el 1918. Va estudiar orgue amb un altre músic cec, David Duffield Wood (1838–1910), l'organista de l'església episcopal de St. Stephen de Filadèlfia durant molts anys.Annette Maria DiMedio, Frances McCollin: Her Life and Music (Scarecrow Press 1990).
Afinadors de piano europeus