«Up Where We Belong» és una cançó escrita per Jack Nitzsche, Buffy Sainte-Marie i Will Jennings que va ser gravada per Joe Cocker i Jennifer Warnes per a la pel·lícula de 1982 Oficial i cavaller. A Warnes se li va recomanar que cantés una cançó de la pel·lícula a causa dels seus èxits anteriors en bandes sonores, i va proposar un duet interpretat amb Cocker. Jennings va seleccionar diverses seccions de la partitura de Nitzsche i Sainte-Marie per crear l'estructura de la cançó i va afegir lletres sobre les lluites de la vida i l'amor i els obstacles que la gent intenta esquivar. Es va estrenar el juliol d'aquell any coincidint amb l'estrena de la pel·lícula.
La cançó va assolir el número u del Billboard Hot 100 als Estats Units i va encapçalar les llistes en diversos altres països. També va vendre més d'un milió de còpies als EUA i va ser reconeguda per la Recording Industry Association of America com una de les cançons del segle. Cocker i Warnes van rebre el Grammy a la millor interpretació pop d'un duo o grup amb veu, i Nitzsche, Sainte-Marie i Jennings van guanyar tant l'Oscar com el Globus d'Or a la millor cançó original.
El 1984, el duo de gospel BeBe & CeCe Winans en va gravar una variació religiosa que va ser emesa a les emissores de ràdio cristianes, i una nova versió el 1996 els va valer un premi GMA Dove. També se n'han utilitzat diverses versions per parodiar l'escena final de la pel·lícula en programes de televisió com Family Guy, Els Simpson i South Park. El fet que la cançó sigui una balada es va veure com un pas en fals en la carrera de Cocker, que s'havia construït a partir de la interpretació de rock i soul.
Rerefons El 24 de febrer de 1982, Joe Cocker va interpretar «I'm So Glad I'm Standing Here Today» amb el grup de jazz The Crusaders als premis Grammy. La seva col·laboració en la cançó d'un àlbum de Crusaders havia merescut una nominació aquell any a la categoria de Millor actuació inspiradora. La cantant i compositora Jennifer Warnes va veure l'espectacle des de casa. Ella havia estat una fan de Cocker des de la seva adolescència i en un moment tenia un pòster d'ell a la paret que el mostrava actuant a Woodstock, i la seva estima pel cantant encara era evident aquella nit molts anys després. «Estava tan emocionada que estava cridant en veu alta d'alegria, saltant amunt i avall… Després d'una difícil batalla amb les drogues i l'alcohol, Joe va tornar a estar al comandament total. Vaig saber en aquell moment que cantaria amb Joe.»
alt=Taylor Hackford at a ceremony for wife Helen Mirren to receive a star on the Hollywood Walk of Fame.|miniatura|El director Taylor Hackford no va rebre el pressupost per produir una nova cançó per a Oficial i cavaller. Mentrestant, feien plans perquè Oficial i cavaller fos distribuït per Paramount Pictures, i l'executiu de l'estudi Frank Mancuso insistia a tenir algun tipus de música per promocionar la pel·lícula. El director de la pel·lícula, Taylor Hackford, també estava interessat a produir una cançó del títol original per ajudar a comercialitzar-la, però no hi havia pressupost restant per a tal enregistrament. Va continuar amb la idea de totes maneres, treballant amb Joel Sill, que aleshores era el cap de música de Paramount, sense que ningú més a l'estudi sàpigues que ho estaven fent. El director va consultar al seu amic Gary George per seleccionar un artista de gravació per a la cançó. George, l'antic cap de publicitat de Warner Bros. Records, n'havia esdevingut recentment el gerent i li va suggerir Warnes, que era un client seu.
Una de les sis cançons que Warnes havia col·locat a la meitat superior del Billboard Hot 100 en aquell moment era l'èxit número sis «Right Time of the Night» de 1977. La banda sonora va incloure la cançó, candidata a l'Oscar «One More Hour» de Ragtime i la guanyadora de l'Oscar «It Goes Like It Goes» de Norma Rae, que, com la pel·lícula de Hackford, també tenia un personatge femení principal que treballava a una fàbrica. Hackford va rebutjar inicialment la idea que Warnes cantés una cançó per a Offcial i cavaller «perquè sentia que tenia un so massa dolç», però Warnes es va reunir amb Sill i va discutir la possibilitat de fer-ho: «Li vaig suggerir a Joel que cantaria en aquesta pel·lícula un duet amb Joe Cocker». Sill va pensar que aquesta era una idea interessant però havia de convèncer a Hackford d'això. Va dir: «Vaig parlar amb Taylor, ja que la pel·lícula es centrava principalment en Richard [Gere] i Debra [Winger], que potser hauríem de fer un duet» i que amb Cocker i Warnes estarien «combinant els personatges fins a cert punt. La dinàmica entre tots dos era el suau i el aspre, que, fins a cert punt, el personatge de Debra Winger era molt, molt suau a la imatge, tot i que estava en un entorn aspre. I el personatge de Richard Gere, fins a cert punt, era realment un personatge dur fins que ella el va suavitzar.» Hackford va pensar que la idea tenia potencial i ara tenia un altre amic de la indústria musical per demanar-li un favor. Chris Blackwell era el propietari de Island Records, i Cocker estava gravant ara per Island. «Vaig trucar a Chris i li vaig dir que volia fer això, i ell només, per telèfon, va dir:» D'acord, faré que això passi». El que inicialment va convèncer Cocker de treballar en el projecte, però, va ser una petita part de la lletra. Ho va descriure com «la part 'd'Amunt', que és el que em va fer adonar-me que tenia potencial. Era tan inusual: «Love, lift us up» (Amor, aixeca'ns).
Composició i lletra L'última escena de la pel·lícula portava la història a un final feliç, i Hackford va voler que durant els crèdits sonés una cançó que actués com a reflex de la relació retratada i incorporés el tema musical compost per Jack Nitzsche i Buffy Saint-Marie. Nitzsche volia que Sainte-Marie n'escrigués la lletra, però els seus antecedents en la música popular van fer que Sill i Hackford busquessin cap a un altre lloc. Sill va convidar un lletrista amb qui havia treballat abans, Will Jennings, a l'estudi per veure un tall de la pel·lícula, i això va donar inspiració a Jennings per a l'estructura i la lletra del que es va convertir en «Up Where We Belong». «I durant tota la pel·lícula vaig estar escoltant aquests fragments de música i, al final, la tenia al cap, ja saps, com hi havia una cançó. Vaig escoltar un cor aquí i un vers aquí i un pont allà, i quan vaig acabar, Joel era allà i vaig dir: «Joel, només dona'm tota la música», tota la música de Nitzsche «perquè jo tinc una idea.» Quan Jennings va presentar a Hackford la seva demo, el director va considerar que encaixava perfectament.
Segons Musicnotes.com d'Alfred Music Publishing, «Up Where We Belong» està escrit en temps comú. És en la tonalitat de re major i es canta en una gamma vocal des de A₃ fins a G₅. La lletra «parla de les lluites de la vida i de l'amor i dels obstacles en el camí que intentem esquivar».
Gravació i conseqüències Sill va descriure Stewart Levine com el «productor discogràfic que creiem que ens donaria la interpretació correcta de la cançó, li afegiria una mica d'ànima i també la convertiria en un disc d'èxit al mateix temps», però Levine va dubtar a l'hora de viatjar des de la seva casa a l'estat de Nova York fins a Califòrnia per a la feina. Va considerar que valdria la pena, però, perquè Jennings estava involucrat. Quan Jennings li va tocar la demo per telèfon, Levine va respondre que era «great" (genial), i Warnes estava segur que «Up Where We Belong» seria un èxit. Cocker, d'altra banda, va descriure la demo com «terrible», malgrat la seva apreciació d'algunes de les lletres i el fet que Jennings era el lletrista de «I'm So Glad I'm Standing Here Today» i el seu senzill més recent, «Talking Back to the Night».
Cocker volia fer l'enregistrament per la seva banda, així que Levine va fer que Warnes enregistrés la seva veu per separat. Cocker havia fet una pausa en la seva gira per volar a Los Angeles per a la sessió, però quan va arribar el moment de gravar ell, tal com ho va descriure Hackford, «estava aterrit. Ni tan sols volia entrar a l'estudi. Stewart Levine va haver de convèncer-lo a sortir de l'hotel per portar-lo allà.» Cocker va admetre: «M'havia assegut amb les paraules a la tarda, però encara no les recordava, així que les vam haver de dibuixar en grans blocs de fusta i coses». Es va fer una gravació on les dues veus s'empalmaven, però Warnes va explicar com de persuasiu va ser el seu productor a l'hora de convèncer Cocker d'accepta gravar la cançó junts: «Stewart Levine va insistir suaument en el duet. Stewart va entendre que el contrast de les nostres veus, la química auditiva, funcionaria. Així que Joe i jo vam cantar la cançó junts. Una o dues preses, això va ser tot.» Cocker va veure una cançó d'èxit un cop es va completar i va dir: «Sabia que era el número u. Altres persones deien: «Bé… potser», però jo ho podia sentir.»
Hackford va dir que «la versió final va ser màgia absoluta, o almenys Joel i jo ho vam pensar». Ara havien de presentar aquesta cançó que no tenien pressupost per fer als executius de Paramount. «Quan el vam tocar per a Michael Eisner i Don Simpson, van odiar el disc i van dir que mai seria un èxit». Simpson fins i tot va apostar 100 dòlars a Sill que no ho seria. Hackford i Sill «van trucar a un altre executiu discogràfic destacat, que va dir: «Oblida't. Jennifer Warnes mai ha tingut una cançó d'èxit i Joe Cocker és passat.» Eisner i Simpson van fer que Hackford «es trobés amb diversos artistes d'enregistrament amics seus que van intentar escriure cançons, però les seves cançons no encaixaven amb la pel·lícula». Hackford va dir: «Finalment, un dels artistes famosos que hi participava va mirar la pel·lícula i va dir, en el seu crèdit:"Ei, puc escriure alguna cosa, però no funcionarà tan bé com la cançó que tens». Com que s'estaven acabant el temps abans de l'estrena de la pel·lícula, Eisner i Simpson finalment van cedir, i «Up Where We Belong» va fer el tall final de la pel·lícula i es va estrenar com a senzill el 22 de juliol de 1982.
Recepció Algunes emissores de ràdio es van negar a reproduir «Up Where We Belong», fins i to van tornar les còpies a Island Records. Cocker va dir: «Recordo anar a les seves oficines a Nova York. Vaig entrar i vaig dir: «Com està el senzill?» I aquest tipus Mike Abrahams, que treballava allà, va dir: «Això és el que fa», i l'oficina estava amuntegada de devolucions.» El senzill podria haver estat gravat per promoure la pel·lícula, però segons Warnes va ser la reeixida de la pel·lícula que va fer vendre el disc.
«Up Where We Belong» va debutar al Billboard Hot 100 al número del 21 d'agost d'aquell any i va passar tres setmanes al número u durant les 23 setmanes que hi era llistada. Aquell mateix número també aparèixer per primera vegada a la llista de les 50 cançons d'Adult Contemporary més populars dels Estats Units, on va romandre durant 25 setmanes, sis de les quals en la seva posició millor al número tres. També va assolir el número set a la llista de singles del Regne Unit l'any 1983 i va rebre la certificació de Plata de la indústria fonogràfica britànica l'1 de febrer d'aquell any per aconseguir 250.000 còpies venudes. La Recording Industry Association of America va atorgar a la cançó la certificació d'or i platí per vendre 500.000 i un milió de còpies, respectivament, el 17 de gener de 1989.