La Grotta di San Biagio (de l'italià; Gruta de Sant Blai), també coneguda com ipogeo dei Santi Giasone e Mauro (de l'italià; hipogeu dels sants Jasó i Maure), va ser un temple pagà, un cementiri paleocristià, un oratori benedictí i una església catòlica de Castellammare di Stabia. Al seu interior es conserva un cicle de frescos d'estil romà d'Orient i longobard.
Història Probablement per a la construcció de les vil·les romanes de l'antiga Estàbia es va començar a extreure tuf dels vessants del turó de Varano, formant una sèrie de cinc cavitats. Una d'aquestes, que després prendria el nom de Grotta di San Biagio (Gruta de Sant Blai), ja en l'època romana va assumir un altre paper. De fet, segons Rosania, un patrici que va viure al , la gruta es va convertir en un temple dedicat a Plutó i a l'interior hi havia un oracle dedicat al déu, però falten certs elements per afirmar aquesta tesi. És possible que la gruta fos un temple dedicat a una divinitat pagana, ja que amb l'arribada dels benedictins, aquests la van consagrar al culte de Sant Miquel.
Entre els segles i , la gruta es va convertir en un cementiri paleocristià. Probablement pertanyia a una família noble que tenia una vil·la al territori d'Estàbia, els quals van enterrar a l'interior, després de la conversió al cristianisme, no només les restes mortals dels membres de la família sino també d'altres persones. Tanmateix, l'existència del paganisme a la zona entre els segles i ha quedat constatat, ja que prop de la gruta es va trobar una làpida que data d'aquella època, que diu el següent:
La transformació de la gruta de temple pagà a cementiri paleocristià s'atribuiria, doncs, precisament a la conversió d'aquest matrimoni. Entre els segles i es va realitzar un primer cicle pictòric.
Amb l'arribada dels benedictins a Estàbia, en una data entre els segles i , van transformar el cementiri en oratori, i al seu interior es va establir el culte a Sant Miquel, estenent la seva veneració a la ciutat; probablement un monjo francès anomenat Bernardo, que tornava d'un viatge a Terra Santa l'any 870, va proposar visitar els tres santuaris més importants dedicats a sant Miquel, inclòs el de Monte Aureo, però això es va limitar a visitar la gruta, qualificant-la de profunda i prou fosca com per necessitar torxes per entrar. Els benedictins també utilitzaven la gruta per enterrar els seus germans; els cossos es col·locaven en tombes de maó disposades de baix cap amunt i un cop acabat l'espai es tapiava l'entrada. La gruta de San Biagio es troba entre els llocs indicats com a sepultura de San Catello, que va morir al però el seu cos no s'ha trobat mai. Entre els segles i es va reforçar amb arcs, es van tancar les galeries laterals i es va realitzar un nou cicle pictòric. En aquesta època els voltants van ser poc habitats; els monjos, propietaris de la terra, van recuperar la zona fent-la de nou fèrtil i, sobretot, quan les llogaven, van imposar que les terres fossin recuperades i conreades.
Entre els segles i , segons mossèn Francesco Di Capua, la gruta va ser consagrada als sants Jasó i Maure (Giasone i Mauro), germans martiritzats al , que es van incorporar al culte de Sant Miquel (San Michele). També en aquest període va esdevenir el destí de processons, com la del 25 d'abril per propiciar la verema, al juliol amb motiu de la festivitat dels Sants Jasó i Maure, mentre que al novembre els monjos oferien un dinar al bisbe, al Capítol i el clergat per renovar l'estreta amistat entre les dues parts per contrarestar les invasions i fer de nou les terres fèrtils. En un document del , l'oratori torna a ser descrit com una església dedicada als sants Jasó i Maure; el nom Iasone ja no es va utilitzar en els segles següents i va ser interpretat erròniament com Biagio (Blai). La cova va ser abandonada pels benedictins entre els segles i .
Al es va confiar a la confraria de carders de llana, els anomenats carminatores, que s'aplegaven en forma de congregació. Els carminatores tenien Sant Blai (San Biagio) com a protector. L'any 2007, durant la neteja de la gruta, es van trobar fragments d'una estàtua, que posteriorment van ser muntats i exposats al Museu diocesà sorrentí-estabià. L'estàtua, probablement Sant Blai, potser va servir per decorar l'enterrament d'un germà.
Seguint una creença popular que indicava la gruta de San Biagio com un possible lloc on s'amagava un tresor, es van desfigurar les estructures i els frescos, així com es van profanar les tombes. Es va convertir en lloc de trobada de delinqüents i vagabunds. L'any 1695, a instàncies del bisbe Annibale di Pietropaolo, la gruta fou tancada i el culte de San Biagio va ser traslladat a la catedral.
Al s'utilitzava com a dipòsit de pólvora. A finals del , Giuseppe Cosenza va escriure una monografia sobre l'hipogeu. Posteriorment, altres estudis els va fer mossèn Francesco di Capua, inspector honorari d'Antiguitats i Belles Arts.
El juny de 1949, Libero D'Orsi va ser nomenat inspector honorari, i a les set del matí del 9 de gener de 1950, juntament amb un conserge i un mecànic a l'atur, va iniciar les primeres investigacions sistemàtiques de la gruta. Les exploracions van permetre descobrir sepultures cristianes, cobertes amb rajoles romanes i paleocristianes, a l'interior de les quals es van trobar esquelets però no els aixovars. Es va concloure que tot el pis i els passadissos laterals eren un cementeri; de les primeres excavacions van sorgir un gran nombre d'ossos de manera que D'Orsi escriu:
D'un passadís, Libero D'Orsi el descriu com un centenar de metres de llargada, amb la volta esfondrada i els ossos disposats a granel, i que després va haver de renunciar a l'exploració per manca d'oxigen.
Aleshores es van traslladar les investigacions a l'exterior; es va intentar arribar al sòl romà, que al llarg dels segles va quedar soterrat sota una manta de restes volcàniques i al·luvials. Gràcies a la compra de material útil per a les exploracions, amb una despesa d'unes setanta mil lires, es van iniciar els treballs, i durant l'excavació es van trobar peces d'estuc i pedres adequades per a la realització de l'opus reticulatum que després es va descobrir que provenien d'una part esfondrada del turó sobre el qual es va situar Vil·la Ariadna. A una distància de 5 metres de la porta d'entrada i a 4 de profunditat, entre el 19 i el 21 de gener de 1950, es va trobar una tomba, posteriorment confirmada com a protocristiana, amb una longitud de 2 metres. Oberta amb la presència d'Alfonso D'Avino (ajudant del Superintendent) i la doctora Olga Elia (directora de les excavacions de Pompeia), es van trobar a l'interior dos esquelets humans. A 2 metres de l'entrada, a 80 centímetres de profunditat, es va trobar un llindar de marbre serpentejant i, més avall, dues tombes que no es van obrir. Les investigacions van durar poc més d'un mes i van acabar el 14 de febrer de 1950, quan es va cavar una trinxera de 2 metres de llarg per 3 d'ample, no lluny del camp de tir, però sense cap descoberta: Libero D'Orsi va traslladar les seves excavacions al turó de Varano on va treure a la llum les vil·les de l'antiga Stabia. L'any 1970 es van identificar exteriorment quatre coves més, però mai van ser explorades i van ser tapiades amb formigó.
Descripció miniatura|Representació de l'arcàngel Uriel La gruta de Sant Blai es troba als peus del turó de Varano, sota la vil·la romana coneguda com Ariadna. En l'antiguitat dominava l'antic camí que unia Estàbia amb Nocera.
En un gravat amb burí de 1750 fet per Pio Tommaso Milante per a De Stabiis, Stabiana Ecclesia et Episcopis eius, es pot veure la gruta tal com devia ser a mitjans del , és a dir, amb una volta de canó, un altar al fons de la gruta, tres altars a cada costat, una entrada amb un arc i un seient al costat, tots fets d'opus reticulatum. Originàriament l'accés a la gruta era a través d'un arc de pedra i no hi havia porta protectora; posteriorment l'arc es va tapiar i a l'entrada, sota el bisbe Ippolito Riva, es va col·locar una porta de fusta.
L'interior de la cova, que es troba cinc metres més avall que el nivell de la carretera i fa 33 metres de llargada per 3 d'amplada, està dividida en tres parts: atri, nau i absis.
L' té forma rectangular i mesura 6 metres de llarg per 2,90 d'amplada, i està sostingut per arcs de tuf. A la paret de l'esquerra hi ha tres petites fornícules, mentre que a la de la dreta només una i la seva funció probablement era la d'allotjar les llànties d'oli que il·luminaven l'entorn o objectes funeraris o, com hipòtesi molt remota, eren sepultures infantils. En aquesta sala es van trobar restes de frescos d'estil giottesc amb temes franciscans: al costat esquerre es distingeix Jesús i un nen (potser un àngel), i un sant franciscà (presumiblement sant Francesc), mentre que al costat dret de la porta hi ha dues figures encara no identificades, una de les quals amb la palma del martiri.