Ida Smedley Maclean (Birmingham, 14 de juny de 1877 - Londres, 2 de març de 1944) va ser una bioquímica anglesa i la primera dona admesa en la Chemical Society.
Biografia Ida Smedley (Maclean era el seu cognom de casada) va néixer el 14 de juny de 1877 a Birmingham en una família progressista, culta i benestant. Els seus pares, William T. Smedley i Annie Elizabeth Duckworth, van instruir les seves dues filles Ida i Constance i al seu fill Billy, fins als nou anys a llegir, debatre, escoltar música i aprendre idiomes. Els van inculcar l'interès per la recerca científica, ja que valoraven molt l'educació, l'aprenentatge i la independència de pensament. La germana petita, Constance Smedley, va ser una gran autora de més de quaranta llibres que inclouen obres de teatre i novel·les. En les seves memòries, Crusaders, que va publicar el 1929, va incloure un retrat dels seus pares fet per l'artista Maxwell Armfield, i va relatar que encara que Ida i ella van divergir en les seves carreres professionals, van coincidir en la seva participació en moviments que promovien la llibertat de pensament i els drets de les dones.
Durant la seva infància, a la casa familiar acudia l'elit literària i musical de la societat de Birmingham d'aquell moment.
Es va casar el 1913 amb Hugh MacLean, metge amb qui va col·laborar i que va ser professor de Medicina al St Thomas' Hospital. Van tenir dos fills, Kenneth y Bárbara.
Recorregut acadèmic i professional Als nou anys, Ida va ser enviada a la King Edward VI (KEVI) High School for Girls a Birmingham, on consideraven la ciència, especialment la química, essencial en l'educació de les nenes.
El 1896 va ingressar al Newnham College de la Universitat de Cambridge amb una beca per estudiar química i fisiologia.
Mentre era a la Universitat, a les estudiants no se'ls permetia rebre classes pràctiques als laboratoris propis de la Universitat, sinó que per això tenien laboratoris molt mal equipats i instal·lacions molt rudimentàries amb poc pressupost.
Després de graduar-se el 1899, es va prendre un temps per prendre lliçons d'oratòria i de teatre a Londres. Al final es va convertir en una oradora segura de si mateixa i carismàtica, i això li va servir anys més tard quan va fundar la Federació Britànica de Dones Universitaries. En aquest període va seguir sol·licitant beques de recerca i, un any més tard va rebre la beca Bathurst per treballar amb Henry Armstrong al Central Technical College per realitzar el seu postgrau. El va sorprendre molt, ja que Armstrong no estava a favor que les dones estiguessin en equips de recerca, però tot i així la va acceptar deixant els seus prejudicis de banda després de conèixer-la. Durant dos anys va estudiar la causa del color als dinitrobenzens, entrant a la química orgànica, fins que la seva beca va acabar.
El 1903, va tornar breument a Newnham College com a demonstrator in chemistry, però va renunciar un any més tard per dedicar-se completament a la recerca a Davy–Faraday Laboratory of the Royal Institution a Londres. Allà va acabar la feina que havia començat durant la seva beca Bathurst, el qual li va atorgar el títol de Doctorada en Ciències per la Universitat de Londres.
El 1906 va ser nomenada professora ajudant de Química a la Universitat de Manchester. Va ser la primera dona en el personal acadèmic del Departament de Química, encara que no podia assistir a les reunions de la Societat de Química, ja que les dones no en podien ser membres i perquè les reunions es feien a l'edifici del Sindicat d'Estudiants, en el qual no es permetia l'accés a les dones. Llavors es va trobar amb grans dificultats per obtenir recursos per a la seva recerca.
El 1911 va rebre una beca personal de recerca Beit, prestigiosa i ben finançada en química. Es va mudar a Londres i va començar a treballar als laboratoris de bioquímica de l'Institut Lister de Medicina Preventiva, que en aquell moment dirigia Arthur Harden. Això li va permetre passar a la bioquímica, i dur a terme el seu treball de recerca més destacat, sobre el metabolisme dels àcids grassos. Aquell mateix any va publicar un article en què va suggerir que, en la síntesi d'àcids grassos a partir de carbohidrats, que passa dins del cos animal, es podria donar una reacció de tipus aldòlica, perquè quan els àcids grassos superiors es condensen, els productes d'aquesta reacció contenen cadenes de carboni ramificades. Així que va examinar l'efecte de l'enllaç etenoïdal en la condensació aldòlica, triant el crotonaldehid per a la investigació. miniatura|Menú del sopar dels guanyadors de becas Beit. S'hi pot veure la firma d'Ida Smedley (quarta firma des d'abaix). El 1912, quan existia una gran incertesa sobre la constitució dels àcids grassos que contenia la mantega, tot i que s'hi havia treballat molt, Ida Smedley va publicar un article en el qual indicava que no va trobar proves de la presència d'àcid acètic a la mantega; en canvi, sí que hi va trobar àcid capròic, que conté una estructura no ramificada i d'àcid esteàric. és a dir, eren una cadena lineal de nombre parell d'àtoms de carboni, i va proposar una via per les quals es podrien biosintetitzar a l'organisme.
El 1913 es va centrar en la hipòtesi que l'àcid pirúvic era important per a la síntesi d'àcids grassos a l'organisme i va proposar un mecanisme en un article teòric publicat amb Eva Lubrzynska en què demostraven que els àcids grassos podrien construir-se a partir de components més petits derivats dels carbohidrats. Van proposar un probable precursor, l'àcid pirúvic, al qual, per allargar-ne les cadenes, se li afegirien dos àtoms de carboni alhora.
El 1914 la van convidar a sol·licitar una càtedra de bioquímica a la Universitat de Londres, però estava embarassada del seu primer fill i el comitè que havia de decidir-ho, en saber-ho, va cancel·lar la seva sol·licitud. Van excloure-la, així, del seu treball perquè es comprometés amb la vida domèstica, que segons el seu criteri, li corresponia com a dona.
Durant la Primera Guerra Mundial, va treballar per al Ministeri de Municions oferint el seu laboratori a Lister i els seus coneixements al Dr. Chaim Weizmann per a la producció d'acetona a partir de midó per fermentació, ja que l'acetona era fonamental per a la producció d'explosiu ja que és un ingredient crucial a la síntesi de "cordita", importació de la qual estava bloquejada pels Alemanys. Encara que el seu paper no va ser reconegut per Weizmann després.
El 1920, va tornar a dedicar-se a la seva investigació a l'Institut Lister en la manera de síntesi de greixos i carbohidrats al llevat molts anys, ja que en aquell moment no es coneixia bé la naturalesa i la composició del greix present en organismes vius, i va considerar que fer un estudi preliminar amb organismes més simples com el llevat en un entorn i condicions de creixement controlades podria aportar molta informació sobre això. Gràcies a aquest estudi va concloure que existia presència dels àcids palmític, oleic, linoleic, làuric i araquidònic al greix de llevat.
El 1927 va publicar juntament amb Hugh MacLean una monografia titulada “Lecithin and Allied Substances – the Lipins”, on parlen de la química i nomenclatura de les Lipines, els mètodes d'extracció, aïllament i purificació d'aquestes i la seva funció des del punt de vista biològic.
Després de ser atorgat a Gowland Hopkins el Premi Nobel de Química el 1912 pel descobriment que la vitamina A era necessària per al creixement de rates joves, el 1920 es va crear un Comitè de Vitamines del qual ella era membre i en què també estaven Edward Mellanby, que va descobrir que la deficiència de la Vitamina D era la causa de la malaltia raquitisme, Otto Rosenheim, membre fundador de la Societat Bioquímica, Mary Christine Rosenheim, la qual va treballar per l'admissió de les dones a les Societats Científiques igual que Ida Smedley, Jack Drummond, que va aïllar per primera vegada la Vitamina A pura, i Margaret Hume, la qual va catalogar una llista de malalties causades per malnutrició com a escorbut o raquitisme i que va dedicar la seva vida a l'estudi de la desnutrició i la relació amb danys ossis. Així que es va centrar en l'estudi de les vitamines i va publicar al Biochemical Journal el 1928 juntament amb Hannah Henderson Smith un article titulat “The examination of yeast fat for the pressence of vitamins A and D irradiation of vitamin D after irradiation” on els resultats obtinguts van mostrar que l'addició de greix de llevat a una dieta deficient en vitamines liposolubles (vitamines A i D) produïa tant un creixement més gran com una major calcificació dels ossos.
L'any 1929 va publicar al Biochemical Journal un article titulat “The catalytic action of cupric salts in promoting the oxidation of fatty acids by hydrogen peroxide” juntament amb Alice Battie on va descobrir que el peròxid d'hidrogen, usant com a catalitzador una sal cúprica, és un fort antioxidant sobre els àcids grassos.
El 1931 va publicar al Biochemical Journal un article titulat “The Nature of the lipoid matter extracted from green leaves (spinach and cabbage)” juntament amb Dorothy Louisa Collison, seguint amb el treball de recerca sobre les vitamines centrant-se aquesta vegada en la Vitamina C i els àcids grassos presents en aquestes fulles, com l'àcid palmític, oleic, linolènic i linoleic.
El 1932 va publicar al Biochemical Journal al costat d'Annie Phyllis Ponsford, doctoranda que treballava en el seu laboratori, diversos articles titulats “The influence of succinic, fumaric, malic and acetic acids on the deposition of liver-glycogen” i “The oxidation of 'fatty dibasic acids and laevulic acid by hydrogen dioxide in presence of a cupric salt” en què investigaven l'efecte d'afegir àcid succínic, màlic, fumàric i acètic a la dieta pobra en greix de rates i van arribar a la conclusió que afegir els tres primers àcids fa que augmenti el contingut de glucogen al fetge d'aquestes, però no obtenen el mateix resultat en afegir àcid acètic. A més, van descriure a la perfecció el procés d'oxidació.
El 1935 va publicar al Biochemical Journal al costat d'Anne McAnally diversos articles titulats “The synthesis of reserve carbohydrate by yeast part 1 and part 2” i “The synthesis of reserve carbohydrate by yeast: The effect of fluoride”, on van demostrar primer que el llevat extreta de la cervesa emmagatzemava majors quantitats de glucogen si havia estat incubada amb maltosa en comptes de glucosa, fructosa o sacarosa a la mateixa concentració, ja que el llevat assimila directament la maltosa i la converteix en carbohidrat de reserva. Aquesta va ser la primera vegada que es va registrar la síntesi biològica directa de glucogen a partir de maltosa al llevat. I segon van arribar a la conclusió que com més concentració de fluorur més inhibició de la síntesi de glicogen en les cèl·lules del llevat.